Teories de la conspiració, Oil Crash i el mercat del temps

(http://www.carlesarola.com/mercat_de_tarragona.htm) -->
Advertència al lector/a: aquest post és altament especulatiu.
Comencem desmuntant el mite de les teories de la conspiració. En un món com el que vivim tenim una societat que, com tots sabem, és força complexa. Les relacions econòmiques i polítiques entre individus, col·lectius, nacions i estats, presenten aspectes que van més enllà de la linealitat estricta (és a dir, efecte directament proporcional a una causa). Si ens mirem el món des d'aquesta perspectiva, veurem que el fet de pensar que hi ha una elit dirigent que controla l'avenir de la humanitat rere un escenari on els poders públics, els caps d'estat i els grans actors econòmics són titelles en mans d'aquests poders ocults, és una idea que, per dir-ho d'una manera suau, peca de sobre-simplificació. Atenció, amb això no estic dient que no hi hagi poders i elits influents en el món globalitzat en el que vivim, no. Però el marge d'actuació i el seu efecte a llarg termini acaben topant amb la 'complexitat del sistema' i, ja actualment, amb la 'finitud del món'.

Aclarit aquest punt, deixeu-me especular una mica i preguntem-nos: si vostè amable lector/a fos un magnat i, com a tal, estès informat de les prediccions futures a nivell d'esgotament de recursos, què faria? Bé, primer cal dir que, segurament la gent poderosa ja estan informats del que està passant i dels escenaris futurs, perquè benvolgut lector, si fins i tot les revistes científiques, tot i la prudència que les caracteritza, ho anuncien (per exemple en l'article de la popular revista Nature, de principis d'aquest any) doncs és que la notícia ja fa temps que corre pels cercles 'ben informats'. Però és que, a més, també com a multimilionari trobaríeu que els ecosistemes del planeta són a punt de col·lapsar (article recent de revisió també a Nature). Doncs clar, si vostè tingués molts diners i veiés que els escenaris futurs són d'elevat risc i que, a més a més, no sembla que la tendència actual deixi de seguir el BAU, què faria? No podria seguir confiant en el mercat financer, tampoc en les divises dels diferents estats, perquè a la llarga no tindran el valor que tenen ara i el seu canvi serà complicat. Per tant, d'entrada podria pensar en passar el seu capital 'virtual', actualment en el mercat financer, a bens 'tangibles', sent aquests metalls preciosos, per exemple. Però això també té problemes, per tant, segurament, el millor seria comprar terres i bens materials que puguin ser d'utilitat, tant en la transició com en l''estat final'.

Podríem pensar que una altra opció és precisament treballar per difondre el problema i trobar opcions col·lectives que poguessin suavitzar la transició. Però aquesta actitud per algú que ha crescut i està dintre el paradigma del BAU, no és una opció. La seva és, precisament, que quan tot caigui, continuar estant dins del grup dels més poderosos, a qualsevol preu, a qualsevol cost. Bé doncs, ja veiem que si prenem aquest paradigma ideològic com a plausible, és poc probable que mai s'arribi a parlar de l'Oil Crash als mass media controlats pels grans poders econòmics. Per què? Perquè no entra dins els plans de les elits dirigents i, per tant, intentaran evitar-ho al màxim. Atenció aquí tampoc estic dient que no existeixi aquesta possibilitat degut, precisament, a que no existeix la teoria de la conspiració, existeixen tendències i poders amb un abast i influència tot i que gran, sempre limitat.

Continuem, si els magnats tenen clar el que passarà estaran traient capital financer (de la borsa) i desviant-lo cap a d'altres valors materials, i atenció, no estic parlant dels 'valors refugi' financers, que són l'opció actual, estic parlant de que aquesta gent van per endavant comprant, per exemple, terres. Ho estan fent? Sí. Problema: necessiten temps. Com molta gent sap, no es pot treure capitals grans de la borsa en un temps curt sense provocar un efecte en cadena. Per tant, si fos vostè aquest gran magnat, aniria desviant capital invertit en el sector financer, però ho faria de forma que no crides l'atenció i per això, necessitaria que sembles que tot funciona més o menys com sempre durant el màxim temps possible. I això és el que sembla que s'està fent: comprar temps. Quan s'estan donant rescats a la banca, quan s'intervenen els estats europeus, quan es practiquen tisorades als pressupostos, que s'està fent? Comprant temps perquè el sistema és mantingui de forma més o menys estable, sense que la majoria de gent noti res d'inusual, el major temps possible. Bé, preguntarà i què? Doncs que comprar temps amb el BAU implica el risc cada cop més gran d'un col·lapse de grans proporcions. Perquè seguir amb el BAU actual és no invertir i no desviar recursos cap a mesures de contingència, i no fer-ho implicarà la impossibilitat d'aplicar-les quan realment siguin necessàries. Eus aquí doncs que si veiem la situació actual d'aquesta manera el futur no es presenta gaire optimista. I, mentrestant, què fa la classe política? Doncs això benvolguts lectors, és tema ja d'un altre post.
Salutacions,
SZD

