(http://www.detritivoros.com)
Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us presento una ressenya extensa que va fer en Manuel Casal del seu llibre 'Nosotros los detritívoros'. En Quim Ballabrera i jo mateix en vam fer la traducció al català esperant que es pogués publicar en algun mitjà de comunicació de masses català (diaris com l'Ara, El Punt Avui, La Vanguardia, el Periodico o Vilaweb). Finalment no va ser possible, cap dels mitjans on es va enviar aquesta ressenya va considerar-la prou interesant com per fer-se'n ressó (res nou per altra banda). Finalment, va sortir publicada ja fa un temps a la web https://radi.ms/ca/nosaltres-els-detritivors/. Així doncs, per fer-ne més difusió i amb el permís de l'autor, ara us la copio tot seguit. Només em resta recomanar-vos que si la introducció ja és interessant per sí sola, el llibre ho és més. I ho és tant pel que fa al tema i les dades que aporta com pel fet de constatar un fet dificil d'empassar: ens alimentem, al cap i a la fi, d'uns detritus, és a dir, de les restes fòssils que han permès un increment espectacular de la producció agrícola i ramadera mundial. No ser conscients d'aquest fet ens porta a un risc altíssim de fallida en la seguretat alimentària mundial. El llibre doncs és una crida d'alerta per una banda i, per l'altra, una proposta (l'única viable, de fet) per evitar el desastre.
Salutacions,
SZD
A partir de 1776 l’ús de la màquina de vapor de Newcomen millorada per James Watt va portar a una creixent dependència de l’energia fòssil, la qual va proveir, de manera temporal i a fraccions cada vegada majors de la població humana, de poders gegantins. Amb els desenvolupaments tecnològics que van venir després, l’Homo colossus va adquirir durant les noves generacions, la il·lusió de no tenir límits.
William R. Catton, Jr (2009)
Després de la Revolució Industrial els éssers humans ens convertim en una espècie detritívora, és a dir, que s’alimenta de detritus. Aquesta denominació procedeix del llibre «Overshoot: The Ecological Basis of Revolutionary Change» del sociòleg nord-americà William Catton, nascut el 1926 i que des dels anys 70 del segle XX s’ha dedicat a l’estudi de la sociologia mediambiental i de l’ecologia humana. Aquest llibre va marcar el 1980 una fita en la literatura de la ciència ecològica amb la seva pionera advertència que la humanitat estava sobrepassant la capacitat de càrrega del planeta. L’obra va tenir fa pocs anys (2009) una seqüela titulada «Bottleneck: Humanity’s Impending Impasse», que constitueix el lúcid i amarg testament intel·lectual de Catton i en el qual el professor emèrit de la Universitat Estatal de Washington ja no adverteix: es limita a constatar que no es va fer res des d’aquell moment per evitar o revertir l’extralimitació, i analitza en detall com l’arrogant exuberància (hubris) de l’Homo colossus ens porta directes a un coll d’ampolla evolutiu que pot suposar l’extinció de la nostra espècie o, si més no, una brutal reducció en el nombre d’éssers humans sobre el planeta.
Els detritus dels quals ens alimentem els humans no són altres que el petroli i el gas natural, els tresors fòssils que la nostra espècie va aprendre a explotar, i que han permès que (en un interval de tan sol dos-cents anys!) multipliquéssim per set la població mundial. Fins el segle XIX, la població mundial s’havia mantingut sempre per sota dels mil milions de persones. Aquesta xifra podria representar, per tant, la capacitat màxima de càrrega que té el planeta per mantenir la nostra espècie amb les aportacions constants d’energia procedents del sol. L’aportació extra que va suposar l’energia fòssil (primer el carbó, després el petroli i el gas natural) ens ha permès, de manera temporal, ampliar enormement el nostre nínxol ecològic i sobrepassar aquesta xifra d’una manera espectacular. On abans hi cabien tot just mil milions, de sobte (en termes històrics) ara en som set mil milions.
El 1920 encara érem només dos mil milions, així que en l’últim segle ens hem triplicat. La gràfica del creixement de la població humana des de l’any 1800 és un exemple de llibre del que és un creixement exponencial. I si la superposem amb la gràfica del consum total d’energia (o amb la del consum per càpita) entendrem com ha estat possible aquest creixement: la correlació entre ambdues magnituds és absoluta. De fet, podem calcular d’on han sortit tants éssers humans fins i tot en termes físics: les molècules de nitrogen que contenen els cossos dels éssers humans que actualment poblem la Terra —en forma d’ADN i aminoàcids que formen els teixits de la nostra massa muscular, per exemple— han sortit en bona mesura —es calcula que en un 50%— del gas natural, principalment metà, que proporciona els fertilitzants nitrogenats, per mitjà de l’anomenada reacció de Haber-Bosch, i aquests, al seu torn, en aliments vegetals i animals per mitjà de l’agricultura i ramaderia industrials. Ha estat aquesta disponibilitat de metà i de petroli —energia solar prehistòrica emmagatzemada en forma química al llarg de milions d’anys— la que ens ha permès ampliar la capacitat del planeta per allotjar humans, superant el nostre límit natural dels mil milions de persones.
L’anomenada Revolució Verda bé podia haver-se anomenat més pròpiament la Revolució Negra, tant pel color del petroli que la va fer possible com pel futur al qual ens estava condemnant. En poques dècades centenars de milers de tractors, recol·lectores i altra maquinària agrícola es va estendre pel món. Tones de fertilitzants sintètics van ser introduïts en terres exhaurides. Milions de vehicles de transport, indústries de processament i distribució alimentària, centenars de cadenes de supermercats i centres comercials es van convertir en el mecanisme creat per la nostra civilització per explotar aquesta energia fòssil i convertir-la en aliment per a més i més éssers humans. Les millores en la qualitat de vida que van sorgir associades també a aquesta abundància energètica (com ara serveis de sanitat pública híper-tecnificada, milers de productes farmacèutics de síntesi, tot tipus de materials de la indústria petroquímica, etc.) van fer possible no només que naixessin i es poguessin alimentar cada vegada més persones, sinó que sobrevisquessin en millors condicions materials, sobretot en els països pertanyents al industrialitzat món ric. Per descomptat, tot això va ser facilitat per un sistema econòmic i social orientat al benefici privat a curt termini i embarcat en un aparentment imparable creixement econòmic, mesurat aquest segons la quantitat de béns i serveis produïts amb aquesta descomunal energia, que eren consumits per la creixent massa humana de treballadors-consumidors.
« La nostra espècie patirà abans o després una terrible caiguda en la seva població, una enorme mortaldat »
Tràgicament però previsible, això no podia durar molt i així ens ho intentava explicar Catton ja el 1980. Ja ho havien intentat avisar abans que ell, el matrimoni Meadows i Jorgen Randers —autors de l’informe «Limits to Growth» (1972)— i, en les dècades que van venir després, una comunitat més gran de científics, filòsofs i ecologistes. El petroli primer, i després el gas natural, arribarien sense trigar molt al seu màxim nivell d’extracció, i a partir d’aquí disminuiria la seva disponibilitat, amb la qual cosa, tot el sistema industrial muntat a sobre seu, inclòs el sistema agroalimentari, s’esfondraria. És el que avui coneixem com peak oil, peak gas, peak coal… i molts altres pics o sostres d’extracció de recursos finits, energètics i materials. L’espècie que deixa d’alimentar-se de les seves fonts energètiques renovables —no podem oblidar que el menjar és energia endo-somàtica (és a dir aquelles de què disposa cada cicle anual gràcies al sol i a la base fotosintètica de la cadena tròfica)— per passar a alimentar-se detritus abundant i ric però no renovable, experimentarà un creixement explosiu (exponencial) en la seva població. Però en fer-ho, aquesta espècie que es converteix en detritívora s’està condemnant a un col·lapse demogràfic en el moment en què el detritus arribi a un cert punt d’esgotament, de la mateixa manera que succeeix amb les poblacions d’insectes o altres animals en el moment en que es converteixen en una plaga i, després d’esgotar l’excedent d’aliment, moren massivament.
