Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part I.

(http://rosamariaartal.com/2010/02/17/hubris-el-mal-de-los-politicos/)

Benvolguts/des lectors/es,
La sèrie d'aquests següents cinc posts que publicaré, comptant aquest, són una traducció dels escrits per J.M. Greer el mes d'ocubre passat al seu bloc. Vaig demanar-li permís an John per fer la traducció perquè hi ha alguns aspectes en aquesta història de ficció sobre com pot anar la sociopolítica dels EUA en el futur que, a més d'un lector, li poden despertar algunes analogies amb el que estem vivint per aquestes terres. Per això i per la seva qualitat i interès intrínsec penso que podeu, ambables lectors, treure'n profit com jo he fet i potser animar-vos a discutir-ne alguns aspectes. En fi, us deixo doncs amb la primera part del relat de J.M. Greer.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Primera Part: Hybris

En el transcurs d'aquest any, els meus pots aquí, a l'informe Arxidruida han intentat delinear la trajectòria de l'imperi global dels Estats Units i explorar les raons per les quals aquesta trajectòria probablement arribarà a una parada sobtada en el futur proper. Per portar el tema fora del regne de l'abstracció i posar-lo en el context de la història concreta, he tornat a la caixa d'eines de la ficció narrativa, i en aquest, i els pròxims quatre missatges esbossaré un escenari de derrota i col·lapse imperial nord-americà. La narració es desenvolupa en algun moment no especificat en les dues pròximes dècades, probablement és necessari dir obertament que no és com jo crec que sigui la fi de l'imperi dels Estats Units, simplement és una manera en la qual aquest col·lapse podria succeir i, per tant, un model que pot ajudar a exposar algunes de les vulnerabilitats de la autoproclamada superpotència, actualment trontollant cap la caixa compostadora de la història.
John Michael Greer

******************************************

La notícia de l'últim descobriment de petroli en aigües profundes de Tanzània esclatà enmig d'un, altrament soporífer, dissabte de març. Trenta anys abans, una troballa de la mateixa mida, podria haver aconseguit dues columnes en algun lloc en les últimes pàgines d'alguns diaris de renom, però això no va ser fa trenta anys. En un món famolenc de petroli, allò que alguna vegada podia haver estat considerat una modesta troballa, va obtenir grans titulars.

Sens dubte, també va tenir un lloc preferent en l'ala est de la Casa Blanca, on el president i els seus assessors es van reunir a corre-cuita aquella mateixa nit. "Els xinesos ja l'han embolicat", va dir el secretari d'Energia. "Tenen Tanzània a la butxaca, i hi ha gent del CNOOC (CNOOC era la Corporació Nacional de Petroli de la Xina a l'estranger, l'empresa estatal que encapçalava la recerca de la Xina de petroli a l'estranger) per tot arreu en el lloc de la descoberta i a Dar es Salaam."

"És prou a prop de les aigües de Kenya..."

"De cap manera, senyor President. És a 200 milles nàutiques de la zona en disputa, i tornar a enfrontar-se amb els tanzans no és una cosa que Nairobi vulgui repetir. "

"Maleït sigui, necessitem aquest petroli". El president es girà i s'acostà a la finestra.

Tenia raó, és clar, i aquest "nosaltres" no només es referia als Estats Units. Jameson Weed va guanyar la Casa Blanca el passat novembre amb una campanya centrada amb intensitat en aconseguir per als EUA la sortida d'aquests temps d'empitjorament de la recessió econòmica. Guanyar pel país una major participació en les importacions de petroli va ser la clau per fer aquesta promesa, però era més fàcil de dir que de fer, darrere quedava la ficció cortès d'un mercat lliure de petroli, ja que la major part del petroli que creuava les fronteres nacionals ho feia segons acords polítics entre els països productors i països consumidors prou forts i rics com per competir. En aquests dies, la majoria de les vegades, els EUA perdia -i l'impacte d'aquesta realitat en la imminent campanya per la reelecció, estava molt present en les ments de tots a la sala.

"Hi ha una opció", va dir la consellera presidencial de seguretat nacional. "Canvi de règim".

El president Weed es va girar i va tornar de la finestra per mirar a la cara als altres. El secretari de Defensa es va aclarir la gola. "Tard o d'hora", va dir, "els xinesos es plantaran i lluitaran."

La consellera de seguretat nacional li va dirigir una mirada desdenyosa. "No s'atreviran", va dir. "Saben qui mana i, de totes maneres, és massa lluny de les seves fronteres per la seva capacitat de projecció de força. Faran marxa enrere com ho van fer a Gabon".

El president va passejar la mirada de l'un a l'altra. "És una opció", va dir. "Vull un pla detallat sobre el meu escriptori en dues setmanes".

**********

El canvi de règim no era tan senzill com ho solia ser. Aquesta era la conclusió de les converses en les sales de reunions al Pentàgon i a la seu de la CIA a Langley a mesura que el pla es va anar perfilant. Enrere havien quedat els dies fàcils de les "revolucions de colors", quan uns pocs milions de dòlars canalitzats a través de les ONG de propietat empresarial podien comprar un aixecament de masses i provocar el pànic d'un govern desprevingut, fins fer-lo col·lapsar. Les estratègies de segona generació, que van funcionar tan bé a Líbia i en mitja dotzena de llocs (donant suport a l'aixecament amb mercenaris, forces especials, i una zona d'exclusió aèria) van deixar de funcionar, al seu torn, quan els governs amenaçats van descobrir la manera de combatre'ls amb eficàcia. Ara, generalment, es necessiten tropes terrestres recolzades per la força aèria per acabar la feina de substitució d'un govern poc amistós per un d'obedient.

