How to boil a frog

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post us convido a llegir una ressenya que ha fet l'Ana Frau sobre un documental que parla, entre d'altres problemes globals, del Peak Oil. Una divertida manera d'explicar els problemes urgents que requereixen l'atenció de tots i la nostra decidida acció en el dia a dia. Espero que us sigui útil.

Salutacions,

SZD

Hola amics,

Volia compartir amb vosaltres un documental que em va impactar. Malgrat l'analogia amb la granota del documental d'Al Gore, "Una veritat incòmoda", HOW TO BOIL A FROG és una ecocomedia, protagonitzada i realitzada pel canadenc Jon Cooksey, en la qual es presenta de manera divulgativa, divertida i no científica el problema real actual, OVERSHOOT o excés, i els símptomes que se'n deriven. Jon emfatitza que aquest problema sistèmic a què ens enfrontem ha portat a la Terra a una situació de crisi, de manera que les solucions han d'afrontar aquest problema d'excés i no els símptomes individuals, com l'esgotament de les energies fòssils, canvi climàtic, la creixent diferència rics/pobres, etc

La pel·lícula tractava originalment sobre la campanya que s'estava i s'està duent a terme per crear:

- Dubtes sobre l'escalfament global,

- Desconfiança en la comunitat científica,

podent així alleujar la nostra consciència i seguir emetent CO2. D'aquí el títol i aquest primer esbós.

Però a mesura que avançava la pel·lícula, es va fer clar per Jon Cooksey que l'escalfament global no es podia abordar sense tractar tots els altres símptomes de l'excés. "Així que el tema de la pel·lícula va canviar, però el títol es va quedar, perquè a més també plasma la qüestió de que a poc a poc ens estan bullint, referint-se a les corporacions que es beneficien de la venda del nostre futur pels diners, ajudats per els governs i els mitjans de comunicació.

Jon Cooksey inicia el seu documental comparant la corba exponencial del nostre "excés" (jo diria consumisme) amb les tendències gaussianes que existeixen en la naturalesa: per exemple "The peak oil".

En una primera part es presenten els 5 problemes o símptomes, sobre-població, la guerra contra la naturalesa (desforestació, sobreexplotació ...), la distribució de la riquesa (rics/pobres), el pic del petroli i l'escalfament global. En una segona part i final, s'introdueixen 5 solucions:

- No oil, busca alternatives i redueix el consum, sobretot el de les grans companyies que no tenen un altre objectiu que el seu lucre a costa de guerres (coltan, Exxon .....)

- Pregunta't el significat de "verd o ecològic" abans de comprar un producte, qüestiona't sobre la repercussió del que compris / menges i de si podries reduir aquest impacte, (Producte Interior Brut en front d'indicadors de satisfacció personal o l'economia del bé comú)

- Obre el teu cor, pensa en els altres, respecta i, preocupa't pels altres

- Utilitza els mitjans de comunicació i xarxes socials per denunciar, sensibilitzar, etc. al màxim de persones; hauríem de ser com els joves, mantenint una actitud crítica i de rebel·lia, ser més activistes (desobediència civil).

- Transició cap a una societat més rural, amical, inquieta pel seu veïnat, treballar horts comunitaris, intercanviar serveis / coneixements / roba / canvi amb el veïnat més proper. En definitiva ...... canviar el xip!

Per comprendre millor el documental, l'autor ha creat una guia, en la qual també es justifiquen totes les dades (científiques o no) mostrades en el documental.

En aquesta web també podem trobar un divertit trajecte, ple de denúncies, testimonis, articles d'investigadors / periodistes, etc, sobre les complexes relacions petroli/economia/política/conflictes/guerres/etc, fins arribar als profetes que ens aconsellen com preparar-nos per rebre un possible futur sense petroli.

Per cert, aquest documental acaba de guanyar el Panda Award del festival de Wildscreen (UK, 2012), a més de Blue Planet Film festival, FICMA Barcelona, ​​Global film peace festival Orlando, Sembrant Cinema Lima, Filmshift movie festival, etc. (veure a: http://howtoboilafrog.com/).

Per finalitzar només vull aclarir que l'únic propòsit d'aquest article/comentari és el de animar-vos a tots, profes i persones amb contacte amb el públic, a sensibilitzar (que no a adoctrinar) i a passar el missatge, ja que HOW TO BOIL A FROG és més que una pel·lícula, un moviment. Recorda, no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita.

