dilluns, 2 de gener del 2012

L'enfonsament d'un estil de vida, part III: Catalunya.

(http://www.dipity.com/tickr/Flickr-colla-joves/)
 Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post parlaré a nivell més 'local'. Proposaré unes idees per fomentar la discussió sobre com es traduiran les amenaces que vaig citar en el post anterior en el nostre país. En aquest sentit doncs, aniré sense cap introducció a concretar les particularitats de cadascuna d'elles pel cas de Catalunya.  Amenaça econòmica: a nivell polític i econòmic (ja sabem que les dues disciplines són inseparables) ja podem intuir el que se'ns ve a sobre. Pel costat polític, a hores d'ara ja sembla clar que dels dos
escenaris extrems que vaig proposar en un altre post, el que estem seguint és el primer, de fet el primer comptava amb que en aquest país teníem un govern amb una certa autonomia, bé, ja veiem que això és inexistent: Més enllà de que la Generalitat hagi fet valdre la legalitat del mateix estat, aquest es salta les seves pròpies lleis quan li sembla i com li sembla, llavors el nostre 'govern local'  no hi fa res (o potser no pot? total, el resultat és el mateix) i l'estat continua l'espoli i l'ofegament de la ja malaurada classe mitjana catalana forçant a que la Generalitat continuï les retallades o directament amb un 'corralito' segrestant el sou dels treballadors públics. Doncs senyors cordin-se els cinturons i vagin acostumant-se perquè anirà a pitjor. Sembla que els plans del govern de l'estat són que en un cert temps la Generalitat es declari en fallida, llavors serà intervinguda per l'estat. Però clar, no us penseu que la cosa només va amb l'administració, en cada acció econòmico-política els que aniran rebent sempre seran els mateixos: els ciutadans. El problema que tenim aquí és que tan aviat el govern hagi d'ésser intervingut, això donarà l'excusa per aplicar mesures draconianes, que quan l'estat Espanyol sigui intervingut per l'adminitració superior (Europa) es veuran augmentades. El fet de tenir doncs més administracions donarà una excusa perfecta per collar-nos més a tots, per enfortir la succió de poder adquisitiu de la classe mitjana i portar (com ja vaig apuntar) cap a les minories privilegiades primer capital i, després, força de treball. Tenim una segona amenaça al país de la qual potser no en som del tot conscients. Som, històricament i més, actualment, el laboratori on s'han provat les mesures impopulars primer de tot l'estat. Perquè és així? Penso que, precisament, perquè a Catalunya, tradicionalment la 'societat civil' és de les més arrelades i fortes de l'estat. Si les mesures draconianes aquí no donen excessius problemes, probablement a la resta de l'estat no en donaran. Finalment, comentar que les mesures que es vagin aplicant aniran acompanyades de bombo i plateret per la premsa nacionalista espanyola, per tal de convertir-ho en un circ que distraurà l'atenció del públic: el nacionalisme Espanyol per un costat i el Català per l'altre, com en un partit de futbol d'aquests que agraden tant al personal i que serveixen per sedar a la majoria. El que passa és que ara les coces les donaran al nostre cervell i mentrestant ens pisparan la cartera. Però deixem això pel darrer punt.   
Amenaça laboral: La indústria en el país s'ha anat derivant cap al sector terciari, hi ha molta activitat empresarial totalment depenent del turisme i, per tant, tot aquest sector es veurà afectat sensiblement per la següent onada recessiva (ara, al 2012) i molt tocat en la tercera (aquesta esperem que arribi cap al 2013 o al 2014). De fet el sector 'alimentació i begudes' és un dels tres més importants a Catalunya (segons l'informe de la Generalitat pel 2010): 'afecta a cooperatives agrícoles,  el transport i logística, però també serveis relacionats amb el manteniment i la reparació dels equipaments, gestió, traçabilitat dels productes, seguiment de la qualitat, així com tots els llocs de treball vinculats a la distribució (comerç a l’engròs i al detall). Segons dades de l’Encuesta Industrial de Empresas (EIE, 2009)1, aquest sector està format per quasi 2.800 establiments i ocupa gairebé 77.000 persones a Catalunya, cosa que el converteix en el sector més gran'. Per altra banda hi ha una tradició industrial, tot i que afeblida en les darreres dècades, que haurà