Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part IV.

            (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Capitol_hill.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
La quarta entrega d'aquesta sèrie ja passa al relat purament polític. Al final del post trobareu una petita explicació de quina és l'organització política legislativa dels EUA, per a qui no hi estigui familiaritzat. Així doncs aquí podem veure quines esquerdes presenta el sistema federal dels Estats Units que el poden portar a una situació com la que s'explica.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Part Quatre: Creuant la frontera

El post d'aquesta setmana és la quarta de les cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial i col·lapse nord-americà. Quan la guerra acaba, cal pagar-ne el preu, i aquest pagament serà empènyer als Estats Units ja fracturats cap a una crisi que pocs ciutadans podien haver imaginat una mica abans.

John Michael Greer

*********

Les campanes de l'església van sonar tota la nit, uns perfectes desconeguts es van abraçar i es van besar l'un a l'altre o es van agenollar i van pregar junts, depenent de la inclinació, l'explosió de nounats mesos més tard va revelar quants nord-americans van celebrar el sobtat descobriment de que la vida continuaria. Arreu del món, els equips en les sitges de míssils, bases de bombarders i submarins es van relaxar amb alleujament, ja que els van donar l'ordre de retirar-se. Als EUA, els pocs policies i unitats de la Guàrdia Nacional encara a les barricades de les autopistes i en el llocs de proveïment del govern es fonien amb la gent i les seves celebracions. L'amenaça d'una guerra nuclear havia passat.

A mesura que el matí fred i gris començava a alçar-se a Washington, Jameson Weed repassava el que quedava de la seva presidència, va deixar caure el cap entre les mans. Un equip de negociació aviat aniria cap a Ginebra per trobar-se amb la seva contrapart xinesa i tanzana i signaria un tractat de pau. No importava com de dur treballessin els negociadors americans, ho sabia, aquest tractat significaria una amarga derrota per als Estats Units, i el seu sòlid coneixement de les realitats de la política nord-americana li va dir exactament a qui es culparia per tot això.

El tractat, com es va veure després, era sorprenentment generós. Ningú va haver d'admetre la culpa o pagar les reparacions, els Estats Units només havia d'acceptar el status quo a l'est d'Àfrica i cedir els seus drets sobre Diego García, que era propietat de la Gran Bretanya de totes maneres, a la República Popular de la Xina. Com que els Estats Units no tenien forma efectiva d'impugnar qualsevol demanda, era evident que no tenia sentit centrar-se en subtileses. El tractat va ser signat a principis d'octubre, i ratificat per un ombrívol Congrés dos dies després.

Abans que això passés, però, dos fets van empènyer el país més profundament en la crisi.

El primer va ser que una de les cadenes de televisió va revelar la història del desastre naval. Això, d'una part, es va deure a una causa política (la xarxa de televisió tenia vincles estrets amb el candidat presidencial més probable del partit oponent) i d'un altra part es va deure a les activitats ordinàries dels mitjans de comunicació. Tot amb tot, va clavar un cop dur a la moral de la nació. La televisió va trobar supervivents de la tripulació que havien estat evacuats a Europa abans de que caigués Mombasa, i va portar també testimonis dels analistes que s'havien passat dècades tractant d'advertir a l'Armada de l'obsolescència dels portaavions en una era de míssils de creuer. La resta dels mitjans de comunicació de notícies ràpidament es va unir al frenesí d'informació.

El segon fet, va ser més greu encara. A mesura que el món va començar a bregar amb el fet que els Estats Units ja no era la nació més forta del món, els inversors van començar a vendre actius valorats en dòlars. La venda es va iniciar en els valors de més risc de paper especulatiu, però es va acabar estenent ràpidament des d'aquest valors a d'altres, fent que el valor del dolar es devalués amb força. Els intents frenètics dels bancs centrals per frenar el col·lapse del dòlar van xocar directament contra un pànic que s'auto-alimentava, ja que els inversors a tot el món i als Estats Units s'afanyaven a sortir del dòlar a qualsevol preu. A mesura que el dòlar va caure enfront de les monedes estrangeres, el preu de la gasolina es va disparar més amunt de 12 dólars el galó, i seguia pujant, i molts altres béns importats van deixar d'estar disponibles a preus ordinaris.

Així, una setmana abans de la signatura del tractat, un dels bancs d'inversió més grans del país va fer fallida. Els seus inversors havien utilitzat la informació de la política dels EUA just abans de la guerra, per prendre posicions importants en els mercats de derivats que pujarien un cop el canvi de règim s'hagués dut a terme a Tanzània. La possibilitat que els EUA poguessin perdre mai se'ls va ocórrer, i el risc no cobert els va deixar sense esperança en números vermells. Els banquers es van adreçar a Washington urgentment, només per trobar que els milers de milions de dòlars per a un rescat, quan el dòlar estava en caiguda lliure, ja no eren una opció. El divendres següent, després del tancament dels mercats, un executiu de rostre ombrívol de Goldman Sachs va anunciar que la seva empresa estava en fallida i que es quedaven sense feina. Durant les pròximes sis setmanes, els valors mitjans del mercat financer dels EUA van perdre un terç del seu valor, esborrant desenes de bilions de dòlars en riquesa de paper, i vuit grans firmes financeres que havien estat considerades massa grans per fer fallida, estaven arruïnades de totes maneres.

Molt abans que el procés hagués acabat, però, el país comptava amb un nou president. Dos dies després de que el tractat de pau fos ratificat, al mateix temps que els avions carregats de presoners de guerra nord-americans abandonaven l'aeroport de Nairobi per iniciar el seu viatge de tornada, Jameson Weed va anar a la tribuna presidencial per última vegada i va renunciar al seu càrrec. El seu discurs final va ser senzill i digne, va assumir tota la responsabilitat pels errors comesos durant la seva presidència, va expressar la seva confiança total en el seu vicepresident i successor, i li va demanar la benedicció de Déu per a la nació. Quan va acabar amb el discurs, es va dirigir a les seves habitacions privades, va agafar un revòlver d'un calaix de l'escriptori, i es va disparar un tret al cap.

***************

El nou president, Leonard Gurney, no era el millor home per la difícil feina a la qual, sobtadament, havia de fer front. Un comunicador talentós, hàbil en trobar i moldejar el pols de l'opinió pública, podria haver fet molt, però Gurney no tenia aquest talent. Descendent d'una família benestant, va arribar al càrrec per conciliar les faccions del seu partit, tenia poca comprensió de la política pràctica i de la difícil situació en què la guerra d'Àfrica Oriental i les seves seqüeles havien posat a la majoria dels nord-americans. Per a ell, els temes crucials van ser el restabliment de l'autoritat del poder executiu i el finançament d'una escalada militar que permetés als Estats Units tornar a prendre la iniciativa als xinesos i recuperar el seu antic paper de dominació global.

Era una agenda irremeiablement fora de lloc pels temps que corrien. Les multituds victorejant salvatgement a Beijing van ser la benvinguda a un nou ordre internacional en què els Estats Units ja no era l'única superpotència, i potser no seria tampoc una superpotència en absolut per molt de temps. Arran de la guerra d'Àfrica Oriental, un nombre creixent d'antics aliats dels Estats Units va demanar a les unitats militars dels Estats Units deixar les bases del seu territori, i va fer proposicions als xinesos. D'altra banda, mentre s'enfonsaven els ingressos fiscals, continuava la caiguda en el valor del dòlar i seguia el mercat baixista en els bons del Tresor, els EUA ja no podia donar-se el luxe de les bases que es mantenien a tot el món, i els grups de portaavions que havien estat la pedra angular de la força militar americana ja estaven totalment obsolets. Gurney i els seus assessors no podien comprendre això, i van exigir els diners a una nació gairebé en fallida per finançar els grandiosos projectes militars, van pensar que podien reconstruir el poder dels Estats Units. Mentrestant, la Xina va eliminar el seu únic portaavions i va enviar una flota nova de vaixells petits i ràpids, de baix cost, una mesura copiada ràpidament per altres potències emergents com l'Índia i Brasil.

Pitjor encara, els esforços de Gurney van arribar en un moment en què les qüestions econòmiques havien ocupat un lloc central en les ments de la majoria dels nord-americans. El col·lapse del dòlar i l'esgotament de les importacions havia destruït les economies d'ambdues costes, mentre que la franja agrícola gaudia d'un auge modest i les empreses manufactureres que produïen béns per al mercat intern es van tornar rendibles de nou, aquests repunts no van a equilibrar l'empobriment de desenes de milions de nord-americans, la riquesa dels quals depenia d'una manera o altra de la implosió de l'esfera financera. Des dels jubilats amb ingressos fixos fins a les famílies de classe alta amb riquesa hereditària, la fortuna de les quals depenia dels actius en paper, tots es van veure sumits en la pobresa.

Hi havia hagut campaments que envoltaven la majoria de les ciutats nord-americanes abans de la guerra, però el seu nombre i el nombre de persones que hi vivien es va disparar quan la tardor va donar pas a l'hivern. Les històries sobre les morts per fred i desnutrició van començar a aparèixer en els mitjans. Sumat a la guerra fallida, la Massacre de Trenton, i l'absoluta manca de connexió entre les polítiques de la nova administració i les noves realitats del món de postguerra, la implosió en curs de l'economia nord-americana va empènyer el país a una crisi de legitimitat, una crisi de la qual Gurney i el seus assessors, pel que sembla, no se'n van adonar en absolut. Discurs rere discurs presidencial el president va insistir en que la solució a la crisi econòmica vindria de llocs de treball en defensa i de la restauració del poder nord-americà al món; aquests discursos creaven ressentiment o, pitjor encara, menyspreu.

A falta de lideratge significatiu de la Casa Blanca, la pressió sobre el Congrés per fer alguna cosa, o si més no, fer la impressió de fer alguna cosa, sobre el ràpid augment de la pobresa, va ser massa gran per ignorar-la. El punt mort entre els dos partits, forçat pels seus integrants, negant el compromís, estava congelat i, malgrat els discursos, es va accentuar aquest immobilisme a mesura que la crisi s'agreujava, tot i que ambdues parts podien haver fet alguns passos significatius. Una de les parts insistia en un augment de la despesa, l'altra part va insistir en baixar els impostos, i el mercat baixista en els bons del Tresor va fer cada vegada més clar que els vells temps de demanar prestat i gastar ja no podien tornar sense posar la depressió contínua del dòlar en una espiral de mort.

