Avui escriuré quatre coses sobre com protegir les nostres finances en els temps a venir, tenint en compte les previsions no gaire optimistes que darrerament ens arriben. Com sempre aclareixo que no sóc especialista i, per tant, el que faig és dir la meva en base a la informació que he anat recollint i llegint en diversos llibres i per internet. Em basaré essencialment, som sempre, en la web de'n Chris Martenson i el bloc del Club Orlov. La idea central de la protecció dels estalvis i la 'riquesa' personal té dos aspectes: exposició mínima al risc financer i protegir els nostres estalvis de les eventualitats del mercat. El primer aspecte es centraria en reduir al màxim possible els nostres deutes (bàsicament el que tothom té: hipoteques) però també fugir de les inversions en borsa. Pensem que en una 'hipotètica' situació d'hiperinflació (quan la inflació puja per sobre del que es considera normal) i la creació de pànic següent, els valors de les inversions en borsa poden caure de forma fulminant en poc temps i, com hom pot suposar, les conseqüències d'això les acaben pagant els petits inversors. Per tant, ja sabem, en aquests temps que corren la recepta bàsica seria: anar reduïnt hipoteques en la mesura del possible i retirar de forma progressiva les inversions en borsa. Això ens porta al segon aspecte, protegir el capital de les eventualitats del mercat. En aquest punt cal dir que hom ha de considerar dues accions. La primera seria tenir facilitat per moure els diners d'una entitat a una altra amb una relativa rapidesa. És a dir, tenir comptes en més d'una entitat financera (banc o caixa) independents i poder moure els diners ràpidament d'una a l'altra en el supòsit que alguna d'elles comenci a tenir numeros vermells (ja ens entenem). Evidentement el que cal per portar a la pràctica aquesta recepta és estar informat del que va passant a nivell financer amb les nostres entitats (en les quals tenim els nostres diners), la qual cosa és actualment relativament fàcil veient quina és la seva valoració en borsa respecte a d'altres entitats o respecte a la mitjana internacional. L'altra recepta que es dóna usualment és invertir els diners en allò que es coneix com 'valors refugi', aquests són, per exemple comprar metalls preciosos: or, plata i platí. En Chris Martenson aconsella tenir unes 2/3 parts del capital a invertir en metalls preciosos en or i 1/3 part en plata. Aquí s'aconsella comprar el metall i tenir-lo físicament, no comprar 'inversió en'. També s'aconsella que aquesta compra sigui anònima, és a dir que el nom del comprador no hagi de figurar enlloc (més que res perquè si al govern se li acut de fer el que va fer en Roosevelt als USA, doncs ens quedarem sense els nostres diners). Bé, això doncs és una breu pinzellada en forma de resum sobre el que cal començar a fer per protegir-nos del futur diem que no gaire optimista, que ens espera en els propers anys...
SZD
Ps. avis per a navegants, ja que es veu que tornarem a la pesseta en un mitja termini tenir en compte totes aquestes suggerències i cercar més informació a la xarxa (ara que podem) no és del tot forasenyat.
dissabte, 27 de novembre del 2010
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Aliments
Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca parlar del menjar. Abans de res però m'agradaria cridar l'atenció de què el que diré no és res més del que podem saber si anem a preguntar als avis i la gent gran que coneixem sobre el que feien quan eren joves. De fet, encara jo recordo com abans la meva àvia feia les conserves amb les fruites i verdures de temporada, i tenia tomàquet i préssec en conserva, entre d'altres, durant tot l'hivern. Evidentment ara aquesta pràctica poca gent la continua fent, però penso que és una mesura excel.lent per guanyar resiliència. Pensem que si, en un moment donat, els preus del mejar comencen a pujar, tenir menjar de reserva ens pot ajudar a tenir un temps que pot ser preciós a l'hora de 'buscar-nos les garrofes' en el sentit figurat i potser en el literal. Una estratègia útil per anar tenint una reserva de mejar és comprar una mica més en la cistella de la setmana i, a partir d'aquí, anar fent rotació dels aliments que anem comprant i que tinguem acumulats al rebost durant més temps. Pensem que gent experta en temes de resiliència ens diu que podem arribar a tenir reserves de menjar per anys comprant els productes addients. Evidentment tenir menjar emmagatzemat no és tant senzill com comprar i oblidar-nos-en, tot requereix una certa cura i, per tant, això també. Fins i tot per aquells que no creguin que les coses aniran molt malament, tenir una reserva de menjar al rebost els pot ser útil per poder estalviar-se diners en el cas de que hi hagi algun periode de desabastiment degut, per exemple, a vagues de transportistes que facin que el subministrament dels supermercats no sigui possible durant un cert temps. Per tant, jo diria que tenir una certa 'previsió' d'aquests, més que possibles, problemes donat els temps que corren no és des de cap punt de vista forasenyat.
