dijous, 11 d’octubre de 2012

Independència i Col·lapse


 (ferransala.com/?p=22858)

Benvolguts/des lectors/es,
Hi ha darrerament al nostre país un tema recurrent en la política més actual, el qual està, d'alguna manera, sotragant la base del que s'ha vingut anomenant democràcia espanyola. Aquest tema, com ja podeu deduir, és la voluntat de secessió del nostre país respecte la resta de l'estat del qual forma part actualment. L'Antonio va fer un post interessant, després de la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona, comentant que les demandes independentistes catalanes eren un pas més en el col·lapse de l'estat. És evident que l'estat espanyol grinyola i que està acumulant tensió precisament per aquells punts que no s'han resolt mai satisfactòriament i que això, en època de mancança de recursos, és quan es posa més de manifest. Fins aquí l'estat de la qüestió, que hores d'ara no passaré a analitzar en detall a nivell polític i de perspectives de futur, sinó a nivell social. 

Un dels fets que vull apuntar aquí és que en ben pocs mitjans s'ha analitzat amb detall el que implica una manifestació multitudinària com la que hi va haver a Barcelona el proppassat onze de setembre. En primer lloc i des dels mitjans d'afiliació nacional espanyola es va intentar obviar, tal com s'ha vingut fent amb el moviment polític independentista tradicionalment. Però clar, obviar dos milions de persones al carrer és una mica difícil, sobretot perquè hi havia periodistes estrangers. Però, es que en aquest intent de minusculització del que implica una manifestació d'aquestes característiques el que no s'ha dit és que també hi van haver manifestacions a la mateixa tarda de l'onze a Girona, Lleida i Reus i que les participacions no van ser precisament anecdòtiques. Dit això doncs, hi ha una part important de la població que té unes demandes clares. 

Què fa l'estat, que teòricament és de tots? Menystenir-les, d'entrada. No entraré ara mateix en la legitimitat històrica de la nostra nació per decidir el seu futur, que la té, com qualsevol altra nació en el món. El que vull emfatitzar és que la gent, l'onze de setembre, es va manifestar per expressar el seu malestar amb la situació actual: política i econòmica. I més enllà del que es pugui dir, el mateix moviment de descontentament, ofereix una opció-solució clara: una organització territorial diferent de l'actual. Fins aquí s'hi pot estar d'acord o no, però hi ha un fet que ha de cridar l'atenció i que, al meu entendre, és irrenunciable. Aquest moviment el que està demanant ho fa amb una proposta radicalment democràtica i pacífica: Volem un canvi, però aquest canvi ha de ser decidit i recolzat per la majoria del país en una votació. Per tant, més enllà de que pugui molestar, o no agradar sentimentalment, tant la demanda com les formes en que es porta a terme (una gran manifestació pacífica i festiva) està, al meu entendre, per sobre de qualsevol altre camí, i ho està perquè és la garantia de cohesió social i d'absència de violència. I això precisament, des del mes passat, s'ha vingut atacant des del menyspreu i l'amenaça de violència (intervenció militar al més pur estil franquista). Entenc que als poders establerts els faci por la democràcia, de fet és normal, però que entengui aquí el ciutadà espanyol que amb les demandes de llibertat de Catalunya hi ha molt més en joc que la 'unidad sagrada del imperio' hi ha en joc la feble democràcia espanyola i, per tant, el benestar dels mateixos ciutadans dels altres territoris de l'estat. I hi és en joc independentment de que Catalunya acabi tenint un estat propi, el que hi ha en joc i es posa a proba és la maduresa democràtica de la resta de l'estat. Estem en una cruïlla històrica i, com sempre en els darrers segles, però sobretot en el passat, Catalunya ha liderat els processos d'aprofundiment democràtic a l'estat espanyol i, precisament, després ha estat la més represaliada, a nivell col·lectiu, quan aquests han fet fallida. Cal que, des d'Espanya prenguin nota d'aquest fet els demòcrates que allí hi puguin haver, perquè de com la societat espanyola gestioni aquest moviment democràtic que ha sorgit a Catalunya, en pot derivar realment un punt d'inflexió històric en millora de la mateixa democràcia espanyola, i per tant, allunyar-los del fantasma de la dictadura que, siguem honestos, ja comença a apuntar actualment a l'estat. 

Per acabar, la història ens ensenya que la democràcia dóna més garantia de convivència i pau. Justament en situacions com l'actual de col·lapse estatal i perill de col·lapse societari, les iniciatives democràtiques poden donar una resposta per a una transició més suau cap a la societat que, a mitjans d'aquest segle, caldrà tenir a punt. Continuarà.
Salutacions,
SZD

5 comentaris:

Aral ha dit...

Comparteixo totalment la teva opinió de que a Espanya actualment no hi ha democràcia, pels catalans i no catalans. Pobre 25% d'extremenys (per exemple) que no tenen ni l'esperança de sortir d'aquest país de plutòcrates-extractors-de-rendes que la seva prioritat és conservar el poder, encara que sigui d'un país empobrit. Potser la principal raó per marxar.

vicent ha dit...

