Catastrofista!... o no.

Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca un post, diem-ne, més psicològic. Sovint, quan parlem amb la gent del voltant que estan en la fase de negació, ens titllen de 'catastrofistes' i, clar, aquesta afirmació ens sembla fulminant, perquè
és difícil explicar la realitat sense donar una sensació d'alarmisme però, al mateix temps, expressar la urgència de preparar-se pels moments difícils que ja estem vivint i continuarem vivint en el futur. És a dir, quan algú pensa que som uns exagerats i que en fem un gra massa, un mateix sap que això és una estratègia de negació (mitjançant algun tipus de desqualificació) i per tant la persona amb qui dialogem es tanca en banda i s'ha acabat el bròquil. La nostra reacció devant d'aquesta actitut quan som acabats d'arribar (o 'iniciar') en el problema pot prendre un ampli ventall, des de la perplexitat fins a l'enutjament sincer per tancar-se a l'evidència, passant per l'avergonyiment o la renúncia a tornar a explicar el problema públicament i mantenir diem-ne, una actitut, més discreta o íntima sense voler 'convencer' a ningú. Qui no ha experimentat una sensació de falta de comprensió (en el cas lleu) o fins i tot un atac furibund (en el cas més agressiu)? D'aquestes situacions més agressives en tinc alguna
experiència en xerrades, quan algú del públic s'ha sentit 'atacat' pel que explico i, tot brandant la seva posició en l'ambit acadèmic ha utilitzat la seva  'credibilitat' devant de l'audiència per intentar desprestigiar directament al conferenciant (llegeixi's jo) amb arguments (si se'n podien dir així) que ratllen la falta de respecte. Aquest episodi, molt interessant per cert, em va donar l'experiència per poder parar-li els peus a qui sigui sense masses manies (i sense perdre les formes) quan entra en la desqualificació personal.  Doncs bé, què fer en aquestes situacions? Com gestionar aquesta 'pressió' psicològica que sentim devant d'un ambient que si no és indiferent ens negligeix o directament ens menysprea? En primer lloc paciència, en segon comprensió.

Primer, paciència, això vol dir que, tot i que l'impacte del que expliquem provoca un sotrac, ara ja no ens podem permetre el luxe de deixar de donar la nostra versió del que està passant, tot i les reaccions de negació, sobretot no hem de caure en el parany de la discussió estèril d'intentar 'convencer', no pretenem convencer a ningú, això no és una religió, només aportem una visió diferent, per altra banda constrastable, per qui es vulgui prendre la molèstia de buscar més informació. Per tant, animaria a, tot i les dificultats, seguir explicant el problema amb una actitut serena, sense estridències i estan atents a com, quan, on i, sobre tot, qui és més propens i sensible a aquesta temàtica per explicar el que poguem al nivell que sigui. Així doncs, cal tenir un cert sentit estratègic i molta mà esquerra.

En segon lloc comprensió. Comprensió de que no tothom té la mateixa capacitat ni adsorveix al mateix ritme. Cal que tinguem aquest punt molt en compte per 'gestionar' les nostres petites o grans
decepcions. Cal que siguem també molt crítics amb nosaltres mateixos i veiem en quina fase psicològica estem (negació, ira, negociació, depressió o acceptació) per veure si realment la nostra reacció ens fa palesa una voluntat d'ajudar realment o una actitut de buscar suports per acabar d'acceptar allò que secretament encara no volem acceptar del tot. En aquest sentit m'agradaria què tinguessim en compte un aspecte que sovint passem per alt. El ser conscients tant de la gravetat del problema com de la veritable causa de la degradació econòmica i financera ens dóna un gran avantatge. Sabem què passarà, tot i que no sabem exactament com ni quan. Però el saber què passarà ens ha de servir per identificar els 'signes del temps' per poder adoptar actituts d'acord amb aquests, és a dir, adaptar-nos-hi millor i més ràpidament. I bé? De que em serveix saber que tot se'n va en orris si no hi puc fer res? Doncs primer, no tot se'n va en orris; segon, si que hi podem fer alguna cosa. Però això ja es tema d'un altre post.
Salutacions,
SZD

Grècia: una realitat incòmoda

(Font: http://www.guardian.co.uk/world/2011/apr/17/greece-debt-default-bailout)

Doncs sí, el cas de Grècia ens l'hem de mirar amb detenció, ja que ens dóna un mapa del que passarà per aquí amb un cert retard. I, com sempre, tot i tenir un exemple de què és el que no hauriem de fer, llastimosament, això és el que segurament acabarà passant-nos a nosaltres. Curiosament, o no, ara Grècia és la gran oblidada dels mitjans de comunicació. En fi, sort tenim de que a la premsa internacional no es practica la censura (encoberta) que tenim per aquestes terres. Bé, doncs deia que Grècia, tot i el rescat de 110 mil milions d'euros no s'ha refet de la crisi (i això que, segons alguns mitjans, Alemanya i el nord d'Europa ja comencen a sortir de la crisi... la demagògia no té límits). Què passa a Grècia? Doncs que està completant la primera fase del col·lapse (el financer) i avançant ràpidament cap a la segona. Violència al carrer, corrupció i, producte d'aquesta, incapacitat de l'estat per mantenir l'ordre. A tot això se li suma la recepta de seguir amb la mateixa dinàmica: reestructuració del conjunt del deute públic grec. Quines conseqüències tindrà això? si hi ha aquesta reestructuració, que vol dir mesures més estrictes d''estalvi', implicarà més retallada en serveis, que alimentarà el malestar social (vagues, protestes, inseguretat i terrorisme) i l'atur. Si no es fa la restructuració doncs el deute grec passarà a ser 'requalificat' i, en l'espectativa de no ser retornat, ja no tindria sentit la mesura anterior (retallades) però això implicaria que l'estat col·lapsaria i aboca a una situació totalment desconeguda. Per tant segurament s'optarà per la primera opció, però això implicarà que es tanquin els hospitals per falta de medicaments i de material i les administracions no tindran diners per pagar als empleats (comptem amb empleats de les administracions els serveis d'ordre, de justícia i la sanitat).
Que podem fer ara i aquí? Aplicar tres punts bàsics en situacions crítiques: 1) Només fer despeses que estem segurs que poguem pagar (ser més eficients amb el que tenim), conseqüència d'això 2) Realitzar les operacions de compra-venda sense financiació, al comptat o per transferència directa i 3) Començar a dipositar la confiança en les persones que ens envolten i que coneixem directament (amics, familiars) i no en persones llunyanes que ofereixen solucions a gran escala i en abstracte (polítics, banquers, grans gestors i directius). Aquestes tres indicacions es podrien resumir en una, reduir l'escala: tant en el temps (no viure de credit en cap sentit) i en l'espai (confiar en qui tenim a prop i que ens pot realment ajudar en cas de necessitat: 'més val un veí a la porta que un parent a Mallorca', es diu a la meva terra).
Salutacions,
SZD

Responsabilitat i sostenibilitat

                                              (Font: http://www.theoildrum.com/node/6988)
               
