diumenge, 13 de novembre de 2011

Peak Oil, Oil Crash i Col·lapse



Benvolguts/des lectors/es,
Aquest no preten ser un post precisament suau ni engrescador en principi, pretén ser un bany de realitat, tot i així, cal que digui que no vull deprimir a ningú, per tant que el lector tingui en compte que el que expresso aquí és una apreciació purament personal. Cal dir però, que aquesta impressió no es basa en el no-res sinó en les experiències que he anat tenint fent divulgació del tema que ens ocupa, i que em donen doncs una certa visió de conjunt del problema al qual ens enfrontem, pel que fa a percepcions i visions individuals, col·lectives i, el que és més important, pel que fa a les elits de poder.
M'agradaria dir que, tot i que és dur admetre-ho, penso que 'els nostres dirigents' tant polítics com econòmics estan al corrent del problema de l'Oil Crash i dels riscos que comporta, és a dir,  els polítics d'alt nivell (administració Europea, Estatal i Autonòmica) ho tenen clar, i més clar ho tenen els 'lobbies' empresarials i els directius de les grans empreses. Per posar un exemple, el mes passat vaig assistir a unes jornades a Sevilla sobre canvi climàtic on vaig tenir la sort de poder formar part d'una taula rodona i parlar del Peak Oil, compartint debat amb un dels responsables d'energia de la Junta de Andalucía i amb una representant d'un programa per als ajuntaments finançat per la Unió Europea. El polític, segons els seus comentaris, coneixia el problema, però venia la idea de que les renovables i l'eficiència 'són la solució'; detall també interessant, en la taula rodona anterior un directiu d'una empresa de renovables va arribar a dir, textualment, que en els temps que venen 'hi haurà molta gent que ho passarà molt malament'. Em sembla, que no cal fer cap comentari més. Perquè, doncs, aquesta gent que tenen el poder de 'fer alguna cosa', no fan res? Doncs, senzillament, la mateixa manera de funcionar del sistema no els ho permet: els polítics són captius dels poders econòmico-financers que els han portat al poder, i aquests poders són captius d'un sistema l'únic paradigma del qual és el creixement exponencial. Tot això a què ens porta? Doncs evidentment, a que des de 'dalt' l'actitud serà sempre intentar mantenir el paradigma del creixement fins al darrer moment. I és que, al cap i a la fi, el problema no és tant el sistema com a tal (que també) sinó el paradigma mental en el que ens movem a tots els nivells. M'explico, per molt lògic que sembli i que, en les xerrades, tothom ho entengui, l'experiència acumulada sempre va en favor del paradigma del creixement il·limitat i en contra de la raó i del paradigma del món finit. Això ho podem veure fins i tot en certa gent 'conscienciada' com, per citar un exemple, l'informe de Greenpeace Energia 3.0, en el qual es segueix pensant en escenaris de creixement econòmic en els anys futurs sense abordar clarament el que de veritat importa, el canvi de paradigma. En un post en el futur els comentaré els pros i contres d'aquest informe. Què ens diu l'experiència? i recordo, en la vida quotidiana ens guiem per l'experiència, és a dir, pel que hem après majoritàriament en el passat. Doncs l'experiència diu que sempre hem 'avançat': tecnològicament, científicament, econòmicament, en nivell de vida... el tant volgut (i maleït, francament) estat del benestar. Per tant, acceptar que 'la festa s'acaba' (el Peak Oil existeix) és molt complicat, però és que acceptar que la festa s'acaba ara mateix (BAU + Peak Oil = Oil Crash) és, a hores d'ara, inassumible per la majoria. Per tant, el canvi de paradigma necessari a nivell global per donar un gir al sistema i esquivar el desastre és molt complicat. Què ens espera? A nivell general ja ho podem intuir, una degradació cada cop més gran del sistema socio-econòmic, amb l'accentuació del que ja comencem a patir: més corrupció, més delinqüència, més violència a tots els nivells (des de l'individual al col·lectiu).  Com es produirà això? Evidentment, no tinc una bola de cristall, però una analogia pot ser-nos d'utilitat: el trencament d'un material sotmès a un esforç. Si comparem el col·lapse econòmic amb el que passa quan un sòlid es trenca en podem treure algunes conclusions interessants. L'actual sistema econòmic està sotmès a tensió, 'estrés' en diuen els entesos. A l'aplicar tensió al sistema (a un material o al sistema econòmic europeu) comencen a apareixer micro-fractures (petites esquerdes) que en deterioren la resistència a aquesta tensió; al començament aquestes micro-franctures apareixen en les parts més febles del material i són poc importants, de manera que el sistema no acusa una falta notable de resistència a l'esforç. Però clar, al seguir 'tensionant' el sistema les micro-fractures creixen fins fer-se visibles en les zones més febles (Grècia, Irlanda, Portugal...) i, al mateix temps les microfractures es comencen a produïr en altres zones no tant febles (Itàlia, l'estat Espanyol) i comencen a creixer també; tot seguit, ja es produeixen també en les zones més resistents del material (França, Alemanya...). Una característica interessant és que el procés es produeix de forma no lineal, la qual cosa vol dir que a mesura que més esquerdes apareixen en el material, més facilitat hi ha perque se'n formin més, i més de pressa. Al final el col·lapse es produeix quan hi ha una fractura prou gran (típicament en les parts més febles  del material) que arrossega el trencament en tot el sistema. Bé, aquest pot ser un escenari possible, i el missatge més important és que quan les coses van malament, cada cop aniran malament més de pressa fins que el sistema col·lapsi (en una cascada d'esdeveniments de 'trencament' cada cop amb menys interval de temps entre ells).  Bé, aquesta és la mala notícia, quina és la bona? Doncs que el fet de que a nivell general s'intenti seguir amb el BAU fins a darrer moment ens pot ajudar (i molt) a preparar-nos pel col·lapse, sobre tot a nivell individual (Green Wizards) i pot arribar a produir un 'canvi' a nivell col·lectiu, com? Doncs això, com deia aquell, ja és tota una altra història.
Salutacions,
SZD