Per acabar m'agradaria fer èmfasi en que a la xarxa es poden trobar productes de llarga vida en conservació i que al dir llarga durada, òbviament no penso en productes congelats ni que requereixin condicions especials de conservació. Un cop tenim una bona reserva, una estragègia pràctica per aquesta rotació potser deixar una zona al nostre rebost pels productes destinats a la llarga durada i, d'aquesta zona de llarga durada anar consumint (per anar fent aquesta rotació que us comentava) sempre sense deixar que les reserves baixin d'un mínim. Finalment per evaluar les reserves que tenim, caldria que fessim un test a partir del que consumim en un periode d'una setmana per persona, a partir d'aquí tindrem una mesura de la quantitat d'aliments que anem acumulant i del temps que ens poden durar.
Salutacions,
SZD
Avui toca parlar del menjar. Abans de res però m'agradaria cridar l'atenció de què el que diré no és res més del que podem saber si anem a preguntar als avis i la gent gran que coneixem sobre el que feien quan eren joves. De fet, encara jo recordo com abans la meva àvia feia les conserves amb les fruites i verdures de temporada, i tenia tomàquet i préssec en conserva, entre d'altres, durant tot l'hivern. Evidentment ara aquesta pràctica poca gent la continua fent, però penso que és una mesura excel.lent per guanyar resiliència. Pensem que si, en un moment donat, els preus del mejar comencen a pujar, tenir menjar de reserva ens pot ajudar a tenir un temps que pot ser preciós a l'hora de 'buscar-nos les garrofes' en el sentit figurat i potser en el literal. Una estratègia útil per anar tenint una reserva de mejar és comprar una mica més en la cistella de la setmana i, a partir d'aquí, anar fent rotació dels aliments que anem comprant i que tinguem acumulats al rebost durant més temps. Pensem que gent experta en temes de resiliència ens diu que podem arribar a tenir reserves de menjar per anys comprant els productes addients. Evidentment tenir menjar emmagatzemat no és tant senzill com comprar i oblidar-nos-en, tot requereix una certa cura i, per tant, això també. Fins i tot per aquells que no creguin que les coses aniran molt malament, tenir una reserva de menjar al rebost els pot ser útil per poder estalviar-se diners en el cas de que hi hagi algun periode de desabastiment degut, per exemple, a vagues de transportistes que facin que el subministrament dels supermercats no sigui possible durant un cert temps. Per tant, jo diria que tenir una certa 'previsió' d'aquests, més que possibles, problemes donat els temps que corren no és des de cap punt de vista forasenyat.
Per acabar m'agradaria fer èmfasi en que a la xarxa es poden trobar productes de llarga vida en conservació i que al dir llarga durada, òbviament no penso en productes congelats ni que requereixin condicions especials de conservació. Un cop tenim una bona reserva, una estragègia pràctica per aquesta rotació potser deixar una zona al nostre rebost pels productes destinats a la llarga durada i, d'aquesta zona de llarga durada anar consumint (per anar fent aquesta rotació que us comentava) sempre sense deixar que les reserves baixin d'un mínim. Finalment per evaluar les reserves que tenim, caldria que fessim un test a partir del que consumim en un periode d'una setmana per persona, a partir d'aquí tindrem una mesura de la quantitat d'aliments que anem acumulant i del temps que ens poden durar.
Salutacions,
SZD
divendres, 22 d’octubre del 2010
L'aigua
Benvolguts lectors/es,
Avui toca parlar una mica de l'aigua. En la primera part d'aquest post proposaré alguns problemes amb els que ens podem anar trobant i, en la segona part, algunes solucions que es proposen en general en forums i blogs existents. M'agradaria aclarir aquí, com sempre, que les solucions que proposo no són solucions al problema que plantejo de manera general, sino possibles mètodes paliatius per situacions d'emergència.
Comencem doncs dient que, bàsicament, ens podem trobar amb dos problemes: la falta d'aigua i la seva salubritat. Pel que fa a la falta d'aigua, en la ciutat els problemes poden venir per la falta de subministrament deguda a tallades del corrent elèctric. Per una part, això comportarà que les autoritats municipals puguin posar a disposició de la població accés a fonts públiques que no es vegin sotmeses a restriccions de subministrament elèctric, la qual cosa planteja el problema de l'emmagatzemament d'aigua. Si som en una àrea rural amb accés a aigua llavors podem preparar-nos per acumular aigua en dipòsits dissenyats per recollir l'aigua de pluja o utilitzar pous propis. Per altra banda, un dels interrogants més grans que em plantejo un cop hi hagi mancança energètica i/o econòmica és la potabilització de l'aigua. Tot i tenir certa quantitat d'aquest líquid preciós de manera regular, tenir una font pròpia potabilitzadora d'aigua ens pot ser molt útil per prevenir possibles problemes de salut derivats d'aigua amb poques garanties sanitàries.
Solucions: primer, comprar recipients per emagatzemar aigua potable. Una de les característiques d'aquests recipients és que cal que estiguin lliures de BPA, a més cal que siguin resitents. En webs com la de'n Chris Martenson fan publicitat de garrafes d'aquest tipus, que crec que poden ser útils ara i que, amb el temps, objectes d'aquests es faran cada cop més cars d'obtenir. Pel que fa a la potabilitat de l'aigua, diria que cal tenir a mà i utilitzar algun potabilitzador eficient, en la web que he citat abans també n'aconsellen alguns, però per internet en trobareu molta oferta, cal anar amb compte de triar-ne els que tinguin mes durada i que reuneixin màximes garanties, a ser possible que tinguin filtres que, a més d'eliminar particules sòlides i substàncies químiques en suspensió, eliminin bacteris.
Bé, doncs això és un primer apunt sobre l'aigua i com intentar paliar problemes que ens poden anar sorgint en el futur en aquest sentit. Més endavant, quan hagi acabat tots els punts que he promés fer, tornaré sobre l'aigua amb més informació.
Avui toca parlar una mica de l'aigua. En la primera part d'aquest post proposaré alguns problemes amb els que ens podem anar trobant i, en la segona part, algunes solucions que es proposen en general en forums i blogs existents. M'agradaria aclarir aquí, com sempre, que les solucions que proposo no són solucions al problema que plantejo de manera general, sino possibles mètodes paliatius per situacions d'emergència.
Comencem doncs dient que, bàsicament, ens podem trobar amb dos problemes: la falta d'aigua i la seva salubritat. Pel que fa a la falta d'aigua, en la ciutat els problemes poden venir per la falta de subministrament deguda a tallades del corrent elèctric. Per una part, això comportarà que les autoritats municipals puguin posar a disposició de la població accés a fonts públiques que no es vegin sotmeses a restriccions de subministrament elèctric, la qual cosa planteja el problema de l'emmagatzemament d'aigua. Si som en una àrea rural amb accés a aigua llavors podem preparar-nos per acumular aigua en dipòsits dissenyats per recollir l'aigua de pluja o utilitzar pous propis. Per altra banda, un dels interrogants més grans que em plantejo un cop hi hagi mancança energètica i/o econòmica és la potabilització de l'aigua. Tot i tenir certa quantitat d'aquest líquid preciós de manera regular, tenir una font pròpia potabilitzadora d'aigua ens pot ser molt útil per prevenir possibles problemes de salut derivats d'aigua amb poques garanties sanitàries.
Solucions: primer, comprar recipients per emagatzemar aigua potable. Una de les característiques d'aquests recipients és que cal que estiguin lliures de BPA, a més cal que siguin resitents. En webs com la de'n Chris Martenson fan publicitat de garrafes d'aquest tipus, que crec que poden ser útils ara i que, amb el temps, objectes d'aquests es faran cada cop més cars d'obtenir. Pel que fa a la potabilitat de l'aigua, diria que cal tenir a mà i utilitzar algun potabilitzador eficient, en la web que he citat abans també n'aconsellen alguns, però per internet en trobareu molta oferta, cal anar amb compte de triar-ne els que tinguin mes durada i que reuneixin màximes garanties, a ser possible que tinguin filtres que, a més d'eliminar particules sòlides i substàncies químiques en suspensió, eliminin bacteris.
Bé, doncs això és un primer apunt sobre l'aigua i com intentar paliar problemes que ens poden anar sorgint en el futur en aquest sentit. Més endavant, quan hagi acabat tots els punts que he promés fer, tornaré sobre l'aigua amb més informació.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
El primer pas
Benvolguts lectors,
El post d'avui preten ser el primer d'una sèrie que preten recollir informació que hi ha a la xarxa (bàsicament en anglès) i fer-la accessible als lectors una mica resumida. Per qui vulgui més
informació sobre les idees que aniré tractant pot anar directament als blocs i webs que ja he citat i dels quals n'extrec informació: Orlov, Chris Martenson) o llibres: The Post Carbon Reader: Managing the 21st Century's Sustainability Crises (Richard Heinberg and Daniel Lerch,
eds.) o Reinventing Collapse (D. Orlov). Bé, doncs per anar per feina, intentaré donar informació sobre 7 punts bàsics:
fòssils, però sempre serà millor un petit canvi en aquesta direcció que cap canvi. Crec que aquí, si em permeteu la llicència, val aquella frase del Capità Enciam: 'Els petits canvis són poderosos'. Ara potser pensareu, vaja quina cosa ens ve a dir. És important fer petits canvis al principi i sobretot tenir objectius realistes. Per exemple, si vivim a la ciutat i ja d'entrada pretenem deixar la feina que tenim i anar-nos-en a viure al camp a cultivar un hort per tenir menjar, pot ser un
objectiu molt ambiciós (massa) si no tenim cap experiencia ni coneixement de com viure i fer de pagès. Pensem que, d'entrada, mai hem d'actuar moguts pel pànic ni per les presses. Un ojectiu més realista, seguint amb l'exemple, seria mantenir la nostra feina i casa actuals i començar a fer cursos o trobar algú que ens ensenyi com cultivar la terra i, un cop tinguem certs coneixements, començar a plantar a la terrassa o balcó de casa, per acabar tenint, amb alguns veïns, potser un hort urbà. Això ens porta al segon punt, no podem fer les coses sols, cal que ens posem en contacte amb la gent que ja està consciènciada i que comença a fer passes en la mateixa direcció, en el nostre entorn més pròxim (barri o ciutat, pels que viviu a Barcelona un link util és Barcelona en transició). Per tant, cal que construim una xarxa amb la gent que ja veu clarament el problema al qual ens enfrontem, aquesta xarxa ens serà molt útil quan les coses vagin maldades. En aquest sentit, quan adquirim certa experiència cal que tinguem també l'actitut
d'ensenyar i ajudar als que vinguin nous en el futur, moguts per l'evidència de que les coses no van a millor si no que tendiran a empitjorar. Així doncs, i per acabar el post: ens hem de preparar i hem de capgirar la tendència de la societat de consum a l'individualisme, tots serem
necessaris en un futur i per tant per sobreviure de la millor manera cal actuar en conjunt i coordinats amb la gent que ja té clar com aniran les coses. La comunitat és essencial.
El post d'avui preten ser el primer d'una sèrie que preten recollir informació que hi ha a la xarxa (bàsicament en anglès) i fer-la accessible als lectors una mica resumida. Per qui vulgui més
informació sobre les idees que aniré tractant pot anar directament als blocs i webs que ja he citat i dels quals n'extrec informació: Orlov, Chris Martenson) o llibres: The Post Carbon Reader: Managing the 21st Century's Sustainability Crises (Richard Heinberg and Daniel Lerch,
eds.) o Reinventing Collapse (D. Orlov). Bé, doncs per anar per feina, intentaré donar informació sobre 7 punts bàsics:
- Aigua
- Emmagatzemar menjar
- Cultivar i preservar el menjar
- Salut i primers auxilis
- Calefacció, energia i comunicacions
- Protecció dels bens
- Comunitat
fòssils, però sempre serà millor un petit canvi en aquesta direcció que cap canvi. Crec que aquí, si em permeteu la llicència, val aquella frase del Capità Enciam: 'Els petits canvis són poderosos'. Ara potser pensareu, vaja quina cosa ens ve a dir. És important fer petits canvis al principi i sobretot tenir objectius realistes. Per exemple, si vivim a la ciutat i ja d'entrada pretenem deixar la feina que tenim i anar-nos-en a viure al camp a cultivar un hort per tenir menjar, pot ser un
objectiu molt ambiciós (massa) si no tenim cap experiencia ni coneixement de com viure i fer de pagès. Pensem que, d'entrada, mai hem d'actuar moguts pel pànic ni per les presses. Un ojectiu més realista, seguint amb l'exemple, seria mantenir la nostra feina i casa actuals i començar a fer cursos o trobar algú que ens ensenyi com cultivar la terra i, un cop tinguem certs coneixements, començar a plantar a la terrassa o balcó de casa, per acabar tenint, amb alguns veïns, potser un hort urbà. Això ens porta al segon punt, no podem fer les coses sols, cal que ens posem en contacte amb la gent que ja està consciènciada i que comença a fer passes en la mateixa direcció, en el nostre entorn més pròxim (barri o ciutat, pels que viviu a Barcelona un link util és Barcelona en transició). Per tant, cal que construim una xarxa amb la gent que ja veu clarament el problema al qual ens enfrontem, aquesta xarxa ens serà molt útil quan les coses vagin maldades. En aquest sentit, quan adquirim certa experiència cal que tinguem també l'actitut
d'ensenyar i ajudar als que vinguin nous en el futur, moguts per l'evidència de que les coses no van a millor si no que tendiran a empitjorar. Així doncs, i per acabar el post: ens hem de preparar i hem de capgirar la tendència de la societat de consum a l'individualisme, tots serem
necessaris en un futur i per tant per sobreviure de la millor manera cal actuar en conjunt i coordinats amb la gent que ja té clar com aniran les coses. La comunitat és essencial.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Indiferència, paciència, resistència? No! Resiliència!
Benvolguts lectors/res,
Avui dedicaré aquest post a un concepte que explicaré una mica en detall com introducció a una sèrie de posts que passin a donar alguna guia per a qui estigui conscienciat mínimament. El material que utilitzaré en aquesta sèrie de posts està basat en gran mesura en la web de Chris Martenson i, en particular en l'apartat Què podria fer? tot i que comentaré i adaptaré la informació com em convingui i hi aportaré visions personals. Bé doncs, què vol dir resiliència? Si consultem el DIEC trobem: 1 f. [EI] Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc.
2 f. [EG] Capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. Així doncs, veiem que és un concepte què, aplicat a una actitut social o personal, és manllevat de les ciències. Em centraré en el concepte ecològic per ser més proper (a mi: treballo en temes relacionats, i als humans: formem part d'un ecosistema, tot i que la mojor part del temps ens n'oblidem). El concepte implica el manteniment d'un estat sota circunstàncies adverses, és a dir que li van en contra per perdurar. Això, traslladat al que ens interessa es traduiria essencialment en la següent frase-pregunta: Com puc mantenir un nivell de vida relativament comfortable independentment de la creixent mancança d'energia i el que això pugui comportar? Si responem a aquesta qüestió ràpidament potser que el primer concepte que ens ve al cap sigui: resistència, és a dir intentar mantenir l'estat actual a qualsevol cost. Posem un exemple: si en el futur ens trobem amb talls de llum freqüents i un cost més elevat de la factura de la llum, una conducta resilitent no serà precisament intentar agafar el corrent elèctric de l'enllumenat públic o intentar concentrar l'activitat elèctrica (fer rentadores, posar el rentavaixella, acumular aigua a la banyera, etc.) en les franges horàries en que tinguem llum, sino cercar estratègies per adaptar-nos a aquesta situació, consumint menys electricitat, reduïnt-ne les activitats depenents supèrflues (rentavaixella) i substituïnt la dependència de les necessàries de l'energia elèctrica (rentem a mà, fabriquem sabó amb l'oli de cuina usat, etc.). Ja se que el que he dit fins ara és molt evident, però crec que cal emfatitzar que ser resilient implica flexibilitat (mental i d'actituts: facilitat a acceptar el canvi per adaptar-s'hi) i creativitat. Ja veiem doncs que qualsevol conducta ancorada en mantenir un estandard de vida previ sense tenir en compte el futur a mitjà termini no és una actitut resilient. En aquest sentit doncs, resiliència no implica resistència en la seva accepció superficial, implica, això sí, resistència en el sentit d'oposar-se a actituts i accions que, tot i mantenir en el present i futur inmediatíssim un conjunt d'hàbits, portin en un futur no tant inmediat a una extremada carència i patiment. Bé, doncs comencem el cicle de receptes per a qui vulgui començar a seguir-les...
Avui dedicaré aquest post a un concepte que explicaré una mica en detall com introducció a una sèrie de posts que passin a donar alguna guia per a qui estigui conscienciat mínimament. El material que utilitzaré en aquesta sèrie de posts està basat en gran mesura en la web de Chris Martenson i, en particular en l'apartat Què podria fer? tot i que comentaré i adaptaré la informació com em convingui i hi aportaré visions personals. Bé doncs, què vol dir resiliència? Si consultem el DIEC trobem: 1 f. [EI] Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc.
