Nacionalismes i Oil Crash: Catalunya i Espanya

(http://www.racocatala.cat/noticia/21612/lestat-espanyol-sidentifica-franquisme-parlament-europeu)

Benvolguts/des,
Em surto de la serie de la TRE per fer un post polític, més que res
per donar lloc a debat entre els (pocs) lectors del bloc. Per tant el
que diré no és res que vulgui que passi si no, més aviat, quelcom que
pot passar, és a dir un risc al qual ens hauriem (o ens haurem)
d'enfrontar més aviat que tard. Bé, per centrar una mica el meu punt
de vista dividiré el post en tres parts: antecedents històrics,
indicis actuals i possibles escenaris de risc, a més  d'una petita (però
important)
reflexió final . El fil d'aquest post és
escatir algunes situacions que es poden donar amb alta probabilitat,
poder-les identificar i prepar-nos-hi al millor possible. La idea és donar uns possibles escenaris que tenen un nexe comú, una sensació que percebem els que estem conscienciats sobre el
problema de la crisi energètica i que apareix ocasionalment a les
discussions amb d'altres companys peakoilers: la deriva
violenta de la societat. Això, però, serà ja tema d'un altre post.

Antecedents històrics

No cal dir que, pel que fa a la realitat nacional Catalana fa segles
que s'ha plantejat com un repte i una necessitat veure d'integrar la
nostra personalitat i identitat nacional en un estat dominat
culturalment i ideològica per una altra nació, la Castellana o, com es
coneix actualment, l'Espanyola. Bé, dit això ,no faré cap llista del
que representa aquest encaix ni si s'ha aconseguit (és clar que no) o
si es possible o no que s'aconsegueixi (d'això, cada lector en tindrà la seva opinió). El
que vull ressaltar aquí és que la tendencia històrica ha deixat dues
identitats que, lluny de conviure simbiòticament (per dir-ho en termes
ecològics) han tingut una relació complicada. Per tant, una manera de
veure la relació històrica entre identitats és veure la seva plasmació
política i, això (per un llec en politologia com jo) és podria
resumir, grollerament, com l'enfrontament de dues visions
nacionalistes: la Catalana i l'Espanyola. Deixeu-me clarificar aquí
que el
terme nacionalista ha estat manipulat (demonitzat diria jo) des de fa alguns anys
interessadament, fent veure que segons qui no era nacionalista, però
si prenem la definició de nacionalisme (entès com l'expressió
política d'un sentiment nacional o de nació) veurem que això és
totalment falaç. En fi, que a l'estat Espanyol tindriem, com a
Catalunya, un ventall dins el mateix nacionalisme, que aniria des del
nacionalisme espanyol 'tolerant' amb les identitats perifèriques
(el Català entre elles) en un extrem i l''agressiu', que pretén
esborrar aquestes identitats eliminant la seva cultura i llengua, en l'altre. D'aquest tipus
de nacionalisme excloent i xenòfob en tenim un referent clar en el
franquisme, que és un moviment ideològic encara present, legal a
l'estat, que fa una defensa desvergonyida del terrorisme d'estat per
eliminar, entre d'altres depuracions, les identitats i cultures
diferents de la Castellana.
Al nacionalisme espanyol hi sorgeix com a contrapart política el
nacionalisme català, també amb un ventall ampli, que va des del
folklorisme anecdòtic fins a l'independentisme més deshinibit, tots
ells això sí, sempre emmarcats, per tradició, dins d'una forta
convicció majoritària democràtica i noviolenta (cal mencionar aquí clarament les excepcions
terroristes desmantellades de l'època dels 80). En fi, tenim doncs
que històricament hi ha una base política de tensió entre l'estat
Espanyol, fortament nacionalista, i unes identitats nacionals que
lluiten per sobreviure culturalment a un estat hegemònic amb
tendències uniformitzadores.

Indicis actuals

Que el nacionalisme espanyol més radical s'està desacomplexant, ja fa
temps que és força evident, des de que el PP va arribar al poder i,
sobretot quan ho va fer amb majoria absoluta, els ideòlegs
d'aquest partit es van veure reafirmats per, d'una forma
cada cop més descarada, reviure la ideologia que mai han negat i que,
via la fundació FAES, o des d'altres 'associacions d'intel·lectuals'
que van redactar el
'manifiesto por una lengua común', han actualitzat però que no és res
més que nacionalisme excloent, ja que afirma que hi ha una cultura i
llengua vàlida, l'espanyola, a la qual totes les altres han de
sotmetre's (això és nacionalisme lingüístic). Bé, això no es res més que el que va fer el general Franco
durant 40 anys, atacar les altres cultures peninsulars per intentar
fer-les desaparèixer i, casualitats de la vida, el PP, precisament no
ha condemnat mai el franquisme ni la dictadura, però clar, suposo que
una dictadura com la de general Franco no va ser terrorisme d'estat,
no? En fi, estem parlant d'indicis, anem per més. L'altre gran partit
nacionalista espanyol el PSOE, amb sucursals regionals a totes les
autonomies, no ha fet res per oposar-se a aquesta deriva
ultranacionalista espanyola, senzillament ha pactat quan li ha
convingut electoralment i s'ha aprofitat, com ho ha fet el PP, de
l'herencia franquista per mantenir una estructura d'estat només
parcialment democràtica, perquè, tot i que no sóc expert en dret, el
que és molt evident és que l'estat que tenim no és un estat
democràtic, perquè un estat democràtic es caracteritza a més de per poder
votar, per tenir una separació clara dels tres poders i perquè, sobre
tot, la voluntat del poble és sobirana. En aquest estat la voluntat del
poble és filtrada, condicionada i revocada per uns senyors jutges del màxim tribunal espanyol,  escollits a dit.
Curiosament,  els moviments de moda actualment que
reclament més democràcia no diuen res
d'aquesta herència franquista i es centren en les circumscripcions
electorals o es passen a un radicalisme assembleari que, estaria bé si
haguessim fet els deures abans pel que fa al que ja està inventat i
funcionant en d'altres països. En fi, que ja veiem que els indicis
actuals ens indiquen que segurament prendrem mal. Per un costat un
estat hereu d'una dictadura, als crims de la qual ningú ha passat
comptes i que, a més d'això, aquesta casta de privilegiats (els hereus
de la dictadura), lluny
d'avergonyir-se'n veuen lícit i natural tornar a imposar la seva
ideologia supremacista ja sense cap vergonya, amb excuses que farien
riure si no fessin agafar vergonya aliena (recordo que hi ha partits clarament feixistes
legals a l'estat, partits que fan bandera del terrorisme d'estat i del
racisme, de la violència ideologica... no hi havia una llei de
partits? ah! que només s'aplica a un determinat tipus de terrorisme). En mig de tot això, amb un
acte d'irresponsabilitat extrema s'alimenta a Espanya un
anti-catalanisme ferotge, per senzillament des d'aquí defensar democràticament
drets reconeguts a la carta de les nacions unides com a drets humans
(el dret d'autodeterminació n'és un d'ells) drets que no són
qüestionats per altres nacions llunyanes (el Tíbet, per exemple) però
quan toquen 'la unidad sagrada de la patria', llavors no valen. En fi,
que aquest anti-catalanisme per un costat, més el fet de sentir-se
menyspreat per l'altre i directament robat (l'espoli fiscal d'un 10% de PIB a Catalunya, reconegut pel mateix estat Espanyol no és dóna en cap altre zona de cap altre estat de la UE) fa que la corda es tensi  cada cop més. Si a tot això li sumem el fet que, tal com diu la Constitució Espanyola, l'exèrcit és el garant de la unitat de la 'patria' doncs ja tenim un coctel molotov servit, senyors, només cal afegir-hi l'espurna de l'oil crash perquè tot exploti.

Escenaris de risc

Aquí proposaré dos escenaris,  però es poden donar diverses combinacions intermitges:

Escenari 1. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
poc temps després es comencen a 'desactivar' les autonomies per reduïr
el dèficid que suposen, això s'utilitza clarament per atacar el poc
autogovern que queda de les altres nacions que hi ha a l'estat, en particular l'acarnissament és
més gran a Catalunya, s'anul·la definitivamen la inmersió lingüistica (tot i que canviar tot un sistema educatiu en època de carència això no és llençar diners i malbaratar recursos, com tampoc ho és obsedir-se amb una estructura ferroviaria radial encara que s'acabin tancant determinats trams per absència de viatgers). Si aquest atac a la ja malmesa cultura catalana no és prou, és a dir si no hi ha reacció per part de CiU i els partits autonomistes catalans, és seguiran envaïnt competencies fins a arribar a una prohibició de 'facto' de la llengua, sigui per menyspreu (provinciana i poc universal: de fet això ja es fa i s'ha vingut fent sempre, 'en espanyol, para que todo el mundo lo entienda', em van demanar en una xerrada a Pl. Catalunya els indignats). El fet és anul·lar l'autogovern, si ningú protesta s'aconsegueix el que es vol per submissió, si hi ha protestes del poble es reprimeix i si la resposta és institucional, llavors millor perquè ve el següent escenari. CiU accepta desapareixer intengrant-se a un PP en alça, en vista de que hi ha un retorn a un govern de concentración nacional espanyola. En aquest escenari degut a la manipulació dels mitjans de comunicació i a una repressió i censura encoberta, no hi ha reacció dels altres partits ni tampoc reacció popular en front de la perdua de llibertats individuals i col·lectives.


Escenari 2. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
segueix la seva política actual contra els nacionalismes perifèrics com en
l'escenari anterior, però a diferència d'aquest hi ha una reacció
popular que es tradueix en una d'institucional, el parlament i la
Generalitat es planten i declaren mesures d'oposició i la preservació
dels drets garantits a la mateixa Constitució Espanyola (alerta, perquè
no estic parlant de cap declaració d'independència, només de mantenir
l'autonomia). Aquest gest és interpretat per la part espanyola i venut
com una declaració de secessió i l'exercit surt al carrer per 'posar
ordre'. En fi, el govern de la Generalitat i part del parlament és engarjolat (hi ha precedents històrics, recordem Companys?) i es decreta l'estat militar i el toc de queda a tots els grans nuclis
urbans. Punt final, a partir d'aquí només cal llegir algun llibre d'història de després de la guerra civil per saber el que segueix i el que ens espera als catalans...

Reflexió final

Perquè m'he embrancat en un post tant especulatiu? Doncs perquè com
d'altres peakoilers em preocupa la reacció de la gent en moments de
tensió política i em preocupa més que res que es manipuli a la gent
per crear agitació com a excusa per després aplicar una repressió
desproporcionada. El sentit d'aquest post és tenir clar que aquest són
els riscos que ens podem trobar i que si ens trobem aquests escenaris
tinguem clar que les persones són el més important. Durant escenaris
de tensió política parts de la societat poden prendre partit i
estigmatitzar als 'altres'. Més que la repressió que pot venir per part
de l'exèrcit, el que pot ser realment perillós és que la societat
entri en una espiral violenta, que se separi els unionistes dels
independentistes, com els de dretes o els d'esquerres, els 'capitalistes' del 'poble'. La ideologia no
és el problema, tots sabem que el problema és no comprendre que hem
arribat al cim de producció de tots el recursos en el planeta. El
problema és no comprendre que no hi ha enemics, el veritable enemic és
la ignorància, que ens pot portar, com als habitants de l'Illa de
Pascua, al col·lapse. Aquest enemic, la ignorància, pot ser vençut com
va fer Sòcrates o com van fer a nivell col·lectiu els japonesos a
l'Època Edo, i dur-nos a uns escenaris post-col·lapse que ens
facin dignes del nom que ens hem donat com a especie: homo sapiens.
Salutacions,
SZD

La importància de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) i les previsions de futur (III)

Benvolguts/des lectors/es,
Com l'anterior, aquest post discuteix algunes idees del TRE introduïdes en el post anterior i pretén ser un més de sèrie al voltant d'aquest concepte. Així doncs aquí glossaré alguns comentaris crítics al treball citat anteriorment de la Dolores García per veure de contextualitzar-lo i d'entendre una mica fins on podem arribar amb treballs com aquests. En la segona part del post, utilitzaré una de les idees introduïdes en el seu article per fer un càlcul molt aproximat, en grans xifres i donar estimacions temporals de projecció de l'evolució del TRE (m'ajudaré també d'alguns conceptes de l'article també citat de'n U. Bardi).
Un comentari genèric sobre l'article del model World3-energy és que el model que s'utilitza és heurístic i, més enllà de les estimacions que ens dóna, depèn fortament de les aproximacions que hàgim pres en la matemàtica de les equacions del model. Tot i així cal dir que és un model 'simple' comparat amb els que utilitza l'AIE per fer les seves projeccions de futur. Així doncs, al ser heurístic no ens permet fer estimacions que ens assenyalin possibles relacions fonamentals (el que es diria en física primers principis) és a dir, no ens permet 'validar' hipòtesis més enllà del model mateix. Per posar un exemple, sabem que la producció industrial i d'aliments pot decreixer si el TRE baixa, però com que les interaccions que hi posem depenen de la funció que triem, no podem dir si el que ens dóna el model serveix per qualsevol variació de la TRE i, per tant, no podem afirmar quina variable es veurà més afectada per la TRE de manera objectiva. Però, per a mi, no és aquest el major problema quan parlem de fer estimacions de futur. Hi ha un aspecte clau que s'obvia i aquest és que el model (al menys el que explica l'autora en l'article) treballa amb variables promitjades mundialment, és a dir, és un model de zero dimensions. En física sabem que, si a un sistema fortament no lineal, hi introduïm inhomogeneïtat espacial, la riquesa del comportament augmenta. Així doncs, potser tenir en compte la variabilitat espacial del model promitjat podria donar un comportament temporal diferent o, com a mínim tindriem un rang d'estimació que el model 'promitjat espacialment' d'entrada no dóna. Suposo que anar en aquesta direcció és complicat pel fet de que, si ja es difícil tenir una validació amb dades promitjades fins al present, fer-ho amb dades locals ha de ser virtualment impossible amb una precisió acceptable. Sí, però (i en això penso en l'analogia amb l'evolució dels models climàtics) potser tindriem alguna sorpresa.
Per altra banda, si anem a un model al més simple possible podem prendre les tres expressions matemàtiques que utilitza la professora García per estimar l'evolució del TRE i ajustar aquestes funcions amb una certa variança per veure com ens fluctuen les estimacions del temps per a que la TRE arribi al voltant de 10:1. De fet, les tres funcions de la TRE: lineal, quadràtica i cúbica, no són res més que prendre una exponencial decreixent per l'evolució  temporal de la TRE i aproximar-la per un polinomi d'ordre creixent, això és pot deduïr de l'article del Prof. Bardi, on proposa un model depredador-presa (Lokta-Volterra) per representar l'evolució de recursos i capital. Bé, el que m'he entretingut a fer, doncs, és afitar les tres funcions als valors estimats de la quantitat de petroli remanent seguint l'expressió del citat article. Primer estimo l'evolució mundial de la producció de petroli ajustada per una gaussiana, seguint un article de die-off. Un cop obtinc la producció mundial només és qüestió d'afitar el polinomi corresponent a partir dels resultats de la gaussiana trobada anteriorment. Els resultats ens diuen que pel cas de l'afitament lineal assolim una TRE de 10:1 l'any 2054   pel cas d'afitament quadràtic el TRE 10:1 és l'any 2040 i, finalment, per la cúbica és l'any 2038.
Tot i els resultats que he donat ja es veu que això només dóna certs números per tenir alguna idea de per on aniran les coses (atenció, és un marge que es dóna amb suposicions de màxims), en cap cas pretén ser això una predicció acurada. Dic això perquè tenim un sistema fortament no-lineal, amb una bona quantitat d'interaccions que ni tant sols podem modelitzar en unes equacions, per tant fer prediccions exactes no és el cas aquí, el que es pretén és donar estimacions del que diuen els models que s'utilitzen actualment. Seguirem...
 (To be continued)
Salutacions,
SZD

La importància de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) i les previsions de futur (II)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post és una continuació de l'anterior. Em basaré en un article de Dolores García a The Oil Drum complementat amb informació també de l'article del professor Ugo Bardi a Energies per fer una mica de futurologia numerològica. Quan volem fer prediccions sobre el futur, els científics fem el que anomenem 'models', deduïm uns principis bàsics, els traduïm a llenguatge matemàtic (normalment equacions en les que el temps és una de les variables) i mitjançant la resolució de la màtemàtica fem les nostres estimacions de com s'anirà desenvolupant en el temps el sistema que estem estudiant. Bé, això és el que fan tant els meteoròlegs quan ens donen la predicció pel temps que farà demà, com alguns brokers de borsa per veure d'endevinar l'evolució dels valors futurs (tot i que en economia la cosa no és tant clara perquè no és una ciencia que es basi en lleis bàsiques falsejables). En qualsevol cas, tenim doncs 'models' que ens donen una predicció del que passarà en el futur. Aquest és el cas del model World, que va formular el Club de Roma per prediccions a la seva obra Els límits del creixement. Actualment el model World te una versió més moderna, el World3 i una altra millorada, World3-energy, implementada per la investigadora Dolores García incloent-hi les energies renovables i l'efecte el TRE, per fer les seves prediccions. Us parlaré de les principals conclusions a que arriba en aquest estudi. Que té en compte? doncs l'evolució de l'estat del món pel que fa a us de fonts d'energia, població mundial, producció d'aliments, explotació del sòl i producció industrial, entre d'altres. Quines hipòtesis utilitza? doncs el que ens interessa ara, diferents evolucions del TRE, a partir d'aquí veu quina evolució en el temps futur tenen les variables que he anomenat abans. Bàsicament es pot dir que considera tres comportaments per la disminució del TRE (1) una ajustant una funció quadràtica (comportament intermedi), (2) una lineal (comportament optimista, el TRE baixaria molt lentament) i, (3) finalment una cúbica (una 'catastrofista' el TRE baixaria molt bruscament). És a dir, el que fa és partint de dades conegudes de l'evolució de la TRE als USA hi ajusta una corba quadràtica: TRE = (fracció de petroli que queda)^2*100, una recta o una cúbica.
(1) Amb el comportament 'intermedi' els resultats són que el TRE arriba a valors molt baixos sobre el 2030 i la societat col·lapsa.
(2) Si alentim el decreixement del TRE llavors el que passa és que el col·lapse es retrassa, però quan es dóna és molt més ràpid i catastròfic, bàsicament perquè afecta de manera dramàtica a la producció d'aliments.
(3) Si fem que el decreixement de la TRE sigui més ràpid, la societat no es pot adaptar al pic del petroli canviant, per exemple, a renovables i llavors la producció industrial col·lapsa i arrosega a totes les altres variables: producció d'aliments i població. El decaiment és molt brusc i es veu que s'arriba a nivells molt baixos al voltant del 2025.
En el treball a més es donen escenaris sobre què passaria si el TRE de les renovables pugés espectacularment, però el que interessa de l'article és el final, què passaria si s'implementa una política de potenciació de renovables sense tenir en compte el seu TRE i sense tenir en compte 'el mercat'? Doncs que tot i que tant la població com la producció d'aliment van decaient suaument no hi ha col·lapse i es mantenen uns nivells semblants als actuals fins al 2100.
Bé, en el següent post les crítiques a aquest article.
(To be continued)
Salutacions,
SZD

La importància de la Taxa de Retorn Energètic i les previsions de futur (I)

Benvolguts/des lectors/es,
Degut als comentaris d'un lector (gràcies David) avui toca parlar una mica del que es coneix com a Taxa de Retorn Energètic (TRE) o energia neta (EROEI, en anglès, de Energy Return On Energy Investment). Aquest concepte és extremadament important per entendre el que esta passant amb la crisi energètica i l'evolució futura del nostre sistema socio-econòmic global. Bé, en primer lloc definir-vos el que s'enten per TRE (en podeu trobar també una explicació al post de l'Antonio): és l'energia que obtenim neta després d'haver invertit energia en trobar-ne. El concepte ve de la biologia (de fet un dels experts mundials en TRE, el professor Charles Hall havia treballat en biologia abans de dedicar-se a les qüestions econòmiques i energètiques). Pensem en un depredador, posem un tigre, si aquest animal inverteix més energia en caçar de la que obté de menjar-se les seves preses es morirà, per tant, per poder sobreviure, la recerca de menjar ha de comportar menys despesa energètica que la que n'obté del que menja, això és, la TRE ha de ser sempre més gran que 1. Si traslladem aquest concepte en lloc d'individus, a col·lectius, doncs podem evaluar la TRE del col·lectiu que, com sempre, per mantenir aquest col·lectiu (un ramat, una societat) també caldrà que la TRE sigui més gran que u. Pel que fa, per exemple, al petroli també podem aplicar el mateix concepte fàcilment: si per obtenir 100 barrils de petroli n'hem d'utilitzar un per bombejar aquests 100 barrils la TRE serà 100:1 si n'hem d'utilitzar 1 per obtenir-ne 20, com actualment, doncs 20:1. Bé, ara ve el concepte important, la TRE sempre disminueix a mesura que anem esgotant el recurs, això implicarà que per obtenir la mateixa energia neta haurem de produir més petroli. Hi ha un altre concepte important, el màxim decreixement de la TRE, per segons quins models, es dona en el pic de producció del recurs (segons el professor Ugo Bardi). Això farà que el costat dret de la corba de Hubbert sigui molt més abrupte (el descens serà més ràpid) és a dir la corba no és simetrica, com podeu veure en la figura adjunta.

Per tant, veiem que si la cosa pintava malament amb el model de Hubbert, amb el model de Hubbert 'millorat' la cosa pinta pitjor... o no, depèn de com ho pensem, això ho veurem més endavant. Cal dir també que, segons els experts en aquest tema, per mantenir una societat mínimament organitzada cal tenir una TRE de 10:1, o com a mínim per que el transport sigui possible de 3:1 (segons Murphy and Hall). Bé, un cop aclarits aquests conceptes ve el que m'ha demanat el David, quines predicions tenim per la TRE. És a dir, la TRE com a tal és un indicador molt bo per indicar-nos quan la societat col·lapsarà. En particular, quan arribarà a 10:1, el mínim imprescindible per mantenir una societat? Seria interessant tenir algunes estimacions. El que faré es donar-vos els marges en el que es mouen les informacions que he anat consultant i les conclusions més importants a que arriben tant en termes temporals com en condicions sobre tot de degradació ambiental i social. El lector espavilat és podrà preguntar, si la TRE és tant útil, perquè no s'utilitza més? doncs perquè és complicat fer-ne estimacions precises, a més de que el mainstream econòmic no l'enten (vegeu el post de l'Antonio al respecte). Però bé, com que aquí no volem arribar a un rigor extrem us faré cinc cèntims de la informació que corre per la xarxa referent al TRE i les seves prediccions de futur. Em basaré en un article de Dolores García a The Oil Drum complementat amb informació també de l'article del professor Ugo Bardi a Energies.
(To be continued)
Salutacions,
SZD

Mags verds enfront de ciutats en transició

 Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca parlar d'un aspecte més tocant a resiliència que no pas a Oil Crash pròpiament, i parlarem de dues maneres de preparar-se i de fer front a  l'Oil Crash. Un dels moviments que més s'ha extès i que, per tant, és més conegut és el de ciutats en transició (transition towns en anglès), aquest moviment,  fundat per en Rob Hopkins a Anglaterra, ha anat extenent-se i, en certa manera, el seu èxit es deu a que ha sabut combinar elements ja pre-existents anteriorment, com punts de vista ecologistes i de defensa del medi ambient, la permacultura i de potenciació del localisme i la resiliència a nivell col·lectiu i el decreixement en general (tot i que estrictament no són el mateix que el moviment de decreixement, al menys pel que fa a casa nostra). Els transition towns volen ser doncs, una solució local, creant comunitats o ciutats mitjanes al màxim resilient posssible per fer front als reptes del segle XXI, no només pel que fa al Peak Oil, si no també pel que fa a la petjada ecològica, reducció de les emissions contaminants, etc., per tant les iniciatives que proposen estan pensades en construir una comunitat auto-sostinguda començant des d'ara mateix. Els avantatges del moviment de transició són evidents, molt engrescadors i es presenten com una possible estratègia paliativa als efectes de la crisi energètica tant és així que, aquest moviment al Regne Unit té projectes finanaçats per l'administració, per anar adaptant algunes ciutats en la direcció del decreixement, però clar, en aquella illa van molt més avançats que per aquestes terres en aquest tipus d'iniciatives i en moltes altres. Els inconvenients més clars són doncs que, al menys la idea original, parteix del fet d'organitzar la ciutat o el poble partint des d'una xarxa creada amb un estat inicial suficientment energètic per un costat, per l'altre que, des del meu punt de vista, tenen un horitzó temporal de llarg abast (per falta de mitjans i per no crear alarmismes el pla sembla ser adaptar-se amb mitjans actuals i amb una realitat social com l'actual) de forma progressiva perquè tota una població es vagi integrant a la resiliència de forma no traumàtica. Finalment, i seguint en aquesta línia, no es preveu, al menys per la informació que donen de manera general, plans de contingència per un col·lapse. I precisament, és aquí on per a mi l'estratègia proposada per en John Michael Greer, els Mags Verds (Green Wizards en anglès), omple el 'buit' que d'alguna manera no acaben d'omplir les ciutats en transició. Els mags verds són un complement a les ciutats en transició des de la suposició que si és produeix un col·lapse i no estem en una ciutat o poble que hagi fet la transició cap a una societat més resilient, podem trobar o actuar com a Mags Verds, és a dir, aquells que, per la seva formació i predisposció a adaptar-se abans de que es produeixi el col·lapse poden ajudar a anar en aquesta direcció a qui vulgui, és a dir, en paraules del propi Greer: 'individus que estan disposats a assumir la responsabilitat d'aprendre, practicar i dominar a fons una sèrie d'habilitats poc populars però molt valuoses  i compartir-les amb els seus veïns quan arribi el dia en que els seus veïns estiguin disposats a aprendre'. Tot i així, l'aparició del movient dels Mags Verds no ha estat absenta de polèmica pel que fa a un cert recel per part de Rob Hopkins i els representants de Ciutats en Transició, aquí en podeu trobar un post que en parla. Bé, ja veieu que d'opcions per preparar-nos pel col·lapse que cada vegada tenim més a prop, no ens en falten.
Salutacions,
SZD 

Les tribulacions d'un 'peakoiler'...

Benvolguts/des lectors/es,
Ja fa un cert temps que pensava fer un post d'aquest tipus, però la falta de temps m'ho ha fet anar endarrerint. Els comentaris de dos lectors han fet que finalment m'hi posi. Bé, he de dir que aquest post està molt relacionat amb un de recent i, per tant, en serà una expansió tenint en compte també un article de la Sharon Asty.
Què fer quan els que tenim tant clar això de l'Oil Crash, rebem la incomprensió dels éssers estimats més propers, per exemple la nostra parella?. Conec casos des de refús directe a fer cap menció al tema fins a descredit i menyspreu total del que s'intenta explicar, passant per l'intent d'obviar-ho o la ironia. Com enfrontar això?

1. Quan ens trobem amb actituts de refús total cal pensar, en primer lloc que, potser el problema el tenim nosaltres. Se per experiència que el tema, un cop percebuda la seva importància i, sobretot al principi, és obsessiu: ho veiem tant clar que no entenem com és que els altres i, més que ningú, la nostra parella no ho enten ni li dóna la importància que li donem nosaltres. Bé, això pot desembocar en anar parlant recursivament del Peak Oil o l'Oil Crash i donar una sensació d'alarma que acaba creant una sensació contraproduent. Què fer en aquest sentit? En primer lloc calma, sobretot si tenim un refús directe de la parella, en aquest cas cal que utilitzem mètodes 'indirectes'. Que quedi clar que més que intentar 'manipular' a ningú el que cal és que girem en positiu la situació. Si hi ha refús, aprofitem-ho per veure el problema no com un problema si no com una oportunitat (se que això sona molt tòpic però funciona). 
2.  Motivació: si en lloc de buscar la resiliència per ser uns 'supervivents' la busquem senzillament perquè farà que la nostra vida millori en molts aspectes, doncs aquesta és la millor raó. Per tant, cal buscar una motivació per la nostra parella: el que ens agradi a tots dos funcionarà i si a sobre li agrada més a la nostra parella doncs encarà millor. Per exemple: comprar la fruita i la verdura en la cistella ecològica pot ser una manera de prendre contacte amb cooperatives ecològiques i coneixer les seves activitats. Fer plans de futur per anar a viure a un entorn rural per estar més en contacte amb la natura ja és, bàsicament, una excel·lent raó per plantejar-s'ho a més que pot ser interessant per guanyar resiliència... això ens porta al punt següent.
3. Cal divertir-se i gaudir de la transició, si no, no val la pena. Cal que aprofitem la informació que tenim per valorar el que ara encara podem fer i viure-ho més intensament. Per tant, cal canviar el xip i veure d'anar en la direcció que volem pasant-nos-ho el millor possible. Sé que és molt fàcil dir-ho i extremadament difícil fer-ho, per això penso que cal començar la transició i les activitats que fem amb objectius que motivin i il·lusionin tant al peakoiler com a la seva família. Proveu de pensar què li agradaria a la vostra parella que va en la direcció de la resiliència i que sempre deixeu de costat per falta de temps.
4. Doneu-li temps, no tothom té el mateix ritme ni ha invertit les hores que tu has invertit en cercar informació a la xarxa, comprar o consultar llibres i analitzar la informació dels mitjans des de la perspectiva de la crisi energètica. Per tant, un cop més, devant d'una actitut de rebuig frontal el millor són les accions i fer aquestes accions d'entrada com a 'hobbie'. Això sí, dins aquesta comprensió cal cedir en certs aspectes i ser tolerant amb activitats que d'entrada sempre s'han fet i ara volem deixar de fer, la transició que volem que sigui suau per al món ha de començar-ho a ser també a les nostres vides.
5. Pensar en que en aquesta història no hi ha 'bons i dolents', tots som víctimes d'un sistema que d'una manera o altra hem contribuït a mantenir. Per tant, el primer que hem de fer és no buscar culpables (ni que sigui en el fons del pensament) i menys en el nostre entorn inmediat. La falta de comprensió quan es dóna, és mútua, com he dit abans; i una actitut de manteniment de la nostra posició per 'guanyar' una discussió de vegades pot ser contraproduent perque 'guanyar una batalla ens pot fer perdre la guerra', ja m'enteneu. Per tant, el primer és reconèixer allò que ja estem fent o que la nostra parella ja fa per ser més resilient, ecològic o menys consumista, després cal pensar com millorar i anar avançant en nous objectius. En aquest sentit, cal que ens plantegem petites fites, coses fàcils d'aconseguir, per anar veient a curt termini que anem avançant i no caure en el desànim.
6. Finalment veure de contactar i relacionar-nos amb gent sensible en aquests temes, en els barris o les ciutats petites de tota Catalunya hi ha cooperatives ecològiques o moviments ciutadans que van en aquesta direcció. La col·laboració o el contacte amb aquests grups sensibilitzats farà que no ens sentim sols i que, a més, la nostra parella no ens vegi com una anomalia. No ho som, en realitat hi ha molta gent que esta treballant en direccions semblants a les que nosaltres volem prendre, per tant, endavant.

Finalment emfatitzar que, sobretot, ens hem de treure de sobre tot el ràpidament que poguem la fase depressiva del procés de conscienciació sobre l'Oil Crash. Com? pensant en el món que volem per les generacions que vindran. Només podem donar-los un món millor si el pensem en positiu. Això no vol dir que no acceptem o fugim de la dura realitat, no. El que vull dir és que la nostra actitut i optimisme ens ha de fer arrossegar als que estimem, amb calma, amb flexibilitat però amb fermesa i lluitar amb astúcia pel futur que volem per ells.
Salutacions,
SZD

Opcions a l'economia actual? Sí, però...

Benvolguts/des lectors/es
Avui toca presentar-vos un esquema diem-ne mental, per poder entendre els problemes que actualment patim. Com sempre aviso donaré una opinio que no preten ser rigorosa (no sóc economista) però si que intentarà ser acurada en el sentit general i intentaré utilitzar la meva formació per veure de desgranar alguns conceptes interessants pels temps a venir.  M'agradaria fer una crítica (constructiva, com sempre) a l'economia clàssica i (en menor mesura) a les economies alternatives que es proposen com a substitutes d'aquest model clàssic d'economia que, sobre tot ara, s'està qüestionant. Bé, les crítiques tradicionals i primeres a l'economia capitalista des dels temps de Marx són dirigides a l'acumulació de capital en poques mans i a la sobre-explotació de la població que realment 'produeix'. En aquest sentit doncs la crítica marxista, simplificant molt, separa la societat en 'classes' i proposa una repartició del capital equitativa amb algun criteri i un ens regulador. Com que el sistema capitalista no s'autorregula en aquest aspecte, la transició entre un sistema que explota la 'classe obrera' i afavoreix les 'classes dominants' només es pot fer a través d'un canvi sobtat, brusc i violent (quan no hi ha molts recursos) o quan n'hi ha molts, mitjançant la pressió d'aquestes classes obreres organitzant-se, això, repeteixo, només es dóna en el cas de tenir molts recursos disponibles. D'aquí cal dir que les diferents opcions de portar a la pràctica aquesta redistribució de la riquesa, han acabat fracassant, en part degut a que l'estat ha acabat convertint-se en  una gran empresa monopolística que amb el temps ha esdevingut inoperativa per falta de flexibilitat per adaptar-se a situacions exteriors canviants. Què proposen altres economies a part de la capitalista i la seva contrapart, la comunista-socialista-marxista? Algunes d'aquestes 'noves economies' per posar-ne algunes: l'Economia Ambiental (EA), l'Economia dels Recursos Naturals (ERN) i l'Economia Ecològica (EE). Una de les que em sembla més interessant, tant per l'enfoc com pels mètodes que utilitza és l'economia ecològica (EE). En aquest cas i, simplificant molt (que em perdonin els que em puguin llegir que es dediquin a l'EE), s'estudia com introduir correccions al sistema econòmic. Aquestes correccions sorgeixen del fet que certs economistes se n'adonen de que no es pot tractar l'economia com a part independent del lloc on es desenvolupa (la
Terra, el món físic) i per tant cal introduir factors que tinguin en compte l'impacte ecològic, les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle sobre el clima terrestre, el deteriorament dels ecosistemes, o la pol·lució, perquè precisament aquest factors acabarant afectant a tot el funcionament del sistema econòmic. Aquesta idea, molt interessant i egrescadora d'entrada, intenta evaluar l'impacte de la contaminació o la destrucció de l'habitat per proposar i incorporar mecanismes compensatoris dins del sistema 'neoclàssic'. S'intenta estudiar, per exemple des d'un pount de vista energètic, l'impacte de la societat en el medi i com el seu grau de complexitat pot afectar el medi i així doncs, tenir en compte l'ecosistema i l'equilibri amb l'entorn per 'reformular' les relacions socio-econòmiques actuals cap a un model menys destructiu pel medi. Problemes d'aquesta aproximació? En primer lloc, la  pràctica d'aquest punt de vista, en segon lloc que tot i tenir en compte la física no la postula com a part essencial de funcionament del sistema. Estic d'acord en que cal ser conservacionista i que aquesta és la millor estratègia, però penso que més que en el vessant biològic cal basar-se en el vessant termodinàmic. M'explicaré, crec que una qüestió bàsica que ens ha portat on som és que hem utilitzat
una unitat de mesura totalment deslligada del món físic: el diner, 'tot té un preu' (en $ per exemple). Fixem-nos en l'absurditat en que hem anat caient, actualment: el diner no te cap contrapart en res material, senzillament el diner expressa deute i el valor del diner dependrà de la confiança que els grans capitalistes (els que bàsicament tenen molts diners) tinguin de que els diners que tinguin els permetin seguir comprant el que vulguin amb preus que variïn poc en el temps (d'aquí aquella història de regular la inflació i evitar que pugi molt). Podria extendre'm amb això i amb tota l'absurditat que ho envolta. Senzillament és trist que tota l'economia global que tenim es basi en creure en uns senyors que han muntat un sistema més semblant al món de les idees Platònic que a alguna cosa mínimament coherent amb la realitat (per veure totes aquestes contradiccions recomano veure el crash course de'n Chris Martenson). Per mi el problema fonamental és prendre el diner com alguna cosa amb valor intrínsec. El diner només té un valor com a vector, com a eina per a la  transferència de bens i, per tant, la seva acumulació més enllà d'un llindar raonable no té cap sentit i distorsiona tot el sistema i també el mateix concepte pel qual es va inventar el diner i porta al final al col·lapse l'economia. La meva crítica a l'EE? Doncs que tot i tenir una part interessant i ser una alternativa molt bona a l'economia actual no ens dona eines per fer front a una situació de col·lapse econòmic i comercial i per tant no proposa mesures paliatives en una economia i una societat obligada a reduir el seu consum material (energètic i de matèries primeres) de manera sobtada. Crec que aquesta mancança és fruit de la no aplicació del segon principi amb totes les seves conseqüències al sistema econòmic (sigui ecològic o no). I finalment, no veig que pugui evitar les tendencies que sempre ha mostrat la humanitat tant aviat com ha aparegut la moneda pel mig. En fi, que em sembla una bona alternativa com a sistema ideal però veig dificultats en una hipotètica transició d'un sistema a l'altre i fins i tot en la seva posada en marxa a gran escala en els de temps de transició amb les que ens estem enfrontant actualment.
Salutacions,
SZD