El Pla C i l'esquizofrènia de l'Oil Crash

(imatge extreta de: http://www.bugbog.com/gallery/england_pictures/coast-path-cornwall.html)
 

Benvolguts/des lectors/es,

Aquest vol ser un post continuació del que parlava del Pla B, ja allí deia que a més d'un pla B cal tenir un pla C per si el pla B falla. Doncs bé, jo diria que el pla C, seguint un símil geomètric, cal que sigui aquella línia que uneixi, en el nostre dia a dia, l'estat actual (que anomenaré A) amb l'estat B (l'estat o condicions on volem arribar quan les coses es posin realment malament). Què ha d'incloure un pla C? Dos aspectes bàsics: 1) mesures quotidianes de transició cap a l'estat B i 2) Un pla de contingència per emergències. Pel que fa a les mesures de contingència ja vaig fer una sèrie de posts que tractaven de diferents aspectes com aliments, aigua, salut i economia per estar preparats per les eventualitats d'un col·lapse ràpid. Per a qui vulgui més informació encara, pot consultar el 'Libro de la Selva' de Pedro Prieto a la web de Crisis Energética. D'entre els aspectes que va tractant aquest llibre i les webs relacionades amb conceptes de supervivència, crec que no és forassenyat plantejar-nos posar a punt una motxilla d'emergència, on hi tindrem una versió reduïda del que hauria de ser casa nostra pel que fa a tenir una certa reserva d'aliments, aigua potable, útils per necessitats bàsiques i roba. Però el pla C, a més d'incorporar mesures de contingència, cal que inclogui mesures quotidianes que van més enllà de l'adquisició d'objectes i/o bens materials. En aquest sentit doncs, com ja he comentat alguna vegada, cal aprofitar la situació actual, en la qual el sistema sanitari encara no ha col·lapsat, per dur a terme intervencions menors que tinguem pendents però que siguin necessàries a mitjà termini, parlo, per exemple, de salut dental, o d'altres tractaments que puguem estar postposant. Per altra banda si portem una vida sedentària cal que comencem a preparar-nos per incrementar la nostra condició física. No estic parlant de que ara ens posem a córrer maratons, estic pensant en aprofitar per caminar més, i anar-nos preparant per tenir més activitat física en general, tal com es feia a l'època dels nostres avis. Aquesta és una mesura que podem portar a terme de forma progressiva i que ens ajudarà en el cas que hàgim d'utilitzar les mesures de contingència davant d'un eventual Crash sobtat. Pensem que l'activitat física no només ens prepara pel futur en un sentit pràctic sinó que també és una mesura profilàctica contra malalties associades a una vida excessivament sedentària. Per altra banda, com també ja he comentat algun cop, adquirir nous hàbits i noves habilitats: eficiència i estalvi, en molts sentits, però també aprendre a cultivar o a fer algunes activitats artesanals que ens agradin i que es portin a terme amb mitjans tradicionals, pot arribar a ser molt útil. Finalment comentar que, sobretot en aquests moments de transició, és clau la preparació psicològica. Del procés personal que anem passant tots, entre d'altres el que aquí escriu (i que m'ha servit per parlar-ne en d'altres posts) i de les persones properes (familiars, amics o companys de l'OCO) he anat observant una certa tensió subjacent, un estat que no és angoixant però que si reflexa la polaritat que sorgeix entre dues visions contraposades. Pensem que quan estem realment conscienciats sobre l'Oil Crash apareix la urgent necessitat de fer alguna cosa, d'actuar i preparar-nos-hi, però ens trobem davant d'un escenari (laboral, quotidià) que ens empeny en l'actitud de fer com si res no passes i per tant la sensació és una mica esquizofrènica (prenent aquí el terme en el sentit més col·loquial possible). La preparació psicològica passa també per trobar estratègies a nivell personal per rebaixar i poder gestionar aquesta tensió, conseqüència d'aquesta polarització. Perquè recordem-ho, aquesta tensió que patim és semblant a la que pateix el ciutadà comú i corrent que no està informat de l'Oil Crash però que, cada cop més, intueix que hi ha alguna cosa que no està funcionant i que, malgrat les promeses de retorn al creixement i a la vida d'abans de la crisi, hi ha el reconeixement tàcit de que això no serà mai més possible. Els avenços que fem en controlar i gestionar la nostra tensió ens ajudaran a reduir-la en moments de molta tensió social i a no caure en els paranys de l'estira i afluixa actual que, com ja sabem, s'amplificarà de forma exponencial. Així doncs, la preparació psicològica per un escenari amb una societat molt diferent a la que estem acostumats ens donarà un avantatge significatiu en el seu moment. Què fer doncs per adaptar-nos hi des d'ara mateix? Com sempre, primer informació, cerquem la informació que tinguem a l'abast sobre com gestionar aquesta tensió subjacent. Segon, actitud, com ja vaig dir en un post anterior, cal que comencem a deixar de ser ovelles i ens convertim en gossos d'atura.

Salutacions,

SZD

Canvi de paradigma i agenda política I: ideari.

 (http://www.moneywalks.com/2012/02/24/is-consumerism-making-us-unhealthy/)

Aprofitant les notícies recents, m'agradaria fer alguns comentaris sobre l'estat actual social i els moments que estem vivint. Ja he alertat sobre el perill real que hi ha per a la democràcia (o el que en queda d'ella) amb la tendència actual: caure en moviments polítics populistes que vagin als extrems, tal com ja està passant tant a Grècia, Itàlia, França i l'estat Espanyol (el PP realment és un partit pro-franquista i, per tant, instal·lat a la dreta del que serien els partits conservadors europeus). La crisi econòmico-financera està produint no només la desconnexió entre el ciutadà i la classe política que, teòricament, en una democràcia, els representa, sinó també una gran desconfiança cap a totes les estructures de poder. Com a ciutadans occidentals se'ns ha ensenyat i acceptem sense cap mena de crítica que l'estat, les estructures de poder, estan construïdes per mantenir, satisfer i protegir als individus que formen una societat. Tot i això, cada cop més s'està constatant, per tal com va evolucionant el món, que això en el que crèiem, la base sobre la qual es construïa la nostra idea de futur, s'està esquerdant, i per tant, la confiança en un futur millor queda en entredit. Què en queda al final? Com ja vaig comentar en un altre post, la sensació de que ens han estat enganyant, genera una incertesa tremenda, i d'aquí la tensió i la ràbia. Bé, no entraré a comentar aquesta espiral, només vull posar l'atenció sobre quelcom que, els que portem temps estudiant i fent divulgació de la crisi energètica tenim clar i que, personalment, crec que mai emfatitzarem prou: el decreixement no és negociable. Per tant, qualsevol moviment o partit polític que no tingui en la seva agenda el decreixement no pretén un canvi de paradigma realista, sigui del color que sigui i, per tant, no planteja una gestió eficaç del problema. Segurament això que dic igual fereix alguna sensibilitat o altra, ho sento, però ja no hi ha temps per anar amb circumloquis i no dient les coses directament: no n'hi ha prou amb un ideari de repartició de la riquesa més just i equitatiu, no n'hi ha prou amb un ideari que prioritzi el respecte al medi ambient. Si el decreixement no és negociable qualsevol partit polític que no incorpori en la seva agenda de manera urgent i prioritària una estratègia decreixentista està fent volar coloms i, al cap i a la fi, està abocat al fracàs. Personalment aniré més lluny, i se que a molts no els agradarà, però fins i tot diria que fa el joc al sistema actual. 

Aquests dies m'he quedat sorprès, us ho confesso, algú em pot explicar perquè els mass media han donat tanta cobertura al moviment i les manifestacions del 15-M? M'explicaré: si aquest moviment és realment perillós pel sistema perquè no se'l censura directament o se li dóna menys cobertura mediàtica? Si realment estem controlats per banquers dolents i polítics corruptes perquè no utilitzen el seu poder per obviar o afeblir aquesta informació? Crec, francament que perquè en cap moment, en aquesta informació hi ha un sol mot, una sola referència, a un canvi de paradigma real, tal complantegen les assemblees i la gent que treballa des de la vessant més social en aquest moviment. Què significa plantejar el decreixement dins de l'agenda política? En vaig parlar en un altre post quan feia la carta als Reis Mags però ho sintetitzaré en tres grans àmbits, amb paraules que, de fet, es dedueixen del que ja he anat explicant: Conscienciació, Estalvi i Consum. I precisament són aquestes tres paraules en aquest ordre i no en un altre les que cal prioritzar.  

Conscienciació: explicar quin és el problema de base que està generant l'estat i la degradació actual, quina és la tendència innegociable cap a la que ens veiem abocats i quines són les millors estratègies per suavitzar la transició cap al nou paradigma. I aquí parlaríem també d'explicar l'objectiu clau al qual ens dirigim: disminució de la població de forma no traumàtica, per tant cal començar a parlar de polítiques de control de la natalitat.  