2 f. [EG] Capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. Així doncs, veiem que és un concepte què, aplicat a una actitut social o personal, és manllevat de les ciències. Em centraré en el concepte ecològic per ser més proper (a mi: treballo en temes relacionats, i als humans: formem part d'un ecosistema, tot i que la mojor part del temps ens n'oblidem). El concepte implica el manteniment d'un estat sota circunstàncies adverses, és a dir que li van en contra per perdurar. Això, traslladat al que ens interessa es traduiria essencialment en la següent frase-pregunta: Com puc mantenir un nivell de vida relativament comfortable independentment de la creixent mancança d'energia i el que això pugui comportar? Si responem a aquesta qüestió ràpidament potser que el primer concepte que ens ve al cap sigui: resistència, és a dir intentar mantenir l'estat actual a qualsevol cost. Posem un exemple: si en el futur ens trobem amb talls de llum freqüents i un cost més elevat de la factura de la llum, una conducta resilitent no serà precisament intentar agafar el corrent elèctric de l'enllumenat públic o intentar concentrar l'activitat elèctrica (fer rentadores, posar el rentavaixella, acumular aigua a la banyera, etc.) en les franges horàries en que tinguem llum, sino cercar estratègies per adaptar-nos a aquesta situació, consumint menys electricitat, reduïnt-ne les activitats depenents supèrflues (rentavaixella) i substituïnt la dependència de les necessàries de l'energia elèctrica (rentem a mà, fabriquem sabó amb l'oli de cuina usat, etc.). Ja se que el que he dit fins ara és molt evident, però crec que cal emfatitzar que ser resilient implica flexibilitat (mental i d'actituts: facilitat a acceptar el canvi per adaptar-s'hi) i creativitat. Ja veiem doncs que qualsevol conducta ancorada en mantenir un estandard de vida previ sense tenir en compte el futur a mitjà termini no és una actitut resilient. En aquest sentit doncs, resiliència no implica resistència en la seva accepció superficial, implica, això sí, resistència en el sentit d'oposar-se a actituts i accions que, tot i mantenir en el present i futur inmediatíssim un conjunt d'hàbits, portin en un futur no tant inmediat a una extremada carència i patiment. Bé, doncs comencem el cicle de receptes per a qui vulgui començar a seguir-les...
dimecres, 15 de setembre del 2010
Mad Max o Waterwold
Benvolguts lectors i lectores,
Aquest post va de, com no podia ser d'altra manera, escenaris post peak oil. Un cop hom ha acceptat l'autenticitat del missatge que aquest i altres blogs pretenen transmetre, la pregunta que sorgeix és: on anirem a parar? Per respondre a aquesta pregunta hi ha en aquest mateix blog un parell de posts (carta als reis mags i el camí del mig) i en el post de n'Antonio un de, considero, més realista ('el peor escenario posible'). Tenint en compte tot això i buscant informació sobre el tema, he trobat un article de'n Dimitri Orlov (el qual té un blog i un llibre que estic llegint) a Energy Bulletin que per la seva utilitat crec que val la pena comentar aquí (per qui vulgui llegir-se'l sencer aquí va el link). Crec que l'article és útil en dos sentits. Primer, perquè ajuda a afrontar el to negatiu i depressiu que ens envaeix quan prenem consciència del futur que ens espera i deixem anar la imaginació en tot el que pot arribar a passar. Segon, perquè precisament, cal una projecció, tot i que realista, amb un to constructiu per sortir de l'atzucac en el que, recordem-ho, com a col.lectiu, ens hem posat. De fet aquest aspecte, el de les responsabilitats en una societat com l'actual, que delega, i com això cal canviar-ho per tirar endavant, el tractaré en un altre post. Bé, doncs anem al que diu n'Orlov. Comença l'article dient que gairebé tots els lectors que l'escriuen fan referència a dues pel.lícules de Hollywood ben conegudes com a escenaris finals de l'Oil Crash: Mad Max i Waterwold. Ell diu que, tristament, molt poca gent es planteja tres pel.lícules que, segons ell, s'ajustarien més a un escenari final (pel que fa a actituts i forma de vida): Blade Runner, Alphaville , THX 1138, pel.lícules d'anomenada sèrie B. La qüestió que posa Orlov aquí per a mi és clau perquè, com deia, toca dos aspectes que he mencionat abans. El primer és l'escenari, no planteja una situació de caos total amb petites comunitats barallant-se pels recursos limitats, si no que planteja més aviat una societat en la qual hi ha una situació despòtica i dictatorial, en unes condicions duríssimes, però això sí, sense arribar a les condicions extremes que plantegen pel.lícules com Mad Max. Per altra banda dóna una recepta que crec que és bastant encertada, diu que 'la realitat' tal com ens la presenten actualment els mitjans de comunicació està totalment deformada, és més, el que passa al món i al nostre entorn no només està manipulat sino que molt sovint no reflexa allò què passa objectivament. Bé, tenint en compte doncs que el present 'real' ja no és tal realitat, ell proposa que el futur que ens projecten aquests mitjans de comunicació encara ho és menys, de real i factible, per tant diu que creem aquest futur adaptat a la nostra realitat, al nostre entorn inmediat, tenint en compte el que sabem, això sí, però també posant-hi de la nostra banda, és a dir com voldriem que fos aquest futur tenint en compte les limitacions que tindrem. Copio literalment el paràgraf final de l'article que tradueixo més avall:
'This, as I see it, is the best way forward in a depressed and increasingly demented and accident-prone country that is heading straight for collapse, where the present (reality, what people think is going on, common notions of the state of things) is degenerating into useless noise—the clamor of clueless but self-important people desperately begging you to continue giving them your attention, so that they can stuff your head with more “B”-rated trash. But if you ignore them long enough, they will go away. Don't hope, don't wish, don't dream, but do write your own fiction and use it to create a present that works for you. Invent places for yourself and for those you care about in your stories about the future, and then go ahead and live in them. You don't have to settle for anyone else's “B”-rated nonsense. And don't let anyone tell you that you are crazy or that you are living in a dream. It's not a dream, dammit, it's a work of fiction!'
