El Col·lapse de l'Agricultura

(http://www.pixmania.com/es/es/561645/art/playmobil/6715-el-granjero-y-su-tra.html)
 
Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post proposo parlar d'un tema que surt de manera tangencial en les xerrades sobre Oil Crash i que, també en algun post, he mencionat. I és que, no ens n'adonem prou, però l'agricultura és la base de la nostra societat (de fet la base de gairebé qualsevol societat, exceptuant, és clar, les caçadores-recolectores). Les dades i idees en que em basaré en aquest post les podeu trobar en el fantàstic llibre 'Eating Fossil Fuels'  i en l'article, ja un clàssic, de M. Giampietro i D. Pimentel i també el de Pimentel i Giampietro tots dos publicats a l'any 1994. Crec que el tecno-optimisme actual ens ha portat a assumir com un fet natural que la producció agrícola en els països industrialitzats era una obvietat garantida, i hem permès que la globalització no només desplacés la producció industrial cap a països anomenats 'en vies de desenvolupament' sinó que el que s'ha fet és globalitzar l'agricultura. Aquesta globalització ha comportat dos aspectes especialment nocius pels temps futurs immediats: la producció intensiva de monocultius i, com una de les conseqüències importants pel que fa al consum de combustibles fòssils, la intensificació del transport de productes a llargues distàncies.
Tot plegat es pot condensar en el que D.A. Pfeiffer anomena 'el fracàs de la Revolució Verda'. Aquest fracàs es manifesta en quatre punts principals: Increment del consum energètic en l'agricultura, no s'aconsegueix acabar amb la fam al món i s'incrementa la degradació del sòl i la degradació de l'aigua dolça. Aquests punts ens porten a un risc elevat de col·lapse en l'agricultura. Anem a veure els quatre efectes:

Hi ha hagut un increment del consum energètic, multiplicant-se per quatre, mentre que les collites només han incrementat multiplicant-se per tres. Això s'ha traduït en que l'expansió de l'agricultura (intensiva i industrial) s'ha apropiat d'un 40% de la capacitat fotosintètica total del planeta, per tant, la resta de la biosfera es veu obligada a funcionar amb el que li queda. Per altra banda la producció de gra mundial entre 1950 i 1984 va incrementar en un 250% això és un increment brutal d'energia comestible per consum humà. Però aquest increment no ha vingut d'un increment de la llum del sol sinó a costa d'incrementar el consum energètic mitjançant combustibles fòssils (fertilitzants i pesticides). La revolució verda va desviar una part del flux d'energia total societari cap a l'agricultura, convertint-lo unes 50 vegades més gran que el flux d'energia que existia amb l'agricultura tradicional.

Tot i aquest increment brutal en la producció agrícola no s'ha aconseguit acabar amb la fam al món. Bàsicament perquè l'agricultura industrial (i la intensiva) no ha vingut acompanyada de polítiques socials i no ho ha fet perquè són incompatibles amb la mateixa agricultura industrial per les seves pràctiques. Per tant, més enllà de solucionar el problema, l'ha ajornat, amplificant-lo.

L'agricultura intensiva i la industrial produeixen, per les seves pràctiques i la seva metodologia, una progressiva degradació del sòl cultivable. Aquesta degradació es pot resumir en tres factors: erosió del sòl, pèrdua de fertilitat (per l'esgotament de nutrients i altres minerals) i l'increment de la urbanització, que redueix el sòl cultivable i, per tant, reforça l'ús de l'agricultura intensiva. S'estima que cada any 10 milions d'hectàries (Ha) de sòl cultibable són abandonades per la degradació del sòl.

Hi ha una progressiva degradació de l'aigua dolça. Els cultius irrigats mundials van arribar al seu màxim al 1978 (amb 0.48 Ha per persona), des de llavors aquesta superfície no ha fet més que disminuir, ja al 2004 havia baixat un 10%. Pel que fa a l'aigua necessària pel cultiu s'estima que en mitjana es necessiten 1000 tones d'aigua per produir una tona de gra. La progressiva salinització del sòl i l'esgotament dels aqüífers, a més de la competència de les grans urbs per l'abastiment d'aigua dolça, posen també interrogants en el desenvolupament d'aquest model agrícola. A més l'aigua d'escorrentia agrícola, per un costat, provoca problemes d'eutrofització en llacs, rius, estuaris i mars. Per l'altre, els pesticides contaminen aqüífers que acaben sent font d'aigua de boca pels habitants de pobles i ciutats. Com exemple: la US Environmental Protection Agency, va trobar 98 tipus diferents de pesticides (incloent el DDT) en l'aigua del subsòl en 40 estats (dels EUA) contaminant per tant, l'aigua de boca de més de 10 milions de residents.

Així doncs, amb aquest cop d'ull a la situació actual, podem entendre el perquè tenim un risc elevat de col·lapse quan el flux d'energia cap a l'agricultura no pugui augmentar perquè amb l'ús actual, només mantenint el flux no n'hi ha prou per salvar l'actual model. Només resta apuntar que alguns estudis suggereixen que sense l'aportació actual dels combustibles fòssils a l'agricultura, la població mundial que es pot sostenir és de dos mil milions de persones... Què hi podem fer? Això ja queda per un altre post.
Salutacions,
SZD