de reconvertir-se com pugui (en els altres dos grans sectors: fabricació de productes metàl·lics i químic). Un altre gran problema és que la població de Catalunya és, en un percentatge molt alt, urbana. Fora de la gran metròpoli de Barcelona i el seu cinturó, tenim ciutats mitjanes que, lluny d'estar preparades per ser resilients, tenen un disseny i una infraestructura que les fa molt fràgils a un nivell de desocupació elevat i a una amenaça, cada cop més certa, de tallades en els subministraments exteriors (elèctric, de mercaderies processades industrialment, de productes alimentaris i sanitaris, etc.)  i, sobretot, a un encariment dels combustibles. És a dir, els nuclis urbans són prou grans per ser ciutats però han perdut moltes de les característiques que afavoreixen els petits nuclis rurals. Pensem que fora de l'àrea metropolitana, el cotxe, per la gran majoria de la població, s'ha convertit en 'una necessitat' degut a la falta d'infraestructures de transport públic urbà i inter-urbà eficients, econòmiques i realment adaptades a les necessitats de la població.
Amenaça psicològica: Afegides a les amenaces del post anterior cal que mencioni les relacionades amb la tensió existent entre Catalunya i Espanya històricament, això afegeix, si voleu, un punt més en la capacitat per fer-nos posar en aquest estat estressat que ens indueix a cercar sortides fàcils (fins ara, és clar) com és el consum exagerat a nivell individual. Des del punt de vista de la manipulació, aquesta tensió obre un espectre ampli per fomentar la divisió social, com ja apunta maneres el nou govern de l'estat tocant temes delicats com el de la llengua. És clar, cal pensar que aquest temes no-econòmics són els que, en aquesta crisi, preocupen a la gent... a no, que això només es diu quan s'ha intentat proposar alguna tímida mesura per evitar que la llengua en la que escric acabi amb el mateix estatus que el llatí.  Doncs bé, no crec que realment la qüestió sigui que els preocupi el tema lingüístic a curt termini (de fet saben que la llengua de Llull no té cap possibilitat de sobreviure una generació més; això si seguissim amb el BAU fins a la següent generació, cosa que...) el que tenim és una excusa perfecta per esvalotar el galliner quan els convingui introduir, per la porta del darrere, alguna mesura que 'ens pispi la cartera' com he dit abans, durant el 'partit'.  No vull que se'm malinterpreti, no penso que no s'hagi de fer res per evitar aquesta deriva recentralitzadora de l'estat que, recordem-ho, va en contra de la localització i la resiliència. Només dic que aquesta 'disputa' aparent (perquè des de Catalunya no es farà res per evitar aquesta deriva) és i serà completament estèril al nivell en el que se l'enfoca i, sinó, em remeto als darrers 20 anys de govern de la Generalitat: el que hem fet a nivell nacional (en el sentit de la llengua i la cultura pròpies i integració i cohesió social) només és retrocedir, sé que hauria de documentar amb dades més precises el que estic dient i, en un post posterior ho faré, ara seria massa llarg i digressiu. Doncs bé, finalment dir que el més preocupant per a mi, és que la preparació de les generacions més joves per afrontar el que vindrà tendeix a zero. Amb això no vull dir que no hi hagi gent preparada, estic parlant de tendències. I dic això quan en tinc alguna experiència com a docent a la universitat. L'actitud general vers l'educació és intrumentalitzar el 'saber' per acabar no volent saber, sinó tenir un títol, però la cosa no acaba aquí, hi ha una falta de valoració i de respecte per l'experiència i el que pot aportar un docent, no només a nivell de l'alumnat sinó a nivell social (i als fets em remeto). Això no és sinó un signe, preocupant, d'haver arribat també a un altre pic.  En fi, ja veiem doncs que no tenim des del punt de vista educatiu unes generacions joves que tinguin (de forma general) un sentit crític i una independència i responsabilitat per analitzar amb maduresa els problemes i trobar possibles solucions o, en el seu defecte, l'opció menys perjudicial per la societat o el col·lectiu.
Bé, acabo aquesta sèrie de posts d'anàlisi de la situació i de les amenaces per seguir, en el següent post, amb quines febleses tenen aquestes amenaces i aportar una mica d'esperança en aquest panorama.
Continuarà,
SZD