Tot i així, va ser una tasca amb la qual estaven familiaritzats, els funcionaris a càrrec tenien el pla elaborat en menys de les dues setmanes que el president els havia donat. Uns dies més tard, quan va tornar signat i aprovat, la maquinaria va començar a funcionar. Els diners van fluir a les organitzacions de façana de la CIA a tot l'Àfrica oriental, els espies a Tanzània van començar a reclutar els ambiciosos, els insatisfets, i els idealistes per organitzar als quadres que organitzarien i dirigirien la insurrecció, en d'altres llocs, grups de mercenaris van ser contractats i les fàbriques de propaganda habituals van entrar en acció. El govern de Kenya, l'estat més proper client dels Estats Units, va ser intimidat perquè acceptés les tropes nord-americanes a la frontera amb Tanzània, i un tercer grup de portaavions es va mobilitzar i es va enviar per unir-se als dos ja dins de l'abast de la zona.

Li va costar només unes poques setmanes al govern de Tanzània adonar-se que la seva bona sort recent l'havia posat en el punt de mira del poder nord-americà. Una tarda, a principis de maig, després d'una detallada exposició del seu cap d'intel·ligència, el president de Tanzània va convocar a l'ambaixador de la Xina en una reunió secreta, i li va dir sense embuts: "Si ens abandoneu ara, estem perduts." L'ambaixador va prometre només enviar el missatge a Beijing, però ho va fer a pocs minuts de tornar a l'ambaixada xinesa, i hi va incloure un informe seu detallat i urgent.

Tres dies més tard, una dotzena d'homes es van asseure al voltant d'una taula en una sala de conferències a Beijing. Un membre del personal va servir el te i va desaparèixer. Després d'una hora de discussió, un dels homes de la reunió va dir: "Què és el que diuen els americans? 'Dibuixar una línia a la sorra? "Proposo que aquest és el moment i el lloc per fer-ho".

Hi va haver un murmuri silenciós d'acord en la taula. En els dies que van seguir, un grup diferent de funcionaris va elaborar un conjunt molt diferent de plans.

**********

El port de Dar es Salaam, la capital i ciutat més gran de Tanzània, era un lloc molt concorregut, atestat de petroliers transportant l'or negre a la Xina i els seus aliats, i vaixells de contenidors que transportaven mercaderies de tot tipus, sobretot de la Xina, per a la pròspera economia de Tanzània. En el bullici, ningú no va parar molta atenció a l'arribada d'una sèrie de contenidors de transport sense format des dels ports xinesos, que van ser descarregats des d'uns quants vaixells porta-contenidors ordinaris i portats en camions als districtes de mitja dotzena de magatzems discrets al llarg de la costa, entre Dar es Salaam i la ciutat portuària de Tanga, al nord. Als agents de la CIA pendents de senyals d'una resposta xinesa els van passar completament desapercebuts.

En termes més generals, el nombre d'enviaments de contenidors a Tanzània i mitja dotzena d'altres estats clients dels xinesos a l'Àfrica es va notar una mica, no prou com per despertar sospites, però ningú als EUA, es va adonar de que moltes empreses africanes es van trobar davant de retards inesperats en l'obtenció de la mercaderia xinesa que havien ordenat, ja que d'altres càrregues van prendre l'espai que, altrament, hauria estat d'ells. Tampoc ningú als EUA es va preocupar molt sobre l'augment del nombre de joves xinesos que van viatjar a l'Àfrica durant els quatre mesos abans que comencés la guerra. Intel·ligència dels EUA ho va notar, i això va provocar un breu debat a Langley, per un costat els observadors militars, una facció entre els assessors d'intel·ligència dels Estats Units, va insistir que eren per espiar la tecnologia militar nord-americana; per un altre costat, assessors militars, una altra facció, afirmava que eren per ajudar a l'exèrcit tanzà contra les forces nord-americanes que estaven reunides a Kenya.

Ambdues faccions estaven equivocades. La majoria dels homes joves xinesos de llavis atapeïts va anar a prop dels barris de magatzems entre Dar es Salaam i Tanga, on el contingut dels contenidors de transport es va muntar, provar i posar a punt. Mentrestant, a milers de quilòmetres de distància, la Força Aèria de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (FAEPA) va enviar sis brigades aèries (*)(o ales) de combat, equipades amb alguns dels avions més avançats de la Xina, a les bases de l'Àsia Central. El govern xinès havia anunciat que es farien exercicis militars conjunts a l'agost amb Rússia, de manera que les fotos de satèl·lit dels caces Chengdu J-20 estacionats en els deserts del Turquestan no van causar cap mena d'interès a la seu de la CIA a Langley, i es van arxivar.

**********

Després d'anys de batalles pressupostàries a Capitol Hill, l'exèrcit dels EUA no era tan potent o tan ràpid de desplegar com havia estat en els últims anys del segle XX. Només dos dels vuit grups de portaavions d'atac o CSG (*)( unitats navals d'atac dels USA) es trobaven preparats en qualsevol moment, una al Pacífic occidental i una altra anant i venint entre la Mediterrània i l'Oceà Índic, el transport era un desafiament cada vegada més gran per mar o aire, i l'endeutament dels avions de la flota aèria civil, un dels pilars de finals del segle XX de planificació del Pentàgon, va ser menys fàcil d'arreglar ara, que el transport aeri era només per als rics, de nou. No obstant això, les unitats assignades a la primera fase de l'operació de Tanzània (la 101 Divisió Aerotransportada, la sisena Cavalleria Aèria, i la primera i segona divisions de Marines) es van utilitzar per arrodonir el transport de pressa i per sortir sense cap avís als racons més llunyans del globus.