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Està bé que et preocupis per l'oil crash, però no et passis en la simplificació del que està passant. La teva metàfora del sòlid que es trenca és massa simple per a copsar la complexitat del sistema en el que estem. Perquè el sistema té molt marge de recuperació (no és sòlid ni molt menys). A mesura que hi hagi parts que vagin anant malament, la pressió contra la resta es veurà alleugida proporcionalment al tros de planeta que deixa de poder seguir el vell model creixentista. Així, hi haurà uns pocs privilegiats que controlaran els últims recursos del planeta i podran seguir amb el mateix nivell de vida, amb la ventatja que això comporta per preparar-se pel futur.
Els altres, malauradament, ho pasaran molt malament.

Anònim ha dit...

Crec que l'anònim té raó. Al post hi fas les analogies entre un microsistema basat en enllaços moleculars ( completament definits, estandaritzats i predibles) amb un macrosistema amb enllaços que no segueixen les lleis de la física d'uan forma tan estricta i són molt més flexibles però a la vegada també més imprevisibles. I és aquesta imprevisibilitat la que definirá el futur del macrosistema, de la civilització: o tendir÷a a molt millor o a molt pitjor ( em pregunto si aquí hi intervé d'alguna manera la mecànica quantica en una direccionalitat bottom-up a l'estil John Polkinghorne o més en la línia dels universos paral.lels de Michiu Kaku.
Per cert, un bon període de la Història per a rellegir The man in the High Catle, de P. Dick.
Joan
Joan

zhongdi ha dit...

@Anònim. Totalment d'acord amb tu, intentar fer una representació acurada del sistema macro-econòmic amb un model tant simplista és només un exercici comparatiu per donar una idea a nivell de divulgació del que representa la no-linealitat, res més. Tot i això, no estic d'acord amb que tant aviat com una part comenci a fer fallida la resta es veurà alleugerida, ja que recordem que el sistema està tensionat, en gran part, per la caiguda de la producció de cru i això és inexorable. La caiguda de la producció serà no-lineal en els propers anys i, tot i que hi hagi parts que vagin caient això no té perquè alleugerir la tensió que introduirà en el sistema uns preus de cru alts, tal com ja comenta l'informe WEO de la AIE fa poc. En fi, que el que proposo és només una base per debatre i per anar pensant en el que va passant. Gràcies pel comentari i per l'interès.
Salutacions,
SZD

zhongdi ha dit...