14 comentaris:

AMT ha dit...

Amenaces clares i certes. Més que psicològica aquesta amenaça última és d'expansionisme espanyol. Si les coses estan cada cop més complicades, una manera de mantenir-te una mica més amunt que els altres consisteix en rapinyar els seus recursos. En aquest context, crear conflictes sobre la llengua és una excusa perfecta...

Jordi Solé (SZD) ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Solé (SZD) ha dit...

Gràcies Antonio pel teu cometari. Efectivament, n'anirem veient d'atacs, perquè no s'aturaran en el tema lingüístic, com Franco tampoc s'hi va aturar, en fi...

Llull jove ha dit...

Bona tarda. Suposo que t´has confós i et referies a l´escenari 1. D´altra banda algunes errades ortogràfiques: Intuir, teníem ( plana ), indústria ( esdrúixola ). "És clar", "esclar" millor que "clar". Sé, sinó, sèrie... Salutacions.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Llull jove. Gràcies pel comentari. Corregides les errades que em comentes, gràcies per les correcions i demano excuses per les faltes que són producte de les presses i de que el meu corrector de word no em funciona pel català :S. En breu miraré de solucionar-ho.
Salutacions i gràcies de nou,
SZD

David ha dit...

Comparteixo una visió molt similar respecte els tres apartats que comentes. De fet quan m'atreveixo a pensar en tot plegat se'm posa cara de ruc, perquè intento trobar maneres d'intentar esquivar el què sembla com un destí inequívoc i francament, no les trobo.

A nivell econòmic-polític, sens dubte l'escenari que des del poder central (el més fort) s'imposarà serà el d'una recentralització endimoniada. I aquí, desposseïts de gairebé tot poder econòmic per no dir ja el polític, no tindrem més remei que claudicar; som més febles i ho hem de reconèixer, en un duel cara a cara sempre tindrem les de perdre. La clau o l'únic intent de supervivència de la part feble quan això succeeix és intentar buscar maneres "asimètriques" de combatre o intentar dur el conflicte en algun terreny on es tingui cert avantatge, però davant l'afebliment del més preuat del que disposàvem (la indústria i el teixit de petita i mitjana empresa que has comentat), no se m'acut altra manera en la qual podem plantar cara o com a mínim seguir suposant aquella pedra incòmoda però imprescindible; ara pel contrari ja comencem a ser percebuts com prescindibles, i d'aquí que la crisi sigui només el marc que aprofiti l'estat espanyol per realitzar aquest moviment.

A nivell laboral, està clar que la desruralització/concentració urbana és un fet lligat a l'evolució del desenvolupament econòmic; al llarg de la història es poden estudiar clarament els esdeveniments/períodes que han fet decantar la balança poblacional de la dispersió a la concentració i viceversa en vàries ocasions. En això en canvi, si la crisi energètica finalment es precipita més aviat del què ens pensem, serà un d'aquests esdeveniments socials únics que ocorren cada força segles i que fan decantar aquesta balança cap al cantó contrari.

I lligat amb això darrer que he esmentat, el pic de l'estupidesa del qual m'ha alegrat saber que no sóc l'únic que utilitza aquest terme, crec que és conseqüència directa de la substitució dels rols socials vigents durant els últims segles (el que alguns anomenen tradicionals) i la conseqüent transformació social encara per resoldre que estem vivint des de l'inici del segle XX lligat a l'augment exponencial de la tecnologia i en particular de l'electricitat. En aquest sentit, depenent també de com es manifesti la crisi energètica, aquest procés pot quedar aturat, revertir o fins i tot, qui ho sap, accelerar-se, però el què és segur és que també es veurà afectat per la sèrie de reptes que afrontarem ben aviat.

A veure quines febleses i esperances planteges en la situació en concret del nostre país en el proper post, serà interessant.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Sanç. Moltes gràcies pel teu comentari exhaustiu amb les interessants aportacions sobre la perspectiva històrica demogràfica sobre la ruralització de la població. Estic preparant els posts següents primer el general, i el que vindrà després, sobre Catalunya. Pel que fa al pic de l'estupidesa també me n'alegro de que no sigui aquest un concepte que percebi jo, potser tu coneixes alguna referència antropològica on es parli d'això en general? És a dir: més recursos fàcils implica menys esforç, per tant més indolència generalitzada i com a conseqüència més estupidesa.
Salutacions,
SZD

David ha dit...

Potser sí que l'abundància de recursos en una societat implica aquesta espècie d'indolència generalitzada, s'hauria d'estudiar en detall altres casos per veure si això ha estat així (una bona referència a estudiar pot ser el llibre Collapse, de Jared Diamond), però com vaig comentar ho lligaria més amb el profund canvi en les estructures socials que estem vivint des de la revolució industrial i especialment amb la revolució tecnològica dels últims 100 anys.

Això que explicaré ara són les meves pròpies reflexions, però sempre m'ha agradat intentar percebre el món des del punt de vista més impersonal i allunyat possible per visualitzar-ne les grans tendències, i he arribat a la conclusió que en el què estem parlant entren en joc tres factors: primer, el binomi concentració-dispersió de la població que vaig esmentar en el post anterior i les dinàmiques que se'n deriven; segon, el binomi globalització-localització, del qual actualment igual que l'anterior també ens trobem en un extrem de la balança; i tercer, el canvi social tant profund que estem vivint que ve causat pel binomi escassetat-abundància, del qual altra vegada també ens trobem en un extrem ben reconeixible.

Els extrems mai son bons; l'ésser humà ha tendit i tendirà sempre a anar d'una banda a l'altra, potser precisament perquè som imperfectes i sortint d'una cosa intentem perseguir la contrària comprensiblement per fer de contrapès necessari per poder depurar l'anterior paradigma amb rapidesa. Així doncs, com més allunyats ens trobem del centre d'aquestes grans tendències que crec fermament que existeixen i segur que per gent experta podrien ser perfectament quantificables i teoritzades, més imbalanços es van produint a tot el sistema i al llarg del temps acaben passant factura, moltes vegades manifestant-se en aspectes inesperats i ocults fins que es manifesten. I és que qui hauria apostat en un primeríssim moment que la mecanització del treball acabaria suposant que cent anys després la mitjana de fills per dona acabaria col·lapsant, quan al mateix temps el nombre d'éssers humans al planeta creixeria exponencialment, per exemple?

El trencament de les formes de vida tradicionals i la transició cap a una nova organització social (i compte, no dic en cap moment que hi estigui ni a favor ni en contra, simplement en faig un anàlisi objectiu), crec que és una de les moltes manifestacions dels profunds imbalanços i l'esgotament que la nostra civilització (ara ja global) està patint. L'únic dubte que tinc és si aquest canvi social que en la seva transició ens està deixent perles com aquest "pic de l'estupidesa" del que parlem, serà a temps de completar-se i veure néixer una nova organització social diferent a l'anterior, o si pel contrari ens espera un hard-landing i el curs de la història ens fa fer un canvi radical als extrems contraris als quals en trobem.

David ha dit...