Les primeres unitats de la 101a Divisió Aerotransportada van aterrar a Nairobi a mitjans de maig, quan les fortes pluges havien acabat i els primers motins estaven esclatant a Dar es Salaam. Llavors el president Weed va donar el seu famós discurs a Kansas City, el 20 de juny, denunciant les atrocitats que, segons ell, havien estat comeses pel govern de Tanzània i proclamant la disposició dels Estats Units per donar suport a la recerca de la llibertat a tot el món, les quatre divisions s'assentaven en bases de nova construcció al país al sud de l'altiplà de Kajiado, no gaire lluny de la frontera amb Tanzània. Al costat d'ells, el personal de logística i contractistes civils van irrompre, preparant-se per les dues divisions blindades, en el seu camí des Alemanya en vaixell, que completaria la força d'assalt per terra, al seu torn, la major part dels subministraments per a l'assalt, estaven en camí per mar des de la base Diego García.

Mentrestant, tres CSGs, encapçalades pels portaavions nuclears USS Ronald Reagan, l'USS John F. Kennedy, i el USS George Washington, es dirigien a velocitat de creuer cap a un punt de trobada a l'Oceà Índic occidental, on es reunirien amb els vaixells que transportaven les divisions blindades d'Alemanya i una dotzena de vaixells grans de subministrament des de l'Esquadró Marítim Preventiu amb base a Diego García. Dos batallons de la Força Aèria ja havien estat assignats a l'operació, i arribaven just abans de que els portaavions arribessin al radi d'acció. Tant aquestes divisions com els avions amb base en els portaavions s'encarregarien d'abatre la força aèria de Tanzània i de destruir els objectius militars a tot el país durant les dues setmanes que les divisions blindades necessitarien per aterrar, unir-se a la resta de la força, i començar l'assalt terrestre. Era un pla estàndard per a l'eliminació ràpida de forces militars modestes d'un país del Tercer Món de mida mitjana, la seva única debilitat és que la força dels EUA ja no s'enfrontava a un país de grandària mitjana del Tercer Món.

**********

En temps de pau, agost i setembre són temporada alta de turisme a l'est d'Àfrica, terra endins de la costa (on el clima és sempre humit) el clima és fred i sec, i les àmplies planes de l'interior són fàcils de recórrer. Les planes de clima sec i fred es troben entre els millors llocs del món per a un assalt amb tancs i helicòpters de combat, són també els mesos planificats pel Pentàgon per l'operació Blazing Torch (Torxa encesa), l'alliberament de Tanzània. Els documents preliminars lliurats al president Weed a finals de juliol van esbossar els detalls finals, i va assentir amb el cap i signar les ordres finals per a la invasió. El secretari de Defensa, mirava des de l'altre costat de l'habitació amb el nas arrufat en silenci. Havia intentat diverses vegades mostrar la petita però real oportunitat de que els xinesos poguessin prendre represàlies, però la seva opinió va ser desestimada i ridiculitzada per l'assessora de seguretat nacional del president i pel vicepresident Gurney. Així que això havia acabat, es va dir per quinzena vegada, ell li lliuraria la seva renúncia.

Fora de les finestres de la Casa Blanca, amb prou feines visible en la distància, un petit grup de manifestants van mantenir una vigília desordenada a la zona de llibertat d'expressió que els estava destinada. Els vianants s'afanyaven a passar, ignorant les consignes corejades i les pancartes de protesta. Va ser un altre dia d'estiu brutalment calent a Washington DC, que formava part de la "nova normalitat" l'etiqueta que hi posaven els mitjans de comunicació quan no podien deixar d'esmentar del tot el canvi climàtic. Més enllà dels assumptes del Govern Federal, la meitat del país era presa d'una nova sequera salvatge, els estats d'Iowa i Geòrgia havien suspès el pagament dels seus deutes, enterbolint els mercats financers, i els ulls de tot el sud-est es van girar nerviosament cap a una tempesta tropical, formant-se a les Illes de Sobrevent , que mostrava tots els senyals d'esdevenir el primer gran huracà de la temporada.

El que molts observadors perspicaços van recordar més tard va ser el mal humor que es va apoderar del país durant l'estiu. Només els mitjans de comunicació i els polítics nacionals més pocavergonyes, van tractar de fer veure que la propera guerra amb Tanzània era tot menys petroli, la qualificació d'aprovació del president es va ensorrar gairebé per sota del 25%, que era encara tres vegades més alta que la del Congrés i molt per sobre de la credibilitat de qualsevol candidat que l'altre partit podia d'oferir, eren els clixés habituals emesos pels experts habituals, llàstima però, que les úniques persones que se'ls escoltaven eren els propis experts. A tot el país, i en tot l'espectre polític, la paciència del poble nord-americà s'estava, visiblement, acabant.

Els que no estaven satisfets tenien un munt de raons per estar-ne. La depressió econòmica intractable que s'havia apoderat del país des de l'any 2008 no va mostrar signes d'alleujament, tot i repetits rescats del sector financer, cada vegada proclamats com la clau per obtenir la prosperitat, de repetir les eleccions en què cada candidat deia que tenien idees noves i acabaven seguit les mateixes polítiques fracassades, un cop en el càrrec. L'auge del fracking de principis dels anys vint era pràcticament història antiga. Els preus de l'energia eren alts i continuaven augmentant; la gasolina va xocar contra la barrera dels 7 dólars per galó aquell estiu abans de caure gairebé un altre cop cap al 6,50 inicials. Cap d'aquests fets eren nous, però semblaven infectar l'estat d'ànim nacional amb més força que abans. Això ajudaria a causar una explosió, però hi hauria altres explosions en primer lloc.

A finals de juliol, la força d'invasió es va reunir a l'Oceà Índic, prop de dos mil milles a l'est de la costa de Kenya. L'almirall de la Flota, Julius T. Deckmann, al comandament de tota la força, es va assegurar que tot estava en ordre abans de donar les ordres de navegar cap a l'oest. Era un funcionari de carrera amb una mitja dotzena de missions de combat a l'esquena, Deckmann havia après a confiar en la seva intuïció i la seva intuïció li deia que alguna cosa no anava bé. Des del pont del USS George Washington, el seu vaixell insígnia, va considerar la flota reunida, va sacsejar el cap i va ordenar enviar patrulles no tripulades de reconeixement. Les imatges en temps real dels satèl·lits espies dels Estats Units no van mostrar res fora del comú, les dades de l'avió AWACS volant en cercles a gran alçada van confirmar el mateix que els avions de reconeixement, un cop que les dades van començar a arribar. El malestar de Deckmann es va mantenir igualment, tot i que els dies van passar sense incidents mentre la força d'atac s'acostava a l'Àfrica Oriental.