Així doncs, gairebé a punt de la desesperació la nova Llei de Prosperitat Nord-Americana (LPNA) va ser redactada per una comissió de tots dos partits. Era més gruixuda que la guia telefònica de Los Angeles i estava plena de regals a una galàxia de causes favorites i interessos especials, però el nucli de la proposta de la llei era un nou i expansiu programa de benestar social, els costos del qual serien sufragats gairebé íntegrament pels estats.

Lleis sense finançament (lleis imposades als Estats pel Govern Federal, que no tenia diners per pagar) havien estat la clau de la discòrdia des de feia dècades. La LPNA no va ser, sens dubte, més onerosa per als estats que les altres lleis no finançades anteriorment, però va arribar quan molts estats havien suspès el pagament dels seus deutes, i alguns, fins i tot estaven lluitant per pagar els salaris. Els governs estatals van pressionar molt per mantenir LPNA fora de les seves obligacions, sense èxit, la llei va ser aprovada per la Cambra de Representants al gener i pel Senat a principis de març, i va ser signada com a llei pel president Gurney uns dies més tard. La setmana següent, la legislatura de l'estat d'Arkansas va aprovar, sense cap vot en contra, una resolució que cridava a una assemblea constituent per aprovar una esmena que prohibiria les lleis sense fons del Govern Federal.

***************

La reacció inicial de l'establishment de Washington i la premsa nacional al projecte de llei d'Arkansas va ser riure-se'n. La constitució dels EUA havia donat als parlaments estatals la facultat de convocar una assemblea constituent si dues terceres parts recolzaven la proposta, i aprovar l'esmena resultant si tres quartes parts dels estats l'aprovaven, però aquesta disposició mai s'havia utilitzat, i ja havia passat més d'un segle des de que havia estat provada. Fins i tot es van fer acudits als programes d'entrevistes nocturns sobre la reescriptura de la constitució en el dialecte d'Arkansas.

A la setmana següent, Montana i New Hampshire van aprovar resolucions idèntiques, i es va aturar el riure. Els experts van fer declaracions que explicaven per què si calia tocar la constitució s'havia de deixar al Congrés. Les enquestes manipulades insistien en que la majoria dels nord-americans s'oposava a una assemblea. Els parlaments dels estats no els van fer cas. Tenien les seves pròpies maneres de mesurar l'estat d'ànim de l'opinió pública, i el que van sentir va ser que la gent estava ansiosa per veure la constitució esmenada. Les lleis no només no tenien finançament, a més en algun lloc en el temps de l'any passat, la majoria dels nord-americans es van convèncer de que el sistema en què vivien s'havia trencat i necessitava molt més que un canvi cosmètic.

La següent setmana quatre parlaments estatals més havien demanat una assemblea constituent, i cinc més l'altra setmana següent. En aquest punt, es van obrir les comportes, ja que els governs estatals es van adonar que l'oportunitat de forçar un canvi important en realitat estava a les seves mans. Dues setmanes més tard, el nombre màgic de 34 estats va ser només a uns pocs vots de distància.

En aquest moment, el Congrés va entrar en pànic, derogada la LPNA, es va començar a redactar una esmena pròpia que limitaria, encara que no prohibiria, els mandats no finançats. Era massa poc i molt tard. La idea d'una profunda revisió de la Constitució era a tot arreu, els polítics estatals advocaven per la reforma d'això o allò, alguns membres de la Cambra de Representants, sentint cap a on bufava el vent polític, es van unir a l'agitació. El president Gurney va denunciar repetidament la convenció en els seus vídeos setmanals a internet al lloc web de la Casa Blanca, però poques persones se l'escoltaven.

El 24 d'abril, Oregon va esdevenir el 34 estat a demanar una convenció constitucional, i cinc més ho van fer en el transcurs del mes següent, de manera que es bloquejava qualsevol pretext legal en contra. L'establishment de Washington va lluitar per fer la nova convenció a Filadèlfia, però va perdre, els delegats es reunirien a St Louis, Missouri, a principis de setembre. El Congrés va exercir el seu dret a decretar que qualsevol nova esmena hauria de ser ratificada en les convencions estatals per almenys tres quartes parts dels estats, en lloc de les tres quartes parts dels parlaments estatals, amb l'esperança que això podria obstaculitzar una presa de poder pels governs estatals. Va ser un error de càlcul desastrós, encara que ningú no ho sabria fins passats uns mesos.

Mítings, discursos i manifestacions emmarcaven les eleccions que, estat per estat, van triar als 250 delegats encarregats de la re-invenció de la Constitució. Es van imprimir més de 200 llibres instant a una reforma o altra en la constitució durant aquests mesos frenètics. La gent de tots els punts de l'espectre polític havia posat extraordinàries i, al mateix temps, incompatibles esperances en l'assemblea, estenent-se a les fantasies més salvatges d'esquerra i dreta. Anys després, els rumors van afirmar que els partits polítics nacionals havien encoratjat aquesta explosió de punts de vista extrems, i van ajudar als extremistes ser elegits com a delegats, amb l'esperança que podrien portar a la convenció a un punt mort. Si això era cert, va ser un error de càlcul encara més desastrós.

******************

L'assemblea constitucional es va inaugurar el 5 de setembre amb gran bombo i plateret de la premsa mundial. Al principi, tot va anar com la seda, va ser presentada, debatuda i aprovada una esmena que prohibia lleis sense fons i diversos altres abusos del poder federal sobre els estats. Els líders de les faccions moderades llavors van proposar una moció per declarar la convenció acabada i tornar cap a casa.

La moció va ser derrotada per una gran majoria. La majoria dels delegats que havien anat a St Louis, i la majoria dels seus electors a casa, volien més, molt més. La dificultat que va sorgir, a mesura que la convenció va continuar, és que el que la gent volia havia variat tant que era impossible trobar un terreny comú. Els estats vermells volien que el dret a posseir armes fos enfortit; els estats blaus volien abolir aquest dret (*). Alguns nord-americans volien sacralitzar el dret a les decisions individuals sobre l'avortament, mentre que altres volien una esmena que garantís els drets dels no nascuts. Gairebé totes les esquerdes de la societat nord-americana s'obrien en els debats. Nous temes difícils, com els límits al poder dels presidents de fer la guerra sense el consentiment del Congrés, límits estrictes al poder del Congrés per aprovar lleis sense el consentiment dels estats o del poble, i molts més, van aparèixer per unir-se a les divisions existents, i van provocar forts debats.

Va succeir, doncs, que els delegats a la convenció estaven asseguts per estats, per ordre alfabètic. Com a resultat, una de les delegades que formaven part de Utah es va asseure al costat d'un dels delegats de Vermont. A última hora de la tarda del dia 18, després d'un dia de debats duríssims, la delegada de Utah es va deixar caure a la seva cadira i va dir amb cansament: "Tinc una idea. Per què no dissolem la Unió i que tots tinguin el que vulguin ".

"Jo podria acceptar-ho", va dir el delegat de Vermont.

Ella es quedar va pensant un moment. "Estic començant a pensar que molta gent podria".

Van treballar els detalls a la sala de reunions buida després d'un sopar de menjar per emportar tailandès. Tots dos eren representants de l'Estat amb una llicenciatura en Dret, i cada delegat s'havia emès una còpia de la constitució amb totes les seves esmenes, així doncs els va caler poc temps per elaborar el que seria l'Esmena 28:

Article I: La Unió dels Estats queda dissolta, i els diversos estats tindran llibertat per fer altres arranjaments per al seu benestar.

Article II: Tots els béns del govern federal anterior, en cada Estat, al mateix temps que es ratifiqui l'esmena, passaran a ser propietat d'aquest Estat.

Article III: Tots els béns de l'anterior govern federal fora del territori dels Estats es dividirà per acord entre els diferents estats.

L'esmena proposada va ser presentada per ambdós delegats a la comissió corresponent al dia següent. La resposta va ser un silenci atònit. L'esmena es va considerar en forma adequada, i es va fixar una audiència per al dia següent. Molt abans que això passés, tot el món en la convenció, des dels delegats al personal de la cuina al centre de convencions, va tenir la immensa sensació que alguna cosa havia passat. S'havia creuat una línia i no hi havia marxa enrere.

(*)Nota del traductor: el color vermell és associat als EUA al partit republicà, mentre que el blau és associat al partit demòcrata.

El congrés dels Estats Units és bicameral, el formen una cambra baixa o Cambra de Representats (amb 435 membres) i una cambra alta o Senat (amb cent membres), ambdues cambres són elegides per elecció directa. Els membres de la Cambra de Representants representen la població d'un districte electoral i són elegits per dos anys. Aquests dos anys però no coincideixen per tots els representants en període temporal de manera que cada dos anys aproximadament un terç dels representants són elegits de nou. Els districtes electorals dels estats són assignats proporcionalment a la població, sense que hi pugui haver estats que no tinguin com a mínim un representant a la Cambra de Representants. El Senat és una cambra de representació territorial, on cada estat té dos senadors cadascun elegit per sis anys.

Cada estat dels 50 de la unió té també un congrés que, en la majoria d'ells sol ser de dues cambres. Aquest congrés és elegit també per elecció directa. Per altra banda, quan en el relat es refereix a les assemblees (o convencions) es vol dir que són representants elegits específicament per a un fet en concret, per exemple l'elecció, dins un partit, del candidat a la presidència (així hi ha convenció demòcrata i republicana). En les convencions, els delegats elegits poden ser diferents dels representants o diputats dels congressos estatals. En el cas del relat, el que fa el govern federal és imposar una convenció (amb delegats elegits expressament per l'assemblea de la reforma de la constitució) o assemblea constituent diferent de la que escollirien els parlaments dels diferents estats, pensant que, fent això, dinamitaria, la voluntat dels parlaments estatals.

Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part III.

(http://www.esacademic.com/dic.nsf/eswiki/1179116)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquesta és la tercera entrega del relat de'n John Michael Greer sobre com podria donar-se el col·lapse dels EUA. En aquest post el relat no només explica quin es el desenvolupament de la història sinó que a més, ens ensenya com poden funcionar les preses de decisions polítiques i fins a quin punt les decisions en política exterior acaben afectant al funcionament intern d'un estat, per molt gran i poderós que sigui.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Tercera Part: El començament del desastre

El post d'aquesta setmana és la tercera de les cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial nord-americà i col·lapse. A mesura que la guerra a Kenya arriba a un clímax, l'acció es trasllada als Estats Units, amb un president que està contra les cordes i al qui queden molt poques opcions.

