Mad Max o Waterwold

Benvolguts lectors i lectores,

Aquest post va de, com no podia ser d'altra manera, escenaris post peak oil. Un cop hom ha acceptat l'autenticitat del missatge que aquest i altres blogs pretenen transmetre, la pregunta que sorgeix és: on anirem a parar? Per respondre a aquesta pregunta hi ha en aquest mateix blog un parell de posts (carta als reis mags i el camí del mig) i en el post de n'Antonio un de, considero, més realista ('el peor escenario posible'). Tenint en compte tot això i buscant informació sobre el tema, he trobat un article de'n Dimitri Orlov (el qual té un blog i un llibre que estic llegint) a Energy Bulletin que per la seva utilitat crec que val la pena comentar aquí (per qui vulgui llegir-se'l sencer aquí va el link). Crec que l'article és útil en dos sentits. Primer, perquè ajuda a afrontar el to negatiu i depressiu que ens envaeix quan prenem consciència del futur que ens espera i deixem anar la imaginació en tot el que pot arribar a passar. Segon, perquè precisament, cal una projecció, tot i que realista, amb un to constructiu per sortir de l'atzucac en el que, recordem-ho, com a col.lectiu, ens hem posat. De fet aquest aspecte, el de les responsabilitats en una societat com l'actual, que delega, i com això cal canviar-ho per tirar endavant, el tractaré en un altre post. Bé, doncs anem al que diu n'Orlov. Comença l'article dient que gairebé tots els lectors que l'escriuen fan referència a dues pel.lícules de Hollywood ben conegudes com a escenaris finals de l'Oil Crash: Mad Max i Waterwold. Ell diu que, tristament, molt poca gent es planteja tres pel.lícules que, segons ell, s'ajustarien més a un escenari final (pel que fa a actituts i forma de vida): Blade Runner, Alphaville , THX 1138, pel.lícules d'anomenada sèrie B. La qüestió que posa Orlov aquí per a mi és clau perquè, com deia, toca dos aspectes que he mencionat abans. El primer és l'escenari, no planteja una situació de caos total amb petites comunitats barallant-se pels recursos limitats, si no que planteja més aviat una societat en la qual hi ha una situació despòtica i dictatorial, en unes condicions duríssimes, però això sí, sense arribar a les condicions extremes que plantegen pel.lícules com Mad Max. Per altra banda dóna una recepta que crec que és bastant encertada, diu que 'la realitat' tal com ens la presenten actualment els mitjans de comunicació està totalment deformada, és més, el que passa al món i al nostre entorn no només està manipulat sino que molt sovint no reflexa allò què passa objectivament. Bé, tenint en compte doncs que el present 'real' ja no és tal realitat, ell proposa que el futur que ens projecten aquests mitjans de comunicació encara ho és menys, de real i factible, per tant diu que creem aquest futur adaptat a la nostra realitat, al nostre entorn inmediat, tenint en compte el que sabem, això sí, però també posant-hi de la nostra banda, és a dir com voldriem que fos aquest futur tenint en compte les limitacions que tindrem. Copio literalment el paràgraf final de l'article que tradueixo més avall:

'This, as I see it, is the best way forward in a depressed and increasingly demented and accident-prone country that is heading straight for collapse, where the present (reality, what people think is going on, common notions of the state of things) is degenerating into useless noise—the clamor of clueless but self-important people desperately begging you to continue giving them your attention, so that they can stuff your head with more “B”-rated trash. But if you ignore them long enough, they will go away. Don't hope, don't wish, don't dream, but do write your own fiction and use it to create a present that works for you. Invent places for yourself and for those you care about in your stories about the future, and then go ahead and live in them. You don't have to settle for anyone else's “B”-rated nonsense. And don't let anyone tell you that you are crazy or that you are living in a dream. It's not a dream, dammit, it's a work of fiction!'