M'agradaria obrir un diàleg sobre el teu comentari, que em sembla raonat, però sobre el que he de fer unes puntualitzacions:
La demanda d'independència, que em sembla respectable, com no?, i més quan l'estat està quedant fora de contingut, buit, ja que es comença a mostrar incapaç de complir amb les obligacions que a un estat democràtic li otorguen legitimitat:
oferir educació de qualitat i gratuita.
una bona sanitat
seguretat
i un llarg etcètera relacionat generalment amb els ddhh.
Aci però comença la meua desentesa amb el teu article. El crashoil ens posarà en molts temes en situació límit, que en una possible disgregació de l'estat no es podran assumir;
1-Davant la pressió migratòria que patirem degut a la fam que va a invair tota àfrica, que ofereixes millor que l'exèrcit, i res de demagògia, que si els nostres fills pateixen fam, pot ser un tema vítal.
2-Com dividim el deute entre Catalunya i Espanya, el més raonable es l'impagament, que és on arribarem.
3-Als extremenys, els deixem quan més ens necessiten, que fem amb la solidaritat, no hi ha només Madrid.
4-Si Espanya es morís de fam, penseu no hi haurà pressió demogràfica per part de la resta de l'estat?
5-Com estructurarem la futura gestió energètica, tenint en compte que Catalunya depén pràcticament al 100% d'energia importada. Segurament en un futur dependrem altra vegada del carbó de les mines Asturianes, i gas vasc, tot i que ara no siguen rentables pel seu TRE, espera, i això, ho saps.
El meu es un discurs de por raonada, coneixes les dades, i saps que el millor es evitar els passos que ens duen al colapse, realment abogues per recolzar el tercer pas?, vols posar per davant qüestions econòmiques i sentimentals, sabent que el problema de la crisi no està creada per l'estat, jugant amb el futur de la nació i generacions corresponents?
M'agradaria dir que em dona igual Espanya i Catalunya, m'importa la gent, i especialment el meu cercle íntim, pense que la disgregació de l'estat ara, afectarà negativament a la gent, i especialment als meus.
Espere continuar aquesta xarrada, i ànim.

vicent ha dit...

Disculpa'm, deuria haver llegit el comentari abans de publicar-ho per corregir-lo.La propera vegada ho faré millor. Es nota que no tinc experiència a l'hora d'escriure en un blog.

zhongdi ha dit...

@ Aral,
Gràcies pel teu comentari, de fet penso que els territoris d'Espanya sí que tenen una possibilitat de tirar endavant i és precisament buscant la seva pròpia resiliència, sense dependre de les subvencions a l'arbitri de la capital. Però aquí nosaltres hi podem fer ben poc, la inmediatesa del col·lapse en porta a buscar estratègies a nivell més local. Vivim temps intensos i interessants i els catalans hem de fer la nostra, constructivament.
Salutacions,
SZD

zhongdi ha dit...

@ Vicent,
Moltes gràcies pel teu comentari, les teves qüestions són molt adients i crec que, pel que fa a les diferents tendències ideològiques (dretes, esquerres, independentisme, unionisme) cal tenir molt en compte el col·lapse que, com la majoria intueix, comença a ser inevitable, al menys en les seves primeres fases.
Dit això deixa'm clarificar també el que, si em permets, desenvoluparé en els següents posts amb més detall. Però relacionat amb els punts que comentes crec que abans d'afrontar 'la realitat' del que pot arribar a ser cal tenir clar com ens agradaria o com creiem que seria un bon model político-econòmic per un món amb recursos decreixents, i això, des del meu punt de vista, crec que hauria de començar per la construcció d'una estructura política de baix a dalt, amb estructures vertebrades a l'entorn d'entitats administratives municipals, comarcals i regionals, amb una estructura superior a aquestes (entitats administratives supraregionals) que gestionin les necessitats comarcals i una entitat diem-ne en el vèrtex de la piràmide de supervisió i control (això ho vaig apuntar superficialment ja en un altre post). Pensem que a mesura que tinguem menys energia disponible per individu, per evitar el col·lapse total, cal anar cap a una estructura on la dimensió (tant política com administrativa, com espacial, sigui més petita). Aquest és el meu supòsit bàsic quan proposo que el col·lapse de l'estat ens duu de forma molt clara a una fragmentació d'aquest en diversos aspectes, entre ells el territorial. Què millor doncs que 'aprofitar' aquesta tendència disgregadora per muntar, ordenadament, estructures més petites que vagin, precisament, en la direcció decreixentista que, com també ja vaig suggerir en un altre post, cal que tingui qualsevol posició política que vulgui fer front a la crisi energètica.
Un altre punt interessant que planteges és quins són els perills bàsics de cara a possibles brots violents o 'invasions' de masses de gent famolenca i, segons entenc, el fet de tenir un exèrcit pot garantir la seguretat. Bé, no n'estic segur d'això, i a la història em remeto. Què ens diu que, en una situació de mancança, tant a dins com a fora, l'exèrcit que 'defensa' la població no cometi abusos i acabi convertint-se en un mal pitjor que el que pretén combatre? Sobre tot si, com és el cas de l'exercit que tenim és tan poc sensible a la democràcia? (senzillament perquè encara hi ha elements franquistes que el controlen). En definitiva, crec que les teves preguntes i suggeriments tenen molt de sentit però obren d'altres preguntes no menys preocupants que cal pensar amb calma i veure des de diferents perspectives. Per a mi no hi ha solucions a un problema tant complex com el que tenim davant, tenim diverses opcions i una tendència clara al deteriorament del BAU i crec que intentar extrapolar el que hi ha hagut fins ara al que hem de fer en el futur, mirant amb els ulls del BAU, ens pot confondre fins a cert punt. Per tant, més enllà d'estendre'm en aquesta ja llarga resposta et pregaria que llegissis els pròxims posts i que continuem el debat en aquests. Moltes gràcies per la teva aportació i espero que continuïs animant-te a fer més comentaris en el futur.
Salutacions,
SZD