divendres, 3 d’abril de 2020

Nèmesi (I): COVID19 i l’epidèmia subjacent





Benvogudes lectores,
En aquestes setmanes de confinament s’ha trastocat la nostra vida a tots els nivells i, en aquest sentit val la pena anar reflexionant sobre aquesta pandèmia, aquest cigne negre que anomenava l’Antonio Turiel en aquest col·lapse de la civilització actual. Primer de tot vull expressar la meva tristesa, desolació i condol per totes les situacions de patiment i dolor que està portant aquesta pandèmia, per les morts, els malalts i la gent afectada directament o indirecta. Ara no és el moment de crítiques de què s’està fent o com s’està fent, ja hi haurà temps d’una anàlisi més pausada i amb perspectiva quan s’acabi el confinament i la pandèmia hagi remès.

En primer lloc, cal reconeixer que els col·lapsistes no havíem previst aquest event, que genera un efecte en cascada i acaba generant una aturada (en aquest cas gran però no total) del sistema. Tot i així, cal dir que els sistemes complexos, i l’ecosistema del qual formem part n’és un, tenen aquestes característiques: la impredictibilitat en periodes mitjans o llargs de temps i, sobre tot, una impredictibilitat creixent quan el sistema s’apropa al punt de no retorn de transició sobtada (com és el que vinc explicant fa anys en aquest bloc). Aquesta pandèmia és part d'una Nèmesi, que acaba amb la Hybris que vaig comentar en un post anterior. Per tant des d’aquí, només pretenc fer una humil reflexió (molt limitada) que s’afegirà a l’oceà de visions que emergeixen aquest dies, moltes d’elles amb molt més trellat que aquesta.

La pandèmia (com tot event sobtat, imprevist, en un sistema inestable) obre una bifurcació en el camí (tal com apunta Noam Chomski), però no és la darrera bifurcació que se'ns presentarà. Aquesta bifurcació, més enllà del que ara va sonant al voltant de la salut i l’economia, crec que ens ha de fer veure quin és el substrat ètic (polaritzat) que ha portat (i porta) a les decisions de governs i individus. La tria d'un camí o un altre en aquesta bifurcació o cruïlla descansa sobre dos pols: imposició o cooperació. I, al seu torn aquests dos pols es modulen seguint un substrat conceptual (o ontològic). Aquest substrat cal elaborar-lo i fer una diagnosi més enllà de la urgència actual, a dos nivells: material i mental.

Moltes de les anàlisis que he llegit, es centren en l’aspecte material i si ho fan en l’aspecte mental es centren en els impactes psicològics del confinament. M’agradaria començar des d’aquest punt de vista psicològic: cal tenir en compte que aquesta és una pandèmia que es desenvolupa en una base epidèmica. Aquesta epidèmia de fons es basa en un engany col·lectiu del qual tots en som subjectes actius i passius. És a dir, tots (en major o menor mesura) el mantenim i en som receptors.
La base epidèmica a què em refereixo és l’estrès com a malaltia. Segons l’OMS l’estrès ha anat creixent en les darreres dècades i, actualment als EUA el 50% del ciutadans senten que els impacta negativament en la feina, en algunes organitzacions se l'anomena l’epidèmia del segle XXI. Tenint en compte això, cal considerar de forma molt urgent, a més de la inestabilitat associada a les tres crisis (climàtica, ecològica i energètica) de la nostra civilització, la inestabilitat mental que patirem com individus, que es pot traduir, entre d'altres, en un alt nivell de frustració. Aquesta inestabilitat mental sociològica va, en gran part, associada a aquesta epidèmia silenciosa que ara, a més, s’agreujarà. Per tant, l’estrès de fons que patim com individus, no ajuda a gestionar una situació com l’actual, perquè el confinament en genera més. Hi ha un espectre d’actituds (respecte no només el COVID19, sinó al col·lapse) amb extrems en els dos pols que ens han dut a la bifurcació actual: cooperació o imposició. Les idees que sostenen aquestes dues actituts serien, per a la imposició: «què cal fer perquè això no torni a passar i mantenir el que (creiem que) teníem abans» o, per la cooperació: «el sistema socio-econòmic actual està obsolet, per tant, calen canvis profunds, cal canviar per adaptar-nos a la incertesa actual i futura, deixant enrere la il·lusió de la seguretat». 