@Joan, gràcies pels teus comentaris. La teoria del trencament de materials és, en principi una teoria macroscòpica que es podria explicar amb la teoria quàntica però que complicaria excessivament el formalisme, per això un bon model va ser el de Griffith, on mitjançant les variables macroscòpiques usuals en teoria de l'elasticitat, com el mòdul de Young, el tensor d'esforços i l'energia del material va aconseguir donar resposta a una aparent contradicció entre el món molecular i les observacions. Un punt interessant també és que, precisament quan es donen les esquerdes precisament relaxen la tensió del sistema degut a que, al creixer la superfície creix també l'energia en la superfície. Precisament la impredictibilitat del sistema que comentes ve de la seva no-linealitat (tant el material com el sistema econòmic actual són no-lineals en el seu comportament) i per això feia la comparació, perquè a nivell divulgatiu s'entengués què vol dir impredictibilitat en un sistema determinista. Una altra cosa és un sistema quàntic en el que la indeterminació (i per tant la impredictibilitat) és inherent a les pròpies lleis físiques. Em sembla que m'allargo massa i no vull avorrir-te. Gràcies pel comentari i la lectura, en prenc nota.
Salutacions,
SZD

AMT ha dit...

Doncs jo crec que és molt "continuista" pensar que l'alliberament de tensió beneficia a a la resta. A curt termini estic d'acord que és així, però no hem de perdre de vista que molta de la funcionalitat de la societat industrial es basa en l'aplicació de les economies d'escala; quan una porció apreciable dels consumidors desapareguin moltes indústries, dimensionades a produccions més grans, no es podran adaptar-se a temps i col·lapsaran. I una d'aquestes és la indústria del petroli per les seves grans necessitats actuals de capital ja que està escurant el petroli límit, més car i difícil d'aconseguir. Com diu un article que he llegit recentment, el col·lapse podria sobrevindre literalment en una nit. Jo no tinc gens clar el que passarà, i més acumulant tensió en el sistema com ho estem fent...

Salutacions

Jordinain ha dit...

El concepte del Peak Oil crec que es fàcil d'entendre, el que costa es fer actuar la gent. La gent espera que "algu" solucioni aquest problema, com fins ara ha anat succeint al llarg de la història. Ja siguin renovables, fusió, noves descobertes de petroli, tecnologies noves, etc...

Fer-los entendre que tot això no són més que petits parxes al problema es complicat. L'altre part del problema es dir fins a quin punt ens afectarà. Com sempre ha passat a la història, les pujades han sigut mes o menys inclinades però les baixes sempre han estat força més brusques.

Sincerament crec que molts polítics, com molts ciutadans no són concients d'aquest problema o no en tota la seva magnitud i segueixen amb el seu BAU tot dient a veure quan s'acaba la crisis. Partint d'això no podem pas esperar que algu que no pot o no vol actuar ens tregui d'un problema que se li escapa de les mans.

El concepte de decreixement es antònim del que volen els polítics. Decreixement implica menys diners amb tot el que això implica.

Per exemple: Si els polítics actuen contra el cotxe particular, pujada de impostos a la gasolina, circulació, compra, etc... la gent deixarà de comprar cotxes. Que passarà amb tota la indústria que en aquest país es tant important. No ja només els fabricants, també proveidors, distribuidors, mecànics, empreses de ITV, empreses de neteja, parkings privats i públics, autopistes i vies de pagament, etc... I això es una part de l'empresa directament afectada pero s'ha d'afegir aqui tots els que depenen indirectament de l'automoció. Cap polític tirarà pedres contra l'automoció si es un sector estratègic del país.

Solució dels polítics, deixar que passi el temps, aguantar fins que tot peti.
Com deien de les subprimes. Mentres la música soni hem de seguir ballant.