La societat de consum, una societat malalta?

(http://politicos-rkd.blogspot.com.es/2011/08/consumerism-is-addiction.html)

Benvolguts/des lectors/es,

El consum de productes s'ha convertit en una necessitat creada. Creada perquè, si simplifiquem molt, les nostres necessitats bàsiques són molt elementals: menjar, abric, aixopluc i, en cas de necessitat, assistència mèdica. Així doncs el mecanisme del consum, també simplificant molt, començaria primer tenint aquestes necessitats bàsiques cobertes per tot seguit, consumir informació que ens acaba condicionant els hàbits quotidians, que faran, al seu torn, que tinguem una dinàmica determinada a l'hora de consumir.

Si prenem l'evolució del consum dins una perspectiva històrica més aviat casolana, veurem que l'estructura socio-econòmica ha creat 'necessitats' allà on fa, posem 20 anys, no existien. Preguntem-nos: si fa vint anys ens haguessin explicat que la majoria de gent a Catalunya portaria el nivell de vida (consum de tot tipus: habitatge, lleure, cultura, medicina, etc.) que portava abans de la crisi pensaríem que portavem una vida de 'rics'. Amb això no vull dir que tothom portés un nivell de vida igual o que no hi hagués gent pobre, estic parlant de la classe mitjana. Doncs bé, tenint en compte això, cal fer-nos dues preguntes: primera, aquesta societat de fa cinc anys, era, en general feliç, més satisfeta, que la de dues dècades abans? Bé, és una pregunta difícil de respondre, però sembla que, de forma general, no. Per altra banda, la segona pregunta seria, érem conscients i per tant volíem assumir la responsabilitat de que aquest nivell de vida implicava un cost (social, mediambiental)? També és difícil generalitzar, però diria que tampoc, que no estàvem i sobre tot no estem disposats com a societat a assumir el que implicava (i implica) la societat del benestar. Deixeu-me ser irònic, però si analitzem aquesta darrera expressió és converteix en un oxímoron. En aquella societat no hi havia benestar, perquè ni estàvem bé ni estàvem en un estat estable. Què produïa aquestes contradiccions? No es pot dir que hi hagi una sola raó però per a mi una de principal és que la nostra societat ens indueix a relacionar-nos fomentant un aspecte purament instrumental dels individus. M'explico, el missatge de fons de la publicitat és utilitzar una necessitat bàsica humana: el reconeixement social, per convertir-nos en consumidors. Sigui aquest consum material: vestir bé o ser més atractiu/va, tenir cotxe, pis, família, o la darrera andròmina electrònica d'última generació, etc. o bé, sigui immaterial: una feina de prestigi social, una formació cultural, tenir capacitat per 'sociabilitzar' en el sentit de caure bé i poder funcionar en un grup, etc.

Pensem-hi bé, aquesta dinàmica de consum és la que, en gran part, mou tot l'engranatge econòmic global. Les vendes de les empreses estan regulades per quant, quan i com venen els seus productes, molts d'ells essencialment superflus i innecessaris. La paranoia arriba a extrems de, per exemple arribar a fer cua tota una nit en un establiment per obtenir la darrera novetat electrònica. Això porta a facilitar i reforçar l'estratègia de la companyia en qüestió de fer el producte difícilment accessible (limitant-ne la sortida a mercat) per crear 'més necessitat'. Quan un pensa fredament en aquests casos, vistos hores d'ara com una conducta 'normal' i hi pensa fredament, la reflexió és: en què ens hem convertit? El problema no és només que siguem consumidors, el problema és que el sistema, per créixer (i per tant mantenir-se) implica un consum creixent i irreflexiu.

Per tant, ja veiem que tenim un problema greu, molt greu, perquè si el que som com individus depèn de que siguem consumidors, i el consum, tal com l'entenem actualment, implica consumir cada vegada més i de forma irreflexiva, el problema no és només econòmic, és psicològic.