Traducció (d'estar per casa, però és el que hi ha...):
'Això, com jo ho veig, és el millor camí a seguir en un país cada vegada més dement, depressiu i propens als accidents, que es dirigeix directament cap al col.lapse, on el present (la realitat, el que la gent pensa que està passant, les nocions comuns de l'estat de les coses ) està degenerant en un soroll inútil (un clam de gent insignificant però presumida que està desesperadament demanant de seguir donant-los la teva atenció, de manera que puguin omplir el teu cap amb més "escombraries B" per a adults). Però si els ignorem el temps suficient, desapareixeran. No esperis, no desitgis, no somniïs, escriu la teva pròpia ficció i utilitza-la per crear un present que funcioni per a tu. Inventa llocs per a tu i per als teus éssers estimats en les teves històries sobre el futur, i després, segueix endavant i viu-hi. No has de conformar-te amb qualsevol altra persona "sense sentit B" per a adults. I no deixis que ningú et digui que estàs boig o que estàs vivint en un somni. No és un somni, maleïda sigui, és una obra de ficció!'
Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou, i tenint en compte que, qui ha llegit alguna cosa d'aquest home (l'Orlov), sap que és un dels més realistes que ronden per la web, doncs ja tenim una bona 'terapia'. Nosaltres mateixos...
'This, as I see it, is the best way forward in a depressed and increasingly demented and accident-prone country that is heading straight for collapse, where the present (reality, what people think is going on, common notions of the state of things) is degenerating into useless noise—the clamor of clueless but self-important people desperately begging you to continue giving them your attention, so that they can stuff your head with more “B”-rated trash. But if you ignore them long enough, they will go away. Don't hope, don't wish, don't dream, but do write your own fiction and use it to create a present that works for you. Invent places for yourself and for those you care about in your stories about the future, and then go ahead and live in them. You don't have to settle for anyone else's “B”-rated nonsense. And don't let anyone tell you that you are crazy or that you are living in a dream. It's not a dream, dammit, it's a work of fiction!'
Traducció (d'estar per casa, però és el que hi ha...):
'Això, com jo ho veig, és el millor camí a seguir en un país cada vegada més dement, depressiu i propens als accidents, que es dirigeix directament cap al col.lapse, on el present (la realitat, el que la gent pensa que està passant, les nocions comuns de l'estat de les coses ) està degenerant en un soroll inútil (un clam de gent insignificant però presumida que està desesperadament demanant de seguir donant-los la teva atenció, de manera que puguin omplir el teu cap amb més "escombraries B" per a adults). Però si els ignorem el temps suficient, desapareixeran. No esperis, no desitgis, no somniïs, escriu la teva pròpia ficció i utilitza-la per crear un present que funcioni per a tu. Inventa llocs per a tu i per als teus éssers estimats en les teves històries sobre el futur, i després, segueix endavant i viu-hi. No has de conformar-te amb qualsevol altra persona "sense sentit B" per a adults. I no deixis que ningú et digui que estàs boig o que estàs vivint en un somni. No és un somni, maleïda sigui, és una obra de ficció!'
Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou, i tenint en compte que, qui ha llegit alguna cosa d'aquest home (l'Orlov), sap que és un dels més realistes que ronden per la web, doncs ja tenim una bona 'terapia'. Nosaltres mateixos...
dimecres, 25 d’agost del 2010
La potència és el que compta (II)
Benvolguts/des lectors/res,
Degut a algun comentari dels lectors del bloc (gràcies Jacobo i Antonio) a la darrera entrada posaré un exemple per il.lustrar el que hi vaig explicar. L'exemple és el cas d'una màquina tèrmica coneguda per qualsevol habitant d'aquest planeta: el cotxe. El cotxe utilitza energia que ve de la benzina per produir moviment, i tots sabem com consumeix més energia (benzina) el cotxe: anant a més velocitat o també en el cas de no anar molt de pressa si variem la velocitat tot sovint (conducció urbana). Bé anem el primer cas (velocitat alta) si correm molt, tot i anar a velocitat constant, consumeix més benzina perquè li demanem més potència al cotxe (més energia per unitat de temps). A aquesta velocitat més alta el cotxe consumeix més perquè el motor és més ineficient i al ser més ineficient, contamina més (de retruc) però també escurcem la vida del motor (produeix més fatiga en les peces del motor). Així quan ens diuen que un cotxe consumeix X litres als 100 km, ens ho diuen per una velocitat mitjana que no és ni de lluny la velocitat màxima a la que pot anar. Bé tot això suposo que és conegut per tots, el segon cas, el de la conducció urbana té a veure també amb que la potencia incrementa molt quan hem d'accelerar, si aquestes acceleracions són a més, més brusques, encara consumim més: allò de 0 a 100 km/h en 10 segons és el paroxisme de la ineficiència (el que no diu el fabricant és la quantitat de combustible necessària per produir aquesta acceleració i el que representa pel motor una acceleració d'aquesta magnitut). Doncs bé, ara suposem que algú ens demanés que, amb la mateixa quantitat de benzina anessim més de pressa amb el cotxe, adduint que hi ha alguna manera de fer més eficient el cotxe perquè tot i correr més, consumeixi menys, i que això sempre és possible. Doncs bé, per sentit comú ja es veu que això té un límit, tot i que els cotxes ara consumeixen menys que fa uns anys per velocitats 'de creuer'. No es pot aconseguir un cotxe que corri més cada vegada gastant cada cop menys benzina, la termodinàmica assenyala aquest límit i no ens el podem saltar (no és negociable). Doncs això és el que ens diu l'economia: sí, és negociable, sempre podrem fabricar un cotxe que sigui més eficient. I bé, doncs el que està passant ara és que ens adonem que aquest cotxe que pot correr més (que és més potent) ja ha arribat al màxim de la seva eficiència. Clar, si l'economia no s'ajusta a la física, el que ha d'acabar passant és que s'hi acabi ajustant o que s'esfondri (catàstrofe o decreixement). És com negar la llei de la gravetat, ja sabem que pot acabar passant, no? Així que ja tenim el paradigma... nosaltres mateixos.
Degut a algun comentari dels lectors del bloc (gràcies Jacobo i Antonio) a la darrera entrada posaré un exemple per il.lustrar el que hi vaig explicar. L'exemple és el cas d'una màquina tèrmica coneguda per qualsevol habitant d'aquest planeta: el cotxe. El cotxe utilitza energia que ve de la benzina per produir moviment, i tots sabem com consumeix més energia (benzina) el cotxe: anant a més velocitat o també en el cas de no anar molt de pressa si variem la velocitat tot sovint (conducció urbana). Bé anem el primer cas (velocitat alta) si correm molt, tot i anar a velocitat constant, consumeix més benzina perquè li demanem més potència al cotxe (més energia per unitat de temps). A aquesta velocitat més alta el cotxe consumeix més perquè el motor és més ineficient i al ser més ineficient, contamina més (de retruc) però també escurcem la vida del motor (produeix més fatiga en les peces del motor). Així quan ens diuen que un cotxe consumeix X litres als 100 km, ens ho diuen per una velocitat mitjana que no és ni de lluny la velocitat màxima a la que pot anar. Bé tot això suposo que és conegut per tots, el segon cas, el de la conducció urbana té a veure també amb que la potencia incrementa molt quan hem d'accelerar, si aquestes acceleracions són a més, més brusques, encara consumim més: allò de 0 a 100 km/h en 10 segons és el paroxisme de la ineficiència (el que no diu el fabricant és la quantitat de combustible necessària per produir aquesta acceleració i el que representa pel motor una acceleració d'aquesta magnitut). Doncs bé, ara suposem que algú ens demanés que, amb la mateixa quantitat de benzina anessim més de pressa amb el cotxe, adduint que hi ha alguna manera de fer més eficient el cotxe perquè tot i correr més, consumeixi menys, i que això sempre és possible. Doncs bé, per sentit comú ja es veu que això té un límit, tot i que els cotxes ara consumeixen menys que fa uns anys per velocitats 'de creuer'. No es pot aconseguir un cotxe que corri més cada vegada gastant cada cop menys benzina, la termodinàmica assenyala aquest límit i no ens el podem saltar (no és negociable). Doncs això és el que ens diu l'economia: sí, és negociable, sempre podrem fabricar un cotxe que sigui més eficient. I bé, doncs el que està passant ara és que ens adonem que aquest cotxe que pot correr més (que és més potent) ja ha arribat al màxim de la seva eficiència. Clar, si l'economia no s'ajusta a la física, el que ha d'acabar passant és que s'hi acabi ajustant o que s'esfondri (catàstrofe o decreixement). És com negar la llei de la gravetat, ja sabem que pot acabar passant, no? Així que ja tenim el paradigma... nosaltres mateixos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)