La història serà un bon mestre en els temps a venir. No la història oficial i concreta dels grans fets i les grans gestes, més aviat la història de petita escala, la història social. No estic dient res que no sigui evident, en les xerrades d'Oil Crash sovint sorgeix la idea d'una involució de la societat i, sembla que aquesta involució sempre ha de ser negativa, fosca, i comportar patiment. Això cal analitzar-ho amb una mica de detall. Proposo als lectors que pensin com es viu en una gran ciutat catalana, el més evident és l'estil de vida de Barcelona: ràpid, estressant fins a fer-se feixuc i a voltes agressiu, però la major part del temps irreflexiu. Només ens n'adonem de l'estil de vida que portem, devant d'una crisi personal o amb dificultats al voltant, socials. Hem creat una vida artificial apartada del ritme natural dels ecosistemes creient-nos, ignorants com som, reis absoluts i mandataris irreflexius, que farem el que ens donarà la gana sense cap mena de conseqüència (d'això se'n diu irresponsabilitat). Doncs bé això no és així, aquesta conducta infantil a nivell social ens ha portat on som. No vull dir ara que ens culpabilitzem i bloquegem. Dic, senzillament que tot el món i, particularment, TOTS en aquesta societat occidental, ens hem aprofitat de l'espoli sistemàtic i brutal que hem fet i estem fent sobre la natura: sobre els ecosistemes en general i sobre els recursos materials i minerals en particular. Quan critiquem els polítics per la seva mala gestió i la corrupció que els impregna fins el moll de l'os, caldria fer-nos a nosaltres mateixos un parell (català, no mallorquí) de preguntes. Primer, fins a quin punt, nosaltres mateixos no tolerem un cert grau de corrupció i negligència (o de vegades en som partícips) i com això, quan anem pujant en l'escala de poder es va amplificant (qui estigui lliure de responsabilitat que tiri la primera pedra) què fariem nosaltres en el seu lloc?. Crec que les respostes emocionals es suavitzen si tenim una mica d'empatia. I segon, demanem el cap dels nostres representants polítics i els blasmem, però un cop tinguem el seu cap, què en farem? solucionarà això la situació actual? molt em temo que la resposta és clarament que no.
Arribats fins aquí ara ve la pregunta clau que caldria que ens fessim quan veiem el futur tant negre, quan veiem aquesta involució: aquest ritme frenètic, aquest consumisme desesperat, aquesta agressivitat ens ha fet més feliços? ens ha portat a estar més en equilibri internament (psicològicament) i externament (socialment)? Ho dic perquè caldria que reflexionessim si, quan ens enfadem perquè ens retallen aquest 'estat del benestar' tant de moda en els darrers anys i reaccionem amb agressivitat i cercant bocs expiatoris no caldria que ens plantegessim clarament què vol dir aquest estat del benestar? què és important en aquest estat del benestar? Cal que ens plantegem fins a quin punt aquesta agressivitat que ens surt de dins de manera inconscient no és també un subproducte del consumisme, com l'agressivitat dels ionquis quan es veuen privats de la substància de la qual depenen, però que al mateix temps els esclavitza. Les respostes emocionals davant d'una situació de crisi, sigui la que sigui, no solen conduir a actituts encertades i, sobretot en el món actual, irreflexiu i violent intrínsecament, poden portar a un desastre col·lectiu.
En aquesta societat consumista que hem creat entre tots cal actuar amb fermesa sí, però sense actituts emocionals agressives. Cal valorar les diferents situacions i perspectives i no intentar defensar els interessos propis o del col·lectiu amb el qual ens identifiquem inflexiblement.
Imaginem un món com el de fa dos segles, un món on haurem de subsistir amb menys recursos materials, institucionals, tècnics i energètics, un món on les distàncies tornaran a ser enormes i on les relacions personals i socials seran diferents. Un món, però, que pot endur-se una herència d'aquest període històric, aquesta herència pot ser un tresor que pot dibuixar una perspectiva diferent pel futur. Aquest tresor pot ser tot el coneixement que hem anat adquirint durant una època que, degut a l'abundància energètica, haurà estat única pel que fa a l'arribar a extrems paranòics. El saber humà ha assolit el zenit, però també hem arribat al zenit de  l'estupidesa i la falta de coherència pràctica amb aquest saber i conèixement adquirit: el Peak Everything que comenta en Richard Heinberg.
Salutacions,
SZD

Reinventant el col·lapse

Benvolguts lectors,
Avui toca un (breu) comentari sobre el llibre de'n Dimitry Orlov, tal com vaig prometre. Bé, d'entrada he de dir que el llibre tracta molts aspectes diferents i temes diversos, per tant crec que val la pena parlar-ne no només en aquest post si no en algun més. Com  introducció general diré que el llibre es centra en dos estats: els EUA i l'antiga URSS, i compara el col·lapse de la Unió Soviètica amb el que pot passar degut a l'Oil crash als USA. El missatge del llibre no pot ser més desesperançador per la societat americana. Bàsicament diu que els USA ho tenen molt més cru per poder fer front a l'Oil Crash sense grans daltabaixos. L'Orlov basa, al meu entendre, aquesta idea en el fet de que (al igual que d'altres autors) una condició necessària per a una transició poc traumàtica cap al nou estat amb menys disponibilitat d'energia requereix cohesió social. És a dir, una necessitat (que no una garantia) d'adaptació és que existeixi abans del col·lapse un teixit social prou fort i uniforme com perquè quan la base de l'estat deixi de mantenir les estructures i infraestructures necessàries, els ciutadans segueixin mantenint-les perquè tot funcioni amb la major normalitat possible. Partint d'aquest idea, l'Orlov comença a desgranar les diferències entre la situació Soviètica abans del col·lapse i la societat americana actual. De les moltes que menciona em centraré en tres que, al meu entendre són d'especial interès: l'habitatge, el transport i l'accés al menjar.
L'habitatge. L'accés a un habitatge per a la majoria de la societat és una garantia d'estabilitat i equilibri social. En el cas de la URSS, durant la crisi, l'habitatge va quedar garantit per dos factors: la concentració de dues o tres generacions en la mateixa llar i el fet de que, en general l'habitatge no era propietat individual si no de l'estat, al col·lapsar l'estat, la gent senzillament va quedar-se vivint en els seus domicilis habituals. Per tant, aquest no va ser un problema greu pel gruix de la societat, però si que pot arribar a ser un problema greu per una societat on: no hi ha un accés barat a l'habitatge (ni tant sols de lloguer) i, a més, tendeix a la dispersió (tant espacial com generacional: als USA els fills s'independitzen aviat).
Pel que fa al transport, comenta que a la URSS, degut que aquest depenia de l'estat i d'alguna manera estava col·lectivitzat, durant el col·lapse polític aquesta infraestructura, com la majoria, va seguir funcionant, tot i que amb unes condicions precàries. Als USA, el transport col·lectiu està privatitzat allà on n'hi ha a una escala acceptable (em refereixo al corredor ferroviari de la Costa Est) la resta, tot transport privat i per carretera. És el model desenvolupat a costa d'energia fòssil barata. La predicció no pot ser més clara i crec que no cal fer molts comentaris del que implicarà un encariment del petroli incontrolat per la societat dels EUA on el model social té el cotxe (fora dels grans nuclis urbans) com apeça clau per fer qualsevol cosa.
Finalment, el menjar, en època de carència aguda la societat russa disposava en general de les àrees rurals. Molts ciutadans de Moscou que, per exemple tenien 'segones residències' (daxes) al camp, les van utilitzar per abastir-se parcialment en aquest periodes de dificultat. El cas dels USA, amb una agricultura industrial, no sostenible, totalment deslocalitzada es troba a l'altre extrem i, per tant aboca ja només amb un lleu increment dels preus del petroli a l'amenaça de desproveïment dels grans centres comercials (els famosos mall que aquí a Catalunya hem començat a copiar des de fa unes dècades).
  Una reflexió final, per veure la utilitat d'aquest llibre en el nostre país estaria bé veure quins trets americans o 'russos' tenim tenim socio-econòmicament, així podriem escatir quins sectors econòmics del nostre país són més susceptibles de col·lapsar o tenen més risc i quins en tenen menys. Però ja avanço alguna cosa, Catalunya és precisament deficitària en infraestructures més resilients dimensionades pel volum de la seva població i això és una conseqüència directa de la gestió política i administrativa de les darreres dècades. Ep! que no se'm malinterpreti aquesta mala gestió va repartida a tots els nivells: estatal, autonòmic i municipal.
Salutacions,
SZD

Projeccions de futur i altres foteses...

 Prenent el darrer post com a imatge il·lustradora vull fer una
reflexió sobre l'estat actual i la possible evolució del món. Si bé és molt
complicat fer estimacions sobre què passarà i com passarà, sembla ser
que les pitjors previsions s'estan complint d'una manera
inexorable. L'economia mundial no es pot permetre perdre recursos
energètics i, amb l'excusa d'una missió humanitària de defensa dels
civils, es munta una campanya militar per defensar els pous petroliers
posats en perill pel conflicte Libi. Per altra banda, els anomenats
PIGS estan caient de més petit a més gran: Grècia i Irlanda han estat
'rescatats' i Portugal ho serà en els propers mesos. Per tant, només
cal esperar que l'estat espanyol sigui rescatat per veure quin efecte
tindrà això sobre l'euro i/o sobre l'economia domèstica. Mentrestant
anem tirant, sense fer absolutament res (tal com deia la lletra de la
cançó dels Pets). De tot això cal deduïr-ne que si no es fa res ara per
aconseguir un decreixement suau, com més temps passi menys
possibilitats hi haurà de que s'encari el problema frontalment i
s'adoptin solucions realistes per adaptar-nos al decreixement. Com més
temps passi, repeteixo, sense adoptar mesures proactives (és a dir mesures per
evitar el mal abans de que es manifesti) més augmenta el risc de
col·lapse, que, recordem-ho, és una transició desordenada cap a un
estat de molt menor consum energètic. Per tant, encara que sembli un
contrasentit, ara mateix caldria començar a incentivar el decreixement i
desactivar activitats malbaratadores d'energia, però clar, això aniria
en contra d'interessos de multinacionals (i lobbies de poder). Pensem
què passaria si es deixessin d'invertir o incentivar des dels governs
activitats com el turisme globalitzat, la industria automobilística o
la de begudes refrescants, per posar alguns exemples...
El fet és que les mesures que es prenen des dels governs són 'per anar
tirant' sense fer res, i això ens indica cap a on anem: cap a
l'abisme econòmic. És així de clar, admetem-ho.
I què és aquest abisme econòmic? Doncs penso que es traduirà
fonamentalment en, primer, una pèrdua progressiva de poder adquisitiu de
la població, que és el que ja estem experimentant, per acabar agreujant-se just abans del col·lapse en una hiperinflació (pujada dels preus sobtada, molt per sobre del que és
habitual) que esfondrarà els ja malmesos mercats financers i portarà al
col·lapse comercial. És a dir, és produirà una transició de fase
'explossiva' amb la conseqüent fragmentació social i descens cap a
fases del col·lapse més profundes (ràpidament del financer al
comercial fins arribar al col·lapse de l'estat). Quan es produirà
això? Evidentment no ho se, però esta clar que la previsió no és ni
molt menys que aquesta fase de pèrdua de poder adquisitiu suau abans
de l'arribada de la hiperinflació duri més de 6 o 7 anys i molt menys
no crec que s'allargui fins als propers 10 anys. Ja se que donar
números és mullar-se i per tant corro el risc que després algú m'ho
retregui, però francament quan algú em pugui retreure alguna cosa
estarem tant fotuts que dubto que ningú en tingui ganes. Bé, després
d'aquest post 'pesimista' el següent va sobre els comentaris que havia promés del
llibre que estic acabant de llegir de'n Dimitri Orlov.
Salutacions  

Col·lapse i transicions de fase

 Avui toquen algunes analogies per comprendre què significa un col.lapse (DIEC: Paralització provisional de les activitats econòmiques, polítiques, etc.) i anar més enllà del sentit d' una 'catastrofe' (DIEC: Daltabaix, esdeveniment calamitós, desastrós) quan hom compren el significat i el perill real de l'Oil Crash. Prefereixo considerar el col·lapse des del punt de vista d'un canvi sobtat i ràpid (comparat amb l'escala de temps humana, clar) i per tant el pas d'un estat a un altre (socio-econòmicament parlant) de forma brusca. Aquest, per tant, és un post teòric,  que intentaré que sigui al més divulgatiu possible.
Parlant des del punt de vista del que es coneix en matemàtiques com teoria dels sistemes dinàmics, podem considerar un col.lapse com una forma de transició de fase. Què és una transició de fase i quins avantatges té considerar el col·lapse com una transició de fase? Doncs que de transicions de fase en tenim pertot i, per tant, són més fàcils d'entendre que quan parlem de col·lapse. Un exemple clar de transició de fase és el canvi de l'aigua a gel o a vapor d'aigua, tots hi estem familiaritzats. Aquí us poso una figura de com es representa matemàticament el canvi de fase en un 'diagrama de fases':