La flota va arribar al seu lloc assignat a la costa de Kenya en la data prevista. Les notícies arribaven des de la connexió segura via satèl·lit des de Washington: els batallons de la Força Aèria de combat havien arribat i estaven llestos per a l'acció, el Consell de Llibertat de Tanzània, el govern titella a l'exili fabricat pel Departament d'Estat, havia cridat a "totes les nacions del món" per alliberar el seu país, una petició que tothom sabia que anava dirigida a una sola nació, els mercenaris dirigits per la CIA que van encapçalar la segona fase violenta de la revolta s'havien retirat de Dar es Salaam, deixant als quadres locals a la seva sort, i es movien cap a la frontera amb Kenya per obrir el camí per a la invasió. Deckmann es va assegurar que cada vaixell de la seva flota estaria llest mentre el sol es ponia just per enmig d'una boirina vermella sobre la costa africana distant.

Pocs dels que participaven en la guerra van dormir molt la mateixa nit abans del bombardeig. En els tres portaavions, i en dos aeròdroms de nova construcció al sud de Kenya, les tripulacions aèries treballaven a negra nit perquè els seus avions estiguessin a punt per a la batalla, sense saber que unes altres tripulacions estaven fent el mateix a milers de quilòmetres de distància a l'Àsia Central. La majoria de soldats de les dues divisions blindades que havien estat portades des d'Alemanya, preparats per a un aterratge a Mombasa no viuria per a veure-ho. A Dar es Salaam i Nairobi, els presidents respectius es van reunir amb els seus gabinets i després es van dirigir a búnquers fortament custodiats, en altres parts del món, els caps d'estat llegien els informes d'intel·ligència i es preparaven per a la crisi.

Dues hores abans de l'alba de l'Àfrica Oriental, l'espera va acabar. Dues persones la van acabar. Un d'ells va ser l'almirall Deckmann, bordant les ordres que van enviar els primers caces bombarders rugint per la coberta del George Washington i els primers míssils de creuer Tomahawk cap al cel cremant. L'altre era un oficial en un centre de comandament xinès profund al centre d'Àsia, que va veure els avions enlairar-se i el llançament de míssils, gràcies a una observació de gran altitud d'un avió de reconeixement -un dels tres que havia estat seguint el George Washington des que va sortir del Canal de Suez, i es van apostar a sobre de la flota. Tant aviat com les imatges infraroges van mostrar avions i míssils a tota velocitat cap Tanzània, l'oficial va escriure ràpidament en un teclat i després va prémer enter dues vegades. Amb el segon clic de la tecla Enter, la resposta xinesa va començar.

(*)Nota del traductor: Cal aclarir una mica les dues referències a organització militar dels EUA i que, l'autor, per extensió, utilitza amb l'exèrcit xinès. En primer lloc, la formació naval anomenada CSG, consta bàsicament d'un portaavions (portant entre 65 i 70 avions) i diversos vaixells de suport (un porta-aeronaus, un cuirassat i un esquadró de destructors). Pel que fa al batalló d'avions (wing, ala en seria la traducció literal) consta del voltant de quatre grups (cada grup sobre 60 avions o més).

Per a qui li interessi el tema, en aquesta pàgina s'explica clarament l'organització de l'exèrcit dels EUA.

How to boil a frog

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post us convido a llegir una ressenya que ha fet l'Ana Frau sobre un documental que parla, entre d'altres problemes globals, del Peak Oil. Una divertida manera d'explicar els problemes urgents que requereixen l'atenció de tots i la nostra decidida acció en el dia a dia. Espero que us sigui útil.

Salutacions,

SZD

Hola amics,

Volia compartir amb vosaltres un documental que em va impactar. Malgrat l'analogia amb la granota del documental d'Al Gore, "Una veritat incòmoda", HOW TO BOIL A FROG és una ecocomedia, protagonitzada i realitzada pel canadenc Jon Cooksey, en la qual es presenta de manera divulgativa, divertida i no científica el problema real actual, OVERSHOOT o excés, i els símptomes que se'n deriven. Jon emfatitza que aquest problema sistèmic a què ens enfrontem ha portat a la Terra a una situació de crisi, de manera que les solucions han d'afrontar aquest problema d'excés i no els símptomes individuals, com l'esgotament de les energies fòssils, canvi climàtic, la creixent diferència rics/pobres, etc

La pel·lícula tractava originalment sobre la campanya que s'estava i s'està duent a terme per crear:

- Dubtes sobre l'escalfament global,

- Desconfiança en la comunitat científica,

podent així alleujar la nostra consciència i seguir emetent CO2. D'aquí el títol i aquest primer esbós.

Però a mesura que avançava la pel·lícula, es va fer clar per Jon Cooksey que l'escalfament global no es podia abordar sense tractar tots els altres símptomes de l'excés. "Així que el tema de la pel·lícula va canviar, però el títol es va quedar, perquè a més també plasma la qüestió de que a poc a poc ens estan bullint, referint-se a les corporacions que es beneficien de la venda del nostre futur pels diners, ajudats per els governs i els mitjans de comunicació.

Jon Cooksey inicia el seu documental comparant la corba exponencial del nostre "excés" (jo diria consumisme) amb les tendències gaussianes que existeixen en la naturalesa: per exemple "The peak oil".