John Michael Greer

*********

Mentrestant, als Estats Units, poques persones tenien una idea clara de com de dolenta era la situació. Els principals mitjans de comunicació, com havien fet durant dècades, acceptaven el que sortia de la Casa Blanca i el Pentàgon fil per randa. Les webs de notícies a Internet contradeien la versió oficial en tots els detalls, però el quocient entre senyal real i soroll a Internet en feia, de tot plegat, una imatge exacta difícil de muntar. No obstant això, les esquerdes s'estaven estenent a la paret de la negació. La foto del USS George Washington destruït i abandonat en un banc de sorra de Kenya va ser una sensació a Internet, dos membres de la Cambra de Representants havien demanat audiències sobre la guerra, encara que la seva sol·licitud es va bloquejar des de la Casa Blanca, a través de l'aire pesant a les acaballes de l'estiu, es començava a estendre una sensació que alguna cosa havia sortit molt malament.

A la Casa Blanca, al president Weed no li calia fer endevinalles. Els informes de les forces dels EUA a Kenya es van anar succeint cada dia a través del conducte diplomàtic, quan va caure Nairobi, després d'una amarga batalla de tres dies prop de Konza, una nova línia va ser construïda a corre-cuita des de Kisumu, a l'extrem oest del país. La majoria de les notícies eren dolentes. Els xinesos havien portat més avions, així com més sistemes de defensa aèria que estaven fent que les incursions dels B-52 des de Diego García fossin cada cop més arriscades (dos bombarders ja havien estat abatuts per míssils terra-aire). Així que no hi havia manera d'enviar subministraments a les forces nord-americanes i els seus aliats Kenyans. No es podia enviar una altra flota perquè els míssils de creuer xinesos estaven a l'aguait, i la pèrdua de la superioritat aèria feia el llançament de provisions aeri igualment problemàtic.

"Vam intentar enviar avions per control remot "Predator" per desmuntar el seu radar de defensa aèria, però van ser descoberts i abatuts", va afirmar el director de la CIA. "La tecnologia xinesa és, bé... tant bona com la nostra actualment." El que no va dir, tot i que Weed ja ho sabia, era que la tecnologia xinesa era millor que la seva equivalent dels Estats Units en aquell moment, i mitja dotzena d'altres països tenien el mateix avantatge. La raó no era cap misteri, la majoria dels alts càrrecs a la sala, començant pel mateix president, havien acceptat donacions de tant en tant a canvi de promoció o aprovació de programes que eren molt més rendibles per als fabricants del que eren útils per al propi exèrcit dels EUA.

"Els xinesos això, els xinesos allò...", va dir la consellera presidencial de seguretat nacional. "Hem parlat d'ells cada dia des que això va començar. Hem de fer alguna cosa. "El vicepresident, assegut al seu costat, va assentir amb el cap, i el president Weed va inclinar el cap cap a ella, escoltant.

En aquest moment, de sobte, el secretari de Defensa va decidir que ja n'hi havia prou. Va llençar la seva carpeta d'informes sobre la taula, va empènyer la cadira cap enrere i es va aixecar. "Esteu bojos. Ho dic seriosament. Des del primer dia heu actuat com si res pogués sortir malament, i quan ho ha fet, l'únic en que penseu és en insistir en la mateixa direcció. "Es va girar cap al president. "Jim, tindràs la meva renúncia per escrit demà al matí."

"Bill", va dir Weed ", per l'amor de Déu, ara no!"

"Motius personals", va dir el secretari. "Problemes de salut. Et donaré tota la negació plausible que vulguis, però he acabat. "Va fer un cop de porta darrere seu un moment després.

***************

Els Marines en el perímetre de guàrdia van ser els primers en veure als missatgers pujant per la carretera principal de Kitale sota una bandera blanca. Van arribar notícies per ràdio als pocs minuts al Quarter General a la ciutat de més a l'oest d'Endebess, als vessants on s'alça la muntanya Elgon. La resposta va arribar immediatament: agafar un vehicle i portar-los. Els Marines tenien pocs tot-terreny pick-up, el combustible era escàs, com també la munició, el menjar i tota la resta. Tot i així van trobar prou gasolina per al viatge i van enviar els missatgers al quarter general.

El vehicle va derrapar fins aturar-se davant d'una escola primària requisada no feia gaire. El tinent general Jay Seversky, el comandant nord-americà, va saludar als missatgers a contracor.

Després de les presentacions, el coronel de Tanzània que va dirigir el grup va dir: "Crec que sap per què sóc aquí, general. Vostè i els seus homes han lluitat molt bé, però "Es va arronsar d'espatlles. "Hi ha límits al que un home pot fer. El comandament de la Coalició ha ordenat un assalt final a les seves posicions. No diré quan, però aviat. Potser sobreviurà a això. Potser sobreviurà al següent, també. Però "Un altre arronsament d'espatlles. "Tots sabem com acabarà això, és simplement una qüestió de quantes vides es perdran."

Seversky va assentir. "Assumeixo que tenen una proposta".

"Per descomptat." El coronel va treure un sobre de l'interior de la jaqueta i l'hi va lliurar. Seversky el va obrir, va mirar per sobre del full de paper, i va tornar a assentir. "Necessitaré temps per consultar amb el meu equip."

"Per descomptat", va dir el coronel de nou. "Vint-i-quatre hores? Crec que ens ho podem permetre".

Quan els homes se n'havien anat, Seversky va prendre el full de paper cap a l'interior. Els altres oficials del seu Estat Major i els comandants de les quatre divisions estaven esperant. Li va lliurar el paper al més proper, va esperar fins que el full hagués donat la volta a la taula.

"Alguna cosa, des de Washington?"  va dir Tom Blumenthal, el comandant de la 101 Divisió Aerotransportada.

Seversky va esbufegar. "Estan, i cito, avaluant les opcions per a una força de socors ".

"És a dir, els fills de puta no poden fer res", va dir Blumenthal. Ningú li va discutir el que havia dit.

Durant un llarg moment ningú a l'habitació va dir res. Estaven mirant Blumenthal, i després d'un moment, Seversky va entendre el per què. La 101 Divisió Aerotransportada. La Batalla de les Ardenes.

Blumenthal es va aclarir la gola. "Si pensés per un moment que tinguessim possibilitats de guanyar", va dir, "Diria de lluitar fins a l'últim home. Però "La seva mirada va caure. "Això no és Bastogne i Patton no està en camí. Crec que hem d'afrontar el fet que hem sigut derrotats. "

La notícia de la rendició de la força nord-americana va arribar a la Casa Blanca hora i mitja abans que sortís als mitjans de comunicació internacionals. Era un dimarts al matí al setembre, amb el primer indici de tardor a l'aire. Weed mirava per les finestres de l'Oficina Oval, desitjant poder fer aquest viatge de pesca al setembre que havia planejat mesos enrere. No hi havia cap possibilitat, ara no. Amb posat greu, es va dirigir al seu secretari de premsa i li va dir que tingués els mitjans de comunicació preparats per a una important conferència de premsa a les sis de la tarda.

Abans d'això, tindria notícies encara pitjors per afrontar.

***************

A les dues del matí hora local, forces especials xineses van deixar un submarí al mig del Oceà Índic i van pujar a bord de bots inflables indetectables pel radar. Una hora més tard, s'estaven arrossegant per una platja poc vigilada prop de l'extrem sud de Diego García i s'amagaven a la selva espessa. Armes amb silenciadors i càrregues explosives van anar passant de mà en mà, al mateix temps que els quatre equips d'atac es preparaven per la seva missió. Les primeres explosions van detonar sense previ avís, en aquest moment la guarnició es va adonar del que estava passant, les estacions de la fortament custodiada illa de radars i defenses aèries estaven destruïdes. Deu minuts més tard, una forma fosca alada -el primer d'una dotzena d'avions silenciosos transportant soldats de l'Exèrcit Popular d'Alliberament- va sortir de la foscor per aterrar a la pista principal ja capturada. A l'alba, tota l'illa estava en mans xineses.

A mesura que els detalls de la situació arribaven a sala d'emergències de la Casa Blanca, la sensació que es va mantenir donant voltes per la ment del president Weed va ser d'incredulitat. Diego García era el centre neuràlgic de tota la presència dels EUA a l'Oceà Índic, un centre clau de la logística i d'intel·ligència i una base des de la qual els B-52 podien assolir punts conflictius des d'Àfrica fins al sud-est asiàtic. La pèrdua de Tanzània era un problema, la pèrdua de Kenya va ser una crisi, però la pèrdua de Diego García ... Va negar amb el cap, va tractar de pensar.

"Senyor?" Un ajudant va entrar "La conferència de premsa".

"Sí, Sí, és clar. "Va fer una respiració profunda i es va dirigir a la porta.

Era sens dubte un dels millors discursos de la seva carrera política. Improvisadament (havia elaborat un esborrany abans de la notícia sobre Diego García, però llavors estava assegut en un escriptori a l'Oficina Oval i ara ja caminava cap al faristol) va esbossar la situació, va explicar el que havia succeït a Kenya, va denunciar a la Xina, el seu comportament, i va donar la notícia de la caiguda de Diego García. "Que la República Popular de la Xina no s'equivoqui", va dir. "Els Estats Units no deixarà que aquesta agressió no provocada es mantingui. Respondrem amb totes les forces de què disposem. Res queda descartat. "Es va inclinar cap endavant, ullerós i amenaçador. "Res".

Mitja hora més tard, l'ambaixada nord-americana a Beijing va rebre els detalls per al govern xinès: llevat que la Xina retirés les seves forces de l'Àfrica Oriental i Diego García, Estats Units respondria amb armes nuclears tàctiques. La resposta xinesa no es va fer esperar i va ser pública. Parlant davant d'una multitud de periodistes, el primer ministre xinès va informar al món amb aspror que la Xina mai cediria a les amenaces, i que qualsevol atac a territori xinès o les seves forces militars rebria una resposta corresponent. Mentre parlava, els diplomàtics xinesos van deixar clar als seus homòlegs nord-americans que "la resposta corresponent" en aquest cas significa que els ICBM (míssils nuclears tàcits de caps múltiples) xinesos es dirigirien a ciutats nord-americanes.