A propòsit del què comentem en aquest bloc, deixo uns enllaços molt interessants:

http://climatechangepsychology.blogspot.com/2012/01/newscientist-boom-and-doom-revisiting.html

Una imatge val més que mil paraules:

http://www.newscientist.com/data/images/archive/2846/28462101.jpg

I la web des d'on es pot obtenir el programa per fer les simulacions citades:

http://live.simgua.com/World

DavidEBCN ha dit...

Em quedo amb aquesta cita:

"The lesson from Limits to Growth is that globalization - the use of resources from beyond your locality - is dangerous.  Each economy should be sustainable and should not become entirely dependent on external inputs from other economies."

Perquè cap partit politic parla de de-globalitzacio? Cal que la taxa de atur segueixi aumentant indefinidament per veure que cal relocalitzar i aumengtar la resiliencia, la sobirania alimentaria i energetica, encara que aixo impliqui un encariment brutal dels bens de consum i una reduccio del nostre estil de vida consumista?

Respecte al tema Catalunya, doncs Espanya es depenent dels nostres impostos, els necessita pel subsistir. Em sap greu dir-ho pero només ens deixaran ser independents quan estem pitjor que ells (no falta gaire) i no quedi res per expoliar. Asistirem com espectadors a aquest procés lent i doloros perque tenim un deficit presupostari cronic i es el Estat Central qui té la paella dels impostos i finançament extern pel manec...

Algu de vosaltres coneix un texte historic que expliqui en detall el famos "tancament de caixes" a Catalunya i com va acabar aquella aventura? A vegades la Historia es repeteix...

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Sanç, perdona pel retràs en la resposta, però porto uns dies totalment de bòlit amb la feina. Tens raó en que el problema de la indolència és més complexe que per poder reduïr-lo a una sola causa i que, per tant, el canvi en les estructures socials hi té molt a veure. Tot i així, en el llibre de'n Jared Diamond, indirectament s'apunta a què precisament les societats col·lapsen perquè les seves elits dirigents són incapaces d'abandonar els seus esquemes de funcionament adquirids en època d'abundància i aquí potser aniríem, com molt bé dius, a que el problema té dues plasmacions: una mental i l'altra social. Tant una com l'altra es retroalimenten i es reforcen. Per tant segons això, veiem que tenim un mecanisme pervers, perquè seguint una mica amb la teoria de sistemes, el sistema tendeix a auto-mantenir-se, utilitzant aquests dos mecanismes.
Per altra banda, és interessant els exemples que comentes pel que fa a la previsió de l'evolució social i de la població en un moment determinat (com el de la mitjana de fills per dona en els països desenvolupats en front de l'increment de població). Penso que de fet, en qüestions de previsió del futur el nostre cervell no està preparat per tractar amb l'evolució en el temps d'un sistema fortament no-lineal. Potser és una qüestió més filosòfica, però sempre, per poder comprendre quelcom, es tendeix a buscar relacions de porporcionalitat o de causa-efecte directe i quan volem allargar les prediccions en el temps, sovint apareix el que, popularment s'ha anomenta (d'una forma poc correcta) l'efecte papallona.
Per acabar i lligant amb els links que has aportat en el teu següent comentari (moltes gràcies) jo més aviat sóc pessimista, tots els indicis indiquen que anem directes cap al col·lapse, de fet les simulacions amb el model World3 que comentes (i del qual n'hi ha exemples d'aplicació en l'Energy Bulletin i en el bloc del professor Bardi) no ens porten a pensar res de bo. Però bé, girant una mica l'argument de la linealitat, qui sap? potser, precisament per aquesta manca de linealitat aquest hard-landing no serà tant dur com alguns pensem.
Salutacions i gràcies de nou per les teves interessant aportacions,
SZD