Traducció (d'estar per casa, però és el que hi ha...):

'Això, com jo ho veig, és el millor camí a seguir en un país cada vegada més dement, depressiu i propens als accidents, que es dirigeix directament cap al col.lapse, on el present (la realitat, el que la gent pensa que està passant, les nocions comuns de l'estat de les coses ) està degenerant en un soroll inútil (un clam de gent insignificant però presumida que està desesperadament demanant de seguir donant-los la teva atenció, de manera que puguin omplir el teu cap amb més "escombraries B" per a adults). Però si els ignorem el temps suficient, desapareixeran. No esperis, no desitgis, no somniïs, escriu la teva pròpia ficció i utilitza-la per crear un present que funcioni per a tu. Inventa llocs per a tu i per als teus éssers estimats en les teves històries sobre el futur, i després, segueix endavant i viu-hi. No has de conformar-te amb qualsevol altra persona "sense sentit B" per a adults. I no deixis que ningú et digui que estàs boig o que estàs vivint en un somni. No és un somni, maleïda sigui, és una obra de ficció!'

Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou, i tenint en compte que, qui ha llegit alguna cosa d'aquest home (l'Orlov), sap que és un dels més realistes que ronden per la web, doncs ja tenim una bona 'terapia'. Nosaltres mateixos...

La potència és el que compta (II)

Benvolguts/des lectors/res,
Degut a algun comentari dels lectors del bloc (gràcies Jacobo i Antonio) a la darrera entrada posaré un exemple per il.lustrar el que hi vaig explicar. L'exemple és el cas d'una màquina tèrmica coneguda per qualsevol habitant d'aquest planeta: el cotxe. El cotxe utilitza energia que ve de la benzina per produir moviment, i tots sabem com consumeix més energia (benzina) el cotxe: anant a més velocitat o també en el cas de no anar molt de pressa si variem la velocitat tot sovint (conducció urbana). Bé anem el primer cas (velocitat alta) si correm molt, tot i anar a velocitat constant, consumeix més benzina perquè li demanem més potència al cotxe (més energia per unitat de temps). A aquesta velocitat més alta el cotxe consumeix més perquè el motor és més ineficient i al ser més ineficient, contamina més (de retruc) però també escurcem la vida del motor (produeix més fatiga en les peces del motor). Així quan ens diuen que un cotxe consumeix X litres als 100 km, ens ho diuen per una velocitat mitjana que no és ni de lluny la velocitat màxima a la que pot anar. Bé tot això suposo que és conegut per tots, el segon cas, el de la conducció urbana té a veure també amb que la potencia incrementa molt quan hem d'accelerar, si aquestes acceleracions són a més, més brusques, encara consumim més: allò de 0 a 100 km/h en 10 segons és el paroxisme de la ineficiència (el que no diu el fabricant és la quantitat de combustible necessària per produir aquesta acceleració i el que representa pel motor una acceleració d'aquesta magnitut). Doncs bé, ara suposem que algú ens demanés que, amb la mateixa quantitat de benzina anessim més de pressa amb el cotxe, adduint que hi ha alguna manera de fer més eficient el cotxe perquè tot i correr més, consumeixi menys, i que això sempre és possible. Doncs bé, per sentit comú ja es veu que això té un límit, tot i que els cotxes ara consumeixen menys que fa uns anys per velocitats 'de creuer'. No es pot aconseguir un cotxe que corri més cada vegada gastant cada cop menys benzina, la termodinàmica assenyala aquest límit i no ens el podem saltar (no és negociable). Doncs això és el que ens diu l'economia: sí, és negociable, sempre podrem fabricar un cotxe que sigui més eficient. I bé, doncs el que està passant ara és que ens adonem que aquest cotxe que pot correr més (que és més potent) ja ha arribat al màxim de la seva eficiència. Clar, si l'economia no s'ajusta a la física, el que ha d'acabar passant és que s'hi acabi ajustant o que s'esfondri (catàstrofe o decreixement). És com negar la llei de la gravetat, ja sabem que pot acabar passant, no? Així que ja tenim el paradigma... nosaltres mateixos.

La potència és el que compta

Benvolguts lectors/res,
Avui m'ocupare de complementar un tema aparegut recentment al bloc de l'Antonio en el que parla de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) o EROEI (Energy Return On Energy Investment, en anglès, que vindria a traduir-se com retorn energetic envers inversió energètica) aquest coeficient ens dóna idea de l'energia neta que obtenim després de descomptar a la total el que hem necessitat per obtenir aquest total. Bé una taxa com l'actual de 20:1 vol dir que de cada vint barrils de petroli que obtenim n'hem d'invertir un per obrtenir aquests vint. Tot això està molt ben explicat al seu bloc. Jo aquí faré un comentari sobre un aspecte que sovint s'oblida i que crec que és de cabdal importància: la potència. Sí, per això el títol.
M'agradaria abans fer alguns aclariments que, com a físic, crec que cal que precisi. El EROEI o TRE, és un índex de rendiment energètic en el sentit termodinàmic del terme. Perquè dic això i perquè vull expressar-me fent referència a la termodinàmica? doncs perquè les lleis de la termodinàmica són universals. No m'extendré ara en explicar-les, només en faré ús per precisar algun concepte que he vist en les discussions sobre el TRE. Bé, doncs si calculem la potència que ha anat consumint el món veiem que ha anat augmentant en les darreres decades, quan parlem de milions de barrils de petroli consumits per dia estem parlant de potència i, si veiem les dades, els barrils diaris de petroli han anat augmentant. El que no ens plantegem amb això és que segons la termodinàmica, augmentar la potencia implica necessariament disminuir el rendiment, si ens fixem en això entendrem perquè necessariament el TRE cal que hagi baixat com ha fet en les darreres decades. En un model de màquina tèrmica al qual em refereixo, incrementar el rendiment implica reduir no només el consum energètic sino que cal també disminuir el ritme al qual es consumeix. Que vull dir amb això? doncs que reduir l'energia consumida total sense que baixi el ritme de consum no servirà per incrementar el rendiment i, per tant, el TRE, que és, al cap i a la fi, el que ens interessa. Bé, doncs ara suposem una situació hipotètica que, pensant cínicament, potser algú ja li ha passat pel cap. Suposem que degut a l'escasetat de petroli els països rics acaben sent els que es queden amb el tall més gran del pastís energètic. D'entrada un pensa, ok! això ens dóna més temps per poder adaptar-nos ja que disminuirà el consum i per tant n'hi haurà més per tots... Bé, no és tant clar, el que en realitat compta és el TRE que acaba quedant, si resulta que els països rics segueixen consumint al mateix ritme o més elevat, el TRE continuarà baixant, per tant, tot i que quedi més pastís no servirà per per res perquè l'energia neta total seguirà sent baixa. Doncs ja tenim un altre punt per pensar: com reduir la potència consumida per augmentar el rendiment? I també un altre apunt, el segon principi és inexorable, l'eficiència té un límit, i a més la relació entre potència consumida i rendiment no té perquè ser lineal... nosaltres mateixos.

El camí del mig...

El camí del mig és el que es coneix en el budisme com el camí que no cau tant en l'extrem d'un ascetisme estèril com en l'altre extrem d'una vida entregada als plaers i a la diversió i sotmesa per tant al patiment que acaba generant un abandonament als fenomens exteriors sense cap proposit de millora interior. Perquè aquest rotllo espiritualoide sobre el budisme? Doncs per introduir un altre escenari de l'Oil Crash, anem al camí del mig, entre el que vaig proposar en el darrer post i el que proposava l'Antonio fa uns dies. Quan estava pensant com podria ser aquest escenari 'intermig' em preguntava com tenir una perspectiva més realista del que pugui passar, sense arribar al realisme del pitjor escenari, i seguint amb un bonisme i optimisme desmesurat. I d'aquí han sorgit dues hipòtesis que em permeto posar a disposició dels lectors (com sempre if any) per ser discutides si els ve de gust.

1. La primera és entendre que les administracions (polítics i poders econòmics) no admetran públicament mai que el Peak Oil és al darrere dels problemes econòmics. Des del punt de vista capitalista, basat essencialment en el moviment de diners mitjançant la inversió i, sobretot, en l'especulació dels beneficis que es poden obtenir amb la inversió del capital, admetre un escenari de no-creixement global implica el col.lapse del sistema i, per tant, perd el sentit l'invertir en res, perquè sempre es perdran diners. Per posar un exemple, suposem que algú que té 100 Eu. veu que sigui quina sigui la seva inversió sempre acabarà tenint al cap d'un temps, en el millor dels casos, 100 Eu. A aquest senyor no li surt a compte invertir els seu 100 Eu. en res, millor quedar-se'ls, que així no corre el risc d'acabar-ne tenint menys després d'haver-los invertit. Aquí doncs podem veure perquè els polítics, que no són més que les titelles dels grans poders econòmics, no posaran mai al corrent a la gent del que en realitat està passant i, a més, intentaran vendre i fer veure que sí, que passat un temps tornarem a estar millor econòmicament. Bé, doncs veiem que el primer punt que comentava en el post anterior (conscienciació) no serà mai possible.
2. La segona és el temps que cal tenir perquè els canvis necessaris per fer una trancisió suau es puguin portar a terme. És a dir, com més ràpids siguin els canvis (la degeneració del sistema) menys capacitat tindrem d'adaptació i, per tant, més trasbals social causaran (transició menys suau).

Doncs bé, prenent aquests dos ingredients, veiem com podria anar una situació que, tenint en compte que no hi haurà una transmissió de la informació de dalt a baix, arribats a un cert punt els de baix ja veuran que els de dalt els aixequen la camisa, a més, des de dalt es veuran forçats a fer certs canvis estructurals més per necessitat de salvar els mobles i mantenir un cert ordre que per voluntat de fer que el sistema no col.lapsi. L'objetiu serà doncs veure si amb els mínims canvis estructurals possibles es poden mantenir els tres requeriments bàsics que vaig llistar en el post anterior (accés a aigua potable, menjar i sostre).
Crec que des dels estaments dirigents s'hauria d'endegar una política de mínims centrada en tres punts:

1. Estalvi energètic amb mesures de reducció i eliminació de l'ús del vehicle privat. Aquest punt és clau, pensem que el consum d'energia, el transport privat en representa un 25 %. També una política d'estalvi d'energia elèctrica que no passa només per pujar els preus del rebut de l'electricitat, si no per impulsar una racionalització de l'ús d'aquesta energia eliminant subvencions a empreses que no apostin per l'eficiència i la racionalització del consum. Bé, aplicar aquestes mesures donaria més temps i això faria que ens poguessim adaptar com a societat millor als temps de vaques magres.
   
2. Una reestructuració de la política d'ocupació i de formació. Pensada no com ara, per servir de matalàs temporal a l'aturat i donant una formació que no s'adapta però que fa veure que s'adapta a les exigències del mercat. Hauria de ser una política d'atur centrada en els aturats com una força potencial de mà d'obra i de servei a la comunitat. Una política eficient per afrontar un atur creixent i que no disminuirà és una peça fonamental per poder tirar endavant amb un mínim de garanties.
3. Seguretat i ordre. Aquest punt va lligat a l'anterior. L'augment de l'atur sense cap esperança de reducció introduirà molta inestabilitat social. La solució fàcil és aplicar polítiques repressives, aquestes però, només serveixen a curt termini, perque no disminueixen la tensió sinó que la incrementen. Pensem que si tenim una gram massa de gent sense feina i amb prou feines per alimentar-se la taxa de criminalitat creixerà, posant més pressió als cossos de seguretat i a l'administració en general. Per altra banda en aquesta situació és genera desconfiança social envers tot el que representi servi d'ordre, amb l'agreujant de que una política repressiva normalment va acompanyada d'un alt grau de corrupció. Per tant, com ja vaig dir, implicació de l'administració amb les entitats cíviques, cercant solucions particulars per a cada comunitat o barri i, cosa clau, per la qüestió del manteniment de l'ordre: donar alguna cosa a fer als aturats que els faci sentir útils i socialment integrats per un costat i creació de patrulles ciutadanes o somatents per poder actuar amb complicitat amb els serveis de seguretat. Per altra costat cal una política decidida d'eliminació de la corrupció a tots els nivells, la corrupció fa que el sistema i l'administració siguin menys eficients i per tant, requereixen més recursos que podrien emprar-se en qüestions fonamentals com la sanitat.
   

