Amb el menjar, no s'hi juga...

(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)

...doncs sí, ens hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar. M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que existeixen, perquè sense menjar no podem viure. 

Doncs bé, la reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal, penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i, quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia no és només electricitat sinó que és tota activitat humana (perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny, pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.

Veiem-ho. Segons Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al 2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies (fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix': primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer alimentació-aigua-població i després estratègia energètica. Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià, doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?

Perquè al final, com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!', per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables, el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà molt de patiment i molt de caos.

Alerta! Ara no es pensin que perquè digui que el problema és de població estic suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah, però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim. Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar, perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més resilient de la que tenim actualment.

En fi, benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema. Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan començant a gestar.

Salutacions,

SZD