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@DavidEBCN. Em sembla que amb la pregunta que fas has posat de manifest la incapacitat del sistema per tenir una reacció ordenada a gran escala. Acceptem-ho, si els partits polítics estan controlats pels 'lobbies' de poder, questionar la globalització vol dir parlar de desmuntar les multinacionals llavors la pregunta és: hi ha algun exemple d'estructura que s'autodestrueixi voluntariament? No val aquí el cas biològic de l'apoptosi cel·lular, perquè el mecanisme és per beneficiar una estructura més gran. Aquí jo prendria més aviat l'exemple de les cel·lules cancerígenes (grans estructures) com a comportament anòmal i auto-destructiu. En fi, tinc poca esperança en que els partits polítics que són dins el sisema facin res a temps. L'opció ha de venir des de l'individu i els petits col·lectius, a hores d'ara no sembla versemblant cap altra reacció per parar el cop.
Pel que fa a Catalunya, tot i que d'entrada pugui semblar el contrari, la perspectiva amb l'Oil Crash ens acabarà beneficiant com a col·lectiu, però deixa'm parlar-en en els següents posts.
Salutacions i gràcies pels teus interessants comentaris.
SZD

DavidEBCN ha dit...

Respecte als nacionalismes, i les relacions capital del imperi vs periferia, el JM Greer ha escrit una entrada interessant al seu blog.

Ell es refereix a Roma vs provincies, Imperi Britanic vs India, per ilustrar el cas actual de decadencia del imperi USA.

La seva tesi es que la capital del imperi "xucla" recursos de la periferia fins que finalment la periferia esta tant empobrida que no pot mantenir els creixents costos de manteniment de la infraestructura del imperi, i aquest darrer finalment colapsa.

A nivell espanyol, no deixa de ser curiós veure com algunes autonomies com Valencia i Catalunya son a prop de la fallida... Catalunya > Espanya + Grecia + Portugal + Italia > Alemanya > Europa > USA, etc...

És un com gran domino geopolitic internacional, on una fitxa pot fer caure la seguent en cascada...

No es tracta només de la decadencia de un imperi (USA), sino la decadencia de tota una civilització, la industrial! (glups!!)

Zhongdi, segueixo sense veure com aquest escenari pot beneficiar Catalunya, com insinues en el teu darrer comentari en aquest fil.

Vols dir que la reducció de les mega-estructures actuals (estatals/globals) donará pas a unes estructures organitzatives forçosament més "micro" (locals) perque siguin sostenibles?

DavidE

PS: Cada cop m'agraden més els analisis de JM Greer, quina cultura i perspectiva histórica!

Jordi Solé (SZD) ha dit...

Hola DavidE,
Doncs m'he llegit el post de'n Greer i francament és molt bó. Pel que fa als beneficies per a Catalunya, com ja insinues venen del fet que l'Oil Crash implica, necessàriament, més localisme i per tant, a la llarga debilitament de l'estat. A partir d'aquí, l'important, a mitja termini és la transició a aquest estat local i com l'administració que és va desmoronant reacciona. Ens trobem en una dicotomia a nivell polític a Catalunya, on les classes dirigents estan totalment venudes al poder central de l'Imperi (el qual passa per la seva seu regional a Madrid) i per tant això, de manera directa ens dóna males perspectives per al nostre país (Catalunya) a curt i mitjà termini. Tot això ho dic pensant precisament en que el que fan els centres de poder (J.M. Greer dixit) és precisament xuclar recursos de les colònies i, nosaltres no som més que això, i com a tal ens tracten. Hi ha però un altre aspecte que cal veure. Dins de la inestabilitat provocada per l'esfondrament de les estructures estatals poden apareixer certes opcions descentralitzadores, l'èxit d'aquestes dependrà de com i quan es manifestin i es desenvolupin. En fi, l'escenari a mitjà termini és complex, altament no-lineal i, per tant, ric en opcions i comportaments que poden arribar a portar a estats substancialment diferents dels que, d'entrada, un esperaria. Més en el posts següents.
Salutacions i gràcies per les teves interessants aportacions,
SZD