La gran mentida nuclear

(By Garcellor - Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6816222)

Benvolgudes lectores,

Aquest post i el següent seran, a diferència del que acostuma a ser la norma en aquest bloc, més quantitatius. I ho seran degut a una necessitat que ve de la campanya que ja fa uns anys s’ha engegat a Europa i que, penso, a Catalunya cada cop anirà agafant més força, sobre tot quan calgui tancar i desmantellar les tres centrals nuclears que hi tenim operatives. Cal un post en aquest sentit per mostrar amb números i càlculs clars del que s’anomena energia nuclear. Veurà la lectora que, la mal anomenada, energia nuclear no és ni font energètica ni és neta. Des de fa uns anys, els lobbies nuclears han intentat fer passar bou per bèstia grossa i han afegit a la primera mentida (és una font d’energia) una segona: és una energia neta en el sentit de que representa molt poques emissions comparades amb l’energia fóssil. En aquest post doncs us presentaré unes estimacions molt aproximades que posen en evidència l’engany majúscul del qual hem estat víctimes. En el post següent entendrem el perquè de l’engany i qui hi ha realment al darrera. 

No és una font d’energia 

Per a que ho sigui cal considerar tot el cicle de vida i veure que l’energia produïda en tot el cicle de vida supera la que es consumeix per construcció, manteniment i desmantellament. Per tant, cal comptar la construcció de les centrals nuclears, la mineria, el manteniment de la central, el seu desballestament i, el més important, el manteniment dels residus durant tot el temps que siguin actius i, per tant, perillosos per a la vida. 

L'energia real generada per 1 kg d'urani en un reactor nuclear comercial (amb un enriquiment del 4% de l'U-235 disponible) és aproximadament (tenint en compte una eficiència de calor generat a electricitat del 33%) 27 terajoules (TJ) o 2,7 × 10¹³ J.

L'energia necessària per gestionar de manera segura els residus nuclears generats per 1 kg d'urani durant 100.000 anys (el temps en que els residus deixen de ser perillosos) és aproximadament 100 petajoules (PJ) o 1 × 10¹⁷ J en una estimació conservadora, en la qual es tenen en compte els costos del manteniment de la infrastructura d’emmagatzematge dels residus. Si fem una estimació menys conservadora podríem dir que el valor seria 45 TJ o  4,5 × 10¹³ J.

L'energia necessària per construir una central nuclear, distribuïda per 1 kg d'urani utilitzat en tota la seva vida útil (40 anys), del seu desmantellament i tractament posterior de les parts contaminades és,  aproximadament, 57 gigajoules (GJ) o 5,7 × 10¹⁰J.

Aquí no he comptat la possibilitat d’accident i el cost energètic que ha implicat això. Però ja veiem que si estimem tot el cicle de vida (i això és necessari fer-ho si volem deixar un planeta habitable a les generacions futures) l’energia nuclear és un embornal d’energia: 27TJ de generació front 45 TJ per kilogram d’urani de consum al llarg de tot el cicle de vida del combustible utilitzat.

No és una energia neta

Per això cal calcular les emissions associades a l’ús d’urani, veiem-ho. L'energia consumida i les emissions associades a l’energia nuclear provenen de diverses etapes: Extracció i refinament de l'urani: 563 tCO₂e, enriquiment i fabricació del combustible nuclear: 375,83 tCO₂e per kg d'urani, construcció, manteniment i desmantellament de la central nuclear: 601,33 tCO₂e/kg d'urani. A partir d’aquí ve el problema de comptar les emissions dels residus, ja que depen de com ho fem (suposant que es posen en magatzems geològics que «només» cal vigilar durant 500 anys), ens dona unes emissions de 31,57 tCO₂e/kg. Si som conservadors, suposant que caldrà vigilar els residus mentre estiguin actius (ja que tots no es poden emmagatzemar en aquest tipus de llocs), llavors dóna: 6.313 tCO₂e/kg (cent mil anys de gestió activa). Així, cada kg d’urani utilitzat en una central nuclear genera aproximadament 1.572 tones de CO₂ equivalent al llarg del seu cicle de vida (en la hipòtesi de que només cal mantenir-lo durant 500 anys). Si ho fem amb el que s’anomena dipòsit actiu: 7.854 tones CO₂e/kg d'urani. 

Si ho expressem d’una altra manera, això són uns 200 gCO₂e/kWh front els 390 gCO₂e/kWh que genera una central de cicle combinat. Si fem estimacions més optimistes podríem dir que son 100 gCO₂e/kWh. És a dir una central nuclear emet un quart del que emet una central de gas de cicle combinat. Per tant, d’energia «neta» res de res. 

Factor de risc associat

L’anàlisi del cicle de vida de l’energia nuclear ha de considerar els costos energètics i les emissions associades als accidents nuclears. Això és especialment rellevant perquè els accidents poden generar impactes a molt llarg termini, tant ambientals com econòmics.

Els models probabilístics de seguretat nuclear assumeixen que els dissenys de reactors moderns han reduït significativament la probabilitat d’accidents. No obstant això, la dada empírica suggereix una probabilitat molt més alta (1 cada 6.000 anys-reactor) això dóna unes emissions associades als accidents de 0.75 tones CO₂e/kg d'urani. Ja veiem que si ens centrem només en emissions l’impacte és baix, ara, això seguint la lògica del sistema consumista que tenim, si ho fem en termes de risc i morts, llavors el cost avaluat cal reconsiderar-lo d’una altra manera, diria que més humana (i aquí ho deixo). 

Conclusió

Hem vist segons aquests càlculs molt aproximats, perquè la nuclear no és una font d’energia ni és neta. Llavors perquè ens venen això? Si considerem només el curt termini (per tant, incorrectament), sí que és una font d’energia (sense comptar els costos de tractament i manteniment dels residus i el desmantellament de les centrals). Dit d'una manera col·loquial: si ens fem trampes al solitari llavors podem dir que els reactors nuclears generen energia. Però clar, com totes les trampes, amb el temps es veuen, i ara que els reactors es fan vells, exposen les vergonyes del sistema trampós que ens han venut. Ja podem veure on tindrem els problemes en el futur proper: primer en el tancament de les centrals que, econòmicament, és inviable sense subvenció pública (quin benefici en treu l’empresa del desmantellament?). Per tant, existirà la temptació des de l’esfera pública d’allargar al màxim la vida de les centrals, amb el risc que això comporta i amb l’increment de la generació de residus corresponent. Per altra banda, hi ha els residus dels quals ningú se’n vol responsabilitzar perquè, una altra vegada, és una inversió a fons perdut, de fet això ho hauria de pagar qui n’ha tret el benefici, correcte? Ah! però espera, que l’economia «de mercat» no anava així...

Hi ha una raó de fons més important de les que he exposat per justificar aquesta obsessió i rentat verd que s'està fent amb la nuclear. Però això, benvolguda lectora, requereix un altre post. 

Salutacions,

SZD

PS. Alguns enllaços d'interès: 

https://www.cbo.gov/sites/default/files/110th-congress-2007-2008/reports/11-14-nuclearfuel.pdf

https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/etudes/join/2001/303110/DG-4-JOIN_ET%282001%29303110_EN.pdf

https://aei.pitt.edu/82924/1/1993.pdf

https://www-pub.iaea.org/MTCD/Publications/PDF/P1905_web.pdf

https://inis.iaea.org/records/gq124-vcs15/files/42024293.pdf?download=1

https://aei.pitt.edu/6656/1/6656.pdf

https://www.oecd-nea.org/upload/docs/application/pdf/2020-11/5300-strategy-selection.pdf

Societat de consum, societat de la mort

(By Jaime Ardiles-Arce (photographer). Krater by Euphronios (painter) and Euxitheos (potter). - Wikipedia:Contact us/Photo submission, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4944469)

Benvolgudes lectores,

Començo l’any amb un post que vol fer un balanç i ajudar a prendre consciència del que ha significat l’any passat i de les tendències que apunten per aquest any que acaba de començar. Així per cadascuna de les tres crisis que estem patint en destacaré un aspecte concret que m'ha semblat més rellevant. 

La crisi climàtica ens ha tocat d’aprop amb una DANA al País Valencià, un fenòmen extrem, i que els escenaris futurs apunten que seran més freqüents i intensos. Aquests events extrems es donen degut a un canvi de la dinàmica de circulació atmosfèrica (canvis en el corrent en doll atmosfèric) i l’increment de la temperatura superficial del mar, que aquest any ha batut rècords. 

En segon lloc la situació geopolítica mundial, presenta més inestabilitat i menys acords globals per fer front a les amenaces ambientals. Es de destacar els fracassos vestits d’acords importants de les COP, la darrera ha estat per enmarcar com una referència a estratègies de desorientació i auto-engany. En particular la COP29 a Baku ha estat un fracàs estrepitòs pel que fa compromisos dels estats rics per posar els recursos i els mitjans per fer front a la catastrofe climàtica. 

Pel que fa a la crisi energètica i de recursos, el darrer informe de la AIE posa de manifest que, com més va, més desorientació hi ha i més difícil es fa maquillar l’evidència. Es parla de transició renovable a gran escala, però el gran esforç de coordinació, mobilització de recursos financers i de reorganització socio-econòmica que això implica no es menciona o, si es fa, només s’aborda amb frases fetes i brindis al sol que ho fien tot a l’eficiència i a la innovació tecnològica futura. 

Sobre la crisi ecològica les notícies són cada cop més preocupants, només cal dir que hem creuat el límit planetari pel que fa a la integritat de la biosfera i cal afegir-hi aquí el que es coneix com a entitats noves, entre les quals els plàstics. Cal recordar que els micro i nano plàstics ja han arribat al nostre cervell i han entrat dins del nucli cel·lular que és on hi ha el material genètic de la cèl·lula. A partir d'aquí els riscos de continuar consumint plàstics ens porten a territoris desconeguts fins ara...

Així doncs, no es vol qüestionar el que és una evidència: el sistema que ha creat el problema no ens hi pot treure. En un treball de finals de l’any passat a Nature queda ben clar que el problema són/som els rics: el 20% més ric del món són els que produeixen més impacte en els límits planetaris. En particular, aquest treball fa una anàlisi detallada i troba que la responsabilitat d’entre un 31-67% i un 51-91% de creuar els límits planetaris és pot atribuir al 10-20% de la població més rica del món. Independentment del país que es consideri, ja que és una qüestió de poder adquisitiu i de patrons de consum. La suggerencia és clara: canviant el consum d’aquest 20%, que adopti els nivells i patrons de consum dels que tenen menys impacte portaria a una reducció de 25-53% de la pressió sobre el medi ambient. Només amb això, es tornaria a portar els límits planetaris de la integritat de la biosfera i del canvis d’usos del sol a zona segura. Però això implica, benvolguda lectora, canvis estructurals en les principals economies del món i aquí és on arribem a tocar os.

Part del problema és que no estem canviant de rumb perquè encara pensem que en un sistema com l’actual on el déu benefici és inqüestionable i la santa competitivitat és la metodologia que manté aquest déu viu, és difícil produir canvis. Ja que aquest 20% són (som) els que tenen el poder i els mitjans per poder actuar i invertir les tendències. Així, pensem que la dinàmica mental i la visió que tenim els habitants del primer món no ens permet fer canvis profunds de manera ràpida (de moment).

Hi ha qui diu que el problema és el capitalisme i no tant sols el consumisme. Però cal tenir en compte que actualment capitalisme i consumisme són les dues cares d’una mateixa moneda: mentre que el capitalisme és un sistema que gestiona com es produeixen i distribueixen els béns, el consumisme es refereix a una actitud o comportament centrat en com es consumeixen aquests béns. Podríem dir que el capitalisme és el que proveeix l’oferta, mentre que el consumisme empeny la demanda en un llaç que es retroalimenta de manera exponencial per produir-consumir cada cop més i més. Potser el que caldria doncs es veure d’entendre millor què es aquest consumisme, perquè del capitalisme i les seves crítiques hi ha molta bibliografia. 

El consumisme requereix una societat insatisfeta, depressiva, que estigui regida per comportaments compulsius, irreflexius i guiats per l’emotivitat acrítica. Tot això porta a que els inidividus d’aquesta societat, tot i tenir de tot, no puguin estar mai satisfets i per tant, ser feliços. Consumir és fer desapareixer, eliminar, matar o destruir/transformar per satisfer desitjos (reals o creats) en oposició a la vida, que és regeneració. Per tant, una societat que es basa en la idea de consum és una societat que, quan consumeix la biosfera i no en permet la seva regeneració és una societat que està emfatitzant la mort, i per tant la desaparició de la vida en les seves formes actuals. És, per tant, una societat que, amb el culte al déu benefici a través del consum, lloa a Tànatos, el déu de la mort, sense adonar-se’n. Si ens cenyim a les dades, comprovarem que la integritat de la biosfera està sent destruida cada cop més i per tant, estem matant amb el nostre consum esfereidor, la vida a la Terra. D'aquí el títol del post: una societat de consum és una societat que mata la vida a la terra i, per tant, una societat de la mort. 

Com he dit més amunt, el nostre problema és que, tenint les necessitats bàsiques cobertes, no estem satisfets. En el moment que ens adonem d’això, en aquest moment, es produeixen canvis de perspectiva que poden portar a canvis de comportament individual i col·lectiu. 

Per a mi, l’estratègia en les classes mitjanes i altes del primer món i les altes del sud global, passa per cultivar el sentiment de benestar que sorgeix de la gratitud per allò que sí tenim. Aquest sentiment d’agraiment ens treurà de la nostra obsessió per la distracció i el consum, per aprofundir en això cal tenir present que allò que tenim ho devem a moltes altres persones. Cal adonar-se que no només allò que tenim, sinó gran part d’allò que som ho devem a la influència, el contacte i la cura de moltes altres persones. Hem oblidat que la societat funciona (encara) perquè la majoria de gent té cura dels altres,  dels més febles i dels més desafavorits. Un clar exemple d’això ha estat la reacció popular, amb els voluntaris que han anat a ajudar als afectats de la DANA al País Valencià. Seguiré desenvolupant aquest punt en un post futur. 

Salutacions,

SZD