En una primera part es presenten els 5 problemes o símptomes, sobre-població, la guerra contra la naturalesa (desforestació, sobreexplotació ...), la distribució de la riquesa (rics/pobres), el pic del petroli i l'escalfament global. En una segona part i final, s'introdueixen 5 solucions:

- No oil, busca alternatives i redueix el consum, sobretot el de les grans companyies que no tenen un altre objectiu que el seu lucre a costa de guerres (coltan, Exxon .....)

- Pregunta't el significat de "verd o ecològic" abans de comprar un producte, qüestiona't sobre la repercussió del que compris / menges i de si podries reduir aquest impacte, (Producte Interior Brut en front d'indicadors de satisfacció personal o l'economia del bé comú)

- Obre el teu cor, pensa en els altres, respecta i, preocupa't pels altres

- Utilitza els mitjans de comunicació i xarxes socials per denunciar, sensibilitzar, etc. al màxim de persones; hauríem de ser com els joves, mantenint una actitud crítica i de rebel·lia, ser més activistes (desobediència civil).

- Transició cap a una societat més rural, amical, inquieta pel seu veïnat, treballar horts comunitaris, intercanviar serveis / coneixements / roba / canvi amb el veïnat més proper. En definitiva ...... canviar el xip!

Per comprendre millor el documental, l'autor ha creat una guia, en la qual també es justifiquen totes les dades (científiques o no) mostrades en el documental.

En aquesta web també podem trobar un divertit trajecte, ple de denúncies, testimonis, articles d'investigadors / periodistes, etc, sobre les complexes relacions petroli/economia/política/conflictes/guerres/etc, fins arribar als profetes que ens aconsellen com preparar-nos per rebre un possible futur sense petroli.

Per cert, aquest documental acaba de guanyar el Panda Award del festival de Wildscreen (UK, 2012), a més de Blue Planet Film festival, FICMA Barcelona, ​​Global film peace festival Orlando, Sembrant Cinema Lima, Filmshift movie festival, etc. (veure a: http://howtoboilafrog.com/).

Per finalitzar només vull aclarir que l'únic propòsit d'aquest article/comentari és el de animar-vos a tots, profes i persones amb contacte amb el públic, a sensibilitzar (que no a adoctrinar) i a passar el missatge, ja que HOW TO BOIL A FROG és més que una pel·lícula, un moviment. Recorda, no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita.

La societat de consum, una societat malalta?

(http://politicos-rkd.blogspot.com.es/2011/08/consumerism-is-addiction.html)

Benvolguts/des lectors/es,

El consum de productes s'ha convertit en una necessitat creada. Creada perquè, si simplifiquem molt, les nostres necessitats bàsiques són molt elementals: menjar, abric, aixopluc i, en cas de necessitat, assistència mèdica. Així doncs el mecanisme del consum, també simplificant molt, començaria primer tenint aquestes necessitats bàsiques cobertes per tot seguit, consumir informació que ens acaba condicionant els hàbits quotidians, que faran, al seu torn, que tinguem una dinàmica determinada a l'hora de consumir.

Si prenem l'evolució del consum dins una perspectiva històrica més aviat casolana, veurem que l'estructura socio-econòmica ha creat 'necessitats' allà on fa, posem 20 anys, no existien. Preguntem-nos: si fa vint anys ens haguessin explicat que la majoria de gent a Catalunya portaria el nivell de vida (consum de tot tipus: habitatge, lleure, cultura, medicina, etc.) que portava abans de la crisi pensaríem que portavem una vida de 'rics'. Amb això no vull dir que tothom portés un nivell de vida igual o que no hi hagués gent pobre, estic parlant de la classe mitjana. Doncs bé, tenint en compte això, cal fer-nos dues preguntes: primera, aquesta societat de fa cinc anys, era, en general feliç, més satisfeta, que la de dues dècades abans? Bé, és una pregunta difícil de respondre, però sembla que, de forma general, no. Per altra banda, la segona pregunta seria, érem conscients i per tant volíem assumir la responsabilitat de que aquest nivell de vida implicava un cost (social, mediambiental)? També és difícil generalitzar, però diria que tampoc, que no estàvem i sobre tot no estem disposats com a societat a assumir el que implicava (i implica) la societat del benestar. Deixeu-me ser irònic, però si analitzem aquesta darrera expressió és converteix en un oxímoron. En aquella societat no hi havia benestar, perquè ni estàvem bé ni estàvem en un estat estable. Què produïa aquestes contradiccions? No es pot dir que hi hagi una sola raó però per a mi una de principal és que la nostra societat ens indueix a relacionar-nos fomentant un aspecte purament instrumental dels individus. M'explico, el missatge de fons de la publicitat és utilitzar una necessitat bàsica humana: el reconeixement social, per convertir-nos en consumidors. Sigui aquest consum material: vestir bé o ser més atractiu/va, tenir cotxe, pis, família, o la darrera andròmina electrònica d'última generació, etc. o bé, sigui immaterial: una feina de prestigi social, una formació cultural, tenir capacitat per 'sociabilitzar' en el sentit de caure bé i poder funcionar en un grup, etc.

Pensem-hi bé, aquesta dinàmica de consum és la que, en gran part, mou tot l'engranatge econòmic global. Les vendes de les empreses estan regulades per quant, quan i com venen els seus productes, molts d'ells essencialment superflus i innecessaris. La paranoia arriba a extrems de, per exemple arribar a fer cua tota una nit en un establiment per obtenir la darrera novetat electrònica. Això porta a facilitar i reforçar l'estratègia de la companyia en qüestió de fer el producte difícilment accessible (limitant-ne la sortida a mercat) per crear 'més necessitat'. Quan un pensa fredament en aquests casos, vistos hores d'ara com una conducta 'normal' i hi pensa fredament, la reflexió és: en què ens hem convertit? El problema no és només que siguem consumidors, el problema és que el sistema, per créixer (i per tant mantenir-se) implica un consum creixent i irreflexiu.

