Peak Oil, Oil Crash i Col·lapse

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest no preten ser un post precisament suau ni engrescador en principi, pretén ser un bany de realitat, tot i així, cal que digui que no vull deprimir a ningú, per tant que el lector tingui en compte que el que expresso aquí és una apreciació purament personal. Cal dir però, que aquesta impressió no es basa en el no-res sinó en les experiències que he anat tenint fent divulgació del tema que ens ocupa, i que em donen doncs una certa visió de conjunt del problema al qual ens enfrontem, pel que fa a percepcions i visions individuals, col·lectives i, el que és més important, pel que fa a les elits de poder.
M'agradaria dir que, tot i que és dur admetre-ho, penso que 'els nostres dirigents' tant polítics com econòmics estan al corrent del problema de l'Oil Crash i dels riscos que comporta, és a dir,  els polítics d'alt nivell (administració Europea, Estatal i Autonòmica) ho tenen clar, i més clar ho tenen els 'lobbies' empresarials i els directius de les grans empreses. Per posar un exemple, el mes passat vaig assistir a unes jornades a Sevilla sobre canvi climàtic on vaig tenir la sort de poder formar part d'una taula rodona i parlar del Peak Oil, compartint debat amb un dels responsables d'energia de la Junta de Andalucía i amb una representant d'un programa per als ajuntaments finançat per la Unió Europea. El polític, segons els seus comentaris, coneixia el problema, però venia la idea de que les renovables i l'eficiència 'són la solució'; detall també interessant, en la taula rodona anterior un directiu d'una empresa de renovables va arribar a dir, textualment, que en els temps que venen 'hi haurà molta gent que ho passarà molt malament'. Em sembla, que no cal fer cap comentari més. Perquè, doncs, aquesta gent que tenen el poder de 'fer alguna cosa', no fan res? Doncs, senzillament, la mateixa manera de funcionar del sistema no els ho permet: els polítics són captius dels poders econòmico-financers que els han portat al poder, i aquests poders són captius d'un sistema l'únic paradigma del qual és el creixement exponencial. Tot això a què ens porta? Doncs evidentment, a que des de 'dalt' l'actitud serà sempre intentar mantenir el paradigma del creixement fins al darrer moment. I és que, al cap i a la fi, el problema no és tant el sistema com a tal (que també) sinó el paradigma mental en el que ens movem a tots els nivells. M'explico, per molt lògic que sembli i que, en les xerrades, tothom ho entengui, l'experiència acumulada sempre va en favor del paradigma del creixement il·limitat i en contra de la raó i del paradigma del món finit. Això ho podem veure fins i tot en certa gent 'conscienciada' com, per citar un exemple, l'informe de Greenpeace Energia 3.0, en el qual es segueix pensant en escenaris de creixement econòmic en els anys futurs sense abordar clarament el que de veritat importa, el canvi de paradigma. En un post en el futur els comentaré els pros i contres d'aquest informe. Què ens diu l'experiència? i recordo, en la vida quotidiana ens guiem per l'experiència, és a dir, pel que hem après majoritàriament en el passat. Doncs l'experiència diu que sempre hem 'avançat': tecnològicament, científicament, econòmicament, en nivell de vida... el tant volgut (i maleït, francament) estat del benestar. Per tant, acceptar que 'la festa s'acaba' (el Peak Oil existeix) és molt complicat, però és que acceptar que la festa s'acaba ara mateix (BAU + Peak Oil = Oil Crash) és, a hores d'ara, inassumible per la majoria. Per tant, el canvi de paradigma necessari a nivell global per donar un gir al sistema i esquivar el desastre és molt complicat. Què ens espera? A nivell general ja ho podem intuir, una degradació cada cop més gran del sistema socio-econòmic, amb l'accentuació del que ja comencem a patir: més corrupció, més delinqüència, més violència a tots els nivells (des de l'individual al col·lectiu).  Com es produirà això? Evidentment, no tinc una bola de cristall, però una analogia pot ser-nos d'utilitat: el trencament d'un material sotmès a un esforç. Si comparem el col·lapse econòmic amb el que passa quan un sòlid es trenca en podem treure algunes conclusions interessants. L'actual sistema econòmic està sotmès a tensió, 'estrés' en diuen els entesos. A l'aplicar tensió al sistema (a un material o al sistema econòmic europeu) comencen a apareixer micro-fractures (petites esquerdes) que en deterioren la resistència a aquesta tensió; al començament aquestes micro-franctures apareixen en les parts més febles del material i són poc importants, de manera que el sistema no acusa una falta notable de resistència a l'esforç. Però clar, al seguir 'tensionant' el sistema les micro-fractures creixen fins fer-se visibles en les zones més febles (Grècia, Irlanda, Portugal...) i, al mateix temps les microfractures es comencen a produïr en altres zones no tant febles (Itàlia, l'estat Espanyol) i comencen a creixer també; tot seguit, ja es produeixen també en les zones més resistents del material (França, Alemanya...). Una característica interessant és que el procés es produeix de forma no lineal, la qual cosa vol dir que a mesura que més esquerdes apareixen en el material, més facilitat hi ha perque se'n formin més, i més de pressa. Al final el col·lapse es produeix quan hi ha una fractura prou gran (típicament en les parts més febles  del material) que arrossega el trencament en tot el sistema. Bé, aquest pot ser un escenari possible, i el missatge més important és que quan les coses van malament, cada cop aniran malament més de pressa fins que el sistema col·lapsi (en una cascada d'esdeveniments de 'trencament' cada cop amb menys interval de temps entre ells).  Bé, aquesta és la mala notícia, quina és la bona? Doncs que el fet de que a nivell general s'intenti seguir amb el BAU fins a darrer moment ens pot ajudar (i molt) a preparar-nos pel col·lapse, sobre tot a nivell individual (Green Wizards) i pot arribar a produir un 'canvi' a nivell col·lectiu, com? Doncs això, com deia aquell, ja és tota una altra història.
Salutacions,
SZD