El que hem d’afrontar, per tant, és que la nostra espècie patirà abans o després una terrible caiguda en la seva població, una enorme mortaldat, el que es coneix en anglès com un die-off. Entre els autors que han analitzat aquesta situació no existeix consens sobre quin serà el nivell fins al qual caurà la població humana després de la desaparició del seu temporal suport energètic fòssil, però sí que podem enumerar alguns factors que seran rellevants al respecte:
Sense els fertilitzants sintètics faltaria el nitrogen per a la meitat dels cossos humans existents: d’aquí podem derivar que quan aquests deixin d’estar disponibles per falta de gas natural, no hi pot haver més de 3.500 milions d’habitants.
La població humana preindustrial sempre es va mantenir per sota dels mil milions: aquest sembla ser el sostre natural de la nostra espècie, o almenys el sostre històricament constatat.
Els avenços en el coneixement científic en àrees com la medicina, la biologia, la química, l’edafologia, l’ecologia, i fins i tot en tècniques una mica underground com la permacultura, associades al major coneixement que es té sobre l’eficiència i la sostenibilitat dels diversos sistemes agrícoles tradicionals al llarg de la història, podrien, en teoria, compensar d’alguna manera la caiguda de la població i que disposéssim així d’un límit natural mica ampliat , encara que això requeriria també que fóssim capaços de conservar col·lectivament aquest coneixement i aplicar-lo adequadament en un context de descens energètic accelerat i de col·lapse a múltiples nivells.
Desgraciadament, l’extralimitació (el overshoot del qual ens advertia Catton) té conseqüències sobre la base natural que sosté la població (el sòl fèrtil, la biodiversitat, l’aigua potable, el clima…), i durant diverses dècades —com a mínim— després del col·lapse és possible que aquesta base de recursos no recuperi el nivell que permetia al planeta suportar mil milions d’humans… o fins i tot que no es recuperi mai o quedi danyat per segles a causa de la contaminació, la pèrdua del sòl fèrtil, el canvi climàtic i altres factors destructius d’origen antropogènic. És a dir, el que podríem en principi compensar per mitjà del nostre actual coneixement científic (o allò que sabem fer) potser quedi anul·lat per la via del deteriorament ambiental (que ens limita allò que podem fer).
El previsible col·lapse de la civilització industrial associat a la caiguda en els recursos energètics fòssils disponibles molt probablement tindrà conseqüències que impactin directament i negativament en el nivell demogràfic: guerres pels últims recursos (siguin aquests energia, matèries primeres, aigua, terra fèrtil…), conflictivitat social, deteriorament de les condicions de vida, catàstrofes industrials degut a la falta de manteniment i de materials amb greus repercussions ambientals i en la salut per a milions de persones (només cal recordar els tràgics episodis de Bhopal, Txernòbil, Deep Horizon, Fukushima…), augment de la contaminació en un va intent de prosseguir amb un sistema inviable (p.ex. mitjançant la substitució parcial del petroli pel carbó en certs usos), pèrdua de la capacitat de regulació i de control dels Estats sobre les activitats contaminants i sobre la seguretat de les poblacions, i un llarg i tètric etcètera.
La manca d’aliment serà un obvi genet d’aquest apocalipsi auto induït, com ja acabem de comentar, en deixar de ser viable l’agroindústria intensiva actual fòssil-dependent.
Sabem que les guerres pels recursos són un factor que la nostra violenta espècie difícilment evitarà i que, de fet, venim experimentant en major o menor mesura des del començament de la Revolució Industrial, amb dues grans guerres mundials i innombrables conflictes locals.
El deteriorament general de les condicions de vida també implicarà un augment de morts difícil de quantificar a priori, la contaminació serà sens dubte decisiva en aquesta caiguda poblacional, per mitjà d’una extensió dels càncers, problemes hormonals, intoxicacions i tot tipus de malalties d’origen ambiental, com els llevats en una ampolla de most, acabarem ofegant-nos en els nostres propis residus alcohòlics després del festí de sucres.
El col·lapse de les ciutats, el funcionament de les quals és totalment dependent del subministrament permanent d’aliments i d’energia des de l’exterior, i on ja viu més de la meitat de la població mundial, suposarà una greu crisi demogràfica amb un èxode probablement caòtic de milers de milions de persones de tornada al camp a la recerca de suport i de treball, amb previsibles conflictes de tota mena, per molt gradual que poguéssim aconseguir fer aquest retorn, i que pot implicar la mort d’una part no negligible dels ex-urbanites.
L’augment de les infeccions, epidèmies, parasitosi, etc . —que ja s’està produint ara per factors pre-col·lapse com el canvi climàtic, la resistència als antibiòtics o les mutacions dels agents infecciosos— serà cada vegada més difícil de tallar amb els sistemes sanitaris en fallida i es cobrarà més vides a cada any que passi, contribuint així també al descens de la població.
El canvi climàtic serà una via indirecta en què els nostres residus (en aquest cas els gasos d’ efecte hivernacle) deterioraran la capacitat del planeta per suportar a la nostra espècie: menys llocs habitables, menys aigua potable, augment d’incendis forestals i fenòmens meteorològics extrems, pèrdua de biodiversitat, destrucció d’ecosistemes, problemes per al cultiu d’espècies agrícoles…, això sense comptar amb les possibles realimentacions positives que puguin accelerar l’escalfament global (per exemple, la fosa del permafrost àrtic i la conseqüent alliberament massiu de metà a l’atmosfera) i fent bruscament inhabitable el planeta per als humans i moltes altres espècies.
Accidents en instal·lacions com preses hidroelèctriques o centrals nuclears, deguts a fenòmens atmosfèrics, moviments sísmics, tempestes geo-magnètiques o al simple deteriorament per envelliment de les estructures no compensat amb un manteniment que cada vegada serà més costós en termes econòmics i energètics.
Deteriorament general en les estructures econòmiques i socials, amb milions de noves persones excloses cada any, incapaços d’adaptar-se-, atrapades en maneres i llocs de vida insostenibles, i que ja està a portant al suïcidi a no poques persones i al deteriorament general de la seva salut física i mental per a gairebé totes.
Descens de la natalitat davant les males perspectives econòmiques i també a causa de la contaminació química, tot i que es podria compensar aquesta tendència per l’accés cada vegada més difícil a mètodes anticonceptius i per la tendència a tornar a les famílies extenses per compensar la manca de suport estatal (seguretat social , jubilació pagada…) i de les energies fòssils necessàries per al cultiu mecanitzat de les terres .
Nivell polític-econòmic. Els detentors del poder intenten mantenir-se tant sí com no en aquest naufragi de la civilització, i per això necessiten mantenir la resta de la població mirant cap a un altre costat el màxim temps possible, mentre ells es ressituen per a l’etapa post-capitalista i acaparen tots els recursos possibles per a ells, a costa dels de baix i a costa d’altres països. És doncs així que hem d’interpretar l’actual espoli de diners i serveis públics, l’acaparament massiu de terres a nivell mundial, els intents per controlar l’aigua o les llavors, i totes les maniobres geopolítiques al voltant de països exportadors d’energia.
Nivell semiòtic-cultural. La cultura de masses creada des dels anys 50 del segle XX a partir d’aquesta maquinària monstruosa i ubiqua anomenada publicitat, i inserida en els cervells de bona part dels set mil milions per mitjà de la televisió, ens promet continuïtat i millora permanent, promovent valors suïcides com el consum irracional, l’individualisme i la híper-especialització.
Nivell psicològic-genètic. La nostra pròpia resistència mental, la dissonància cognitiva, ens impedeix acceptar tot el que xoqui amb el nostre model mental de representació del món, que contradigui les nostres expectatives, que desmenteixi els relats que des de nens ens van inserir al cervell en el nivell semiòtic-cultural i que ens han convençut del progrés continu i irreversible, del creixement infinit, de l’excepcionalitat de la nostra espècie i de la seva separació i domini de la resta del món natural, del poder màgic de la ciència i la tecnologia, de la infinitud dels recursos… Tanmateix, la nostra genètica és el fruit de milions d’anys de lluita individual i col·lectiva contra perills que són palpables i immediats (un depredador, una tribu invasora, un incendi, una inundació…) i, per tant, estem neuronalment cablejats per reaccionar molt bé davant aquest tipus d’amenaces i adaptar-nos a condicions canviants que tenim enfront nostre. Però per desgràcia, això implica que no sabem reaccionar davant l’imprevist, davant les amenaces invisibles, davant les condicions que encara no han canviat… L’evolució no ens ha capacitat per anticipar, per prevenir i els nostres gens ens mantenen paralitzats dient-nos: no passa res, no reaccionis.
En definitiva: no sabem fins on caurà la població humana, però sabem que ho farà amb seguretat ja que desapareixerà allò que la va permetre elevar durant un breu lapse històric per sobre del seu límit natural. Tampoc sabem el ritme al qual es produirà aquest descens, tot i que les xifres manejades per diversos autors semblen indicar que es completarà la caiguda en menys d’un segle. El que sí sembla bastant més clar són les vies per les quals es produirà aquest col·lapse poblacional, ja que comptem amb experiències històriques d’altres civilitzacions humanes i poblacions animals que van col·lapsar en el passat, i moltes d’aquestes vies es relacionen amb el 5è factor abans esmentat.
« Els nostres gens ens mantenen paralitzats dient-nos: no passa res, no reaccionis. »
Davant d’aquesta perspectiva el nostre instint de supervivència i el nostre sentit ètic ens exigeixen buscar una solució, una sortida, alguna cosa que minimitzi aquesta massiva mortaldat o que, almenys, eviti la total extinció de la nostra espècie. Sembla, però, molt difícil albirar alguna cosa semblant a una esperança. En qualsevol cas el primer seria reconèixer la situació en els seus autèntics termes i lluitar contra el gegantí i múltiple engany que ens manté bloquejats. Aquest mortal engany penetra en la nostra percepció a diversos nivells:
Sense lliurar-nos d’aquests enganys (externs i interns, socials i psicològics ) resulta ingenu pensar en un altre final de la nostra història diferent a la catàstrofe més absoluta. De totes maneres, si hem de començar aquest alliberament per algun punt ha de ser per la base de tot aquest colossal error de la nostra espècie: si volem tenir alguna oportunitat d’evitar el destí dels detritívors, no queda un altre remei que deixar amb la màxima urgència de menjar petroli. Això no vol dir només passar a consumir aliments locals i produïts sense despesa d’energia i fertilitzants fòssils, sinó reduir dràstica i massivament el nostre consum en tots els àmbits, és a dir, la nostra petjada energètica total. Tanmateix, la solució individual no asseguraria la supervivència: aquesta reducció ha de ser realitzada en conjunt per tota la nostra espècie, de manera coordinada, organitzada i redistribuint amb justícia els recursos romanents per igualar al més possible els nivells materials de vida de tots els éssers humans, amb l’objectiu de satisfer les necessitats bàsiques del màxim nombre possible de persones a nivell mundial i sense discriminacions. Sinó, seria deixar de consumir perquè altres poguessin consumir més o durant més temps, que potser és el que alguns estan buscant subreptíciament. Per descomptat, parlem d’una política de Decreixement democràticament gestionat, contra una política homicida dirigida per un capitalisme salvatge en caòtica descomposició. Per descomptat parlem d’una utopia, però una utopia imprescindible si volem evitar la nostra extinció com a espècie .
Manuel Casal Lodeiro
Traducció al català: Joaquim Ballabrera & Jordi Solé (Oil Crash Observatory)
6 comentaris:
Estimado Sr. Jordi Solé,
Vaya por delante que me parece encomiable su labor de 'bloguero' recopilando y escribiendo sobre asuntos que nos atañen a todos.
También he de pedirle disculpas por mi falta de conocimiento de catalán, pero encaso que le apetezca responderme, por mí 100% correcto si lo hace en la lengua en que escribe su página.
No voy a llevarle la contraria sobre lo obvio. Pero hay cuestiones de fondo que su blog y otros, digamos de la misma constelación o afinidad, pasan por alto u omiten directamente.
¿Los combustibles fósiles no son infinitos? Lo sabíamos hace mucho.
¿Nuestra civilización es demasiado dependiente de ellos? Lo sabíamos hace mucho.
PERO: ¿Algunos gobiernos y lobbies lo sabían hace mucho (como mínimo tanto como Vd. y yo, pero probablemente mucho antes)y YA tomaron las decisiones pertinentes para asegurarse el suministro o usar la escasez de los demás en su favor?
Aquí es donde no estamos todos de acuerdo...
Hace falta ser muy ingenuo para creer que en geopolítica energética todo es fruto de la improvisación y las reservas se pueden agotar "por despiste y avaricia".
¿Qué hay de las guerras del petróleo y quiénes lo controlan?
¿No es un tema de primer orden a tratar en estos blogs?
(continuación.) Porque este es el mensaje que llega una y otra vez de la constelación peak: que somos muy consumidores, que todos somos igual de responsables, que individuos, gobiernos y macroempresas... oye... ¡es que no se enteran!, viven al día, no se han enterado de la mala nueva... tanto la EXXON como el fulano que compra a plazos su auto... y oye, luego pasa lo que pasa: "te lo dije".
No me lo creo. Ni los grandes gobiernos, ni los grandes carteles, ni los individuos avisados viven al día o son estúpidos: todos ellos trazan estrategias a largo plazo y saben de qué va el rollo. Y si hay crisis energética ellos lo sabían antes que usted y no han dejado un cabo suelto al respecto.
El hecho es que estamos inmersos en una guerra. Asegurarse el suministro por un lado, y negárselo a otros, ambas son partes de la estrategia tras la invasión de países productores como Libia o Irak. En qué proporción cada parte (la de chupar para sí o la de impedir el acceso a los demás), no lo sé.
Libia, Irak eran aliados fundamentales de europa. Ambas naciones debían creer que estar a buenas con Europa les salvaría de la invasión USA (pobres... era justo al contrario...). Irak incluso estaba a punto de cambiarse al euro en las transacciones petroleras, corríjame si me equivoco. Sin duda "alguien" no lo podía permitir.
Las invasiones de esos países benefician a la potencia que NO era su cliente. No es todo una cuestión de que "no quede". ¿No queda petróleo en Libia o Irak? ¡¡Vamos anda!! No es menos importante la cuestión de que alguien está intentando controlar lo que queda, o intentando que no quede para los demás, para apretarnos las tuercas y posibilitar así sus planes de dominio mundial (uy! qué conspiranoide suena esto... Pero es la raison d'etat de toda la vida, nada más!!!)
En su blog, Sr. Jordi Solé, (como otros de la "constelación peak") jamás he visto una alusión clara a la descarada guerra de invasión imperialista que los USA llevan a cabo en Irak, Libia, Pakistán, Siria (camino a Irán), Venezuela, etc...
¿No es esta una cuestión relevante en el tema de la escasez presente y futura del petróleo y recursos en general para todo el planeta? ¿¿NO?? ¿entonces cuál?
Estamos viendo día a día desde hace unos 10 años como son invadidos uno tras otro los países productores de oil. Y NO lo hacen para mí ni para mi país, ya que mi país tenía buen trato comercial con esos productores. Y paralelamente tenemos un grupo de bloggers muy majetes y concienciados que día a día, en lugar de hacerse eco de lo OBVIO (invasiones petroleras con consecuencias para nuestro suministro europeo), pasan esos "temitas" por alto y nos repiten a diario que somos demasiado dependientes del petróleo y que es un recurso limitado.....Una gran "novedad" por otra parte.
En fin. Un saludo cordial y disculpe por el rollo.
Benvolgut anònim. Abans de res agrair-li el comentari i el suport que expressa al petit gra de sorra amb que pretén contribuir aquest bloc que, a part d'informar d'aquest tipus de problemàtica, vol fomentar el debat i l'intercanvi d'idees.
Bé, si he entès bé el que proposa és que aquest i d'altres blocs no es fan prou ressò de la qüestió segons vostè evident de les guerres pels recursos. En primer lloc dir-li que el que pretenc és posar en relleu un fet que, encara que a vostè li sembli molt obvi, no ho és per a la majora de gent i parlo després de donar nombroses xerrades, conferencies i classes a la universitat. La forta connexió entre subministrament d'energia i crisi econòmica no és hores d'ara, ni de bon tros, una qüestió obvia pel gran públic. D'aquí la insistència en el bloc d'explicar les implicacions d'aquesta crisi energètico-econòmica des de diferents punts de vista.
Pel que fa a les implicacions geopolítiques, doncs bé, potser no li donem el pes que vostè suposa que se li hauria de donar i ara m'estendré més sobre això, però per posar un exemple aquí li'n poso un parell de posts meus (http://despres-de-tot.blogspot.com.es/2012/07/teories-de-la-conspiracio-oil-crash-i.html http://despres-de-tot.blogspot.com.es/2013/06/violencia-i-lluita-pels-recursos.html) i alguns altres del bloc The Oil Crash (http://crashoil.blogspot.com.es/2012/09/las-guerras-del-hambre.html http://crashoil.blogspot.com.es/2014/02/guerras-de-prestado.html). Perquè no li dono més importància? Doncs perquè més enllà de comentar-ho i denunciar-ho, què hi podem fer? Potser és que per a mi el que és evident i obvi és això precisament: que el poder i els poderosos tracten de mantenir el poder amb els mitjans que sigui, històricament ho han fet sempre. Que els EUA es comporten com un imperi, sobre tot pel que fa als recursos de tota mena? em sembla que el lector comú mínimament informat ja ho intueix. Estem d'acord bàsicament en el fons, potser diferim en la forma i l'èmfasi que hi posem, però potser és que, com a divulgador del problema energètic des de ja fa uns quants anys, encara ara et trobes a gent convençuda de que aviat sortirem de la crisi. Davant d'això cal insistir i donar més raons i això vol temps i esforç per fer-ho mínimament bé i, com tota persona que viu en aquesta societat sap, el temps és un recurs escàs, que si utilitzes per emfatitzar un aspecte no en tindràs per dedicar-lo a d'altres, és una qüestió d'eleccions no de mala fe ni d'oblit intencionat. Finalment, i en aquest darrer punt em temo que diferim substancialment, la qüestió de la suposada previsió dels grans poders i 'lobbies' dominants per adaptar-se als escenaris d'escassetat d'energia que ja coneixen sobradament. Doncs sí, en aquesta part estem d'acord com discutia en més amunt, però diferim, crec, en el fet de que aquest poders i interessos siguin capaços de dissenyar i portar a terme estratègies de llarg abast temporal seguint un pla determinat. Em sona massa a teoria de la conspiració i, francament, la meva formació científica no em permet admetre (sense fets contrastats, la qual cosa és molt diferent de les interpretacions a posteriori de fets amb una intencionalitat 'ad hoc') les teories de la conspiració més enllà de les novel·les. Tot i així li remeto al següent post que publicaré, on precisament parlo de les teories de la conspiració, mentrestant li suggereixo un post de l'Antonio Turiel (http://crashoil.blogspot.com.es/2014/04/imparcialidad-y-dignidad.html), on parla de perquè és important cenyir-se als fets i com la nostra societat i els seus mitjans de masses precisament incentiven l'oposat: la interpretació esbiaixada dels fets. Salutacions i gràcies de nou pel seu comentari.
SZD
Apreciado Anónimo,
Que hay guerras por el petróleo (y por otros recursos) también puede ser añadida a su lista de hechos evidentes y dudo que a los lectores habituales de este blog y similares se les escape la relación entre lobby, sexta flota y petróleo. Es más, cualquier lector habitual de los medios de comunicación de masas es consciente de esto.
Para profundizar en el aspecto que le interesa le recomiendo a Nafeez Ahmed, aunque probablemente ya lo habrá leído (dado que su interés en el tema hasta le lleva a visitar un blog en catalán).
Y sí, es cierto, la mayoría de la gente no dudaría sobre que responder a tales preguntas. Hay otras sin embargo que pueden ser difíciles de aceptar o entender para la mayoría, especialmente si en alguna medida han sido beneficiadas por un sistema de producción que quita a unos para dar a otros. A modo de ejemplo algunos hechos difíciles de aceptar son:
(1) El hecho de que vivimos en un sistema que cuanto más acumula más aumenta su velocidad de acumulación.
(2) El hecho de que el petróleo haya facilitado la aceleración del proceso.
(3) El hecho de que por (1) i (2) el sistema haya mostrado un comportamiento exponencial.
(4) El hecho de que cuanto más crece el sistema (y gracias a los enormes excedentes) más refina sus esfuerzos para seguir acumulando y para eso pone en marcha todo lo que está en su mano: mercados financieros, ejércitos, medios de desinformación, tecnología y los recursos naturales de todo el puñetero planeta (recursos humanos incluidos).
(5) El hecho de que tal aceleración (unido al carácter privativo de los beneficios) haya imprimido un carácter cortoplacista al sistema.
(6) Dado (3), y si añadimos el hecho evidente que vivimos en un mundo de recursos finitos, esto nos haga exhibir un comportamiento similar a una curva de Hubbert.
(7) Como corolario de lo anterior, el hecho de que el problema no es la cantidad de petróleo que quede en el subsuelo sino la producción a la que se puede extraer.
(8) El hecho de que este proceso no atiende ni a barreras físicas ni morales.
(9) El hecho de que esta crisis no es pasajera y que tiene su origen en el agotamiento de recursos.
(10) El hecho de que la clase media de los países de centro ha sido aliada y beneficiaria de este proceso y por lo tanto tiene la responsabilidad de pararlo. Lo cual es difícil ya que el sistema no atiende a razones morales como he expuesto.
(11) Me he cansado.
Y aunque individualmente seamos inteligentes, el sistema emergente que hemos creado se comporta de manera empecinadamente estúpida.
Y todos los que leemos las páginas de este blog (incluido usted) hacemos un esfuerzo de pedagogía con la esperanza (nada fundada en los hechos) de que no sea demasiado tarde. Cada uno a su manera y poniendo el acento donde sabe o donde puede o donde necesita, intentando ignorar cada vez menos y hacer cada vez más.
Gràcies per compartir aquí les seves reflexions.
Hola Jordi, David, gracias por sus respuestas al primer comentario que puse.
Jordi, los enlaces a entradas previas de su blog que me enlaza dicen cosas interesantes, no restringidas necesariamente al "peak oil" sino a una crisis mas amplia y profunda que , yo tambien lo creo, afrontamos como sociedad, civilización, etc. Pero esos enlaces no dicen nada del tema que comentábamos. Y los que me pone del blog vecino tampoco, o mejor dicho sí, pero a la inversa-perversa: pintando como revoluciones espontáneas ("guerras del hambre") por los recursos lo que cada día está mas claro que son y han sido guerras de agresión. Claro que cada uno en su blog habla de lo que quiere y poniendo los acentos donde mejor le parezca. Solo queria hacer notar, que obviar el papel de la potencia hegemonica y sus guerras en una discusion sobre crisis, escasez, recursos, etc, es como si uno, frente a un burro que ocupa la mitad de su campo visual te dijera que "mas alla de que el cielo es azul y la hierba verde, no sabría que mas decirles sobre esta estampa campestre, y además ¿que puedo hacer al respecto?". Algunas omisiones son escandalosas. Y no lo digo en concreto por su blog, del que he leido bastantes entradas y como le decia arriba me parece se tratan temas de mayor generalidad o amplitud que el peakoil en sí.
Respecto a esa nebulosa de las "teorias de la conspiracion" no sé exactamente de qué estamos hablando, si estamos hablando de ovnis y profecias de nostradamus yo tambien paso pagina. Pero si estamos hablando de que grupos de poderosos conspiren contra pueblos y paises y les apliquen planes genocidas concebidos y ejecutados minuciosamente, entonces, creo que es ingenuo creer o querer creer que esas cosas solo pasan en las novelas. Hay abundantes casos bien documentados. Ya los conocemos si hemos querido concerlos asi que es innecesario citar este o aquel.
Me preocupa tambien que se apele a la formacion cientifica para mirar o no mirar en determinada direccion. Y que cualquier hecho incomodo, inasumible para nuestra seguridad psicologica sea inmediatamente lanzado al cajon de sastre de "las teorias raras y conspirativas" sin molestarse en examinarlo, algo que (-constato con preocupacion-) ocurre con frecuencia incluso entre personas de amplia formacion académica. Acepto humildemente sus consejos: 1) hacer mas y decir menos; 2) Tener en cuenta la complejidad del mundo y no caer en simplificaciones unipolares. Lo mismo os deseo: no hay que perder nunca ojo a la posibilidad de estar engañados por los demas o por nosotros mismos.
No pretendo criticar con este post, pienso en voz alta sobre los mismos temas que me atormentan... Gracias por permitirmelo y sin mas, de nuevo agradezco la ocasion de compartir algunas reflexiones (y aflicciones)y pido disculpas por la "invasion" de su blog. Que les vaya muy bien.
Publica un comentari a l'entrada