Aquella mateixa nit, el president de Rússia va aparèixer a les pantalles de televisió de tot el món. Amb franquesa eslava, va deixar de banda les evasions que els altres líders havien usat en públic. "La Federació de Rússia ha estat informada", va dir al món ", que els Estats Units han amenaçat a la Xina amb un atac nuclear. Aquestes amenaces són inacceptables en el món actual. Per tant, és el meu deure afirmar que els tractats entre la Federació Russa i la República Popular de la Xina ens obliguen, si Xina és atacada amb armes nuclears, respondrem amb el nostre arsenal nuclear propi. "

************

Ningú dels que van viure durant els tres dies que van seguir ho oblidaria. Set mil milions de persones que havien arribat a pensar en núvols en forma de bolet com un mal record de la Guerra Freda, de sobte van haver d'enfrontar la perspectiva imminent d'una guerra nuclear. Les paraules desafiants de Washington, les refutacions orgulloses de Beijing, i la diplomàcia frenètica de les Nacions Unides donava una idea del pànic que es va apoderar del món. Les paraules de l'Emperador del Japó, transmeses en viu a una audiència mundial deien: "Japó és l'única de totes les nacions del món que ha patit un atac amb armes nuclears, i és el nostre desig més profund que cap altra nació comparteixi aquest amarg destí. Demanem, no, preguem, que els líders de les potències contendents facin un pas enrere per allunyar-se d'aquest terrible abisme ", va parlar en nom de milers de milions. Mentrestant, en les sitges de míssils, les bases de bombarders i submarins, els homes i dones joves esperaven ordres que, per a tots els propòsits pràctics, significarien la fi del món.

Als Estats Units, els plans de protecció civil, que es remuntaven a l'administració Eisenhower, es van treure de la pols i es van activar. Un d'ells ordenava que el Sistema Nacional d'Autopistes es tallés al trànsit civil. Hi havia bones raons pràctiques per aquest pas, però ningú havia pensat en el que passaria quan milions de nord-americans intentessin fugir d'objectius urbans i trobessin les autopistes amb barricades. El primer dia de la crisi, la majoria de la gent estava massa atordida per fer res més que seguir les instruccions que van omplir els mitjans de comunicació (quedar-se, buscar refugi, pensar que eren més segurs a casa que al camp) però durant la nit següent van anar apareixent els dubtes.

L'endemà, els habitants de les grans ciutats de tot Estats Units van intentar fugir-ne . Els carrers es van omplir ràpidament, convertint-se en embussos de para-xocs tocant amb para-xocs que s'estenien quaranta quilòmetres. Inevitablement, els qui van trobar que aquesta ruta estava bloquejada van anar a les autopistes, on la policia, les unitats de la Guàrdia Nacional i les tropes de Seguretat Nacional amb armadura antiavalots els esperaven a les barricades. El punt àlgid i explosiu va arribar a la posta del sol a Trenton, Nova Jersey, on una multitud aterrida, convençuda que els míssils ja estaven en camí, va tractar de saltar-se les barricades a l'avinguda John Fitch. D'entre la multitud n'hi va haver algú que tenia una arma de foc, es van sentir trets, un oficial de Seguretat Nacional sense experiència i en pànic, va ordenar a les seves tropes obrir foc. Quan van cessar els trets, trenta-set civils havien mort i en van resultar ferits més de cent.

El govern va afanyar-se a amagar Massacre de Trenton tant bon punt els va arribar la informació. Els mitjans de comunicació ja havien estat sotmesos a la censura per estat de guerra, i els mitjans de comunicació social en línia van ser pressionats per a suprimir les referències als tirotejos tant bon punt com van aparèixer, tanmateix el correu electrònic i els telèfons eren més difícils d'aturar. Pitjor encara, la manca d'informació precisa va alimentar rumors terrorífics. Mentre els nord-americans s'arraulien en refugis improvisats a tot el país, era massa fàcil creure que un govern disposat a sumir el món en una guerra nuclear podria ser capaç de qualsevol cosa. En aquest procés, per a un nombre molt gran d'americans, els Estats Units van deixar de ser "nosaltres" i es van convertir en "ells".

Això va tenir enormes conseqüències en el futur proper, però també hi va haver conseqüències més immediates. A Austin (Texas) aquella nit, després d'una sèrie de trucades de diputats preocupats, el governador de Texas, fent ús del seu poder, va saltar-se les mesures de censura a la companyia telefònica i va aconseguir una línia per parlar amb un amic seu de negocis a Trenton, i va obtenir un bon relat del que havia succeït. El governador podia fàcilment imaginar el que passaria si un incident semblant hagués passat a l'estat de Texas, orgullós i amant de les armes, i la seva següent trucada va ser a Seguretat Nacional.

L'oficial el va interrompre a meitat d'una frase amb un enèrgic nosaltres-tenim-les-nostres-ordres, i la conversa va derivar cap a la discussió. Finalment, el governador va penjar el telèfon amb un rugit de blasfèmia que va deixar corpresos als seus ajudants. Va començar a passejar per l'habitació (un senyal de perill a l'oficina del govern estatal que coneixien i temien) i després va tornar al telèfon, trucant a un antic company de l'exèrcit que era el comandant de la Guàrdia Nacional de Texas, i a un aliat polític que era el cap dels Rangers de Texas. Tots dos havien estat posats sota l'autoritat de Seguretat Nacional mitjançant una ordre executiva mentre es mantingués la crisi, però això va desembocar en un xoc entre les ordres de Washington i les lleialtats de Texas que només podia tenir un resultat.

A continuació, el governador va trucar de nou a Seguretat Nacional. "Escolta, fill de puta", va dir, apunyalant l'aire amb un dit de la mida d'una salsitxa. "Estàs estàs fora d'això en aquest estat. La Guàrdia Nacional de Texas i els Rangers de Texas, assumiran el control de la seguretat pública en aquest estat, a les meves ordres. "

"No pot fer això", va balbucejar l'oficial.

"Posa'm a prova ". Un altre cop fent 'a prendre pel cul' amb el dit. "Fes fora els teus matons del meu estat en vint-i-quatre hores. M'escoltes? Vint-i-quatre hores. "Va penjar el telèfon brutalment. Minuts més tard, en un nou telèfon, estava trucant a companys seus de copes que eren també els governadors de mitja dotzena d'estats del Sud.

Per tot el país, a mesura que el tercer dia de la crisi nuclear començava, la notícia de la massacre de Trenton es va començar a escampar, el mateix que havia passat a Texas es va reproduir a moltes escales diferents, i el govern federal va començar a perdre el control de les seves forces de seguretat. Els agents de policia en alguns llocs es van negar a defensar les barricades o simplement les van obrir i van deixar passar a la gent. Els membres de la Guàrdia Nacional en algunes ciutats es van quedar a les seves casernes o simplement es van unir a la multitud, emportant-se les seves armes. Texas estava desafiant obertament al govern (el director de Seguretat Nacional allà, després de frenètiques trucades a Washington, va fugir a Denver) i quatre altres estats estaven a punt d'unir-s'hi.

Pot haver estat aquesta dura realitat, sumat a les altres pressions que va enfrontar, el que va convèncer al president Jameson Weed d'assumir l'única manera de sortir de la crisi. Aquella mateixa nit, poc abans de la mitjanit, es va reunir amb el secretari general de les Nacions Unides i van acordar un alto el foc.

Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part II.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Nemesis_Getty_Villa_96.AA.43.jpg)

Benvolguts/des Lectors/es,
Aquesta és la segona part de la sèrie de'n John Michael Greer sobre un possible col·lapse dels EUA. Si en la primera part, ja en el títol, ens feia referència al concepte grec d'hybris (sobre un excés d'orgull o de capacitat que usualment és castigat per una força superior) en aquesta segona part, també de la mà de l'antiguitat grega amb la deesa Nèmesi ens deixa entreveure el fil subjacent de la història que ens explica aquí. Espero que us agradi.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Segona Part: Nèmesi

El post d'aquesta setmana és la segona de cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial i col·lapse nord-americà. Com ja s'ha esmentat, aquest és un escenari, no és pas una profecia; és un esbós del que podria succeir en lloc d'una predicció del que succeirà i, per tant, una exploració d'algunes de les principals vulnerabilitats en el vacil·lant imperi dels Estats Units. També pot ser val la pena dir que no hi ha portaavions reals que hagin sigut perjudicats en aquesta narrativa.
John Michael Greer

********************************************

Els míssils i caces bombarders llançats per la flota eren la segona onada de l'assalt americà, no la primera. Helicòpters d'atac de les bases de Kenya es van enlairar uns minuts més tard, però van entrar per davant per atacar les defenses aèries de Tanzània. El seu tempo era precís, en el moment en que els primers avions nord-americans van entrar a l'espai aeri de Tanzània, les quatre estacions de radar militar que ancoraven l'extrem nord del sistema de defensa aeri de Tanzània eren runes fumejants. Les imatges de satèl·lit en temps real van portar la notícia de l'èxit de l'atac a l'almirall Deckmann i el seu personal a bord del USS George Washington, i al president Weed i els seus assessors a la Sala de Situació de la Casa Blanca.

Aquestes imatges estaven en les pantalles quan tot el sistema de satèl·lit militar dels EUA, de sobte, es va apagar.

A les bases dels EUA a tot el món, els tècnics, desconcertats, van tractar de tornar a connectar amb la xarxa de satèl·lits, només per descobrir que no hi havia cap xarxa a la qual connectar-se de nou. NORAD (*) va informar que tots els satèl·lits encara estaven en les seves òrbites i mostraven tots els signes d'estar encara en funcionament, però cap va poder respondre als senyals de les estacions terrestres o enviar dades de tornada. Ràpidament descartada una fallada tècnica, només quedava una opció, la consellera del president de seguretat nacional va aixecar la vista d'un document informatiu redactat precipitadament plantejant, precisament, aquesta opció, i es va trobar la mirada penetrant del secretari de Defensa. Es va donar la volta bruscament i va deixar anar una ordre a un dels seus ajudants.

Alguns analistes, molt abans de la guerra, havien pres nota d'un intens interès de la Xina en tecnologia anti-satèl·lit. Després de la guerra, però, va resultar que el que va desmuntar el sistema dels EUA per satèl·lit no era tecnologia avançada, sinó espionatge a l'antiga. Agents xinesos, més d'una dècada abans, havien aconseguit infiltrar-se en l'Oficina Nacional de Reconeixement, la branca dels serveis d'intel·ligència dels EUA que gestionava els satèl·lits d'espionatge del país, i les dades obtingudes pels agents van permetre als informàtics del govern xinès introduir-se al sistema electrònic de control militar dels satèl·lits en òrbita i desconnectar tota la xarxa, robant a les unitats dels EUA a tot el món les comunicacions i les capacitats de reconeixement. En qüestió de minuts, els equips de guerra cibernètica estaven treballant, però els va prendre més d'un dia per aconseguir un primer degoteig de dades d'entrada, i més d'una setmana tenir a tots els satèl·lits plenament operatius de nou, i aquest temps, precisament, era el que la força d'invasió Nord-americana no tenia.

Els tècnics xinesos que s'havien infiltrat a Tanzània en els mesos abans de la guerra tenien ordres estrictes de no fer res sota cap circumstància fins que els EUA no comencessin les hostilitats actives. El missatge de ràdio anunciant la destrucció de les estacions de radar va eliminar aquest factor. El personal sabia que només tenien uns minuts abans que les bombes nord-americanes comencessin a caure sobre ells. La seva missió va ser definida amb precisió per la lògica de "usar-lo o perdre'l", i així, tot el que havia arribat als contenidors va ser a l'aire en menys de deu minuts.

Les explicacions dels supervivents sobre el que va passar a bord de la força naval durant la següent hora es confonen i són, fins i tot, contradictòries, però els radars de bord, pel que sembla, van detectar gairebé un miler de blancs a l'aire, de sobte, a l'horitzó del sud-oest. Almenys la meitat d'ells eren falsos ecos, cimbells electrònics produïts per la tecnologia xinesa "spoofing", i molts de la resta eren cimbells físics destinats a atreure el foc lluny dels míssils de creuer supersònics que van constituir l'atac real. Fins i tot amb les estimacions més conservadores, però, n'hi havia com a mínim 200 d'aquests últims. La força d'atac naval tenia algunes de les millors defenses antimíssils al món, però els estrategs navals havien determinat i calculat dècades abans que un atac massiu es podia superar amb tota seguretat.

Les matemàtiques fredes anaven per una banda diferent de les explosions, la crema de combustible, les runes surant, i els mariners i soldats morts i moribunds. De quaranta-un vaixells a la força d'atac, tres van arribar sencers al port de Mombasa, i vuit més, incloent un de transport de tropes, van ser capaços, malgrat els danys, de lluitar en el seu avanç cap a la costa de Kenya i fer arribar les tripulacions i els passatgers supervivents a terra . Els altres es van quedar destrossats i cremats, o se'n van anar al fons. El fat de les tres companyies (CGS) va ser típic: el John F. Kennedy va rebre l'impacte de tres míssils de creuer en ràpida successió i es va enfonsar amb gairebé tot el passatge i la tripulació, el Ronald Reagan va ser tocat per dos, es va incendiar i va ser abandonat per la seva tripulació, el George Washington va ser tocat a popa per un, va trontollar en direcció a la costa malgrat el dany catastròfic als seus sistemes de direcció i va navegar fins embarrancar a un banc de sorra prop de la costa de Kenya. Un reporter gràfic japonès en missió especial va fer una foto de la nau abandonada, trencada, fantasmal, la coberta inclinada d'una banda, i la fotografia, escampada en els mitjans de comunicació de tot el món en els dies següents, es va convertir per a molts en la imatge definitiva de la Guerra d'Àfrica Oriental.

************

Molt abans que el George Washington arribés al seu lloc de descans final a la sorra davant Kilindini, les forces nord-americanes al camp de batalla estaven fent tot el possible per respondre. La pèrdua d'intel·ligència per satèl·lit no va impedir que els punts de llançament de míssils creuer fóssin vistos des de l'aire per avions no tripulats, i els combatents dels EUA es van precipitar cap al sud per destrossar-los, només les ordres rebudes que van fer dispersar a cada un dels tripulants xinesos en el moment de llançar seu últim míssil de creuer, els va impedir patir baixes horribles, això sí, més d'un miler de civils tanzans van morir. Més de la meitat dels avions en els tres portaavions s'havia enlairat abans que fossin posats fora de combat, d'altra banda, i els que van arribar fora de perill a territori kenyà es van abastir de nou i es van posar en ús immediatament, portant a terme atacs contra objectius per castigar militars i polítics Tanzans.

A Washington DC, el president Weed va ordenar un bloqueig informatiu sobre el desastre. El seu secretari de premsa va anunciar simplement que la força d'atac havia estat atacada per míssils, i que els detalls vindrien després. Aquesta nit, a la reunió que va tenir amb els seus consellers i el president de la Junta de Caps de l'Estat Major, va passar revista al que se sabia sobre la destinació de la força d'atac, va arrufar les celles i va remugar un improperi. "Ens han picat al nas, no n'hi ha cap dubte", va dir. "Si cedim, però, estem fotuts. Hem de reforçar les tropes a Kenya i continuar amb l'operació. Vull un pla en el meu escriptori demà a primera hora. "

El President de l'Estat Major Conjunt d'aquest any va ser l'almirall Roland Waite, un patrici de Nova Anglaterra amb uns llaços a l'Armada que es remuntaven a un avantpassat que va navegar amb John Paul Jones. "Aquí ho té, senyor", va dir. "Si em permet suggerir, però..."

El president va fer un gest perquè continués.

"Un pla per a l'extracció de les nostres forces, senyor. Per si de cas. "

"No podem." El president de sobte va semblar més vell que els seus seixanta anys. "Si cedim, estem fotuts. Tot el país està fotut. "

El pla estava a l'escriptori del president a les 6 del matí: un projecte incomplet però viable d'una operació de pont aeri, utilitzant la major part dels recursos disponibles del Pentàgon i de la capacitat de transport aeri per fer arribar tropes i subministraments des d'Europa i el Golf Pèrsic a Kenya ràpidament. En el moment en què va arribar a la Casa Blanca, però, el pla s'havia fet ja irremeiablement obsolet.

************

Els avions xinesos es van enlairar des de bases aèries a l'Àsia Central tan bon punt va arribar la notícia que la xarxa de satèl·lits enemiga havia estat desactivada. L'acció de la diplomàcia secreta en els mesos abans de la guerra, havia planificat i assegurat les rutes de vol a través de Kazakhstan, Turkmenistan i Iran, estat on es col·locà la cisterna per l'abastiment en vol, els civils iranians van saludar i aplaudir quan els avions rugien, endevinant el seu destí . Així, al mateix temps que les naus cremaven i s'enfonsaven a la costa de Kénia, sis batallons de combat aeri xinesos es dirigien cap a Tanzània, encara més batallons en seguirien.

El seu recorregut no era molt directe, ja que Tanzània estava sota atac intens per aire dels nord-americans i, per tant, no es podien proporcionar pistes d'aterratge segures. En el seu lloc, una base aèria en l'estat client xinès de Sudan del Sud va servir com a àrea d'arribada final. Així, en aquesta base, hi havien anat a parar més contenidors, i alguns dels joves de llavis atapeïts, també. Pilots de refresc van pujar a bord dels caces, alhora que s'emplenava els dipòsits dels avions amb tancs de combustible, es preparaven les tripulacions aèries i es carregaven les armes. La primera onada del contraatac aeri es va precipitar en l'espai aeri al sud-est de Kenya. Els soldats americans de les estacions de radar a terra els van identificar erròniament com avions amics, retardant una resposta eficaç durant uns pocs minuts. Però en el moment en què els avions xinesos van començar l'atac a una de les bases aèries nord-americanes, aquest error es va aclarir, i els combatents nord-americans que ja estaven a l'aire es van abalançar sobre els combatents xinesos, mentre que els de terra van enlairar-se per unir-se a la lluita.

Després d'una hora de batalla aèria, els comandants nord-americans en l'escena i al golf Pèrsic van tenir clares tres coses. La primera era que els avions i els seus pilots eren xinesos, tot i que cada avió tenia l'estrella vermella de la Força Aèria de l'Exèrcit d'Alliberament Popular acuradament pintada amb el cercle de color verd i torxa blanca de la Força Aèria de Tanzània. La segona és que, almenys de moment, els xinesos tenien l'avantatge en nombre. Això seria un problema menor del que podria haver estat, des de que els EUA tenien un munt de batallons de combat disponibles per unir-se al conflicte, i quatre més ja estaven sent traslladats a camps d'aviació del Golf Pèrsic a poca distància de la zona de combat.

La tercera realització, però, va ser la realment inquietant: els pilots xinesos van ser almenys tan bons com les seves contraparts nord-americans, i els seus avions eren millors. En ambdós batallons de combat dels Estats Units a Kenya hi va volar l'F-35 Lightning II, el tan esbombat combatent conjunt d'atac que havia estat dissenyat per cobrir tots els rols de combat possible en els serveis aeris de l'OTAN. Aquest objectiu massa ambiciós, va significar que hi van haver massa compromisos empaquetats en una sola aeronau, i el resultat va ser un avió que no era molt adequat per a qualsevol de les seves missions assignades. Els xinesos J-20 no tenien aquest tipus d'inconvenients, més ràpids i més fortament armats que el F-35, van tenir un paper únic com un lluitador aeri de llarg abast i aquesta superioritat es va portar a terme amb aplom. Al final del primer dia, tot i que les dues parts tenien resultats sagnants, les pèrdues nord-americanes van ser gairebé el doble que les de la força xinesa.

La notícia de l'arribada dels combatents xinesos va obligar a suspendre indefinidament els plans d'abastiment de les quatre divisions dels Estats Units a Kenya per avió. "Fins que no tinguem la superioritat aèria recuperada", va explicar el secretari de Defensa al president Weed i als altres membres de l'equip, "hi ha límits estrictes al que podem fer. Fins i tot si els enviem amb cobertura de combat, els transports grans són un blanc fàcil per als seus míssils aire-aire. "

El president va assentir amb el cap. "Quan podem esperar per tornar a prendre el control de l'aire?"

"D'aquí a una setmana, si tot va bé. Enviaré demà quatre batallons de combat, i quatre més els seguiran en dos dies. "

"Què passa amb les bases aèries al sud del Sudan", es va preguntar la consellera presidencial de seguretat nacional. "Haurien de ser atacades amb força."

"Això significa", va dir el secretari, escollint les paraules amb cura, "estendre la guerra per incloure un altre aliat xinès. Potser més d'un, si els altres països africans s'hi involucren".

"Ja ho estan d'involucrats" va grunyir el president Weed. "Des de Diego García, vull un atac de B-52 a les bases del Sudan del Sud tan aviat com sigui possible".