Solucions? Com sempre, cal dir que davant de problemes complexos, no m'agrada parlar de solucions, perquè aquesta idea, fortament arrelada en la nostra societat, implica 'receptes' fàcils. Així doncs, m'agrada més parlar d'estratègies pal·liatives. Una estratègia passaria doncs per començar a canviar la nostra manera de veure'ns i relacionar-nos socialment, amb tot el que això implica. I, per tant, des d'un bon començament, deixar de fer cas i desconnectar-nos progressivament de la creixent publicitat que crea aquestes 'necessitats' que, en realitat, no ho són. Potser una possible estratègia seria veure quines són les claus dels tractament de desintoxicació, com en els casos d'addicció per poder aplicar-nos-les com a societat? No ho tinc clar. El que és clar, és que cal fer front comú dels més conscienciats per estirar la societat cap a un nou paradigma que estigui fonamentalment allunyat del concepte de consum amb totes les seves implicacions.

Per no allargar molt el post només dir que m'estendré més en els detalls del que acabo d'exposar en altres posts futurs. I el que hi intentaré tractar serà, bàsicament, la resposta a preguntes claus referents al consum: Què? Com? Quan? On? Però deixeu-me dir que, tot el que aniré exposant es basa, senzillament, en la següent idea: si el consum s'ha convertit ne un acte irreflexiu, en alguns casos compulsiu, i en la majoria amb fort grau d'inconsciència, per canviar de paradigma, caldrà doncs passar a ser individus conscients i reflexius en tant que consumidors. Evidentment, aquesta no és una fita fàcil ni ràpida, però sí totalment necessària per poder tenir alguna possibilitat en el negre futur que ens espera.

Salutacions,

SZD

Contaminació, Crisi Energètica i la quimera del tecno-optimisme

(http://www.olocau.org/noticies/reportatges/abocadors_d_Olocau/Abocador_legal/)

Benvolguts/des lectors/es,

Com ja he comentat en un post anterior, la termodinàmica ens imposa límits estrictes pel que fa al rendiment i l'eficiència. Així, continuo amb els posts corol·lari del que va publicar l'Antonio en el seu bloc. M'agradaria comentar una altra conseqüència, que sovint es considera superficialment, i és que si tenim un sistema cada cop menys eficient, perquè, ho recordo, el forcem a incrementar la potència consumida, llavors aquest sistema cada cop generarà més residus. Aquí el terme residu el vull utilitzar d'una forma genèrica: hi incloc no només les pèrdues en energia útil del sistema (per tant el descens en exergia) sinó també tot allò material i immaterial (en el sentit de transformació o destrucció del medi) per obtenir aquesta energia que, finalment, utilitzarem. Per tant, quan parlo de residus estic pensant en pol·luents, emissions de gasos d'efecte hivernacle, ocupació del medi i degradació dels ecosistemes, contaminació dels aqüífers, etc. és a dir, allò que els economistes anomenen 'externalitats' de la industrialització i l'economia de consum. 

Per posar un exemple del que dic, prenem un cotxe. Si volem emprar menys temps per recórrer una mateixa distància consumirem més benzina, però és que a sobre emetrem més CO₂ i si anem al límit de velocitats altes el motor generarà més contaminants, però és que també es desgastaran més les peces de tot el motor escurçant-ne la vida útil i per tant caldrà fer més reparacions de les que hauríem de tenir amb una conducció menys agressiva. Per tant, ja veiem que les implicacions no són que 'només' consumim més benzina sinó que incrementem, al ser menys eficient per l'increment de potència, les externalitats i la pol·lució: els residus. 

Un problema de viure en un sistema finit és que, per les escales de temps que considerem, els residus generats per aquest motor gegant que és el nostre sistema socio-econòmic s'acumulen, i això fa que quan aquesta quantitat sigui gran (com ja és actualment i estic pensant en residus com els he definit abans) entri en conflicte amb els intents d'introduir eficiència en el mateix sistema, proposant  'racionalitzar-lo' o, en argot d'altres fòrums fer-lo 'més intel·ligent'. És a dir, per als tecno-optimistes, no només la paradoxa de Jevons (que, com ja vam veure no és res més que una conseqüència del segon principi) juga en contra de la incorporació de l'eficiència del sistema, sinó que al no tenir en compte l'efecte de la generació de residus, tota estratègia fracassarà. És a dir, pretendre optimitzar un sistema que necessàriament creixi en potència, sense tenir en compte els residus, ens porta a topar amb la realitat de trobar-nos submergits en les nostres pròpies escombraries. Perquè clar, aquestes també creixeran de manera exponencial (s'acumulen, recorden?). Per acabar posant un exemple il·lustratiu, val la pena veure el que diu l'AIE (Agència Internacional de l'Energia) en el seu informe d'aquest any, pel que fa als problemes en el futur sobre l'accés a aigua dolça, tal com comenta l'Antonio en el seu post. Això, vist des del punt de vista d'aquest post, no és res més que la conseqüència d'un paradigma, l'actual, que genera cada cop més 'externalitats' i de forma cada cop més intensiva. Doncs bé, em sap greu, però aquí tenim una raó més per deixar de costat les solucions optimistes i posar-nos a treballar per veure com podem passar d'un model obsolet i suïcida a un altre basat en el decreixement.

Salutacions,

SZD

BAU, independència i col·lapse

(http://lacebolla.es/?p=4345)

Benvolguts/des lectors/es,
Si realment poguéssim canviar el BAU, què faríem? És a dir, com caldria que ens organitzéssim políticament? Si seguint les fases del col·lapse, el que ha de venir és un col·lapse de l'estat i, si aquest no es pot revertir, potser el més lògic és seguir aquesta direcció i adaptar-s'hi. És a dir, si el trencament de l'estat és inevitable en aquesta crisi energètica que vivim, podríem intentar dissenyar una via política que fós més susceptible de seguir les línies generals del que ja vaig exposar superficialment en algun altre post. 

Si, un 'aterratge suau' cap a un estat de menys consum energètic passa per la localització, doncs potser aprofitar i pilotar un trencament de l'estat en repúbliques més petites és un camí possible per anar cap a la localització que suggeria en la meva carta als reis mags. Així doncs, com hauria de ser una república Catalana que tingués en compte la possibilitat de col·lapse i la crisi energètica? D'entrada, l'opció de crear un estat propi ens donaria avantatges intrínsecs, com ara un estat més petit, per tant, més proximitat entre administració estatal i individu. S'eliminaria el que, en molts aspectes, ha estat un fracàs a nivell administratiu: duplicitat administrativa entre govern autònom i estatal, bàsicament perquè no hi ha hagut una transferència decidida de tasques i una divisió d'aquestes. L'estat espanyol, des de la guerra de successió ha adoptat el model d'estat centralista com vàlid i irrenunciable, per tant, els seus dirigents i ideòlegs mai han acceptat una descentralització com a opció, només com un mal menor transitori. Dins d'aquesta òptica només resta pensar en que un trencament polític amb l'estat és un trencament amb un BAU insostenible, una part del BAU si voleu, però BAU al cap i a la fi.

Dit això, deixeu-me dubtar de que els partits majoritaris autonomistes actuals, que o tenen, o ja han tocat poder, estiguin per la construcció de res nou encara que diguin ara, en època electoral, el que una majoria de votants vol sentir. Ja vaig explicar en un altre post, que el polític, realment, és un gestor i una balança entre els lobbies de poder per un costat i la necessitat de passar l'examen de les urnes cada cert temps, per un altre. En què s'ha traduït això? en aprofitar les febleses del sistema electoral: no dónar mai cap programa clar d'acció i no assumir responsabilitats respecte als votants. Això afavoreix clarament el fet de que ara mateix es prometi un referèndum que (i que quedi clar que m'agradaria equivocar-me) els mateixos dirigents dels partits voldran frenar d'una manera o una altra un cop hagin passat les eleccions. Clar, tampoc no compten aquest polítics realment amb que, com va passar l'11 de setembre, el poble i la societat reaccionin i recondueixin el que realment volen els grans lobbies de poder.

Quina és l'estratègia actual dels grans partits polítics? Com també ja vaig dir en un altre post: guanyar temps. Mantenir el BAU, és a dir, la unió amb Espanya, el deteriorament de la (ja prou feble) democràcia, el veto a exercir-la i preguntar al poble, per rebaixar les pressions sobiranistes. No se n'adonen (o sí, deixeu-me ser mal pensat) que això, al cap i a la fi, projecta més inestabilitat cap al futur. Ho vaig dir en un post anterior, des d'Espanya i des de l'unionisme més descarat es va en contra del referèndum (com per exemple l'expresident Montilla) perquè, a banda de sentimentalismes, permetre un referèndum d'autodeterminació obriria una via de millora democràtica a tot l'estat: referendar decisions difícils del govern per conèixer la voluntat de la majoria. Aquesta opció, des dels poders franquistes més arrelats en les elits dirigents espanyoles, és una deriva aterradora que, històricament, atempta contra els principis més intocables des de fa segles del pensament conservador espanyol. 

Però el més preocupant de tot, és que, des d'Espanya mateix, més enllà de sentimentalismes i reaccions emocionals (i sovint violentes i amenaçants) no hi ha un contrapès democràtic, no es valora el fet de que si es vol millorar la democràcia espanyola, admetre les consultes referendaries és una via molt sòlida de control del govern i indirectament de la corrupció, entre d'altres coses, de les quals en parlaré en un altre post.

Finalment, deixeu-me explicar perquè crec que el fre a la democràcia actual, projecta més inestabilitat en el futur. La independència, entesa com un sistema polític i administratiu a escala nacional deslligat de l'estat arribarà tard o d'hora, com ja he dit perquè és un dels passos del col·lapse de l'estat. Les esquerdes del sistema són els seus punts fràgils i l'estat espanyol en té els principals en dos fronts: a) Corrupció i falta de responsabilitat política 
i b) Intent d'anorreament dels fets culturals i polítics diferencials minoritaris.

Si en una situació de manca de recursos, no es fa res per compensar aquestes deficiències, la consciència col·lectiva evolucionarà cap a posicions més radicals (en quant als mètodes) i potser menys coherents i sobretot més individualistes que, al cap i a la fi, són camp adobat per la justificació de polítiques totalitàries i repressives de resposta que no faran més que contribuir a una possible espiral de radicalització i d'enfrontament. Per tant, per més que el sentimentalisme espanyol i els privilegis mantinguts durant decennis hi estiguin en contra, el moviment sociopolític català va en una direcció que ofereix possibilitats de transició més suau i de trencament del BAU, el futur? Com deia el poeta, el futur és incert, però tot està per fer i tot és possible (menys el creixement, és clar).

Salutacions,

SZD

El segon principi i fi la del tecno-optimisme

(http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c3/Compact-Fluorescent-Bulb.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Reprenent les idees introduïdes en un post recent de l'Antonio sobre la potència, m'agradaria deduïr-ne algunes conseqüències.

Recuperant la idea essencial d'aquell post, segons la termodinàmica, no només no podem incrementar el rendiment d'un procés energètic indefinidament sinó que el segon principi ens ensenya que: a més potència menys rendiment. Doncs bé, un dels corol·laris d'aquest principi és que si el tenim en compte, el tecno-optimisme se'n va en orris, s'esfuma totalment. M'explico, si el sistema econòmic necessita el creixement exponencial i això implica el creixement exponencial de la potència (energia consumida per unitat de temps) consumida i necessàriament a més potència menys rendiment (eficiència) del sistema llavors una millora tècnica, sigui la que sigui, no pot mai tenir cap efecte global sobre aquest, mentre no es redueixi la potència consumida. Des d'aquest punt de vista es pot entendre fàcilment la paradoxa de Jevons, que dit sigui de pas, no cal veure ja com una paradoxa. Per tant, quan algú diu, com en certs informes sobre renovables, que una millora de l'eficiència implicaria menys consum d'energia pretenent mantenir o incrementar el PIB, a més de ser un tecno-optimista contumaç, no ha entès el segon principi ni les seves conseqüències. 

Per tant, ja sabem, benvolguts/des lectors/es, que la solució tecnològica no existeix dins d'una dinàmica BAU. Així doncs, com a conseqüència, els canvis de paradigma (ni que sigui energètic) en un sistema complexe com en el que estem immersos són a més de poc probables, molt lents com per a evitar un cert col·lapse. Però això no sóc l'únic que ho diu, hi ha opinions de professionals sobre la matèria que ja fa temps que ho estan estudiant.

Salutacions,

SZD 

Independència i Col·lapse

 (ferransala.com/?p=22858)

Benvolguts/des lectors/es,

Hi ha darrerament al nostre país un tema recurrent en la política més actual, el qual està, d'alguna manera, sotragant la base del que s'ha vingut anomenant democràcia espanyola. Aquest tema, com ja podeu deduir, és la voluntat de secessió del nostre país respecte la resta de l'estat del qual forma part actualment. L'Antonio va fer un post interessant, després de la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona, comentant que les demandes independentistes catalanes eren un pas més en el col·lapse de l'estat. És evident que l'estat espanyol grinyola i que està acumulant tensió precisament per aquells punts que no s'han resolt mai satisfactòriament i que això, en època de mancança de recursos, és quan es posa més de manifest. Fins aquí l'estat de la qüestió, que hores d'ara no passaré a analitzar en detall a nivell polític i de perspectives de futur, sinó a nivell social. 

Un dels fets que vull apuntar aquí és que en ben pocs mitjans s'ha analitzat amb detall el que implica una manifestació multitudinària com la que hi va haver a Barcelona el proppassat onze de setembre. En primer lloc i des dels mitjans d'afiliació nacional espanyola es va intentar obviar, tal com s'ha vingut fent amb el moviment polític independentista tradicionalment. Però clar, obviar dos milions de persones al carrer és una mica difícil, sobretot perquè hi havia periodistes estrangers. Però, es que en aquest intent de minusculització del que implica una manifestació d'aquestes característiques el que no s'ha dit és que també hi van haver manifestacions a la mateixa tarda de l'onze a Girona, Lleida i Reus i que les participacions no van ser precisament anecdòtiques. Dit això doncs, hi ha una part important de la població que té unes demandes clares. 

Què fa l'estat, que teòricament és de tots? Menystenir-les, d'entrada. No entraré ara mateix en la legitimitat històrica de la nostra nació per decidir el seu futur, que la té, com qualsevol altra nació en el món. El que vull emfatitzar és que la gent, l'onze de setembre, es va manifestar per expressar el seu malestar amb la situació actual: política i econòmica. I més enllà del que es pugui dir, el mateix moviment de descontentament, ofereix una opció-solució clara: una organització territorial diferent de l'actual. Fins aquí s'hi pot estar d'acord o no, però hi ha un fet que ha de cridar l'atenció i que, al meu entendre, és irrenunciable. Aquest moviment el que està demanant ho fa amb una proposta radicalment democràtica i pacífica: Volem un canvi, però aquest canvi ha de ser decidit i recolzat per la majoria del país en una votació. Per tant, més enllà de que pugui molestar, o no agradar sentimentalment, tant la demanda com les formes en que es porta a terme (una gran manifestació pacífica i festiva) està, al meu entendre, per sobre de qualsevol altre camí, i ho està perquè és la garantia de cohesió social i d'absència de violència. I això precisament, des del mes passat, s'ha vingut atacant des del menyspreu i l'amenaça de violència (intervenció militar al més pur estil franquista). Entenc que als poders establerts els faci por la democràcia, de fet és normal, però que entengui aquí el ciutadà espanyol que amb les demandes de llibertat de Catalunya hi ha molt més en joc que la 'unidad sagrada del imperio' hi ha en joc la feble democràcia espanyola i, per tant, el benestar dels mateixos ciutadans dels altres territoris de l'estat. I hi és en joc independentment de que Catalunya acabi tenint un estat propi, el que hi ha en joc i es posa a proba és la maduresa democràtica de la resta de l'estat. Estem en una cruïlla històrica i, com sempre en els darrers segles, però sobretot en el passat, Catalunya ha liderat els processos d'aprofundiment democràtic a l'estat espanyol i, precisament, després ha estat la més represaliada, a nivell col·lectiu, quan aquests han fet fallida. Cal que, des d'Espanya prenguin nota d'aquest fet els demòcrates que allí hi puguin haver, perquè de com la societat espanyola gestioni aquest moviment democràtic que ha sorgit a Catalunya, en pot derivar realment un punt d'inflexió històric en millora de la mateixa democràcia espanyola, i per tant, allunyar-los del fantasma de la dictadura que, siguem honestos, ja comença a apuntar actualment a l'estat. 

Per acabar, la història ens ensenya que la democràcia dóna més garantia de convivència i pau. Justament en situacions com l'actual de col·lapse estatal i perill de col·lapse societari, les iniciatives democràtiques poden donar una resposta per a una transició més suau cap a la societat que, a mitjans d'aquest segle, caldrà tenir a punt. Continuarà.