No val la pena entrar ara en el pol de la imposició, aquest té uns bons fonaments en hàbits fortament arrelats en la nostra societat. M’interessa més aquí analitzar el pol, l’opció, de la cooperació.

Per començar a treballar en el pol de la cooperació cal que ens anem deslliurant de l’estrès, bàsicament, perquè cooperar implica tenir una actitud d’obertura cap als altres, mentre que, si estem estressats (en el paradigma lluita-fugida) estem a la defensiva i això ens limita la comunicació, essencial per poder col·laborar i cooperar. Cal que tinguem clar que l’estrès afecta a diversos àmbits de la nostra vida, per exemple:


  • temps: més estrès, més sensació de no tenir temps per fer el que volem fer (o necessitem fer).
  • recursos: treballar més per tenir més o, en la majoria de la població mundial, per sobreviure. La paradoxa del (primer) món actual: tot i tenir les necessitats materials cobertes tenim una vida amb poc temps ‘de qualitat’.
  • estat mental: la 'qualitat' del temps que tenim depèn del nostre estat mental i, per tant, de la percepció de la realitat que vivim. Operem, la major part del temps, en estats mentals automatitzats però amb la percepció de que els individus som els que en realitat decidim, en major grau, el camí i que som els amos de les nostres decisions.
  • necessitats: la propaganda ens inunda mentalment per a fer que volguem més coses i per distreure’ns. Fomentar la distracció crea estats mentals i patrons conductuals automatitzats, poc reflexius, poc autocrítics i per tant amb poca consciència. Així fomentem hàbits de fugida/distracció que debiliten la facultat propositiva-volitiva i, en resum, un estat mental més conscient i menys automàtic.
  • volició: al no tenir voluntat (deixar-nos anar en la distracció) ens deixem arrossegar, cosa que crea un sentiment inconscient d’impotència que, o ens situa en un estat més evassiu, o ens provoca irritació.

Però què és el que dispara i/o manté l’estrés? La por, aquesta sol ser una por que no detectem i que, per tant, és més difícil de gestionar perquè no ens prepara per ‘lluitar o fugir’, és una por a la incertesa que genera una angoixa pel futur i del present. Aquesta por (paradoxalment) és fonamental pel manteniment del sistema actual, perquè genera un horror vacui per allò que cau fora dels límits considerats ‘normals’ o més ben dit, habituals, usuals o coneguts ("més val boig conegut...").

Veiem alguna proposta de com gestionar aquest estrès a nivell conceptual i actitudinal. Us proposo dos eixos, factual i temporal:


  1. Factual. Tres pilars: sortint de la cooperació, assumir la responsabilitat per acabar portant a terme acció(ns). 
  2. Temporal. Horitzó a: curt, mitjà i llarg termini. No em cansaré de repetir que el canvi que volem per a la societat, cal que l’implementem a nivell personal, perquè són les relacions individuals les que construeixen les estructures supra-individuals (a nivell de famílies, veinats, pobles, regions, països, nacions, continents) que, al seu torn, tornen a afectar als individus. 

