Independència i Col·lapse

 (ferransala.com/?p=22858)

Benvolguts/des lectors/es,

Hi ha darrerament al nostre país un tema recurrent en la política més actual, el qual està, d'alguna manera, sotragant la base del que s'ha vingut anomenant democràcia espanyola. Aquest tema, com ja podeu deduir, és la voluntat de secessió del nostre país respecte la resta de l'estat del qual forma part actualment. L'Antonio va fer un post interessant, després de la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona, comentant que les demandes independentistes catalanes eren un pas més en el col·lapse de l'estat. És evident que l'estat espanyol grinyola i que està acumulant tensió precisament per aquells punts que no s'han resolt mai satisfactòriament i que això, en època de mancança de recursos, és quan es posa més de manifest. Fins aquí l'estat de la qüestió, que hores d'ara no passaré a analitzar en detall a nivell polític i de perspectives de futur, sinó a nivell social. 

Un dels fets que vull apuntar aquí és que en ben pocs mitjans s'ha analitzat amb detall el que implica una manifestació multitudinària com la que hi va haver a Barcelona el proppassat onze de setembre. En primer lloc i des dels mitjans d'afiliació nacional espanyola es va intentar obviar, tal com s'ha vingut fent amb el moviment polític independentista tradicionalment. Però clar, obviar dos milions de persones al carrer és una mica difícil, sobretot perquè hi havia periodistes estrangers. Però, es que en aquest intent de minusculització del que implica una manifestació d'aquestes característiques el que no s'ha dit és que també hi van haver manifestacions a la mateixa tarda de l'onze a Girona, Lleida i Reus i que les participacions no van ser precisament anecdòtiques. Dit això doncs, hi ha una part important de la població que té unes demandes clares. 

Què fa l'estat, que teòricament és de tots? Menystenir-les, d'entrada. No entraré ara mateix en la legitimitat històrica de la nostra nació per decidir el seu futur, que la té, com qualsevol altra nació en el món. El que vull emfatitzar és que la gent, l'onze de setembre, es va manifestar per expressar el seu malestar amb la situació actual: política i econòmica. I més enllà del que es pugui dir, el mateix moviment de descontentament, ofereix una opció-solució clara: una organització territorial diferent de l'actual. Fins aquí s'hi pot estar d'acord o no, però hi ha un fet que ha de cridar l'atenció i que, al meu entendre, és irrenunciable. Aquest moviment el que està demanant ho fa amb una proposta radicalment democràtica i pacífica: Volem un canvi, però aquest canvi ha de ser decidit i recolzat per la majoria del país en una votació. Per tant, més enllà de que pugui molestar, o no agradar sentimentalment, tant la demanda com les formes en que es porta a terme (una gran manifestació pacífica i festiva) està, al meu entendre, per sobre de qualsevol altre camí, i ho està perquè és la garantia de cohesió social i d'absència de violència. I això precisament, des del mes passat, s'ha vingut atacant des del menyspreu i l'amenaça de violència (intervenció militar al més pur estil franquista). Entenc que als poders establerts els faci por la democràcia, de fet és normal, però que entengui aquí el ciutadà espanyol que amb les demandes de llibertat de Catalunya hi ha molt més en joc que la 'unidad sagrada del imperio' hi ha en joc la feble democràcia espanyola i, per tant, el benestar dels mateixos ciutadans dels altres territoris de l'estat. I hi és en joc independentment de que Catalunya acabi tenint un estat propi, el que hi ha en joc i es posa a proba és la maduresa democràtica de la resta de l'estat. Estem en una cruïlla històrica i, com sempre en els darrers segles, però sobretot en el passat, Catalunya ha liderat els processos d'aprofundiment democràtic a l'estat espanyol i, precisament, després ha estat la més represaliada, a nivell col·lectiu, quan aquests han fet fallida. Cal que, des d'Espanya prenguin nota d'aquest fet els demòcrates que allí hi puguin haver, perquè de com la societat espanyola gestioni aquest moviment democràtic que ha sorgit a Catalunya, en pot derivar realment un punt d'inflexió històric en millora de la mateixa democràcia espanyola, i per tant, allunyar-los del fantasma de la dictadura que, siguem honestos, ja comença a apuntar actualment a l'estat. 

Per acabar, la història ens ensenya que la democràcia dóna més garantia de convivència i pau. Justament en situacions com l'actual de col·lapse estatal i perill de col·lapse societari, les iniciatives democràtiques poden donar una resposta per a una transició més suau cap a la societat que, a mitjans d'aquest segle, caldrà tenir a punt. Continuarà.

Salutacions,

SZD

Oil Crash: cap a una societat més violenta? (part III)

(http://guerrafrances.tradinet.org/web/societat/resistencia.php)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser més aviat una suggestió per al pensament i al debat, ja que, com veureu, dins de les negres perspectives on s'endinsa, pretén aportar una visió constructiva en el sentit àmpli de la paraula. Així doncs intentaré d'animar als lectors a decidir enfrontar-se a la situació i tirar una mica pel dret.

Amb els dos posts anteriors hem vist com el Crash ens planteja un risc molt clar d'increment de la violència, tant a nivell social com a nivell de delinqüència. Com els lectors ja hauran vist, aquests efectes no són res més que la conseqüència sobre una societat excessivament materialista i individualista de la creixent escassetat de recursos en el futur proper. Fins aquí podríem dir que he fet un possible diagnòstic de la situació futura, però ¿quines poden ser les propostes per oposar al deteriorament social, conseqüència del col·lapse de les estructures que, hores d'ara, mantenen l'ordre i eviten que es caigui en un caos derivat dels col·lapses successius?. Hem de tenir en compte que un cert grau de col·lapse és inevitable (de fet ja l'estem vivint), el que és perfectament evitable és arribar a la fase quatre o cinc d'aquest col·lapse. Veiem doncs què pot arribar a passar que se surti del camí catastròfic, és a dir, quines bifurcacions esperançadores aniran apareixent en el camí a mesura que les condicions socioeconòmiques es vagin deteriorant. 
 

Primer de tot doncs, diré que, en front del que ara tenim, el deteriorament del sistema també implicarà un deteriorament de les estructures emergents (estats, multinacionals, partits polítics, grans grups de poder, etc...) que en les primeres fases es veuran forçades a mantenir-se pressionant al màxim a la massa de població que restarà sota la seva influència, principalment en el centre o els barris rics de les ciutats. Per tant, aquesta degradació de les estructures emergents implicarà un més alt grau de llibertat per assolir un funcionament social 'paral·lel' i és en aquest sentit que es donarà un cada cop més gran funcionament 'alternatiu' (mercat negre, economia submergida, etc.) el cas, en aquesta situació és que, en societats prou madures o conscienciades, aquest funcionament alternatiu no té perquè degenerar en una estructura paral·lela opressora (com es dóna i s'ha donat a Sud-Amèrica en certes regions, on s'ha ajuntat un estat corrupte sotmès a interessos aliens amb una oposició armada que acaba caient en els mateixos vicis que volia combatre). I és aquí on una societat amb un teixit cívic important i prou madur, funcionant de forma autònoma, pot fer una transició cap a la resiliència, cristalitzant al voltant de nuclis pre-existents i amb prou perspectiva i coneixement organitzatiu. 

Per tant i primer de tot doncs, cal un canvi radical de consciència per part dels que són conscients del problema real al qual ens enfrontem. He intentat, en diversos posts suggerir cap a on cal, des del meu parer, enfocar els esforços en aquest canvi de consciència i, en aquest sentit, mai em cansaré de repetir com un mantra la paraula clau: decreixement. Però m'agradaria concretar què vol implicar aquesta paraula, en el cas particular del nostre país, complementant potser les idees aportades per gent més sàvia que el que escriu. Avançant alguna idea crec que, pel canvi de consciència que és necessari, la base rau en un concepte: responsabilitat. I aquí deixeu-me emfatitzar que, precisament, quan s'és responsable de les pròpies accions i decisions, no existeix la culpabilització (mètode utilitzat actualment com a concepte distractor i manipulador des de tots els sectors i col·lectius implicats en el col·lapse). Fins ara hem estat vivint en una societat irresponsable, i hi seguim vivint, ja que culpabilitzem als més poderosos, o a nosaltres mateixos, per la situació que patim. També culpabilitzem de la nostra situació la corrupció generalitzada com a causa primera de la crisi. No! fem-nos responsables, perquè el que culpabilitza no accepta, reacciona, però els que accepten sense culpabilitzar a res ni a ningú, aquests, realment tenen el futur a les seves mans, perquè són aquells més preparats per caçar les oportunitats que vagin apareixent davant seu i per adaptar-se a un entorn cada cop més diferent del que coneixien. Només per acabar, recordar que tot i que queda temps cada cop ens en queda menys per preparar-nos.

Salutacions,

SZD

Oil Crash: cap a una societat més violenta? (part II)

(http://www.gamespot.com/mafia/images/user/Po8M70sg7hqc5B_kkg/)

Benvolguts/des lectors/es,
Com a continuació del post anterior, en el que parlava de la violència social comentaré quina és la perspectiva de l'altre tipus de violència que podem patir en una societat en col·lapse: la deguda a la delinqüència. Per donar un esbós d'aquest aspecte em referiré a l'informe d'aquest any de la Oficina de les Nacions Unides sobre les Drogues i el Crim (UNODC). Aquest informe intenta respondre, bàsicament, a la pregunta: hi ha alguna influència de l'economia d'una certa àrea o regió en el crim en aquesta regió o àrea? O dit, d'una altra manera, els períodes de crisi econòmica tenen influència en els nivells detectats de criminalitat? La resposta de l'estudi és contundent: tot i que no es demostra que hi hagi una relació causa-efecte, hi ha indicis, tant visuals (mirant l'evolució de les dades) com estadístics, de que sí que hi ha una relació entre els canvis en els factors econòmics i canvis en la delinqüència, portant a pics de crim en els períodes de crisi. Aquests resultats són consistents amb la teoria de la motivació criminal, la qual suggereix que l'estrès econòmic pot augmentar l'incentiu perquè els individus s'involucrin en conductes il·lícites. Per tant, les dades disponibles no donen suport a la teoria de l'oportunitat delictiva, la qual diu que disminuir els nivells de producció i consum pot reduir alguns tipus de delictes, com els delictes contra la propietat, a través de la generació d'un menor nombre d'objectius potencials del crim.
 
Per altra banda, l'interès general i el que li dóna més contundència a aquest estudi, és que s'han aplegat dades procedents de diferents àrees i en diferents estats i ciutats (en total 15 països), anant per això, més enllà dels estudis més usuals en aquesta temàtica que es solen reduir a zones concretes. L'informe, a més d'extreure conclusions visuals, proposa un model predictiu estadístic (utilitzant un model ARIMA). A partir d'aquest model es pot veure com evolucionarà la delinqüència a partir de les variables econòmiques.

Les principals conclusions a les que arriba l'informe doncs, són:

• en vuit dels països analitzats els canvis econòmics venen associats a canvis clars en la delinqüència
  
• en període de crisi (2008/2009) apareix un increment del robatori amb violència, tot i que en segons quin context l'homicidi i el robatori de vehicles també incrementa
  
• el model estadístic dona un cert retràs (que va, en mitjana, de mig mes a quatre mesos) en l'efecte de la situació econòmica sobre els nivells de delinqüència
  
• l'estudi dóna un model amb el que fer prediccions tres mesos per endavant, utilitzant informació de les tendències passades de delinqüència i de canvis en les variables econòmiques
  

Vist l'informe, podem extreure'n dues conseqüències:
a) Que, efectivament, la crisi i el seu agreujament portarà associada més delinqüència, en particular pel que fa als robatoris i a l'increment de la violència en aquests.
b) Que si això és públic (vostès i jo ho podem veure en aquest informe) doncs com sempre, les elits de poder també ho saben i per tant ja n'estaran prenent bona nota per protegir-se (per alguna cosa s'esta incrementant el nombre de policies i, ja a Grècia, el negoci de la seguretat privada és dels pocs que va endavant). Per tant, com ja havia comentat en un altre post, les classes dirigents i les elits de poder responen a la situació de crisi (i eventual Crash) amb més BAU: més repressió, més control i per tant, al cap i a la fi, més violència per contenir la inestabilitat social i l'augment de la criminalitat.

En fi, que ja veiem que el panorama no és molt engrescador. Però és que per altra banda i, com no podia ser d'altra manera degut a la corrupció, en aquesta crisi el crim organitzat (les màfies) fa l'agost (gràcies AMT per l'article). Segons les afirmacions d'Antonio Maria Costa, director de l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte “a l'any 2009 els guanys provinents d'organitzacions criminals eren l'únic capital líquid d'inversió que tenien alguns bancs durant la crisi". Per altra banda segons paraules de Roberto Saviano a La Repubblica: "Per tant, és possible determinar el moment precís en que les organitzacions criminals italianes, russes, els Balcans, japonesos, africans, indis, s'han convertit en crítiques per a l'economia mundial, és a dir: La segona meitat del 2008, quan la manca liquiditat s'ha convertit en el principal problema en el sistema bancari ".

Per posar un exemple, hi ha el cas de la institució financera HSBC sospitosa de blanquejar diner dels càrtels de droga mexicans. La part final de l'article del NYT és particularment interessant, quan diu que també s'investiguen altres entitats financeres. O sigui, que al final, tothom s'apunta a 'la festa de la rentadora'.

(http://www.nytimes.com/2012/08/25/business/us-said-to-investigate-money-laundering-at-hsbc.html?_r=2&pagewanted=1&hpw&adxnnlx=1346335278-8OlWDnlcvEOr9a2p3KRgyQ)

En fi, ja veiem de què va la cosa pel que fa als moviments i les relacions banca-estat-crim. Res que no poguéssim sospitar abans. Però és que ara, com es diu col·loquialment, 'els números canten', vostès amables lectors faran bé d'extreure les conclusions més adients i prendre les mesures que creguin convenients.
Salutacions,
SZD

Oil Crash: cap a una societat més violenta?

 (http://www.peopleofcolororganize.com/analysis/revolutionary-initiative-political-violence-reactionary-revolutionary/)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén donar algunes idees sobre un concepte que, fins i tot els més informats en l'Oil Crash comenten només superficialment, ço és, debatre si, amb el decreixement forçat al que ens veiem abocats, hi haurà una deriva violenta de la societat (vegeu per exemple el bloc del Dimitry Orlov com un dels que en fa menció i alguna de les seves presentacions). Aquesta qüestió per delicada i difícil cal, penso, que comenci a ser un tema de debat en els fòrums sobre aquesta temàtica. Llegint treballs de permacultura i sostenibilitat, d'agricultura ecològica o dels Transition Towns el tema de la sostenibilitat en un entorn molt més violent i insegur no s'afronta clarament i, per tant, em sorgeixen algunes preguntes. Davant escenaris de manca de recursos i talls de subministraments com els que haurem d'afrontar, hi ha el risc de saqueig, amb quina intensitat es pot donar? En un escenari de societat amb un alt nivell de corrupció i baixa consciencia social, quina serà l'opció per la gent desesperada? ¿Quin serà el paper de les forces de seguretat en una societat que hagi de fer front a una manca d'abastiment generalitzat (falta de productes d'importació, talls d'electricitat i de comunicacions, infraestructures cada cop més deteriorades, etc.)?

Per començar doncs a donar una mica de llum a aquestes qüestions he llegit el treball de l'ecòleg i estudiós dels moviments històrics Peter Turchin que crec que aporta idees interessants. Aquest científic és capdavanter en donar una visió alternativa de la història, intentant entendre l'evolució de les diferents societats des del punt de vista dels sistemes dinàmics. Doncs bé, en Turchin comença per l'estudi de les societats agràries i intenta caracteritzar els cicles que apareixen en aquestes societats i trobar-ne les causes inherents. A partir de les dades estudiades, proposa una teoria que anomena demogràfica-estructural. Tot seguit proposa un model senzill (que podeu trobar en detall en un dels seus llibres), basat en aquesta teoria, per entendre els cicles històrics, prenent tres variables: el nombre d'habitants, els recursos de l'estat i la violència (guerra) interna. Aplicant aquest model senzill aconsegueix reproduir cicles documentats, per exemple, a la història Xinesa o a l'Anglaterra medieval. 
 