David Pi ha dit...

Hola Zhongdi,

És possible que rera el recents moviments d'USA en el sud-est asiàtic s'amagi un interès pel control de la producció i comerç del biodiesel?

perdona per l'"Off-topic".

zhongdi ha dit...

@ Jordinain. Perdona pel retràs en la resposta però he estat enfeinat entre xerrades de divulgació de Peak Oil i altres activitats. D'acord amb tu en que entendre el Peak Oil no és difícil i que el que és realment complicat és copsar-ne l'impacte amb totes les seves conseqüències, ja que aquest impacte sorprèn fins i tot en ambients decreixentistes. Pel que fa als polítics no crec que poguem esperar una solució per la seva banda, al menys en el futur inmediat, d'aquí la importància de l'acció individual i col·lectiva (a petita escala) per avançar en la direcció addient per evitar el col·lapse. El següent post va una mica en la direcció de la preparació del col·lapse.
Salutacions i gràcies pel teu comentari,
SZD

Sanç de Viladoms ha dit...

@David Pi; els moviments geopolítics solen tenir a veure amb molts factors diferents a la vegada; i és que decidir-se a fer un moviment geopolític clar costa molts recursos i per tant, el país que el realitza sol esperar a tenir diversos objectius a acomplir a la vegada per optimitzar els recursos.

En aquest cas concret que comentes, de ben segur que tot tipus d'implicacions tant polítiques com energètiques hi son tingudes en compte.

zhongdi ha dit...

@David Pi, em podries passar el link on has tret aquesta informació si us plau? M'interessa i m'agradaria constratar-la amb els moviments de la Xina a l'Àfrica, sembla que s'estigui jugant una partida d'escacs gegant amb el món com a escaquer. Ho comentem. Per cert, gràcies Sanç per respondre al David i perdona David per la poca premura en la resposta, he tingut uns dies força moguts...
SZD

David Pi ha dit...

Hola a tots i perdoneu,

sempre em passa que hauria de tenir més present la columna de nous comentaris de la dreta. No tinc gaire temps de llegir, normalment em concentro en l'última publicaicó.

La noticia sobre "l'interés comercial" d'USA per la regió d'Asia la vaig escoltar al TN de tv3 fa unes setmanes.

per llegir la notícia a El País

David Pi

zhongdi ha dit...

@David Pi, moltes gràcies, tots anem de bòlit jo el primer o sigui que no passa res per tenir un tems de resposta més llarg.
Salutacions,
SZD

Anònim ha dit...

SEGURAMENT, ÉS L'ETERNA PREGUNTA, DE RESPOSTA COMPLEXA. PERÒ, ADMIRAT ZD, I ATREVINT.ME A PROPOSAR A JUGAR A FER ELUCUBRACIONS (POTSER NO TAN "ELUCUBRANTS"), LA COMUNITAT OBSERVADORA I ESTUDIOSA DEL PEAK ENERGÈTIC, ¿ PER QUAN ESTIMA, COM A ALTAMENT PROBABLE, QUE ES PODRAN NOTAR ACÚSTICAMENT ELS EFECTES DE LA MANCANÇA DEL COMBUSTIBLE FÒSSIL A LES CARRETERES? HO DIC PERQUÈ TINC ENTRE MANS L'ADQUISICIÓ D'UNA FINCA AL LLINDAR D'UNA GRAN VIA DE TRÀNSIT RODAT INTERURBÀ, I EN FUNCIÓ DE LES EXPECTATIVES, PUC ESTAR MÉS O MENYS INTERESSAT A POSSEÏR-LA (LA POL-LUCIÓ DELS MOTORS EM FA MOLTA NOSA...)
JA SÉ QUE LA VOSTRA OPINIÓ... NO SENTA CÀTEDRA, PERÒ TOT I AIXÍ, ÉS UN FACTOR MÉS A VALORAR... I NO US PRENGUEU A MAL AQUEST INTERÉS TANT "PRAGMÀTIC"... és una manera de treure-li ferro a aquest últim post, potser una mica massa ... realista...