************

Dos dies més tard, una torba va saquejar l'ambaixada dels EUA al sud del Sudan. El personal amb prou feines va escapar en helicòpter des del sostre. Les incursions dels B-52 de la nit anterior havien fet cràters a una de les dues bases aèries xineses, però també havien devastat dos llogarets propers i van matar a diversos centenars de persones. En tota Àfrica, els aliats xinesos feien torns per denunciar les accions dels Estats Units a l'Àfrica Oriental i amenaçaven amb la guerra contra Kenya, mentre que els pocs aliats dels Estats Units no responien.

Les denúncies eren de cara a la galeria. La decisió real s'havia pres més de tres mesos abans, quan representants de Tanzània i diplomàtics xinesos van realitzar visites secretes als aliats de mitja dotzena de països d'Àfrica, explicant el que els Estats Units estava a punt de fer i per què els afectava. La perspectiva d'una resposta militar xinesa va aportar una diferència significativa en aquesta ocasió, també ho va ser l'oferta de la Xina per cobrir els costos del pla, igual que el fet d'adonar-se fredament i ineludible, un cap d'Estat rere l'altre, a l'estudiar mapes i documents d'informació, de que si els nord-americans aclaparaven Tanzània, qualsevol dels altres aliats africans de la Xina podria ser el pròxim. Un rere l'altre, van signar en el pla, i va començar un procés indirecte de moviment de tropes.

Els mitjans de comunicació de tot el món es van fer ressò dels disturbis a Sudan del Sud, per tant, l'ambaixador de Tanzània es va presentar al palau presidencial de Kenya per lliurar-hi una nota de protesta. Malgrat les atencions amb què es va lliurar, la nota va ser contundent: Kenya havia permès que una potència hostil utilitzés el seu territori i espai aeri per a l'atac sobre Tanzània, així doncs, el govern de Tanzània declarava la guerra a Kenya; i en les pròximes hores, sis països africans més van fer el mateix.

Tres hores abans de l'alba del dia següent, un bombardeig d'artilleria silenciava els sons dels animals i de les aus del bosc costaner a la frontera de Tanzània i Kenya, a uns cinquanta quilòmetres al sud de Mombasa. Les tropes de Tanzània havien augmentat espectacularment a la frontera amb la primera llum del dia, recolzades pels primers contingents dels altres membres de la coalició xinesa i recolzats, a més, per una onada d'avions xinesos de suport a l'atac terrestre. Al final del dia, els exploradors dels camions lleugers armats que els exèrcits africans anomenaven "tècnics" estaven a mig camí de Mombasa, la segona ciutat més gran de Kenya i el seu port més gran.

Aquella nit, els funcionaris militars kenyans i nord-americans es van reunir precipitadament a Nairobi, presidits pel president de Kenya. El pla d'acció original americà era apte només per les trituradores, tothom ho reconeixia, i el que estava en en joc ara ja no era l'alliberament de Tanzània, sinó la supervivència del govern de Kenya afí als EUA. L'endemà, després de consultes precipitades amb Washington a través de la línia de seguretat diplomàtica de l'ambaixada dels EUA, quatre divisions americanes van abandonar les seves bases i es van dirigir cap a Mombasa, atacant les forces de la Coalició dos dies després.

En circumstàncies normals, les forces dels Estats Units probablement haurien aprofitat l'avantatge i la victòria, però aquestes no eren circumstàncies normals. La guerra aèria va continuar, però el front xinès es va anar ampliant, les bases aèries dels Estats Units a Kenya havien estat bombardejades diverses vegades, i els esforços per fer l'abastiment per aire, fins i tot a un nivell mínim es trobaven cada vegada amb atacs més ferotges dels avions de combat xinesos. A més, les quatre divisions nord-americanes tenien només una part del seu equips usuals (la resta era al fons de l'Oceà Índic) i les tropes a les quals s'estaven enfrontant incloïen veterans d'algunes de les guerres més dures d'Àfrica.

El principal problema, però, va ser la superioritat aèria. L'exèrcit dels EUA havia fet de la superioritat aèria el paper central en la seva doctrina militar, i ho havia aconseguit de manera tant consistent en campanyes anteriors, que ningú tenia una idea clara de com lluitar i guanyar una batalla sense aquesta. Els generals que estaven acostumats al reconeixement aeri i els tinents que estaven acostumats a utilitzar els atacs aeris es van quedar totalment desorientats quan aquests i molts altres pilars de la tradicional estratègia americana de combat no van estar disponibles. Tan aviat com els xinesos van pressionar pel control de l'aire més fortament i van insistir fèrriament amb més avions d'atac, les forces nord-americanes es van haver d'enfrontar a l'amenaça d'atacs aeris desconeguts, i els generals dels EUA van haver de bregar amb el fet que eren els seus moviments els que eren vistos des de l'aire. Finalment, hi va haver l'impacte en la moral: les tropes, a les quals els havien ensenyat gairebé des dels seus primers dies al camp d'entrenament que la superioritat aèria estava garantida, no estaven preparades per lluitar contra un enemic que el havia pres la superioritat aèria.

Quin de tots els factors enumerats anteriorment, va decidir la batalla de Mombasa segueix sent un problema per als historiadors militars. Però dels resultats no se'n pot dubtar. Després d'una setmana de durs combats, les forces de la coalició van ocupar Mombasa i van començar a avançar per la carretera principal cap a Nairobi, mentre que les malmeses divisions nord-americanes i els seus aliats s'anaven retirant de Kenya davant seu. El president de Kenya va fugir a Kisumu, a l'extrem oest del país, amb la seva dona i el seu gabinet. Els jets encara rugien al sud, enviats des de les bases nord-americanes al golf Pèrsic per trobar-se amb els combatents xinesos amb base en mitja dotzena de països africans, i a terra els míssils de creuer i els B-52 des de Diego García van impactar en alguna cosa que s'assemblava vagament a un objectiu militar, però ningú dificilment negava el fet que els EUA estaven perdent la guerra.

(*) Nota del traductor: NORAD és un comandament conjunt Canadà-EUA que s'encarrega de la vigilància, alerta i seguretat de l'espai aeri i militar.

Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part I.

(http://rosamariaartal.com/2010/02/17/hubris-el-mal-de-los-politicos/)

Benvolguts/des lectors/es,
La sèrie d'aquests següents cinc posts que publicaré, comptant aquest, són una traducció dels escrits per J.M. Greer el mes d'ocubre passat al seu bloc. Vaig demanar-li permís an John per fer la traducció perquè hi ha alguns aspectes en aquesta història de ficció sobre com pot anar la sociopolítica dels EUA en el futur que, a més d'un lector, li poden despertar algunes analogies amb el que estem vivint per aquestes terres. Per això i per la seva qualitat i interès intrínsec penso que podeu, ambables lectors, treure'n profit com jo he fet i potser animar-vos a discutir-ne alguns aspectes. En fi, us deixo doncs amb la primera part del relat de J.M. Greer.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Primera Part: Hybris

En el transcurs d'aquest any, els meus pots aquí, a l'informe Arxidruida han intentat delinear la trajectòria de l'imperi global dels Estats Units i explorar les raons per les quals aquesta trajectòria probablement arribarà a una parada sobtada en el futur proper. Per portar el tema fora del regne de l'abstracció i posar-lo en el context de la història concreta, he tornat a la caixa d'eines de la ficció narrativa, i en aquest, i els pròxims quatre missatges esbossaré un escenari de derrota i col·lapse imperial nord-americà. La narració es desenvolupa en algun moment no especificat en les dues pròximes dècades, probablement és necessari dir obertament que no és com jo crec que sigui la fi de l'imperi dels Estats Units, simplement és una manera en la qual aquest col·lapse podria succeir i, per tant, un model que pot ajudar a exposar algunes de les vulnerabilitats de la autoproclamada superpotència, actualment trontollant cap la caixa compostadora de la història.
John Michael Greer

******************************************

La notícia de l'últim descobriment de petroli en aigües profundes de Tanzània esclatà enmig d'un, altrament soporífer, dissabte de març. Trenta anys abans, una troballa de la mateixa mida, podria haver aconseguit dues columnes en algun lloc en les últimes pàgines d'alguns diaris de renom, però això no va ser fa trenta anys. En un món famolenc de petroli, allò que alguna vegada podia haver estat considerat una modesta troballa, va obtenir grans titulars.

Sens dubte, també va tenir un lloc preferent en l'ala est de la Casa Blanca, on el president i els seus assessors es van reunir a corre-cuita aquella mateixa nit. "Els xinesos ja l'han embolicat", va dir el secretari d'Energia. "Tenen Tanzània a la butxaca, i hi ha gent del CNOOC (CNOOC era la Corporació Nacional de Petroli de la Xina a l'estranger, l'empresa estatal que encapçalava la recerca de la Xina de petroli a l'estranger) per tot arreu en el lloc de la descoberta i a Dar es Salaam."

"És prou a prop de les aigües de Kenya..."

"De cap manera, senyor President. És a 200 milles nàutiques de la zona en disputa, i tornar a enfrontar-se amb els tanzans no és una cosa que Nairobi vulgui repetir. "

"Maleït sigui, necessitem aquest petroli". El president es girà i s'acostà a la finestra.

Tenia raó, és clar, i aquest "nosaltres" no només es referia als Estats Units. Jameson Weed va guanyar la Casa Blanca el passat novembre amb una campanya centrada amb intensitat en aconseguir per als EUA la sortida d'aquests temps d'empitjorament de la recessió econòmica. Guanyar pel país una major participació en les importacions de petroli va ser la clau per fer aquesta promesa, però era més fàcil de dir que de fer, darrere quedava la ficció cortès d'un mercat lliure de petroli, ja que la major part del petroli que creuava les fronteres nacionals ho feia segons acords polítics entre els països productors i països consumidors prou forts i rics com per competir. En aquests dies, la majoria de les vegades, els EUA perdia -i l'impacte d'aquesta realitat en la imminent campanya per la reelecció, estava molt present en les ments de tots a la sala.

"Hi ha una opció", va dir la consellera presidencial de seguretat nacional. "Canvi de règim".

El president Weed es va girar i va tornar de la finestra per mirar a la cara als altres. El secretari de Defensa es va aclarir la gola. "Tard o d'hora", va dir, "els xinesos es plantaran i lluitaran."

La consellera de seguretat nacional li va dirigir una mirada desdenyosa. "No s'atreviran", va dir. "Saben qui mana i, de totes maneres, és massa lluny de les seves fronteres per la seva capacitat de projecció de força. Faran marxa enrere com ho van fer a Gabon".

El president va passejar la mirada de l'un a l'altra. "És una opció", va dir. "Vull un pla detallat sobre el meu escriptori en dues setmanes".

**********

El canvi de règim no era tan senzill com ho solia ser. Aquesta era la conclusió de les converses en les sales de reunions al Pentàgon i a la seu de la CIA a Langley a mesura que el pla es va anar perfilant. Enrere havien quedat els dies fàcils de les "revolucions de colors", quan uns pocs milions de dòlars canalitzats a través de les ONG de propietat empresarial podien comprar un aixecament de masses i provocar el pànic d'un govern desprevingut, fins fer-lo col·lapsar. Les estratègies de segona generació, que van funcionar tan bé a Líbia i en mitja dotzena de llocs (donant suport a l'aixecament amb mercenaris, forces especials, i una zona d'exclusió aèria) van deixar de funcionar, al seu torn, quan els governs amenaçats van descobrir la manera de combatre'ls amb eficàcia. Ara, generalment, es necessiten tropes terrestres recolzades per la força aèria per acabar la feina de substitució d'un govern poc amistós per un d'obedient.

Tot i així, va ser una tasca amb la qual estaven familiaritzats, els funcionaris a càrrec tenien el pla elaborat en menys de les dues setmanes que el president els havia donat. Uns dies més tard, quan va tornar signat i aprovat, la maquinaria va començar a funcionar. Els diners van fluir a les organitzacions de façana de la CIA a tot l'Àfrica oriental, els espies a Tanzània van començar a reclutar els ambiciosos, els insatisfets, i els idealistes per organitzar als quadres que organitzarien i dirigirien la insurrecció, en d'altres llocs, grups de mercenaris van ser contractats i les fàbriques de propaganda habituals van entrar en acció. El govern de Kenya, l'estat més proper client dels Estats Units, va ser intimidat perquè acceptés les tropes nord-americanes a la frontera amb Tanzània, i un tercer grup de portaavions es va mobilitzar i es va enviar per unir-se als dos ja dins de l'abast de la zona.

Li va costar només unes poques setmanes al govern de Tanzània adonar-se que la seva bona sort recent l'havia posat en el punt de mira del poder nord-americà. Una tarda, a principis de maig, després d'una detallada exposició del seu cap d'intel·ligència, el president de Tanzània va convocar a l'ambaixador de la Xina en una reunió secreta, i li va dir sense embuts: "Si ens abandoneu ara, estem perduts." L'ambaixador va prometre només enviar el missatge a Beijing, però ho va fer a pocs minuts de tornar a l'ambaixada xinesa, i hi va incloure un informe seu detallat i urgent.

Tres dies més tard, una dotzena d'homes es van asseure al voltant d'una taula en una sala de conferències a Beijing. Un membre del personal va servir el te i va desaparèixer. Després d'una hora de discussió, un dels homes de la reunió va dir: "Què és el que diuen els americans? 'Dibuixar una línia a la sorra? "Proposo que aquest és el moment i el lloc per fer-ho".

Hi va haver un murmuri silenciós d'acord en la taula. En els dies que van seguir, un grup diferent de funcionaris va elaborar un conjunt molt diferent de plans.

**********

El port de Dar es Salaam, la capital i ciutat més gran de Tanzània, era un lloc molt concorregut, atestat de petroliers transportant l'or negre a la Xina i els seus aliats, i vaixells de contenidors que transportaven mercaderies de tot tipus, sobretot de la Xina, per a la pròspera economia de Tanzània. En el bullici, ningú no va parar molta atenció a l'arribada d'una sèrie de contenidors de transport sense format des dels ports xinesos, que van ser descarregats des d'uns quants vaixells porta-contenidors ordinaris i portats en camions als districtes de mitja dotzena de magatzems discrets al llarg de la costa, entre Dar es Salaam i la ciutat portuària de Tanga, al nord. Als agents de la CIA pendents de senyals d'una resposta xinesa els van passar completament desapercebuts.

En termes més generals, el nombre d'enviaments de contenidors a Tanzània i mitja dotzena d'altres estats clients dels xinesos a l'Àfrica es va notar una mica, no prou com per despertar sospites, però ningú als EUA, es va adonar de que moltes empreses africanes es van trobar davant de retards inesperats en l'obtenció de la mercaderia xinesa que havien ordenat, ja que d'altres càrregues van prendre l'espai que, altrament, hauria estat d'ells. Tampoc ningú als EUA es va preocupar molt sobre l'augment del nombre de joves xinesos que van viatjar a l'Àfrica durant els quatre mesos abans que comencés la guerra. Intel·ligència dels EUA ho va notar, i això va provocar un breu debat a Langley, per un costat els observadors militars, una facció entre els assessors d'intel·ligència dels Estats Units, va insistir que eren per espiar la tecnologia militar nord-americana; per un altre costat, assessors militars, una altra facció, afirmava que eren per ajudar a l'exèrcit tanzà contra les forces nord-americanes que estaven reunides a Kenya.

Ambdues faccions estaven equivocades. La majoria dels homes joves xinesos de llavis atapeïts va anar a prop dels barris de magatzems entre Dar es Salaam i Tanga, on el contingut dels contenidors de transport es va muntar, provar i posar a punt. Mentrestant, a milers de quilòmetres de distància, la Força Aèria de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (FAEPA) va enviar sis brigades aèries (*)(o ales) de combat, equipades amb alguns dels avions més avançats de la Xina, a les bases de l'Àsia Central. El govern xinès havia anunciat que es farien exercicis militars conjunts a l'agost amb Rússia, de manera que les fotos de satèl·lit dels caces Chengdu J-20 estacionats en els deserts del Turquestan no van causar cap mena d'interès a la seu de la CIA a Langley, i es van arxivar.

**********

Després d'anys de batalles pressupostàries a Capitol Hill, l'exèrcit dels EUA no era tan potent o tan ràpid de desplegar com havia estat en els últims anys del segle XX. Només dos dels vuit grups de portaavions d'atac o CSG (*)( unitats navals d'atac dels USA) es trobaven preparats en qualsevol moment, una al Pacífic occidental i una altra anant i venint entre la Mediterrània i l'Oceà Índic, el transport era un desafiament cada vegada més gran per mar o aire, i l'endeutament dels avions de la flota aèria civil, un dels pilars de finals del segle XX de planificació del Pentàgon, va ser menys fàcil d'arreglar ara, que el transport aeri era només per als rics, de nou. No obstant això, les unitats assignades a la primera fase de l'operació de Tanzània (la 101 Divisió Aerotransportada, la sisena Cavalleria Aèria, i la primera i segona divisions de Marines) es van utilitzar per arrodonir el transport de pressa i per sortir sense cap avís als racons més llunyans del globus.

Les primeres unitats de la 101a Divisió Aerotransportada van aterrar a Nairobi a mitjans de maig, quan les fortes pluges havien acabat i els primers motins estaven esclatant a Dar es Salaam. Llavors el president Weed va donar el seu famós discurs a Kansas City, el 20 de juny, denunciant les atrocitats que, segons ell, havien estat comeses pel govern de Tanzània i proclamant la disposició dels Estats Units per donar suport a la recerca de la llibertat a tot el món, les quatre divisions s'assentaven en bases de nova construcció al país al sud de l'altiplà de Kajiado, no gaire lluny de la frontera amb Tanzània. Al costat d'ells, el personal de logística i contractistes civils van irrompre, preparant-se per les dues divisions blindades, en el seu camí des Alemanya en vaixell, que completaria la força d'assalt per terra, al seu torn, la major part dels subministraments per a l'assalt, estaven en camí per mar des de la base Diego García.

Mentrestant, tres CSGs, encapçalades pels portaavions nuclears USS Ronald Reagan, l'USS John F. Kennedy, i el USS George Washington, es dirigien a velocitat de creuer cap a un punt de trobada a l'Oceà Índic occidental, on es reunirien amb els vaixells que transportaven les divisions blindades d'Alemanya i una dotzena de vaixells grans de subministrament des de l'Esquadró Marítim Preventiu amb base a Diego García. Dos batallons de la Força Aèria ja havien estat assignats a l'operació, i arribaven just abans de que els portaavions arribessin al radi d'acció. Tant aquestes divisions com els avions amb base en els portaavions s'encarregarien d'abatre la força aèria de Tanzània i de destruir els objectius militars a tot el país durant les dues setmanes que les divisions blindades necessitarien per aterrar, unir-se a la resta de la força, i començar l'assalt terrestre. Era un pla estàndard per a l'eliminació ràpida de forces militars modestes d'un país del Tercer Món de mida mitjana, la seva única debilitat és que la força dels EUA ja no s'enfrontava a un país de grandària mitjana del Tercer Món.

**********

En temps de pau, agost i setembre són temporada alta de turisme a l'est d'Àfrica, terra endins de la costa (on el clima és sempre humit) el clima és fred i sec, i les àmplies planes de l'interior són fàcils de recórrer. Les planes de clima sec i fred es troben entre els millors llocs del món per a un assalt amb tancs i helicòpters de combat, són també els mesos planificats pel Pentàgon per l'operació Blazing Torch (Torxa encesa), l'alliberament de Tanzània. Els documents preliminars lliurats al president Weed a finals de juliol van esbossar els detalls finals, i va assentir amb el cap i signar les ordres finals per a la invasió. El secretari de Defensa, mirava des de l'altre costat de l'habitació amb el nas arrufat en silenci. Havia intentat diverses vegades mostrar la petita però real oportunitat de que els xinesos poguessin prendre represàlies, però la seva opinió va ser desestimada i ridiculitzada per l'assessora de seguretat nacional del president i pel vicepresident Gurney. Així que això havia acabat, es va dir per quinzena vegada, ell li lliuraria la seva renúncia.

Fora de les finestres de la Casa Blanca, amb prou feines visible en la distància, un petit grup de manifestants van mantenir una vigília desordenada a la zona de llibertat d'expressió que els estava destinada. Els vianants s'afanyaven a passar, ignorant les consignes corejades i les pancartes de protesta. Va ser un altre dia d'estiu brutalment calent a Washington DC, que formava part de la "nova normalitat" l'etiqueta que hi posaven els mitjans de comunicació quan no podien deixar d'esmentar del tot el canvi climàtic. Més enllà dels assumptes del Govern Federal, la meitat del país era presa d'una nova sequera salvatge, els estats d'Iowa i Geòrgia havien suspès el pagament dels seus deutes, enterbolint els mercats financers, i els ulls de tot el sud-est es van girar nerviosament cap a una tempesta tropical, formant-se a les Illes de Sobrevent , que mostrava tots els senyals d'esdevenir el primer gran huracà de la temporada.

El que molts observadors perspicaços van recordar més tard va ser el mal humor que es va apoderar del país durant l'estiu. Només els mitjans de comunicació i els polítics nacionals més pocavergonyes, van tractar de fer veure que la propera guerra amb Tanzània era tot menys petroli, la qualificació d'aprovació del president es va ensorrar gairebé per sota del 25%, que era encara tres vegades més alta que la del Congrés i molt per sobre de la credibilitat de qualsevol candidat que l'altre partit podia d'oferir, eren els clixés habituals emesos pels experts habituals, llàstima però, que les úniques persones que se'ls escoltaven eren els propis experts. A tot el país, i en tot l'espectre polític, la paciència del poble nord-americà s'estava, visiblement, acabant.

Els que no estaven satisfets tenien un munt de raons per estar-ne. La depressió econòmica intractable que s'havia apoderat del país des de l'any 2008 no va mostrar signes d'alleujament, tot i repetits rescats del sector financer, cada vegada proclamats com la clau per obtenir la prosperitat, de repetir les eleccions en què cada candidat deia que tenien idees noves i acabaven seguit les mateixes polítiques fracassades, un cop en el càrrec. L'auge del fracking de principis dels anys vint era pràcticament història antiga. Els preus de l'energia eren alts i continuaven augmentant; la gasolina va xocar contra la barrera dels 7 dólars per galó aquell estiu abans de caure gairebé un altre cop cap al 6,50 inicials. Cap d'aquests fets eren nous, però semblaven infectar l'estat d'ànim nacional amb més força que abans. Això ajudaria a causar una explosió, però hi hauria altres explosions en primer lloc.

A finals de juliol, la força d'invasió es va reunir a l'Oceà Índic, prop de dos mil milles a l'est de la costa de Kenya. L'almirall de la Flota, Julius T. Deckmann, al comandament de tota la força, es va assegurar que tot estava en ordre abans de donar les ordres de navegar cap a l'oest. Era un funcionari de carrera amb una mitja dotzena de missions de combat a l'esquena, Deckmann havia après a confiar en la seva intuïció i la seva intuïció li deia que alguna cosa no anava bé. Des del pont del USS George Washington, el seu vaixell insígnia, va considerar la flota reunida, va sacsejar el cap i va ordenar enviar patrulles no tripulades de reconeixement. Les imatges en temps real dels satèl·lits espies dels Estats Units no van mostrar res fora del comú, les dades de l'avió AWACS volant en cercles a gran alçada van confirmar el mateix que els avions de reconeixement, un cop que les dades van començar a arribar. El malestar de Deckmann es va mantenir igualment, tot i que els dies van passar sense incidents mentre la força d'atac s'acostava a l'Àfrica Oriental.

La flota va arribar al seu lloc assignat a la costa de Kenya en la data prevista. Les notícies arribaven des de la connexió segura via satèl·lit des de Washington: els batallons de la Força Aèria de combat havien arribat i estaven llestos per a l'acció, el Consell de Llibertat de Tanzània, el govern titella a l'exili fabricat pel Departament d'Estat, havia cridat a "totes les nacions del món" per alliberar el seu país, una petició que tothom sabia que anava dirigida a una sola nació, els mercenaris dirigits per la CIA que van encapçalar la segona fase violenta de la revolta s'havien retirat de Dar es Salaam, deixant als quadres locals a la seva sort, i es movien cap a la frontera amb Kenya per obrir el camí per a la invasió. Deckmann es va assegurar que cada vaixell de la seva flota estaria llest mentre el sol es ponia just per enmig d'una boirina vermella sobre la costa africana distant.

Pocs dels que participaven en la guerra van dormir molt la mateixa nit abans del bombardeig. En els tres portaavions, i en dos aeròdroms de nova construcció al sud de Kenya, les tripulacions aèries treballaven a negra nit perquè els seus avions estiguessin a punt per a la batalla, sense saber que unes altres tripulacions estaven fent el mateix a milers de quilòmetres de distància a l'Àsia Central. La majoria de soldats de les dues divisions blindades que havien estat portades des d'Alemanya, preparats per a un aterratge a Mombasa no viuria per a veure-ho. A Dar es Salaam i Nairobi, els presidents respectius es van reunir amb els seus gabinets i després es van dirigir a búnquers fortament custodiats, en altres parts del món, els caps d'estat llegien els informes d'intel·ligència i es preparaven per a la crisi.

Dues hores abans de l'alba de l'Àfrica Oriental, l'espera va acabar. Dues persones la van acabar. Un d'ells va ser l'almirall Deckmann, bordant les ordres que van enviar els primers caces bombarders rugint per la coberta del George Washington i els primers míssils de creuer Tomahawk cap al cel cremant. L'altre era un oficial en un centre de comandament xinès profund al centre d'Àsia, que va veure els avions enlairar-se i el llançament de míssils, gràcies a una observació de gran altitud d'un avió de reconeixement -un dels tres que havia estat seguint el George Washington des que va sortir del Canal de Suez, i es van apostar a sobre de la flota. Tant aviat com les imatges infraroges van mostrar avions i míssils a tota velocitat cap Tanzània, l'oficial va escriure ràpidament en un teclat i després va prémer enter dues vegades. Amb el segon clic de la tecla Enter, la resposta xinesa va començar.

(*)Nota del traductor: Cal aclarir una mica les dues referències a organització militar dels EUA i que, l'autor, per extensió, utilitza amb l'exèrcit xinès. En primer lloc, la formació naval anomenada CSG, consta bàsicament d'un portaavions (portant entre 65 i 70 avions) i diversos vaixells de suport (un porta-aeronaus, un cuirassat i un esquadró de destructors). Pel que fa al batalló d'avions (wing, ala en seria la traducció literal) consta del voltant de quatre grups (cada grup sobre 60 avions o més).

Per a qui li interessi el tema, en aquesta pàgina s'explica clarament l'organització de l'exèrcit dels EUA.

How to boil a frog

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post us convido a llegir una ressenya que ha fet l'Ana Frau sobre un documental que parla, entre d'altres problemes globals, del Peak Oil. Una divertida manera d'explicar els problemes urgents que requereixen l'atenció de tots i la nostra decidida acció en el dia a dia. Espero que us sigui útil.

Salutacions,

SZD

Hola amics,

Volia compartir amb vosaltres un documental que em va impactar. Malgrat l'analogia amb la granota del documental d'Al Gore, "Una veritat incòmoda", HOW TO BOIL A FROG és una ecocomedia, protagonitzada i realitzada pel canadenc Jon Cooksey, en la qual es presenta de manera divulgativa, divertida i no científica el problema real actual, OVERSHOOT o excés, i els símptomes que se'n deriven. Jon emfatitza que aquest problema sistèmic a què ens enfrontem ha portat a la Terra a una situació de crisi, de manera que les solucions han d'afrontar aquest problema d'excés i no els símptomes individuals, com l'esgotament de les energies fòssils, canvi climàtic, la creixent diferència rics/pobres, etc

La pel·lícula tractava originalment sobre la campanya que s'estava i s'està duent a terme per crear:

- Dubtes sobre l'escalfament global,

- Desconfiança en la comunitat científica,

podent així alleujar la nostra consciència i seguir emetent CO2. D'aquí el títol i aquest primer esbós.

Però a mesura que avançava la pel·lícula, es va fer clar per Jon Cooksey que l'escalfament global no es podia abordar sense tractar tots els altres símptomes de l'excés. "Així que el tema de la pel·lícula va canviar, però el títol es va quedar, perquè a més també plasma la qüestió de que a poc a poc ens estan bullint, referint-se a les corporacions que es beneficien de la venda del nostre futur pels diners, ajudats per els governs i els mitjans de comunicació.

Jon Cooksey inicia el seu documental comparant la corba exponencial del nostre "excés" (jo diria consumisme) amb les tendències gaussianes que existeixen en la naturalesa: per exemple "The peak oil".

En una primera part es presenten els 5 problemes o símptomes, sobre-població, la guerra contra la naturalesa (desforestació, sobreexplotació ...), la distribució de la riquesa (rics/pobres), el pic del petroli i l'escalfament global. En una segona part i final, s'introdueixen 5 solucions:

- No oil, busca alternatives i redueix el consum, sobretot el de les grans companyies que no tenen un altre objectiu que el seu lucre a costa de guerres (coltan, Exxon .....)

- Pregunta't el significat de "verd o ecològic" abans de comprar un producte, qüestiona't sobre la repercussió del que compris / menges i de si podries reduir aquest impacte, (Producte Interior Brut en front d'indicadors de satisfacció personal o l'economia del bé comú)

- Obre el teu cor, pensa en els altres, respecta i, preocupa't pels altres

- Utilitza els mitjans de comunicació i xarxes socials per denunciar, sensibilitzar, etc. al màxim de persones; hauríem de ser com els joves, mantenint una actitud crítica i de rebel·lia, ser més activistes (desobediència civil).

- Transició cap a una societat més rural, amical, inquieta pel seu veïnat, treballar horts comunitaris, intercanviar serveis / coneixements / roba / canvi amb el veïnat més proper. En definitiva ...... canviar el xip!

Per comprendre millor el documental, l'autor ha creat una guia, en la qual també es justifiquen totes les dades (científiques o no) mostrades en el documental.

En aquesta web també podem trobar un divertit trajecte, ple de denúncies, testimonis, articles d'investigadors / periodistes, etc, sobre les complexes relacions petroli/economia/política/conflictes/guerres/etc, fins arribar als profetes que ens aconsellen com preparar-nos per rebre un possible futur sense petroli.

Per cert, aquest documental acaba de guanyar el Panda Award del festival de Wildscreen (UK, 2012), a més de Blue Planet Film festival, FICMA Barcelona, ​​Global film peace festival Orlando, Sembrant Cinema Lima, Filmshift movie festival, etc. (veure a: http://howtoboilafrog.com/).

Per finalitzar només vull aclarir que l'únic propòsit d'aquest article/comentari és el de animar-vos a tots, profes i persones amb contacte amb el públic, a sensibilitzar (que no a adoctrinar) i a passar el missatge, ja que HOW TO BOIL A FROG és més que una pel·lícula, un moviment. Recorda, no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita.