Col·lapse i post-col·lapse: els missatgers del passat

(http://en.wikipedia.org/wiki/Voyager_Golden_Record)

Benvolguts/des lectors/es,
Darrerament, en diferents fonts i fòrums s'està començant ja a tractar la qüestió de plantejar una possible societat del futur, el model alternatiu a l'actual, l'Ítaca a la qual hauríem de dirigir les proes del vaixell de la transició. Totes aquestes iniciatives d'esbós d'un discurs alternatiu al sistema actual són interessants, d'entre elles, la més recent, la del post que l'Antonio va publicar fa poc. Aquesta evolució del debat en els fòrums del Peak Oil té, per mi, dos aspectes interessants i positius. El primer indica una maduresa dins el propi col·lectiu que accepta la realitat més enllà del pessimisme inicial i comença ja a entrar en la difícil tasca de plantejar estratègies, mètodes i alternatives que ens portin a una transició al menys dolorosa possible. El segon aspecte és que comença a haver-hi una línia de pensament que es planteja, no on volem arribar de manera ideal sinó: on podem o és possible arribar des d'on som ara? Aquest segon aspecte és el que considero clau per fer, per un costat, el que planteja l'Antonio (una divulgació més estratègica) però sobre tot perquè, deixeu-m'ho expressar d'aquesta manera, aquesta pregunta anterior obre la caixa de Pandora: una aproximació a aquesta qüestió porta en primer terme a la realització de que el lloc on arribem com a col·lectiu o societat, depèn totalment de quan i com comencem a fer els canvis necessaris per a la transició, per tant, com més tard comencin els canvis necessaris a tots els nivells, més patiment hi haurà i la transició serà més brusca i més difícil.
Per a mi és molt útil plantejar-nos el futur en dues fases: fase de transició o col·lapse i fase post-col·lapse o final. Conceptualment, aquestes dues fases les podem caracteritzar per l'estat de consum energètic individual. Paradoxalment sabem que, tot i que el que és més incert és com serà socialment la fase post-col·lapse, el nivell energètic que tindrà l'estat final necessàriament serà molt inferior al que tenim ara. Per tant, des del meu punt de vista cal plantejar-nos, tant la transició com l'estat final, en termes de consum energètic per càpita. Un cop tinguem clar aquest punt, podem començar a plantejar-nos altres coses: manteniment d'infraestructures, transport, dieta segons les possibilitats locals, assistència sanitària, habitatge, etc. Començar d'altra manera és, des de la meva humil opinió, fer una aproximació al problema que pecarà sempre d'haver d'incloure molta més variabilitat i incertesa. El que m'interessa ara doncs és definir un rang: posar en termes pràctics i al més quantitatius possible quin és l'estat millor i quin és el pitjor al que podem arribar. A l'estat millor possible, li vaig dedicar  un post passat, n'hi dedicaré un altre post aviat, intentant ser més específic, per tant, deixo aquesta part per més endavant.

El que ara em sembla més urgent és veure quin és l'estat mínim al que podem arribar en un futur proper. És a dir, quina és la línia de base que podem experimentar com amenaça del pitjor escenari possible. Així doncs, en aquest post, cal respondre a les preguntes que, vulguem o no, hem de considerar: Què passa si no ens en sortim? És a dir, si no aconseguim que hi hagi prou gent conscienciada per a que hi hagi un canvi de paradigma pro-actiu? Potser, en aquest sentit, val la pena preguntar-nos quines implicacions té arribar a la fase 3 del col·lapse.

Per anar al detall només cal tenir en compte el que diu l'estudiós del tema, en Dimitry Orlov, en el seu darrer llibre o en un altre llibre  de la Carolyn Baker que parla d'aspectes més psicològics. Recordo les característiques generals de la fase tres del col·lapse: en el col·lapse polític la gent perd la confiança en l'estat i, per tant, aquest perd la seva legitimitat. I això es dóna perquè l'estat ja no compleix la seva funció en els aspectes més bàsics: manteniment d'infraestructures i serveis bàsics (educació, sanitat i ordre públic). És clar, els militars, la policia i els buròcrates no marxaran, senzillament, deixant a la gent que s'auto-organitzi. La por generalitzada de les classes dirigents i de la població en general, és caure en una situació de caos i falta d'ordre. Per tant, el que és clar en aquesta etapa és que la 'llei i l'ordre' tal com les coneixem actualment, és perdran. A mesura que l'autoritat de l'estat es perdi, certes àrees entraran en una situació de caos i senyors de la guerra o màfies, influint sobre el comerç, ja sigui aquest lícit o il·lícit. Amb el temps però, una certa forma de govern pot emergir.
Un altre aspecte important és que un dels riscos d'entrar en la fase de col·lapse polític és la implosió de drets socials i individuals aconseguits en època d'abundància energètica. Així hi ha el risc de que degut a un ambient més agressiu les dones es comencin a tractar d'una manera diferent i s'instauri un masclisme molt més salvatge que el masclisme que encara impregna fortament la nostra societat. També és probable que d'aquest canvi d'actitud també se'n vegin afectades les parts més febles de la societat, és a dir, nens, gent gran, malats mentals, malalts crònics i gent que ha caigut en l'exclusió social més absoluta. En general podem pensar que un col·lapse polític pot introduir una situació que afavoreixi una involució social en tots els aspectes. En estats d'absència d'ordre establert i pèrdua de confiança en l'antiga autoritat, els individus amb pocs escrúpols i ambició no experimenten el que abans els podia contenir i, en un entorn de feblesa o inexistència d'estructures d'ordre, es veuran lliures per 'exercir' el poder que els dona la falta absoluta de consciència i d'empatia pel proïsme. De la psicologia de la violència i del perfil i el patró de pensament de la ment 'asocial' o criminal, se n'ha escrit àmpliament, i són especialment interessants certes visions respecte a això que ens poden ajudar a entendre el que significaria viure en un entorn de col·lapse polític. Per altra banda, la nostra societat, altament individualista i materialista, té tendència a afavorir un comportament asocial que, hores d'ara, es veu, en certa mesura, frenat per l'amenaça punitiva-coactiva de l'autoritat que, al seu torn, és assumida com a omnipresent. D'aquí que moltes vegades l'absència d'aquesta autoritat o un 'mal ús' per part dels polítics, provoqui reaccions d'indignació. Així, en un país com el nostre, en certa manera esquizofrènic socialment, s'adoba un terreny favorable al risc de caos (o episodis d'aquest) i aparició de 'senyors de la guerra' en una situació de col·lapse polític.

Per altra banda, si no hi ha una entitat que mantingui infraestructures, el que ara és habitual i es dóna per bàsic i irrenunciable, desapareixerà. Hi haurà doncs precarietat en el subministrament elèctric i d'aigua. Absència de sanitat o aprimament d'aquesta per falta de mitjans (incrementant doncs la mortalitat davant d'accidents o malalties greus). Educació precària, pel deteriorament de centres i la falta de professorat i, per tant, una elitització de l'ensenyament, amb una conseqüència òbvia, a mitjà termini, en el grau d'alfabetització de les capes socials més desafavorides.


Quin sentit té doncs saber tot això en el cas que arribéssim a un estat com aquest? Un podria pensar que si arribéssim al col·lapse polític ja no importa si sabem que aquest és degut a l'Oil Crash o no. Doncs precisament, penso que tant si hi arribem com si no hi arribem al cent per cent, cal tenir clar perquè ens hi hem acostat. Això darrer ens orientarà en allò que cal prioritzar, perquè no estarem en situacions o escenaris que hagin sorgit de manera espontània, ben al contrari, haurem viscut les errades que hauran portat a aquesta situació a nivell general i, sobre tot, a nivell local. Per tant, podrem, com a mínim, suggerir (en el cas que poguéssim estar en contacte amb un col·lectiu gran) actuacions comunitàries o actuar a nivell individual o familiar per afrontar l'evolució futura amb més garanties.



En conseqüència i com a idea base del post, per a mi cal que la informació, en el cas de col·lapse, de què va passar i per què és va produir arribi a l'estat de societat post-col·lapse. Cal que d'alguna manera, a part de divulgar les disfuncionalitats de l'actual model socioeconòmic siguem conscients que hem d'actuar de missatgers en el temps, com la sonda Voyager fa a l'espai, cal començar a elaborar un missatge i un model de societat futura, que és el que caldrà portar a través del temps. En aquest missatge cal que hi quedi clar perquè vam col·lapsar i les raons que ens van portar a una transició traumàtica si es dóna el cas.



Per elaborar aquest missatge cal tenir present un concepte útil i que, llegint a Tainter, queda molt clar. Així com en antropologia es parla de l'etnocentrisme, actualment tenim, per dir-ho d'alguna manera un 'cronocentrisme': projectem el futur i interpretem el passat recent en base a la nostra percepció del present. Cal doncs fugir d'aquest marc de referència i afrontar la perspectiva del col·lapse sense aquest biaix. Cal que tinguem en compte que el decreixement a tots els nivells és una necessitat, no una elecció i que o el planifiquem ordenat o ens el trobarem de sobte en forma de col·lapse. Per tant, a nivell material cal que siguem conscients que l'any que ve estaré pitjor que aquest any. Així doncs, aprofito aquest any i aquest moment en dos aspectes bàsics: psicològicament i funcionalment. Psicològicament per valorar el present i funcionalment per preparar el futur. Preparant el futur per un entorn menys favorable treballo per reduir-ne l'impacte a nivell personal i relacional. Valorant el present, allunyo la visió BAU de projectar el nostre benestar en un futur ideal i irreal que mai podrà existir. Cal entendre que, al cap i a la fi, aquest decreixement forçat ens portarà definitivament i d'una vegada per totes a madurar com a societat i a créixer emocionalment com a individus.
Salutacions,
SZD