El retorn del futur: les expectatives d'un demà millor.

Benvolguts/des lectors/es,

Aquest pretén ser un post que, tal com dos posts anteriors  en la mateixa línia, qüestiona el nostre esquema conceptual. La reflexió que faig ve motivada sobretot pels atemptats recents a Paris. Vull expressar el meu condol per aquests fets i les víctimes i familiars d'aquestes i, al mateix temps, per totes i cadascuna de les víctimes que les actuals guerres estan causant en tot el món. Penso que el que ha passat a Paris ens ha de fer reflexionar i ens ha de moure més enllà de les emocions de rebuig, ràbia o por, per arribar a qüestionar-nos com estem encarant l'actual situació sociopolítica en aquest món globalitzat. En aquesta línia m'agradaria doncs emfatitzar que els brots violents que estem patint  a Europa no reflecteixen res més que un cicle que alguns estudis ja fa temps apunten (tal com vaig documentar en posts anteriors) i que cal tenir en compte si seguim mantenint el BAU. Bàsicament les conclusions d'aquests estudis són que la violència depèn del grau de desigualtat social que hi hagi en una societat. Si la nostra societat és globalitzada, la desigualtat (i per tant la violència) també l'hem d'entendre globalitzada i cal treballar per reduir-la no només a Europa o el primer món sinó a tot el planeta. El que passi a l'Àfrica, Sud-Amèrica o Àsia ens afecta directament. Per tant, el que no podem fer és tenir una mentalitat del segle passat (que presuposava fronteres impermeables a certs fenòmens) en el món altament connectat del Segle XXI.

El que ara estem vivint és una conseqüència directa d'allò que hem anat construint en les darreres dècades, en el darrer segle. Cal doncs que ens qüestionem què hi ha en els nostres dogmes culturals que porta a les situacions que estem vivint. Cal que repensem doncs els nostres paradigmes culturals occidentals.

La nostra cultura, entenent-la en sentit ampli, presenta un inconvenient fonamental per aconseguir una vida amb un cert grau de satisfacció resilient: es fonamenta en un passat interpretat esbiaixadament, per mantenir-nos en la il·lusió d'un futur que no existeix. La nostra, és una societat que viu d'ideals absoluts indemostrables per, al mateix temps, menysprear els detalls relatius que qüestionen la il·lusió d'un futur millor. Per exemple, una gran majoria de gent acceptarà la frase següent com lògica i certa: 'La humanitat sempre ha progressat, ergo seguirà progressant'. La fal·làcia de conceptes genèrics com 'humanitat' (què entenem com a humanitat?) i 'progrés' (què vol dir progrés i per a qui d'aquesta humanitat?) és manifesta, però com que el sentiment que sorgeix és encoratjador ens identifiquem amb aquest concepte, el 'comprem'. I sí, dic el comprem perquè paguem un preu per aquesta identificació: ens foragitem a nosaltres mateixos de la realitat, projectant-nos cap a un futur 'millor' (materialment) que no acaba mai d'arribar. És clar, si el futur sempre és millor, el present serà sempre pitjor que allò que ha de venir: el que és realment important passarà demà o el mes que ve o l'any que ve... Així creem mentalment una il·lusió de que el que estem vivint no val tant la pena com el que viurem i, al fer-ho ens perdem la immensitat de matisos que ens aporta el món present. Per viure en el futur cal que esborrem els detalls, que els diluïm en un garbuix borrós i imprecís al servei d'una conceptualització superficial. I aquesta conceptualització depèn d'allò que creiem que ens donarà satisfacció en el futur, sigui proper o llunyà, però sempre fora de l'abast de la realitat, del que percebem en aquest mateix instant.

El ciutadà de classe mitjana actual, viu pendent del demà, del futur o d'un altre lloc, pensant que la satisfacció arribarà si fa determinades accions. En això, com a col·lectiu, ens hem debatut en el sistema capitalista i financer actual. Aquest doncs, és un sistema criminal per moltes coses, però per a mi, per una qüestió bàsica: mata el present, que és l'únic que tenim amb valor real. I aquí hi ha la clau de volta pel problema (individual i col·lectiu) que ens ha portat a l'atzucac actual: la possibilitat, el perill, de col·lapse social.

L'evolució històrica ens ha portat a un sistema socioeconòmic que podríem anomenar com la societat-hipoteca o societat tarja de crèdit. El nostre benestar present descansa en el robatori (l'espoli diria jo) sistemàtic del futur. Aboquem, per un present il·lusòriament feliç, a les futures generacions a un món que tindrà unes condicions mediambientals, energètiques, materials i, per tant, socials, realment preocupants. Però el camí que duu a aquests escenaris no és pas planer: la desigualtat (i no pas tant l'escassetat) ocasiona violència, i aquesta s'escampa com una taca d'oli en el teixit, ben adobat, d'una societat-tarja-de-crèdit que es tanca en si mateixa perquè ha perdut totalment l'empatia i, per tant, la humanitat. Una societat atemorida pel futur i la incertesa, una societat que ni tant sols ha pogut arribar a ser hedonista.

En fi, tornant als casos de violència que ens han tocat de prop aquests dies, potser caldria que hi reflexionéssim sense defugir responsabilitats individuals (i col·lectives). El que ha passat a Paris ens hauria de moure a intentar utilitzar els sentiments i les emocions de solidaritat i de greuge per anar més enllà de la gairebé total unanimitat en la premsa (sensacionalista) actual internacional i plantejar-nos què estem fent a tots els nivells i com, des del nostre petit racó de món podem ajudar a, com a mínim, no empitjorar una situació terrible que cada cop es planteja més greu.

Existeix però un problema individual fonamental en aquest canvi que hauria d'esdevenir per poder transformar la nostra societat: implica un canvi d'habits molt fort per a la majoria de la població. I és des d'aquest punt de vista que cal conduir les estratègies per aconseguir algun canvi en la tendència actual. Cada individu de la nostra societat té (tenim) un problema semblant al d'un fumador: ens sabem depenents d'uns hàbits que ens porten a la destrucció, però pensem que potser no ens tocarà a nosaltres, que el càncer de pulmó o les complicacions cardíaques no ens arribaran a afectar per molt que mantinguem la nostra dependència a aquesta addicció. No ens adonem que potser amb un canvi a temps evitaríem les complicacions més que previsibles. L'esforç de canviar, de ser crítics amb les nostres actituds i decisions i la voluntat ferma d'ajudar col·lectivament a un canvi que ens allunyi del pitjor escenari, és molt difícil d'assolir per a la majoria. 

Tanmateix, així com hi ha fumadors que deixen el seu hàbit perniciós, alguns tenim una petita esperança que, arribat el moment, potser un canvi col·lectiu evitarà el pitjor escenari. El canvi d'actitud generalitzat es donarà quan hi hagi un nombre crític de persones que no s'oposin al canvi de sistema, i per tant al decreixement, sinó que se n'adonin que el decreixement és innegociable, al que podem optar és a decidir com volem decréixer.

Salutacions,

SZD