Tot i el que acabo d'exposar les coses no anirien tant bé com en el millor escenari. És a dir, aquí el govern actua per reacció no en previsió i això vol dir mesures de xoc després de trasbalsos: manifestacions violentes, increment de la criminalitat molt per sobre del que estem acostumats i molta inseguretat ciutadana. També amb això vull dir que l'atur arribarà a taxes realment altes (com a mínim al 40 % de la població activa al principi per arribar a un 60 %) si aquest increment es produeix en 5 anys crec que, fins i tot actuant per reacció (però en la direcció correcta) podem anar cap a la trancisió suau. També una qüestió important és que els polítics no caiguin en actuacions populistes que al cap i a la fi estan sotmeses a raonaments curt-terministes i que a la llarga fan més mal que bé. Ja veieu, el camí del mig passa per que l'administració s'apropi al ciutadà, això és típic de democràcies consolidades on l'administració i els polítics creuen en la democràcia com a mecanisme útil de gestió i per solucionar els problemes. Aquí, molt em temo que la democràcia és només muntar referendums de cost milionari per decidir com es reforma un carrer. Pensar que el votar és només una llaminadura que es dóna al poble perquè estigui distret i mentrestant qui té el poder pugui fer el que li vingui de gust, que no passa mai res. Bé, doncs veurem si els polítics que tenim són capaços de fer aquest mínims canvis per arribar a una transició poc traumàtica...nosaltres mateixos.

La meva carta als Reis Mags...

  (https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYFM5swep-LClLF9_6HBCSYeQDIGTydhMAvuc3q47B2EWOAuKbTdw5Hs9ern6Okovn9YhyphenhyphenGmGpHfgTQ3habtfyEp4unjsQqOJ2_zQ3NAxDAt5TbKuogUaRLgEuzGcs711NKj8uuG487-Ew/s1600/reis-mags.jpg)


Benvolguts lectors/es,
Com diuen en espanyol 'lo prometido es deuda' i per tant aquí va un primer post sobre els escenaris de l'Oil Crash possibles, cal que digui d'entrada que tot el que exposo aquí és una qüestió de sentit comú i que el que hi ha aquí és fruit no només del propi si no de les idees que han anat sorgint en les converses amb l'Antonio i amb en Quim i d'altres membres de l'OCO (Oil Crash Observatori). El pitjor escenari el podeu consultar al bloc de l'Antonio per tant aquí intentaré donar quatre pinzellades sobre el millor escenari possible de trancisió cap a un món amb recursos energètics molt menors dels que ara tenim. Per treure-li ferro a tot plegat deixeu-me dividir el post en dues parts: en la primera proposaré els punts clau en els que s'hauria de començar a posar atenció des d'ara mateix, i en la segona les mesures que haurien de prendre els estaments dirigents per aconseguir aquests objectius enunciats en la primera part, això ho faré en forma de carta als reis mags.
El primer que cal tenir en compte és que caldria mantenir, a qualsevol preu, quatre elements bàsics en la societat: l'accés a l'aigua potable, l'accés a aliments bàsics, l'accés a sostre i, com a afegit, tenir a l'abast una sanitat bàsica (tot i que d'aquest darrer punt no me n'ocuparé en aquest post). Evidentment qui em llegeixi pensarà que això entra dintre els drets humans (és clar) però la qüestió és que els drets humans estan formulats en un món amb excés d'energia disponible i que aquestes necessitats bàsiques no són considerades tan òbvies en una economia de guerra. Bé, anem a desenvolupar els tres primer punts:

1. Accés a l'aigua potable: en una situació de crisi energètica tenir aigua tractada es converteix en un recurs car, bàsicament, per dues raons. La primera l'accés als recursos hídrics sobre tot en situacions de sequera (recordem els problemes d'abastiment d'aigua a Barcelona no fa tant). La segona és el procés de potabilització d'aigua, procés car i que en una de les fases, important per evitar la propagació de bacteris, és clau l'accés al clor (el qual sempre es troba combinat amb d'altres elements i per tant requereix energia per obtenir-lo) per afegir a aquest líquid preciós. Per altra banda cal tenir algun recurs de bombeig (nomalment motors amb energia elèctrica) un cop tenim l'aigua tractada per fer-la arribar als llocs de subministrament.
   
2. Accés a aliments bàsics: això lliga amb el problema de subministrament i transport i amb l'abastiment de població en grans nuclis urbans. En aquest sentit doncs, cal tenir una xarxa eficient de transport de mercaderies i punts d'abastiment d'aliments propers a grans nuclis urbans. Pel que fa al tipus d'aliments caldria pensar en vegetals rics en proteïnes i carbohidrats (cereals), com a luxe es podria disposar de fruites i verdures que es podrien cultivar en horts hurbans. També caldria pensar en aliments poc processats per tenir alguns bancs d'aliments, sempre però, tenint en compte que caldria conservar-los com a màxim periodes d'un any, ja que no es podria pensar en els procediments de conservació que s'utilitzen actualment (són molt costosos a nivell energètic).
   