Salutacions,

SZD

Oil Crash: cap a una societat més violenta? (part III)

(http://guerrafrances.tradinet.org/web/societat/resistencia.php)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser més aviat una suggestió per al pensament i al debat, ja que, com veureu, dins de les negres perspectives on s'endinsa, pretén aportar una visió constructiva en el sentit àmpli de la paraula. Així doncs intentaré d'animar als lectors a decidir enfrontar-se a la situació i tirar una mica pel dret.

Amb els dos posts anteriors hem vist com el Crash ens planteja un risc molt clar d'increment de la violència, tant a nivell social com a nivell de delinqüència. Com els lectors ja hauran vist, aquests efectes no són res més que la conseqüència sobre una societat excessivament materialista i individualista de la creixent escassetat de recursos en el futur proper. Fins aquí podríem dir que he fet un possible diagnòstic de la situació futura, però ¿quines poden ser les propostes per oposar al deteriorament social, conseqüència del col·lapse de les estructures que, hores d'ara, mantenen l'ordre i eviten que es caigui en un caos derivat dels col·lapses successius?. Hem de tenir en compte que un cert grau de col·lapse és inevitable (de fet ja l'estem vivint), el que és perfectament evitable és arribar a la fase quatre o cinc d'aquest col·lapse. Veiem doncs què pot arribar a passar que se surti del camí catastròfic, és a dir, quines bifurcacions esperançadores aniran apareixent en el camí a mesura que les condicions socioeconòmiques es vagin deteriorant. 
 

Primer de tot doncs, diré que, en front del que ara tenim, el deteriorament del sistema també implicarà un deteriorament de les estructures emergents (estats, multinacionals, partits polítics, grans grups de poder, etc...) que en les primeres fases es veuran forçades a mantenir-se pressionant al màxim a la massa de població que restarà sota la seva influència, principalment en el centre o els barris rics de les ciutats. Per tant, aquesta degradació de les estructures emergents implicarà un més alt grau de llibertat per assolir un funcionament social 'paral·lel' i és en aquest sentit que es donarà un cada cop més gran funcionament 'alternatiu' (mercat negre, economia submergida, etc.) el cas, en aquesta situació és que, en societats prou madures o conscienciades, aquest funcionament alternatiu no té perquè degenerar en una estructura paral·lela opressora (com es dóna i s'ha donat a Sud-Amèrica en certes regions, on s'ha ajuntat un estat corrupte sotmès a interessos aliens amb una oposició armada que acaba caient en els mateixos vicis que volia combatre). I és aquí on una societat amb un teixit cívic important i prou madur, funcionant de forma autònoma, pot fer una transició cap a la resiliència, cristalitzant al voltant de nuclis pre-existents i amb prou perspectiva i coneixement organitzatiu. 

Per tant i primer de tot doncs, cal un canvi radical de consciència per part dels que són conscients del problema real al qual ens enfrontem. He intentat, en diversos posts suggerir cap a on cal, des del meu parer, enfocar els esforços en aquest canvi de consciència i, en aquest sentit, mai em cansaré de repetir com un mantra la paraula clau: decreixement. Però m'agradaria concretar què vol implicar aquesta paraula, en el cas particular del nostre país, complementant potser les idees aportades per gent més sàvia que el que escriu. Avançant alguna idea crec que, pel canvi de consciència que és necessari, la base rau en un concepte: responsabilitat. I aquí deixeu-me emfatitzar que, precisament, quan s'és responsable de les pròpies accions i decisions, no existeix la culpabilització (mètode utilitzat actualment com a concepte distractor i manipulador des de tots els sectors i col·lectius implicats en el col·lapse). Fins ara hem estat vivint en una societat irresponsable, i hi seguim vivint, ja que culpabilitzem als més poderosos, o a nosaltres mateixos, per la situació que patim. També culpabilitzem de la nostra situació la corrupció generalitzada com a causa primera de la crisi. No! fem-nos responsables, perquè el que culpabilitza no accepta, reacciona, però els que accepten sense culpabilitzar a res ni a ningú, aquests, realment tenen el futur a les seves mans, perquè són aquells més preparats per caçar les oportunitats que vagin apareixent davant seu i per adaptar-se a un entorn cada cop més diferent del que coneixien. Només per acabar, recordar que tot i que queda temps cada cop ens en queda menys per preparar-nos.

Salutacions,

SZD