Perquè tot aquest paràgraf amb aquesta teoria històrica? Doncs perquè com diu en John Michael Greer en el seu bloc, la història ens ensenya com poden anar les coses en el futur. Si continuem amb en Turchin i amb la teoria demogràfica-estructural, en un article recent l'aplica a la societat industrial, als EUA, i troba això:

(extret de la web de'n P. Turchin: http://cliodynamics.info/)

Un apunt d'interès és que en la seva recerca mira de quantificar la violència social separant-la de la violència que té com a origen la delinqüència. Així doncs, com podem veure en la gràfica, només es té en compte el que podríem anomenar violència col·lectiva. Si ens hi fixem, i segons el que explica en els seus articles, hi apareixen cicles en el comportament. En particular el que l'autor anomena 'cicles seculars'. Doncs bé, la teoria prediu que, variables com la violència social o col·lectiva, han de canviar durant un cicle secular d'una manera predictible. En particular, les oscil·lacions de violència social es correlacionen positivament amb l'oferta laboral, la desigualtat de la riquesa, i la competència intra-elit (referint-se a les elits dirigents), i es correlacionen negativament amb les mesures econòmiques i biològiques del benestar (preu del treball, salut). Segons l'autor, aquesta correlació pot presentar desajustos, a causa de la mesura i el soroll del procés, i, en alguns casos, pel que fa als processos de retroalimentació entre variables. Però tot i així ens dóna una certa idea quantitativa de per on poden anar les coses. Bé doncs, suposo que ara ja s'hauran fixat en quina és l'evolució cap al següent cicle de violència, no? (l'any 2020).

Només queda afegir-hi una qüestió a tot plegat: aquesta teoria aplicada a l'època industrial dels USA, com es veuria afectada per un decreixement energètic que amplifica les variables d'oferta laboral, desigualtat de la riquesa i competència intra-elit? ¿Sembla ser que hi hauria el que es coneix en l'estudi de les ones com una interferència constructiva de les variables cap a una amplificació de la violència social? 
 
Vostè, amable lector/a, en podrà extreure les conclusions que cregui més adients.
Salutacions,
SZD

Poder i polítics: una raó del BAU en l'administració

(http://education.scholastic.co.uk/resources/8185)

Benvolguts/des lectors/es,
Tal com vaig anunciar en un altre post, toca parlar una mica dels polítics que tenim i que, cada cop més, estan obtenint, ja no el descrèdit, sinó el menyspreu d'un ampli sector de la societat. Quedi ben clar per endavant que tot el que diré no és una justificació del comportament de certs individus sinó una manera d'entendre què fan i perquè.

La teoria dels sistemes dinàmics i una des les seves derivacions, la teoria del caos, ens pot ser molt útil per entendre certs aspectes (no la totalitat) de la realitat social. Per no fer aquest post molt abstracte deixeu-me parlar d'un insecte: les formigues. Aquest insecte es coneix també com un  'insecte social' (com ho són les abelles, les vespes i els tèrmits) i és que, sent un organisme simple (res en comparació als mamífers o humans) exhibeix un comportament social, és a dir a partir d'interaccions individuals senzilles crea el que es coneix com propietats emergents típiques en els sistemes dinàmics. La creació del formiguer, per exemple, no obeeix cap patró ni disseny establert en els individus sinó que és conseqüència de les interaccions dels individus entre ells i del medi amb el que es troba tota la població de formigues.
Prenent aquest exemple, podem fer una conceptualització senzilla del que fem els humans: creem propietats i estructures emergents: empreses, nacions, estats, partits polítics, grups socials. Un cop creada l'estructura podem dir que adquireix un comportament autònom, més enllà del comportament individual. Un exemple curiós és el de Steve Jobs, crea Apple i, passats un anys, la seva pròpia empresa l'acaba fent fora. Bé, doncs si tenim en compte el sistema econòmic-polític en un estat occidental considerat 'democràtic', tindríem estructures emergents en forma de grans empreses o grups de poder econòmic i, per altra banda, partits polítics. Per un costat els grups de poder econòmic cercaran créixer (en capital, mitjançant l'obtenció de beneficis) per l'altra, els partits polítics també buscaran créixer amb l'accés i el manteniment en una gran empresa, que és l'estat. Per mantenir-se en el poder aquesta estructura emergent, el partit polític, mirarà de tenir influència sobre els electors (deixo al lector/a pensar quin són els mètodes que pot utilitzar un partit polític per obtenir aquesta influència).

Si tenim en compte aquesta manera d'entendre la realitat política veurem que és més senzill posar-nos en la pell d'un polític en el poder: és només un gestor dels interessos econòmics que l'han 'ajudat' (llegeixi's finançat) a arribar allí i, com a gestor d'una gran empresa (l'estat) mirarà d'obtenir el màxim benefici, no per l'estat, sinó pel partit que representa o pels interessos que representa. Quines diferències hi ha entre el directiu d'una empresa i el directiu d'un estat? Doncs que el seu càrrec no només dependrà de l'eficient que sigui i de que l'empresa que dirigeixi tingui un balanç positiu, sinó dels equilibris que pugui fer amb la manipulació de la població per un costat i, per l'altre, tenir contents als sectors econòmics que l'ajuden en aquesta manipulació i, per tant, el mantenen en el poder.

I ara ve la conseqüència del que he anat explicant en el post. Si per una banda tenim estructures emergents de diferent tipus (econòmiques, socials, polítiques) que acaben tenint un impacte sobre la realitat individual, perquè, tal com hem vist adquireixen un funcionament autònom. I, per altra banda, aquestes 'super-estructures' emergents es formen degut a les interaccions individuals (com les formigues que creen el formiguer) llavors, la clau de tot plegat està en canviar la manera d'interactuar individualment.
Tot sovint, en les xerrades sobre Oil Crash surt el tema de canviar l'estructura política i econòmica, de manera que hi hagi un canvi total en el sistema i que això porti a una societat més justa i resilient. Quan comento que el control individual del consum i el canvi en els hàbits que tenim és una peça clau en aquesta transició, sovint surt la idea que ens han inculcat des de fa temps: l'individu sol no pot transformar el sistema. Com veiem, l'ecologia ens diu que això no és així: canviem les nostres interaccions individuals i, conseqüentment, canviarà la societat. No som conscients del potencial que tenim, perquè fa molt de temps que l'abundància de recursos ens ha convertit en peces insignificants davant de les estructures emergents que el paradigma actual ha creat i, realment, els intents de canvi en aquest paradigma sortint des de petits col·lectius o individus sempre han estat difícils. Però estem en un moment únic, un moment on el sistema ha arribat al límit d'expansió i, és precisament en aquestes situacions, en les transicions de fase, on el sistema és especialment sensible a la propagació de petites aportacions (pertorbacions) que canviïn radicalment la tendència: des d'una deriva a una societat en col·lapse, cap a una societat resilient mitjançant una interacció entre individus basada en el decreixement. Ara, més que mai, és necessari el compromís individual per canviar el model que ens està duent al col·lapse.
Salutacions,
SZD

El Col·lapse de l'Agricultura

(http://www.pixmania.com/es/es/561645/art/playmobil/6715-el-granjero-y-su-tra.html)
 
Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post proposo parlar d'un tema que surt de manera tangencial en les xerrades sobre Oil Crash i que, també en algun post, he mencionat. I és que, no ens n'adonem prou, però l'agricultura és la base de la nostra societat (de fet la base de gairebé qualsevol societat, exceptuant, és clar, les caçadores-recolectores). Les dades i idees en que em basaré en aquest post les podeu trobar en el fantàstic llibre 'Eating Fossil Fuels'  i en l'article, ja un clàssic, de M. Giampietro i D. Pimentel i també el de Pimentel i Giampietro tots dos publicats a l'any 1994. Crec que el tecno-optimisme actual ens ha portat a assumir com un fet natural que la producció agrícola en els països industrialitzats era una obvietat garantida, i hem permès que la globalització no només desplacés la producció industrial cap a països anomenats 'en vies de desenvolupament' sinó que el que s'ha fet és globalitzar l'agricultura. Aquesta globalització ha comportat dos aspectes especialment nocius pels temps futurs immediats: la producció intensiva de monocultius i, com una de les conseqüències importants pel que fa al consum de combustibles fòssils, la intensificació del transport de productes a llargues distàncies.
Tot plegat es pot condensar en el que D.A. Pfeiffer anomena 'el fracàs de la Revolució Verda'. Aquest fracàs es manifesta en quatre punts principals: Increment del consum energètic en l'agricultura, no s'aconsegueix acabar amb la fam al món i s'incrementa la degradació del sòl i la degradació de l'aigua dolça. Aquests punts ens porten a un risc elevat de col·lapse en l'agricultura. Anem a veure els quatre efectes:

Hi ha hagut un increment del consum energètic, multiplicant-se per quatre, mentre que les collites només han incrementat multiplicant-se per tres. Això s'ha traduït en que l'expansió de l'agricultura (intensiva i industrial) s'ha apropiat d'un 40% de la capacitat fotosintètica total del planeta, per tant, la resta de la biosfera es veu obligada a funcionar amb el que li queda. Per altra banda la producció de gra mundial entre 1950 i 1984 va incrementar en un 250% això és un increment brutal d'energia comestible per consum humà. Però aquest increment no ha vingut d'un increment de la llum del sol sinó a costa d'incrementar el consum energètic mitjançant combustibles fòssils (fertilitzants i pesticides). La revolució verda va desviar una part del flux d'energia total societari cap a l'agricultura, convertint-lo unes 50 vegades més gran que el flux d'energia que existia amb l'agricultura tradicional.

Tot i aquest increment brutal en la producció agrícola no s'ha aconseguit acabar amb la fam al món. Bàsicament perquè l'agricultura industrial (i la intensiva) no ha vingut acompanyada de polítiques socials i no ho ha fet perquè són incompatibles amb la mateixa agricultura industrial per les seves pràctiques. Per tant, més enllà de solucionar el problema, l'ha ajornat, amplificant-lo.

L'agricultura intensiva i la industrial produeixen, per les seves pràctiques i la seva metodologia, una progressiva degradació del sòl cultivable. Aquesta degradació es pot resumir en tres factors: erosió del sòl, pèrdua de fertilitat (per l'esgotament de nutrients i altres minerals) i l'increment de la urbanització, que redueix el sòl cultivable i, per tant, reforça l'ús de l'agricultura intensiva. S'estima que cada any 10 milions d'hectàries (Ha) de sòl cultibable són abandonades per la degradació del sòl.

Hi ha una progressiva degradació de l'aigua dolça. Els cultius irrigats mundials van arribar al seu màxim al 1978 (amb 0.48 Ha per persona), des de llavors aquesta superfície no ha fet més que disminuir, ja al 2004 havia baixat un 10%. Pel que fa a l'aigua necessària pel cultiu s'estima que en mitjana es necessiten 1000 tones d'aigua per produir una tona de gra. La progressiva salinització del sòl i l'esgotament dels aqüífers, a més de la competència de les grans urbs per l'abastiment d'aigua dolça, posen també interrogants en el desenvolupament d'aquest model agrícola. A més l'aigua d'escorrentia agrícola, per un costat, provoca problemes d'eutrofització en llacs, rius, estuaris i mars. Per l'altre, els pesticides contaminen aqüífers que acaben sent font d'aigua de boca pels habitants de pobles i ciutats. Com exemple: la US Environmental Protection Agency, va trobar 98 tipus diferents de pesticides (incloent el DDT) en l'aigua del subsòl en 40 estats (dels EUA) contaminant per tant, l'aigua de boca de més de 10 milions de residents.

Així doncs, amb aquest cop d'ull a la situació actual, podem entendre el perquè tenim un risc elevat de col·lapse quan el flux d'energia cap a l'agricultura no pugui augmentar perquè amb l'ús actual, només mantenint el flux no n'hi ha prou per salvar l'actual model. Només resta apuntar que alguns estudis suggereixen que sense l'aportació actual dels combustibles fòssils a l'agricultura, la població mundial que es pot sostenir és de dos mil milions de persones... Què hi podem fer? Això ja queda per un altre post.
Salutacions,
SZD

Aire condicionat

(http://www.canetdemar.cat/document.php?id=5590)



Benvolguts/des lectors/es,
Sent aquest un bloc sobre energia, feia temps que pensava que caldria fer alguna entrada sobre usos i hàbits pel que fa a l'ús de l'energia a les llars i locals públics. Ara que som a l'estiu és més que necessari anar amb compte amb l'aire condicionat. Per això us convido a llegir un post convidat de'n Ramon Busquets al qual agraeixo el temps i l'esforç d'escriure'l.

ELS HOMES NO SOM UN TERMÒMETRE

Us proposo un experiment científic a l'abast de tothom.

Sobretot, no ho feu sense la presència d'un adult.

-Agafeu tres palanganes de mida semblant (hi heu de ficar una ma)

-Ompliu la primera fins a dalt amb aigua freda de l'aixeta, com més freda millor (si voleu hi podeu afegir glaçons)

-Ompliu la segona fins a dalt amb aigua calenta ( intenteu no superar els 40º C, que hi heu de ficar la ma!!)

-Ompliu la tercera amb la meitat de la primera i la meitat de la segona.

-Col·loqueu-les: La freda a l'esquerra, la tèbia al mig, i la calenta a la dreta.

OK, ja esteu preparats.

-Fiqueu la ma dreta a la palangana dreta, estarà calenta ( si no sou daltònics )

-Fiqueu la ma esquerra a la palangana esquerra, estarà freda ( sou daltònics?)

-Manteniu-les-hi 10 segons ( temps de comptar fins a 10 o 20, segons la frisança)

-Fiqueu-les simultàniament (al mateix temps) a la palangana del mig ( tant se val que sigueu daltònics, o era dislèxics?).

CONCLUSIÓ:

Les mans tenen “sensacions” diferents malgrat estar submergides en un bany tèrmic uniforme ( la palangana d'aigua òbviament no està freda i calenta a l'hora ).

Definitivament no som termòmetres. En realitat només distingim diferències de temperatura, per tant per estar còmodes només cal estar més frescos que l'ambient a l'estiu, i més calents que l'ambient a l'hivern ( naturalment entre uns límits.)

A Espanya, el RITE (Reglamento de Instalaciones Térmicas en Edificios) regula les temperatures de disseny dels sistemes de climatització dels edificis en funció de les condicions termo higièniques i d'eficiència energètica.

La norma en vigor estableix uns límits de 21º-23º C de màxima a l'hivern, i 24º-26ºC de mínima a l'estiu. Sense tenir en compte la temperatura ambient.

Si proposéssim que aquestes temperatures de confort depenguessin de la temperatura ambient aconseguiríem:

-Estalvi energètic a l'estiu i a l'hivern, donat que l'energia que perd o guanya un edifici és proporcional al gradient (diferència) de temperatures.

-Estalvi sanitari, ja que diferències acusades de temperatura amb l'exterior afavoreixen l'aparició de trastorns de salut (grip, refredats, irritacions, al·lèrgies...)

Tot això amb una despesa pública mínima, ja que només requereix una reforma normativa sense més infraestructura.( en el fons calefacció i aire condicionat només hauran de funcionar menys).

Si algun dels lectors pot influir en la redacció de normatives nacionals li prego que tingui en compte aquestes senzilles consideracions:

Tmax hivern: 17ºC

Tmax hivern zones especialment fredes 15ºC

(suplirem el dèficit amb vestimenta, tal com fem a la primavera o tardor)

Tmin estiu 30ºC ( hi podem posar uns ventiladors)

En tot cas, una diferència màxima de cinc graus cèlsius amb l'exterior.

El que és incomprensible és que en plena recessió econòmica i amb un augment anunciat del 5% de la tarifa elèctrica en ple mes de juliol, (i el ple Peak-Tot!!) una de les recomanacions de la conselleria de salut ( A Catalunya Radio per ser més exactes) sigui passar un MÍNIM de dues hores al dia en un ambient amb aire condicionat, perquè les temperatures fregaran els 35ºC !!

Moltes gràcies.

Ramon Busquets

PD: Els homes no som termòmetres fa referència al gènere Homo, no als humans masculins (Poseu-hi @ si voleu).