Estalvi: se'ns venen les retallades com una estratègia necessària per sortir de la crisi i, de fet, les crítiques des del BAU en el costat més social (partits d'esquerra) diuen que les retallades desincentiven l'activitat econòmica i per tant, acaben afeblint l'estat que, a mig termini acaba recaptant menys impostos. Des d'un punt de vista decreixentista estalvi implica control de la despesa a nivell individual i, sobre tot d'una forma pro-activa, és a dir per la part de la societat que té la capacitat d'escollir com es gasta els diners i aquí vindria el tercer punt.  

Consum: ja vaig comentar en un altre post que estem en un període històric sense precedents, i això vol dir que hem d'incorporar a les eines de cohesió i lluita social que existeixen, una conscienciació per redirigir el nostre consum, la manera com consumim i allò que consumim. Personalment penso que el control del consum a nivel individual és, hores d'ara, l'eina més poderosa que tenim, això sí, ens hem de creure que realment és útil i aplicar-la de forma constant en el dia a dia i això vol un esforç. En un altre post desenvoluparé el perquè penso que si no som conscients del que representem com a consumidors no podrem canviar de paradigma.
Salutacions,
SZD 

El pla B: vida al camp en front de la vida a la ciutat.

(imatge de: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwUTgg-A70Qx_iTagO_VGNsTnM7UvnGoN8PMlwbgVlr4MdLClj_yn5vfM7VZUnERQaWLoSRBkFT0Xu5fYvQQhPXW0ZnulNTn_KLiz6TZ_DXRfu4z-mtqZhd8FZyHEvNaGSSs-6nkMAQElC/s1600/plan+b.JPG)

Podríem definir el pla B com una alternativa a la vida que portem actualment. Tant en aquest bloc com en d'altres blocs amics s'ha començat a plantejar la pregunta (un cop acceptada la degradació progressiva a la qual ens enfrontem) de quina podria ser l'alternativa quan hàgim esgotat totes les possibilitats en l'actual paradigma. Per tant, valdria la pena començar a pensar quines opcions tenim davant un ambient degradat o que ens ofereix molt poques possibilitats de tirar endavant. D'entrada, s'obre un gran ventall de possibilitats quan volem preparar-nos, perquè, és clar, de possibilitats n'hi haurà tantes com escenaris possibles. Dit això ja avanço que, de tots els escenaris que podríem tenir en compte, el pitjor seria el que anomenaria 'MadMax' (per la pel·lícula), el qual descarto, perquè senzillament, la preparació per aquest escenari vol dir fabricar-se un búnquer, emmagatzemar provisions per anys, armar-se fins a les dents i confiar en passar desapercebut per les grans bandes de saquejadors (tal com ja hi ha gent que està fent en certs llocs, i si no mirin aquest reportatge). Desolador i, francament, més enllà de les pel·lícules, ¿qui té prou capital i sobre tot, moral (parlo del nostre país, no dels EUA on sí que hi ha gent que ho té en compte) per arribar-se a plantejar sobreviure a un escenari tipus Madmax? He comentat ja algunes vegades que la transició entre els dos mons que viurem (l'actual i al que arribarem en un futur proper) cal que sigui al més suau possible i, per això, cal que també el nostre pla B tingui en compte aquesta manera de fer. Que quedi clar també que només estic fent una exposició per avaluar possibilitats i que en cap cas dic que hagi de succeir un col·lapse total de la societat ni que necessàriament es doni el que vaig a exposar tot seguit, només valoro escenaris per trobar possibles alternatives. Tot seguit dividiré els possibles plans B en funció de la localització i el temps concret. Per tant podríem plantejar-nos el pla B com la resposta a dues preguntes bàsiques: on? i quan?. Anem primer a la localització. Per parlar de la localització aniré als dos extrems primer i, per tant, veuré el que ofereix una vida al camp en front d'una vida urbana en les condicions previes i durant el col·lapse. 

Per triar la localització hem de tenir en compte que el principal problema, com ja vaig dir en algun altre post, és la gent. Per posar un exemple útil i interessant, en una situació d'emergència (un desastre natural, per exemple el cas de l'huracà Katrina) el comportament social està tipificat en tres fases: en la primera, la gent coopera i s'ajuda en el que pot, compartint recursos i buscant solucions comunes a les contingències que vagin sorgint, el la segona fase, quan els recursos es fan escadussers es trenca la cooperació generalitzada i cadascú defensa el seu davant de l'actitud del predador que pretén aprofitar-se dels recursos dels altres, hi ha una escalada de la violència fins que s'entra en la tercera fase, en la qual, degut a la mancança generalitzada de recursos, la gent comença a cooperar per proveir-se del necessari i es va reduint la violència fins que s'estabilitza a uns nivells més baixos que els de la fase dos. Estem en una situació de desastre natural? No, però en una escala temporal més gran podríem extrapolar aquest comportament al que podria passar com a conseqüència de l'Oil Crash. Més, tenint en compte que el petroli no s'acabarà d'avui per demà i que això implicarà que si hi ha prou interès per determinats col·lectius, qualsevol àrea seguirà sent accessible (raids armats a zones rurals?). Tenint en compte això, pensar en el pla B per excel·lència com una fugida al camp planteja interrogants, no dic que no sigui una sortida vàlida, només dic que, pel fet d'estar en una àrea aïllada no tenim perquè estar més segurs que en un nucli urbà. Anem doncs a veure els pros i contres dels dos casos extrems: Àrea rural (densitat de població baixa) i àrea urbana (densitat de població alta).

Pros àrea rural: accés a l'alimentació més fàcil, violència a nivell quotidià inexistent o de molt baixa probabilitat (tot i l'alt risc de fets puntuals violents extrems), interaccions personals més simples i dins d'un marc més clar i definit, estil de vida més senzill.

Pros àrea urbana: accessibilitat a serveis bàsics més fàcil i proveïda per l'administració existent, un cert manteniment de les infraestructures, nivells de violència constants en el temps (tot i que més baixos que els de l'àrea rural). Suposant que ja vivim en una àrea urbana, coneixement de l'entorn i com desenvolupar-s'hi amb facilitat.

Els contres en ambdós casos els veig bàsicament en l'aspecte de l'increment de la violència en la fase dos del col·lapse. En el cas de l'àrea rural, en el perill d'episodis de violència extrema (els criminals després de robar el que els convingui poden assassinar a tots els habitants del lloc per no deixar testimonis). Per altra banda, en l'aspecte social el món rural sol ser molt més tancat als forasters que el món urbà amb totes les implicacions que pot comportar això per a un nouvingut de la ciutat. Els contres de l'àrea urbana també rauen en el problema del subministrament dels nuclis des de les zones de producció d'aliments i el que pot comportar a nivell d'accés a productes de primera necessitat. Un aspecte clau i que molt sovint no es té en compte és l'efecte de la crisi sobre el control de qualitat dels productes. En una societat amb alts nivells de corrupció, com serà el cas, ens podem trobar amb el deteriorament progressiu del que ara ens semblen fets totalment normals (qualitat de l'aigua, salubritat de restaurants i bars, qualitat dels aliments envasats...).

Finalment, si triem emigrar cap a àrees rurals i aquestes són allunyades d'on vivim ara, ja veiem que tindrem un problema d'inversió de temps i diners per preparar durant la fase de transició el nostre pla B, amb l'afegit de que si l'àrea en qüestió és molt aïllada, ens podem arribar a trobar algun dia amb destrosses en la propietat, robatoris o fins i tot trobar-la 'ocupada'. En fi, que ja veiem que en l'opció de supervivencialisme encara que sigui parcial, no tot són flors i violes. En el cas de triar l'emigració des d'una gran ciutat a un nucli més petit, jo seria més partidari d'anar un nucli de població petit però no minúscul, entre 5000 a 10000 habitants, amb zones agrícoles pròximes i amb vies de comunicació reduïdes (sense tren o port).

Bé doncs, benvolguts lectors resta parlar de quan utilitzar el pla B. Però abans de tenir en compte el temps, deixeu-me dir que millor que tenir un pla B és tenir, a més, un pla C, per si el pla B, falla. Ja sé que ara el primer que ve al cap és: ja és prou difícil muntar un pla B, com perquè ara, a sobre, n'hagi de tenir un altre. Doncs no, estic pensant en el pla C com l'estratègia de transició entre la vida A (actual) a la B (futura) de tal manera que aquest pla C uneixi aquests dos punts separats en el dia a dia i que, en el cas de que alguna cosa anés malament, aquest pla C sigui allò que ens donarà alguna garantia més que si només ens quedem amb la nostra quotidianitat.

Continuarà...

Salutacions,

SZD

Vaga general i protestes. El joc de la corda: estira i afluixa

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Tug_of_war_2.jpg) 

Benvolguts lectors/es,

Faig aquest post en vista dels esdeveniments que estan tenint lloc darrerament i que, tot sembla indicar, aniran a més. Em refereixo en concret al que ha anat passant els darrers dies i a la situació de tensió generalitzada que viu el país. Aquesta tensió es veia en l'actitud de la gent sortint a manifestar-se el dia de la vaga general i no estic referint-me amb això als incidents violents ni a les destrosses que es van fer que crec, és un altre aspecte que cal comentar a banda. Fa temps que detecto aquesta tensió, aquest estrés i aquest malestar pel carrer, la gent, em fa l'efecte, que està més agressiva. Però clar, això només és una impressió, els lectors d'aquest bloc podran corregir-me si m'equivoco, tot i així és preocupant. Per una banda la informació que apareix als mitjans de comunicació controlats pels poders de l'estat, els diaris i les televisions, com ja he comentat alguna vegada, cada cop és més esbiaixada i per altra banda, veient-la sense un sentit crític, predisposa a que caiguem en un estat molt allunyat de la racionalitat i la sensatesa que requeriria, per part de tothom, l'època tant crítica que estem passant. Així doncs, des dels poders polític i econòmic es tiba la corda en el sentit de la confrontació, la voluntat de retallar llibertats en front de la 'seguretat' i la culpabilització de la població en general, però més especialment de la que protesta legítimament per l'actitud dels mandataris i responsables governamentals de les mesures que s'estan duent a terme. Mentre que per l'altre costat s'aplega una majoria de gent cansada de que li prenguin el pèl, que se sent enrabiada perquè els han utilitzat com a peons en la gran partida d'escacs que juguen des de dalt i ara que el sistema no els necessita, els sacrifiquen i els neguen allò que els havien promès: una vida amb un mínim de benestar i felicitat. En aquest costat de la corda hi ha tot un ventall de gent que, en general, se senten més o menys frustrats amb el sistema i que no entenen ni accepten que tot i formar part de la festa del creixement ara se'n vegin exclosos quan, al cap i a la fi, no han fet res més que el que tothom feia en època de les vaques grasses: endeutar-se i intentar viure segons el que era normal llavors que, recordem-ho, els mateixos poders polítics i econòmics venien com a norma per no semblar estúpid: 'no, llogar un pis no, que és llençar els diners'. Ara aquests mateixos poders culpabilitzen a aquells que van convèncer d'endeutar-se. A qui tenim a l'altre costat de la corda a més de les classes dirigents i polítiques? a un conjunt de gent que creuen encara que el creixement no només és una llei natural sinó que els més agosarats, amb més empenta i ganes de treballar són els que més partit en trauran i que si les coses van malament és precisament per molta gent de l'altre costat de la corda que no ha fet el que havia de fer: voler viure del sistema a costa dels que treballaven. Aquesta gent creuen que precisament ara, que les coses van malament, són els culpables els que més es queixen i els que més enrenou fan, i que de fet, només es queixen, en lloc d'arremangar-se i posar-se a treballar. Que em sembla tot plegat? El joc de l'estira i afluixa, uns tibant la corda en un sentit i els altres en l'altre, cadascú carregat de les seves raons, cadascú, en cada estrebada, més obsessionat, més enrabiat contra els de l'altre costat perquè se l'estan enduent cap allà on no li correspon o, en els casos extrems cap a l'exclusió social. De fet la situació es d'incomprensió total i d'una alienació molt perillosa cap als de l'altre costat de la corda. Ja veiem que si deixem de costat les emocions i la ràbia que no porta a enlloc, només que a situacions destructives, el joc de la corda no ens permetrà sortir a tots plegats de l'atzucac en el que estem immersos. És més, jugar a aquest joc només afavoreix a qui té més poder, a qui té, realment, els mitjans repressius més a l'abast. I aquí sembla que la gran majoria de gent que protesta estigui vivint en una espècie de somni: pensen que els seus drets seran respectats si hi ha prou gent que s'expressa al carrer, que realment el poble té el poder. Em sap greu desil·lusionar a aquesta gent (i ho sento de veritat) però els demanaria que revisessin sobre tot el concepte de 'poble'. El 'poble', els 'obrers', els 'treballadors' com es vulgui dir, és un concepte del segle passat. Quan abans ens posem això al cap millor, perquè deixarem de perdre el temps i de tenir frustracions. En el sistema que vivim actualment tot es relativitza mitjançant la publicitat o la pseudo-publicitat dels gurus o estrelles de la comunicació, que són els formadors d'opinió (ja siguin persones o mitjans o grans grups) per tant el 'poble' com a concepte de força, ha passat a ser un no-res, perquè el que percebem a gran escala ho mirem des de la finestra que tenim a casa i que es diu televisió. ¿Què hi ha doncs de les accions que abans els moviments populars d'esquerres, que proposaven un repartiment igualitari dels recursos, utilitzaven com a mesures 'de força' per pressionar les elits dirigents? Han caigut en la inefectivitat més absoluta. Em sap greu dir-ho però lector si-us-plau mira el que ha passat a Grècia, han servit les vagues, els aldarulls, les protestes? No ho sembla, continuen anant cap avall. Llavors amb això defenso la no-acció? No, defenso l'acció creativa, diferent del que el sistema està acostumat i pot preveure per poder neutralitzar. Proposo abans que res deixar la ràbia de costat, deixar d'empassar-nos la porqueria que ens donen per aquesta finestra que cada cop representa menys el món i que cada cop ens torna més cecs al que realment podem fer, i ser conscients del poder que tenim, el poder que el mateix sistema ens confereix: hem deixat de ser treballadors per passar a ser consumidors i com a consumidors hem d'emprendre accions que desactivin els intents de coartar-nos les llibertats i la democràcia, perquè en aquests darrers aspectes sí que hi pot haver creixement i, de fet, per poder sortir del forat on ens hem posat, només pensant en fer créixer la democràcia i la llibertat podrem decreixer en el consum i en la destrucció generalitzada que ens està envaïnt.

Salutacions,

SZD

L'enfonsament d'un estil de vida V: amenaces i actituds.

(http://st-photo.deviantart.com/art/old-sun-clock-13-15-257077181)
 

En aquest darrer post sobre la serie de la teoria de riscos sobre el futur crash, m'agradaria utilitzar la informació que ens proporciona la història sobre com han anat evolucionant les societats vista des d'un punt de vista dels sistemes dinàmics. En aquest sentit doncs trobo interessant parlar de la teoria exposada per en P. Turchin en els seus llibres (en particular el darrer: 'Secular Cycles') sobre l'evolució de les societats i els cicles socials. M'ha semblat interessant la manera com aquest autor combina i intenta integrar i superar les idees purament maltusianes per entendre el ric comportament social des d'una perspectiva més, diem-ne, funcional. No entraré en detall en la seva teoria, només n'exposaré el més bàsic, que em servirà per veure com gestionar les amenaces que ja havia apuntat en la sèrie de posts anteriors.

En primer lloc la teoria dels cicles seculars intenta incorporar al neo-maltusianisme l'efecte de les relacions de poder que s'estableixen en les societats (en aquest cas les agràries) per arribar a entendre el perquè dels cicles de civilitzacions que no pot explicar, per si sola la teoria de Malthus. Aquesta teoria estableix tres variables principals: la població (nombre d'individus) el poder de l'estat i la intensitat de la guerra (aquí s'entén guerra exterior entre estats o inestabilitat interna dins d'un mateix estat). Les relacions entre aquestes tres variables estan modulades per l'excedent en laproducció d'aliments i bens de consum. Quan el sistema arriba a la seva 'capacitat de càrrega' (el màxim de població que pot suportar un territori o un sistema econòmic i comercial) l'excedent de producció és aproximadament zero i a partir d'aquí l'evolució del sistema és necessàriament decreixent (en població i fortalesa de l'estat, però creixent pel que fa a les guerres). Bé, un punt interessant és el que proposa sobre la 'dinàmica de les classes dirigents' i un altre és sobre l'evolució de la població i la societat després d'arribar a la màxima capacitat del sistema (la capacitat de càrrega). Les classes dirigents tendeixen a sobre-explotar a les classes més baixes per un costat i a reduir-se elles mateixes per l'obsessió de seguir amb una tendència de requerir bens de luxe que els permetin continuar amb l'actitud d'ostentació necessària en les classes dirigents (BAU de les classes dirigents i no tant dirigents fins no fa molt). El que acaba produint això és una reducció de les classes riques menys poderoses en benefici dels grans magnats, que en aquesta fase fan l'agost. La població segueix creixent, patint un retard del col·lapse de la població respecte al temps en que s'assoleix el màxim de la capacitat de càrrega. L'aprimament de les classes riques i sobre tot l'empobriment generalitzat porta a l'afebliment de l'estat perquè aquest no pot recaptar els recursos per mantenir una estructura engreixada en l'època de grans excedents, cosa que porta a inestabilitat social, increment del crim, la corrupció, el bandidatge i les guerres internes. Aquesta inestabilitat porta a taxes de natalitat més baixes i (en els casos estudiats de les societats agràries) a l'expansió d'epidèmies facilitada per la gran migració de gent buscant llocs més segurs on poder sobreviure. Per altra banda, l'extrema inestabilitat i empobriment afavoreix el sorgiment d'ideologies radicals que al anar contra el poder establert acaben debilitant encara més l'estructura de l'estat. Bé, doncs ja veiem quin és el panorama que ens podem trobar en aquest final de cicle secular que estem vivint a nivell mundial.

Un cop tenim un possible model de com han anat les coses en els cicles de societats agràries anteriors, podem fer una certa extrapolació als possibles escenaris amb els que ens haurem d'enfrontar en aquest futur proper que ara ja comença a no ser tant incert. Com reduir aquests riscos? Ja ho he anat apuntant en d'altres posts i en els enllaços a d'altres blocs i pàgines web: conscienciació i re-orientació progressiva de l'acció diària, adquisició de noves habilitats, i foment d'una major independència individual i familiar de les estructures de l'estat pel que fa a les nostres necessitats bàsiques. Tot això porta doncs a focalitzar-nos i dedicar atenció al que anomenarem pla B. Aquest pla B serà personal i/o familiar però els detalls i la temporització seran intransferibles d'un cas a un altre. El que aquí faré és intentar proposar algunes línies d'actuació i senyalar els pros i els contres de cadascuna d'aquestes línies proposades. Però això ja és tema del següent post.

Salutacions,

SZD

La psicologia del col·lapse i el col·lapse de la psicologia

 (http://en.wikipedia.org/wiki/File:CGIYoda.jpg)

Aquest post vol ser una reflexió sobre algunes implicacions de caire emocional enfront de l'Oil Crash. No pretenc aquí fer cap estudi profund ni parlar com un entès en psicologia, donat que sóc llec en la matèria, només donar-vos algunes informacions relacionades amb les reaccions típiques de l'audiència en les xerrades quan expliques el problema que tenim a sobre, per tant aquest post vol ser una reflexió sobre aquestes reaccions. Vull que quedi clar que no estic fent cap crítica a res ni a ningú, si algú ha anat experimentant o passant per aquests punts és qui ara escriu, per això en faig aquest post, dit això, comencem.

Primer, actitud del funcionari ideològic: crec en això però en la meva vida no incorporo conseqüentment el que penso. Sigui per limitacions en la situació econòmica, en la familiar o senzillament perquè pensem que tot i que el problema es greu, tenim temps per anar adaptant-nos-hi sense fer, de moment, res que impliqui un canvi en el BAU en el nostre dia a dia. Aquí també hi cap, doncs, el fet de parlar del tema però no actuar. Ja no queda temps per parlar només, cal actuar. Actuar no vol dir fugir al camp, ho he dit moltes vegades, vol dir, abans que res, canvi d'actitud.

Segon, actitud 'de dalt a baix': la meva contribució no té impacte a nivell global, per tant no val la pena que la faci. Cal canviar el tipus de pensament de global a local, la globalització ha implicat l'acord tàcit de que hi ha unes 'forces' a nivell mundial que són les que dirigeixen i determinen, a nivell local, el dia a dia. Res més lluny de la realitat. Hi ha una tendència a nivell global a la degradació i tenim un comportament social après. Part de la feina que tenim per endavant és (com ja comentava un lector fa poc en el darrer post) sobre tot, psicològica. I cal valorar sobre tot les petites accions, no oblidem que som en un sistema complex i, com ja sabem, petits canvis efectuats en moments crítics (i ara n'estem travessant un) poden conduir a resultats molt allunyats del que la tendència o l'evolució del sistema ens faria pensar en un bon començament. Canviar el pensament globalitzat és precisament pensar en que la meva acció té un impacte en el meu entorn immediat i aquest és realment el fet important i allò que no ens diu la globalització. Estaria molt bé si amb el meu consum responsable pogués canviar el BAU de les multinacionals, segurament no ho faré, però, realment és tant important? Pensar en local és pensar per que, ara que puc intentaré consumir local i ecològic, per exemple, això afectarà a la meva salut, i pertant, donarà més resistència al meu cos quan, durant el Crash, no tingui a l'abast una dieta tant variada. En fi, podria estendre'm amb d'altres exemples, però això s'allargaria molt.

Tercer: Cal tenir clar que haurem de canviar, sigui per voluntat pròpia i abans de que ens veiem condicionats per l'entorn (proactivament) o sigui per que les condicions socioeconòmiques ens hi obliguin (reactivament). Per tant, i com ja he comentat en d'altres posts, la finestra d'oportunitat passa per ser proactius. I ser proactius és veure les dificultats a nivell psicològic i a nivell material. A nivell psicològic implica començar a preparar-nos per un entorn més agressiu, més violent i més insegur en general. Implica canviar també, i sobre tot, la nostra manera de funcionar socialment. I aquí ve el darrer punt.

Quart: D'entrada i en relació amb el punt anterior, hem de deixar de confiar en que les estructures administratives d'alt nivell ens solucionaran els problemes en un futur. Quan abans comencem a canviar aquest patró mental que, hores d'ara, ens forcen a acceptar (i en el futur encara serà més fort el paper de la propaganda en aquest sentit) tindrem més avantatge sobre les possibles reaccions i frustracions de la gent que no ha fet aquest canvi abans. Això vol dir també començar a canviar l'actitud confiada de classe mitjana benestant i segura en la que estem immergits i, a la qual, estem habituats des de la nostra infantesa, per començar a veure com funcionaríem en un entorn més proper a com funcionen les classes que ara considerem 'excloses socialment'. És a dir, i com deia el mestre Yoda: 'You must unlearn all you have learned' ('Has de desaprendre tot el que has après'). Evidentment no ho hem de desaprendre tot, només la manera de funcionar en societat actualment: deixar de ser relaxats, confiats i crèduls per ser atents, desconfiats i astuts, per convertir-nos, al cap i a la fi, en supervivents.

Salutacions,

SZD