3. Accés a sostre: garantir un aixopluc a la població més desafavorida pels canvis econòmics que vindran. Això vol dir que tenir accés a habitatges bàsics en condicions mínimes de salubritat (electricitat i accés a aigua corrent) seria l'ideal. En cas de que això no fós possible accés a habitatges comunitaris que garantíssin els mínims mencionats més amunt.

Tenint en compte els tres punts anomenats anteriorment faig la meva carta als reis, esperant amb il.lusió que, arribat el moment, arribin els regals.

Benvolguts Reis d'Orient,

Tenint en compte el futur que ens espera m'agradaria demanar-vos alguns regals pels propers anys. Disposeu de la meva petició de regals, de més bàsics a més sofisticats per, si amb tanta petició, us agafés un atac de mandra i us aturessiu en la vostra magnífica generositat. En primer lloc m'agradaria que als nostres dirigents els agafes un atac de 'seny' (cosa difícil, ja sabem que no és una virtut típica espanyola) però posem pel cas que poguessiu aconseguir això. Les mesures que prendrien haurien de ser: conscienciació de la població, transferència del poder a ens locals (regionalització i localització) i estalvi energètic. Vaig a desenvolupar cadascuna d'aquestes mesures:

1. Conscienciació: donar informació a la població del problema real que estem patint, informant que els 'estandards' a que estem acostumats no tornaran i que hem d'arribar a un estadi amb menys luxes i menys bens materials a l'abast individual. Això desincentivaria el consum de bens que no fossin de primera necessitat (menjar i vestir) però produiria un estalvi energètic necessari i, per tant, més temps per fer els ajustos que calen per una transició suau. Al mateix temps imposar mesures: reducció del transport privat (reducció del parc automobilístic i la imposició de circular menys vehicles privats). Plans de formació per als desocupats pensats per societat basades en el manteniment del que ja existeix i el reaprofitament del que es té i en una progressiva ruralització de la població, en aquest sentit recuperar oficis que s'han perdut (com molt bé suggeria en Quim). I un pla agressiu per reduir la natalitat i per tant fer que la població al Principat es reduís a la meitat en aquest segle.
2. Transferència del poder a nivell regional o local. En aquest sentit els municipis haurien d'actuar com a força transformadora i al mateix temps com a ens autònoms per aconseguir uns nuclis urbans autosuficients en els serveis bàsics (al menys pel que fa a nivell d'aigua i aliments bàsics) o si més no que això es fes a nivell comarcal o intercomarcal (regional) en confederacions de municipis que arribessin a col.laboracions simbiòtiques. En aquest sentit la transferència de poder també actuaria com a element legitimador, donat que l'ens superior (govern autònom o estatal) s'erigeix en supervisor i per tant actua només com a arbitre en cas de conflicte (reduint per tant el cost d'una política intervencionista en tot els nivells, com és l'actual). Si això s'estructura de forma eficient cada nivell de govern s'erigeix en supervisor i no interfereix en les decisions locals. En aquest sentit el municipi també cedeix poder als ens més petits com comunitats de veins o barris. En aquest punt també cal comentar la qüestió de la seguretat, l'estat o la Generalitat només actuen com a supervisors i per tant per garantir un ordre a nivell més global. Està clar que amb una taxa d'atur alta, per evitar possibles brots de violència, la polícia actuaria amb la col.laboració dels veins del barri per mantenir la confiança o fins i tot organitzant somatents en casos de necessitat.
3. Estalvi energètic. Aquí cal incidir en tres sectors: transport, xarxa elèctrica i agricultura. En el tranport, polítiques d'incentivació del transport de mercaderies en tren, per tant, potenciació de la xarxa ferroviària de mercaderies i manteniment i eficiència d'aquesta xarxa en previsió de situacions de escassetat de recursos, progressiva eliminació del transport privat, introducció dels vehicles de tracció animal en certes àrees rurals i el foment d'una cultura de ralentització i proximitat dels bens de consum de primera necessitat. En l'energia, reducció dels pics de consum d'energia elèctrica (pics de potència energètica) en la línia del que ja comença a funcionar als USA. I talls de subministrament programats per reduir-ne l'impacte social. Resumint, en primer lloc fer que la potència consumida (la potència és el que compta, no l'energia, d'això en parlaré en detall en un altre post) pel país fos el més constant possible, per progressivament anar reduint-la. Pel que fa a l'agricultura, caldria tornar al cultiu tradicional i anar deixant progressivament l'agricultura intensiva. També caldria redimensionalitzar aquesta agricultura en el país, des de productes agrícoles de luxe (vinya) a productes agrícoles de primera necessitat (cereals i altres aliments bàsics). També caldria imposar la reducció del consum de carn i de la ramaderia. Pel que fa a la distribució dels productes agrícoles l'administració n'hauria de controlar al màxim la corrupció i arribats a un cert punt, endegar una política de cartilles de racionament repartides segons les necessitats i controlades i supervisades pels ens locals.
   