Per tant, ja veiem que tenim un problema greu, molt greu, perquè si el que som com individus depèn de que siguem consumidors, i el consum, tal com l'entenem actualment, implica consumir cada vegada més i de forma irreflexiva, el problema no és només econòmic, és psicològic.

Solucions? Com sempre, cal dir que davant de problemes complexos, no m'agrada parlar de solucions, perquè aquesta idea, fortament arrelada en la nostra societat, implica 'receptes' fàcils. Així doncs, m'agrada més parlar d'estratègies pal·liatives. Una estratègia passaria doncs per començar a canviar la nostra manera de veure'ns i relacionar-nos socialment, amb tot el que això implica. I, per tant, des d'un bon començament, deixar de fer cas i desconnectar-nos progressivament de la creixent publicitat que crea aquestes 'necessitats' que, en realitat, no ho són. Potser una possible estratègia seria veure quines són les claus dels tractament de desintoxicació, com en els casos d'addicció per poder aplicar-nos-les com a societat? No ho tinc clar. El que és clar, és que cal fer front comú dels més conscienciats per estirar la societat cap a un nou paradigma que estigui fonamentalment allunyat del concepte de consum amb totes les seves implicacions.

Per no allargar molt el post només dir que m'estendré més en els detalls del que acabo d'exposar en altres posts futurs. I el que hi intentaré tractar serà, bàsicament, la resposta a preguntes claus referents al consum: Què? Com? Quan? On? Però deixeu-me dir que, tot el que aniré exposant es basa, senzillament, en la següent idea: si el consum s'ha convertit ne un acte irreflexiu, en alguns casos compulsiu, i en la majoria amb fort grau d'inconsciència, per canviar de paradigma, caldrà doncs passar a ser individus conscients i reflexius en tant que consumidors. Evidentment, aquesta no és una fita fàcil ni ràpida, però sí totalment necessària per poder tenir alguna possibilitat en el negre futur que ens espera.

Salutacions,

SZD

Contaminació, Crisi Energètica i la quimera del tecno-optimisme

(http://www.olocau.org/noticies/reportatges/abocadors_d_Olocau/Abocador_legal/)

Benvolguts/des lectors/es,

Com ja he comentat en un post anterior, la termodinàmica ens imposa límits estrictes pel que fa al rendiment i l'eficiència. Així, continuo amb els posts corol·lari del que va publicar l'Antonio en el seu bloc. M'agradaria comentar una altra conseqüència, que sovint es considera superficialment, i és que si tenim un sistema cada cop menys eficient, perquè, ho recordo, el forcem a incrementar la potència consumida, llavors aquest sistema cada cop generarà més residus. Aquí el terme residu el vull utilitzar d'una forma genèrica: hi incloc no només les pèrdues en energia útil del sistema (per tant el descens en exergia) sinó també tot allò material i immaterial (en el sentit de transformació o destrucció del medi) per obtenir aquesta energia que, finalment, utilitzarem. Per tant, quan parlo de residus estic pensant en pol·luents, emissions de gasos d'efecte hivernacle, ocupació del medi i degradació dels ecosistemes, contaminació dels aqüífers, etc. és a dir, allò que els economistes anomenen 'externalitats' de la industrialització i l'economia de consum. 

Per posar un exemple del que dic, prenem un cotxe. Si volem emprar menys temps per recórrer una mateixa distància consumirem més benzina, però és que a sobre emetrem més CO₂ i si anem al límit de velocitats altes el motor generarà més contaminants, però és que també es desgastaran més les peces de tot el motor escurçant-ne la vida útil i per tant caldrà fer més reparacions de les que hauríem de tenir amb una conducció menys agressiva. Per tant, ja veiem que les implicacions no són que 'només' consumim més benzina sinó que incrementem, al ser menys eficient per l'increment de potència, les externalitats i la pol·lució: els residus. 

Un problema de viure en un sistema finit és que, per les escales de temps que considerem, els residus generats per aquest motor gegant que és el nostre sistema socio-econòmic s'acumulen, i això fa que quan aquesta quantitat sigui gran (com ja és actualment i estic pensant en residus com els he definit abans) entri en conflicte amb els intents d'introduir eficiència en el mateix sistema, proposant  'racionalitzar-lo' o, en argot d'altres fòrums fer-lo 'més intel·ligent'. És a dir, per als tecno-optimistes, no només la paradoxa de Jevons (que, com ja vam veure no és res més que una conseqüència del segon principi) juga en contra de la incorporació de l'eficiència del sistema, sinó que al no tenir en compte l'efecte de la generació de residus, tota estratègia fracassarà. És a dir, pretendre optimitzar un sistema que necessàriament creixi en potència, sense tenir en compte els residus, ens porta a topar amb la realitat de trobar-nos submergits en les nostres pròpies escombraries. Perquè clar, aquestes també creixeran de manera exponencial (s'acumulen, recorden?). Per acabar posant un exemple il·lustratiu, val la pena veure el que diu l'AIE (Agència Internacional de l'Energia) en el seu informe d'aquest any, pel que fa als problemes en el futur sobre l'accés a aigua dolça, tal com comenta l'Antonio en el seu post. Això, vist des del punt de vista d'aquest post, no és res més que la conseqüència d'un paradigma, l'actual, que genera cada cop més 'externalitats' i de forma cada cop més intensiva. Doncs bé, em sap greu, però aquí tenim una raó més per deixar de costat les solucions optimistes i posar-nos a treballar per veure com podem passar d'un model obsolet i suïcida a un altre basat en el decreixement.