En el cas de la transició de fase de l'aigua a gel o vapor d'aigua sabem que a determinada pressió i temperatura és produeix el canvi de fase líquida a sòlida i a l'inrevés (o líquid a gas), durant aquesta transició coexisteixen les dues fases i és maté la temperatura constant. Però existeix un fenòmen interessant en les transicions de fase del qual n'hem sentit a parlar algun cop. Suposo que els sona quan algú ens ha avisat que escalfar aigua en el microones un temps excessiu pot ser perillós perquè existeix la possibilitat de que 'esclati'. Aquest fenòmen és pot donar i és tracta simplement de sobre-escalfar l'aigua a temperatures per sobre del seu punt d'ebullició però sense que aquesta ebullició es produeixi, de manera que, quan a l'agafar la tassa provoquem una petita vibració, el sistema entra de manera brusca en la fase de vaporització i, en lloc de crear cel·les convectives, forma bombolles de vapor d'aigua per tot el volum de fluid, amb el conseqüent efecte d'expansió i, per tant, d''explossió' que diriem en llenguatge col·loquial. Bé, doncs prenent aquesta analogia, si posem el sistema socio-economic en un punt de sobre-escalfament, el que pot passar és que 'esclati' i per tant que és produeixin les 'bombolles' per tot el sistema (tot el planeta) de forma brusca, fent que les estructures econòmiques i comercials a nivell global es vegin afectades gairebé simultàniament i homogeniament. Des del meu punt de vista, l'escenari  de col·lapse, tant de Guardià de la terra com el de Bots salvavides implica una transició de fase d'aquest tipus. El problema de patir una transició com la que he comentat més amunt és que el sistema es fortament inestable i presenta un alt grau d'aleatorietat. El preveure mesures paliatives pel procés de canvi de fase un cop hem entrat en la fase de sobre-escalfament és gairebé impossible. L'única mesura possible seria tornar a refredar el sistema, però això implicaria que el mateix sistema s'autoregularia per decreixer... la paradoxa està servida, només cal preguntar-se quin camí seguirem, la transició més ordenada de fer bullir aigua a l'olla, o la brusca, d'aigua sobre-escalfada al microones?
Continuarà.

Col·lapse: escenaris possibles.

Benvolguts/des lectors/es,
Seguint amb el fil del darrer post (on introduïa el col·lapse), parlaré una mica del llibre que he llegit darrerament de'n D. Holmgren ('Future Scenarios', també té una pàgina en anglès on, bàsicament, hi ha un resum del que diu al llibre) en aquest llibre s'aborda el problema de considerar, a més del Peak Oil, l'efecte del canvi climàtic en la humanitat. Parlo d'aquest llibre per introduir el que, en un altre post futur pretenem desenvolupar juntament amb l'Antonio i el Quim.  Per mi, el realment interessant del llibre és el plantejament i l'esquema que dóna, tant per centrar idees per un debat, com per la
informació rellevant per lectors poc informats sobre el tema. El llibre comença introduint esquematicament les quatre opcions futures pel que fa a la producció energètica que tenim enfront el problema del Peak Oil:

                                                                  (imatge de: www.theoildrum.com)


1- Tecno-explossió: la tecnologia ens permetrà seguir amb el creixemnt il.limitat en el futur, per tant no cal preocupar-se per l'Oil Crash.

2- Tecno-estabilitat: existeix un problema, és evident que el creixement il·limitat és impossible en un món finit, però precisament la tecnologia ens permetra mantenir la producció energètica actual per
altres mitjans que estan propers a venir o fins i tot els actuals, com poden dir els defensors de l'energia nuclear.

3- Descens energètic. El descens de producció energètica es produeix de forma suau, de tal manera que ens permet d'anar-nos-hi adaptant. En aquest cas s'accepta que hi haurà un descens però al ser suau ens
permetra començar a fer els canvis necessaris per adaptar-nos a un futur on cada cop disposarem de menys producció d'energia.

4- Col·lapse. Descens ràpid de la producció d'energia, no és possible l'adaptació i, per tant hi ha una transició brusca de la societat industrial globalitzada a un altre model de societat. De les fases del col·lapse i el que impliquen en parlava en el post anterior.

Aquestes opcions bàsiques són molt útils per dues raons, fonamentalment. La primera, per identificar ràpidament el posicionament de les dues diferents actituts devant del problema de l'Oil Crash. La segona i més important per a mi, que la identificació de la majoria social en alguna d'aquestes posicions ens marcarà clarament un escenari final. Pel que fa a la qüestió de les actituts donaria dues
opcions bàsiques: negació i acceptació i, dins de l'acceptació, optimista i pesimista.

Tant 1 com 2 representen la negació del problema. En el cas d'1, negació rotunda, i en el 2, potser, entrar a la fase de negociació psicològica (com sabem, totalment inútil). El cas 3 representa l'acceptació optimista de l'Oil Crash. Finalment, el cas 4 l'acceptació pesimista.


Veiem doncs, quin són els escenaris finals que proposa en Holmgren tenint en compte el fet d'afegir el canvi climàtic:

a- Tecnologia gris: davallada de la producció energètica suau + canvi climàtic ràpid.

b- Tecnologia verda: davallada de la producció energètica suau + canvi climàtic lent.

c- Guardià de la Terra: davallada de la producció energètica ràpida + canvi climàtic lent.

d- Bots salvavides: davallada de la producció energètica ràpida + canvi climàtic ràpid.

A partir d'aquests quatre escenaris ja podem establir una relació directa entre cada actitut i cap a quin escenari ens condueix. Queda clar que les actituts negacionistes, argumentades des del punt de vista del tecno-optimisme ens porten directament, amb una alta probabilitat, a l'escenari d o el c. Les actituts d'acceptació ens obren la possibilitat de l'opció realment desitjable, la b.

Però, més enllà del que pugui arribar a passar en el futur, crec que a hores d'ara cal tenir, a nivell individual, una actitut proactiva. Això ja ho apunta l'Antonio en el seu post, en el qual, menciona la qüestió de la importància de la consciènciació per fer front a l'Oil Crash. Però a banda de reconèixer el problema i acceptar-ne la gravetat, què implica la consciènciació? Doncs implica responsabilitat individual i col·lectiva, i això es tradueix fonamentalment en acceptar que la situació actual no es només un problema que hagin creat els polítics, els bancs o els especuladors, l'hem creat entre tots, fins i tot els més conscienciats. Això ens evitarà caure en els paranys que, ja ara, comencen a apareixer i que ja he indicat en algun post anterior. La reacció emocional contra bocs expiatoris indica negació inconscient del problema. I quin és, segons el meu parer, el problema bàsic que hem de començar a encarar? Aquell problema que només s'apunta tímidament en els fòrums que alerten sobre l'Oil Crash? El problema que haurem d'afrontar volguem o no en qualsevol dels escenaris apuntats anteriorment? Doncs la reducció de la població mundial. I devant d'aquest problema només hi ha dues opcions: o control de la natalitat planificada i dirigida des dels governs o acceptar que els altres mètodes, diem-ne tradicionals (guerra, fam, epidèmies) seran els que s'imposaran. Al cap i a la fi, el poder transitar pel camí b implica necessariament una reducció de la població mundial.  Qui li posa el cascavell al gat?