Bé, espero estimats reis que els meus desitjos no us semblin excessius i que, com que he estat bon minyó en aquest darrers anys, me'ls concediu. Agraint-vos la vostra atenció i generositat per endavant m'acomiado.
Signat:
El somniador fantasma

Benvolguts lectors, ja veieu que he fet un exercici reconfortant. Pels que em coneixen, que no diguin que sóc un pessimista contumaç, aquí en teniu la prova, i si no ja anirem veient què passa en aquest món real (que no reial). Au, nosaltres mateixos.

Extorsió

Benvolguts/des,
Avui comentaré un fet que em va succeir ahir i que m'ha fet pensar en una manera de fer, que el nostre estimat ajuntament de Barcelona i, en general, l'administració de tot tipus està generalitzant com a modus operandi. Resulta que ahir a la tarda-nit la guàrdia urbana de Barcelona tenia muntats dispositius de 'control' en determinats barris de la ciutat. Aquests dispositius estan destinats, teòricament, a realitzar operacions de 'disuasió' als infractors. Veient com multaven al personal i a qui multaven i per les raons que ho fèien queda clar què hi havia en tota aquesta operació. El que hi ha darrera d'això és una operació encoberta de recaptació de fons. Si pensem una mica, l'estratègia està clara: l'ajuntament està sense diners, manera d'aconseguir diners ràpidament: pujar la taxa de sancionament a la ciutat. Això només té un problema, que desvirtua l'esperit pel qual es crea la sanció i, per tant, perd la seva efectivitat. Efecte: si la sanció és senzillament un mètode recaptatori, doncs l'opció és fer els tripijocs necessaris per que no t'enxampin (recordeu allò del país dels vius?). Si no ho fas, a part de pagar com un imbècil et prenen per un imbècil i clar, dels imbècils tothom se n'aprofita. Així doncs el que passa és que els ciutadans cada cop creuen menys en l'eficàcia i l'esperit de les normes i regulacions per veure-les, purament, com el que són: un mètode per fotre't els diners. Arribats a aquest punt i acceptada aquesta realitat es compren molt fàcilment perquè l'ajuntament (i l'administració en general) no fa res per erradicar els carteristes, la prostitució i la 'petita' delincuència, etc.: És més fàcil i més lucratiu anar a fotre multes i posar zones verdes, blaves o guals amagats però fer la vista grossa en les zones que hi ha realment perill en les infraccions (que, a més la guàrdia urbana ja coneix) o que anar a paliar els problemes endèmics de la ciutat o defensar els ciutadans devant dels abusos tant dels que estan fora de la llei com dels que la defensen. Bé, quin problema hi ha en aquesta dinàmica? Doncs que en una situació d'agreujament de la crisi econòmica degut, com ja sabeu, a la crisi energètica, les etapes de col.lapse van més ràpides en aquests països on les autoritats actuen 'de facto' diem-ne, amb un fort 'biaix'. Així, en qüestió d'uns pocs anys i, tal com van les coses, ens podem trobar amb un país on el pagar suborns sigui tant habitual com ho són les 'mordidas' en d'altres països. La situació d'ahir em recordava l'anecdota que explicava un amic rus sobre el que et pots trobar per les carreteres al voltant de Moscou on, per exemple un conegut de visita de negocis en aquest país, es va trobar un 'peatge' que era un camió atravessat a la calçada amb dos tipus amb metralletes, en parar, li van dir que el 'peatge' eren 150$, que evidentment va pagar religiosament. Ves per on la multa d'ahir em va costar 100Eu si els pagava abans de 20 dies i 200 Eu. si ho feia més tard. Tant pels mètodes (arbitrarietat i premeditació a més d'abús als més febles) com per la quantitat a abonar, l'anecdota d'ahir em va portar un cert flaire de terres russes. Res, doncs ja sabem, cordem-nos el cinturó perquè venen corbes i tobogans, de fet, no veig un futur tant llunyà en que recordem els temps d'avui com desitjables i dolços... Nosaltres mateixos.

Les proliferacions d'algues i les proliferacions d'humans

Aquest post vol ser una reflexió del que s'ha comentat en d'altres blogs amics, fent la comparació entre el comportament humà a escala planetària i el comportament dels ecosistemes marins planctònics. Bé, comencem doncs amb el que es coneix com proliferació algal: degut a certs factors favorables, la població de determinades microalgues pot elevar-se molt per sobre de les concentracions habituals, això pot provocar efectes negatius per altres espècies de l'ecosistema, per exemple, esgotar l'oxigen dissolt a l'aigua (produint el que es coneix per anòxia), del qual respiren els peixos i per tant arribar a matar-los. Vist en conjunt, els 'blooms' o proliferacions d'algues són un fenòmen que altera el comportament de l'ecosistema i, de fet, una hipòtesi de treball actual en ecologia de plàncton és trobar una relació entre l'augment de l'ocurrència dels blooms d'algues i el canvi climàtic o l'escalfament global. Fins aquí cal dir que des d'una visió antropogènica esbiaixada i superficial de l'ecologia es consideraria que els blooms són una 'anomalia' del sistema, ja que el 'desvien' del seu comportament usual (pels humans, és clar). Bé, si prenem un punt de vista més científic, cal dir que no, aquesta 'anomalia' seria com els incendis en els boscos mediterranis, mecanismes sobtats i extrems però ni molt menys aliens a l'ecosistema mateix. El bloom al cap i a la fi el que fa es crear una pertorbació de biomassa que anirà passant als nivells tròfics superiors per tal de 'repartir' d'alguna manera un excés de nutrients inorgànics existent en la base de la xarxa tròfica. Anem al cas que ens preocupa a nosaltres com a humans. Som com un bloom? D'entrada no, els blooms són recurrents en la dinàmica de l'ecosistema (l'altra cosa és la seva freqüència o recurrència i què la condiciona) el creixement exponencial (com el dels blooms de plàncton) de la població al planeta només s'ha produït un cop en la història de la humanitat, per tant no és recurrent i també és excepcional si mirem tota la història de la humanitat (la població humana era més o menys estable en època preindustrial). El bloom està integrat en aquesta dinàmica de l'ecosistema com una pertorbació que es propaga a nivells tròfics superiors, els humans no tenim cap nivell trofic per sobre, som els predadors dels predadors i, fins i tot, predem per diversió (pesca i caça 'esportiva'...). Finalment, el boom com a fenòmen integrat a l'ecosistema no el destrueix, els humans sembla ser que ens estem encarregant de destruir els ecosistemes amb que entrem en contacte. Per tant, sembla clar que l'analogia amb els blooms no és molt afortunada. Però aquí m'agradaria donar un apunt important. Tot i que ens sembli que els humans no considerem el planeta com una part nostra i per tant l'utilitzem com un instrument que acabarà per no servir-nos i al mateix temps per destruir-nos, jo diria que som un experiment curiós de l'evolució, que no ha arribat a un equilibri amb el seu entorn (no s'ha adaptat prou bé) i que, per tant, acabarà desapareixent d'aquest planeta. La vida continuarà i potser que dintre d'uns quants milions d'anys hi hagi alguna espècie que torni a poblar la superfície de la terra de forma majoritària, tal com ho van fer els dinosaures abans que nosaltres (que també, coincidències de l'univers, ara ens estem 'menjant' i són els que ens han permès crèixer exponencialment), si serà una espècie que tingui consciència d'ella mateixa o no, això ja són figues d'un altre paner, però tampoc no crec que sigui molt important, total pel que ens ha servit als humans... Nosaltres mateixos.