Salutacions,

SZD

BAU, independència i col·lapse

(http://lacebolla.es/?p=4345)

Benvolguts/des lectors/es,
Si realment poguéssim canviar el BAU, què faríem? És a dir, com caldria que ens organitzéssim políticament? Si seguint les fases del col·lapse, el que ha de venir és un col·lapse de l'estat i, si aquest no es pot revertir, potser el més lògic és seguir aquesta direcció i adaptar-s'hi. És a dir, si el trencament de l'estat és inevitable en aquesta crisi energètica que vivim, podríem intentar dissenyar una via política que fós més susceptible de seguir les línies generals del que ja vaig exposar superficialment en algun altre post. 

Si, un 'aterratge suau' cap a un estat de menys consum energètic passa per la localització, doncs potser aprofitar i pilotar un trencament de l'estat en repúbliques més petites és un camí possible per anar cap a la localització que suggeria en la meva carta als reis mags. Així doncs, com hauria de ser una república Catalana que tingués en compte la possibilitat de col·lapse i la crisi energètica? D'entrada, l'opció de crear un estat propi ens donaria avantatges intrínsecs, com ara un estat més petit, per tant, més proximitat entre administració estatal i individu. S'eliminaria el que, en molts aspectes, ha estat un fracàs a nivell administratiu: duplicitat administrativa entre govern autònom i estatal, bàsicament perquè no hi ha hagut una transferència decidida de tasques i una divisió d'aquestes. L'estat espanyol, des de la guerra de successió ha adoptat el model d'estat centralista com vàlid i irrenunciable, per tant, els seus dirigents i ideòlegs mai han acceptat una descentralització com a opció, només com un mal menor transitori. Dins d'aquesta òptica només resta pensar en que un trencament polític amb l'estat és un trencament amb un BAU insostenible, una part del BAU si voleu, però BAU al cap i a la fi.

Dit això, deixeu-me dubtar de que els partits majoritaris autonomistes actuals, que o tenen, o ja han tocat poder, estiguin per la construcció de res nou encara que diguin ara, en època electoral, el que una majoria de votants vol sentir. Ja vaig explicar en un altre post, que el polític, realment, és un gestor i una balança entre els lobbies de poder per un costat i la necessitat de passar l'examen de les urnes cada cert temps, per un altre. En què s'ha traduït això? en aprofitar les febleses del sistema electoral: no dónar mai cap programa clar d'acció i no assumir responsabilitats respecte als votants. Això afavoreix clarament el fet de que ara mateix es prometi un referèndum que (i que quedi clar que m'agradaria equivocar-me) els mateixos dirigents dels partits voldran frenar d'una manera o una altra un cop hagin passat les eleccions. Clar, tampoc no compten aquest polítics realment amb que, com va passar l'11 de setembre, el poble i la societat reaccionin i recondueixin el que realment volen els grans lobbies de poder.

Quina és l'estratègia actual dels grans partits polítics? Com també ja vaig dir en un altre post: guanyar temps. Mantenir el BAU, és a dir, la unió amb Espanya, el deteriorament de la (ja prou feble) democràcia, el veto a exercir-la i preguntar al poble, per rebaixar les pressions sobiranistes. No se n'adonen (o sí, deixeu-me ser mal pensat) que això, al cap i a la fi, projecta més inestabilitat cap al futur. Ho vaig dir en un post anterior, des d'Espanya i des de l'unionisme més descarat es va en contra del referèndum (com per exemple l'expresident Montilla) perquè, a banda de sentimentalismes, permetre un referèndum d'autodeterminació obriria una via de millora democràtica a tot l'estat: referendar decisions difícils del govern per conèixer la voluntat de la majoria. Aquesta opció, des dels poders franquistes més arrelats en les elits dirigents espanyoles, és una deriva aterradora que, històricament, atempta contra els principis més intocables des de fa segles del pensament conservador espanyol. 

Però el més preocupant de tot, és que, des d'Espanya mateix, més enllà de sentimentalismes i reaccions emocionals (i sovint violentes i amenaçants) no hi ha un contrapès democràtic, no es valora el fet de que si es vol millorar la democràcia espanyola, admetre les consultes referendaries és una via molt sòlida de control del govern i indirectament de la corrupció, entre d'altres coses, de les quals en parlaré en un altre post.

Finalment, deixeu-me explicar perquè crec que el fre a la democràcia actual, projecta més inestabilitat en el futur. La independència, entesa com un sistema polític i administratiu a escala nacional deslligat de l'estat arribarà tard o d'hora, com ja he dit perquè és un dels passos del col·lapse de l'estat. Les esquerdes del sistema són els seus punts fràgils i l'estat espanyol en té els principals en dos fronts: a) Corrupció i falta de responsabilitat política 
i b) Intent d'anorreament dels fets culturals i polítics diferencials minoritaris.

Si en una situació de manca de recursos, no es fa res per compensar aquestes deficiències, la consciència col·lectiva evolucionarà cap a posicions més radicals (en quant als mètodes) i potser menys coherents i sobretot més individualistes que, al cap i a la fi, són camp adobat per la justificació de polítiques totalitàries i repressives de resposta que no faran més que contribuir a una possible espiral de radicalització i d'enfrontament. Per tant, per més que el sentimentalisme espanyol i els privilegis mantinguts durant decennis hi estiguin en contra, el moviment sociopolític català va en una direcció que ofereix possibilitats de transició més suau i de trencament del BAU, el futur? Com deia el poeta, el futur és incert, però tot està per fer i tot és possible (menys el creixement, és clar).

Salutacions,

SZD

El segon principi i fi la del tecno-optimisme

(http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c3/Compact-Fluorescent-Bulb.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Reprenent les idees introduïdes en un post recent de l'Antonio sobre la potència, m'agradaria deduïr-ne algunes conseqüències.

Recuperant la idea essencial d'aquell post, segons la termodinàmica, no només no podem incrementar el rendiment d'un procés energètic indefinidament sinó que el segon principi ens ensenya que: a més potència menys rendiment. Doncs bé, un dels corol·laris d'aquest principi és que si el tenim en compte, el tecno-optimisme se'n va en orris, s'esfuma totalment. M'explico, si el sistema econòmic necessita el creixement exponencial i això implica el creixement exponencial de la potència (energia consumida per unitat de temps) consumida i necessàriament a més potència menys rendiment (eficiència) del sistema llavors una millora tècnica, sigui la que sigui, no pot mai tenir cap efecte global sobre aquest, mentre no es redueixi la potència consumida. Des d'aquest punt de vista es pot entendre fàcilment la paradoxa de Jevons, que dit sigui de pas, no cal veure ja com una paradoxa. Per tant, quan algú diu, com en certs informes sobre renovables, que una millora de l'eficiència implicaria menys consum d'energia pretenent mantenir o incrementar el PIB, a més de ser un tecno-optimista contumaç, no ha entès el segon principi ni les seves conseqüències. 

Per tant, ja sabem, benvolguts/des lectors/es, que la solució tecnològica no existeix dins d'una dinàmica BAU. Així doncs, com a conseqüència, els canvis de paradigma (ni que sigui energètic) en un sistema complexe com en el que estem immersos són a més de poc probables, molt lents com per a evitar un cert col·lapse. Però això no sóc l'únic que ho diu, hi ha opinions de professionals sobre la matèria que ja fa temps que ho estan estudiant.

Salutacions,

SZD 

Independència i Col·lapse

 (ferransala.com/?p=22858)

Benvolguts/des lectors/es,

Hi ha darrerament al nostre país un tema recurrent en la política més actual, el qual està, d'alguna manera, sotragant la base del que s'ha vingut anomenant democràcia espanyola. Aquest tema, com ja podeu deduir, és la voluntat de secessió del nostre país respecte la resta de l'estat del qual forma part actualment. L'Antonio va fer un post interessant, després de la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona, comentant que les demandes independentistes catalanes eren un pas més en el col·lapse de l'estat. És evident que l'estat espanyol grinyola i que està acumulant tensió precisament per aquells punts que no s'han resolt mai satisfactòriament i que això, en època de mancança de recursos, és quan es posa més de manifest. Fins aquí l'estat de la qüestió, que hores d'ara no passaré a analitzar en detall a nivell polític i de perspectives de futur, sinó a nivell social. 

Un dels fets que vull apuntar aquí és que en ben pocs mitjans s'ha analitzat amb detall el que implica una manifestació multitudinària com la que hi va haver a Barcelona el proppassat onze de setembre. En primer lloc i des dels mitjans d'afiliació nacional espanyola es va intentar obviar, tal com s'ha vingut fent amb el moviment polític independentista tradicionalment. Però clar, obviar dos milions de persones al carrer és una mica difícil, sobretot perquè hi havia periodistes estrangers. Però, es que en aquest intent de minusculització del que implica una manifestació d'aquestes característiques el que no s'ha dit és que també hi van haver manifestacions a la mateixa tarda de l'onze a Girona, Lleida i Reus i que les participacions no van ser precisament anecdòtiques. Dit això doncs, hi ha una part important de la població que té unes demandes clares. 

Què fa l'estat, que teòricament és de tots? Menystenir-les, d'entrada. No entraré ara mateix en la legitimitat històrica de la nostra nació per decidir el seu futur, que la té, com qualsevol altra nació en el món. El que vull emfatitzar és que la gent, l'onze de setembre, es va manifestar per expressar el seu malestar amb la situació actual: política i econòmica. I més enllà del que es pugui dir, el mateix moviment de descontentament, ofereix una opció-solució clara: una organització territorial diferent de l'actual. Fins aquí s'hi pot estar d'acord o no, però hi ha un fet que ha de cridar l'atenció i que, al meu entendre, és irrenunciable. Aquest moviment el que està demanant ho fa amb una proposta radicalment democràtica i pacífica: Volem un canvi, però aquest canvi ha de ser decidit i recolzat per la majoria del país en una votació. Per tant, més enllà de que pugui molestar, o no agradar sentimentalment, tant la demanda com les formes en que es porta a terme (una gran manifestació pacífica i festiva) està, al meu entendre, per sobre de qualsevol altre camí, i ho està perquè és la garantia de cohesió social i d'absència de violència. I això precisament, des del mes passat, s'ha vingut atacant des del menyspreu i l'amenaça de violència (intervenció militar al més pur estil franquista). Entenc que als poders establerts els faci por la democràcia, de fet és normal, però que entengui aquí el ciutadà espanyol que amb les demandes de llibertat de Catalunya hi ha molt més en joc que la 'unidad sagrada del imperio' hi ha en joc la feble democràcia espanyola i, per tant, el benestar dels mateixos ciutadans dels altres territoris de l'estat. I hi és en joc independentment de que Catalunya acabi tenint un estat propi, el que hi ha en joc i es posa a proba és la maduresa democràtica de la resta de l'estat. Estem en una cruïlla històrica i, com sempre en els darrers segles, però sobretot en el passat, Catalunya ha liderat els processos d'aprofundiment democràtic a l'estat espanyol i, precisament, després ha estat la més represaliada, a nivell col·lectiu, quan aquests han fet fallida. Cal que, des d'Espanya prenguin nota d'aquest fet els demòcrates que allí hi puguin haver, perquè de com la societat espanyola gestioni aquest moviment democràtic que ha sorgit a Catalunya, en pot derivar realment un punt d'inflexió històric en millora de la mateixa democràcia espanyola, i per tant, allunyar-los del fantasma de la dictadura que, siguem honestos, ja comença a apuntar actualment a l'estat. 

Per acabar, la història ens ensenya que la democràcia dóna més garantia de convivència i pau. Justament en situacions com l'actual de col·lapse estatal i perill de col·lapse societari, les iniciatives democràtiques poden donar una resposta per a una transició més suau cap a la societat que, a mitjans d'aquest segle, caldrà tenir a punt. Continuarà.

Salutacions,

SZD