Cooperació. Aquesta època ens aboca a la incertesa individual i aquesta incertesa, es pot paliar posant el focus, en lloc de en l'individu aillat, en l’aspecte col·lectiu. On posem la nostra motivació? en nosaltres mateixos com a primera idea motriu o en els altres? I quan pensem en 'els altres' ho ampliem més enllà de família, amics i coneguts? El confinament i la pandèmia ens han fet paleses dues qüestions: la interdependència del sistema socio-ecològic on vivim i la importància de tothom per igual (recordem aquelles tres velles paraules: llibertat, igualtat, fraternitat?). I ho ha fet en els dos costats, el destructiu: angoixa pel que facin malament els altres i la fragilitat de les relacions econòmico-comercials. Per aquest motiu, qualsevol persona pot ser, independentment del seu origen, professió, ideologia, etc. una amenaça. Per altra banda, el constructiu: el patiment compartit no només és patiment dividit, també és el mètode per alleujar-lo i gestionar-lo. La solidaritat és doncs el camí (que no l’objectiu). De fet, aquesta és la vacuna pel virus de la por: només posant-nos en el lloc dels altres (no només capir-los intel·lectualment, sinó sentir quina és la seva realitat) podrem avançar en el camí de la solidaritat i de la cooperació. Però aquesta solidaritat i cooperació cal que estiguin basades en una motivació que busqui el benefici comú i que fugi, entre d’altres coses, de la culpabilització, de la banalització que porta a la cosificació i, sobre tot, de l’actitud de donar almoina o fer caritat.

Responsabilitat. Dels tres pilars, aquest és el més important perquè, entre d’altres coses, és el més difícil d’entendre i per tant d’assumir. Segons el DIEC és la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.

La tendència passada i actual ha portat a la centrifugació del comportament cap a l’exterior en una dinàmica d’irresponsabilitat. Si observem una mica veiem que, en general demanem responsabilitat a les institucions, però no qüestionem el fet que, durant les èpoques de bonança (al primer món) hem anat delegant en les institucions les decisions clau (i per tant les responsabilitats) i això, ara, en certa manera, se’ns gira en contra. Si no ens hem preocupat de bastir un sistema socio-econòmic transparent, just, equitatiu i flexible, quan les coses anaven bé, ara no podem pretendre que el sistema (la societat) de cop i volta es transformi. Perquè no hem demanat responsabilitats abans o, si ho hem fet, ha estat de forma parcial. Crec que aquesta delegació ha vingut accentuada amb l’excés de materialisme, que ha desembocat en una necessitat contínua i creixent d’alienació cap a l’exterior, que té com a conseqüència una cosificació creixent, i per tant una deshumanització en augment. Això ha portat al que coneixem, sense avergonyir-nos-en, com societat del consum i, consumir és, precisament, esgotar, dissipar, gastar o destruir (DIEC) el que tenim. Per tant, la societat del consum és una societat destructiva a tots els nivells, no pot ser mai una societat, ni tant sols, sostenible. Ras i curt: consumir és destruir, sostenir és mantenir,  per tant, una societat sostenible mai pot ser una societat consumista.

Si entenem la responsabilitat, com diu la definició, com una resposta, un efecte associat a una causa, i el que hi ha a la societat es construeix col·lectivament (aquests dies en tenim proves fefaents) la responsabilitat no depèn només d’un individu, un grup d’individus o d’un estat. Això sí, de la mateixa manera que l’efecte no depèn només d’una causa, ni de totes les causes per igual, la responsabilitat també està repartida de forma desigual, però toca a tothom, a tothom. Això doncs, ens implica a tots i, per tant, ens dóna poder per actuar i, al mateix temps la necessitat indestriable d’assumir o acceptar les conseqüències de l’acció (o la inacció).




Acció. Només quan integrem els dos primers pilars podem dissenyar una estratègia (coherent) que consideri tres periodes de d’acció, l’immediat (accions en el dia a dia) el mig termini (accions a portar a terme progressivament en un període de mesos) i el llarg termini (accions o plans a portar a terme en horitzons de màxim 5 anys). De la implementació i possibles metodologies i responsabilitats en les escales socials (nombre de persones) i temporals en podem parlar més endavant. Només un apunt: no hi ha receptes generals per aplicar a qualsevol lloc i situació. Cal aprendre a fer mentre anem fent, sent molt crítics i auto-crítics. El col·lapse és això benvolgudes lectores: treure’ns la són de les orelles i començar a actuar d’una manera diferent a com ho veniem fent, amb consciencia col·lectiva, solidaritat i responsabilitat.
Salutacions,
SZD


Cap comentari: