Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part III.

(http://www.esacademic.com/dic.nsf/eswiki/1179116)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquesta és la tercera entrega del relat de'n John Michael Greer sobre com podria donar-se el col·lapse dels EUA. En aquest post el relat no només explica quin es el desenvolupament de la història sinó que a més, ens ensenya com poden funcionar les preses de decisions polítiques i fins a quin punt les decisions en política exterior acaben afectant al funcionament intern d'un estat, per molt gran i poderós que sigui.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Tercera Part: El començament del desastre

El post d'aquesta setmana és la tercera de les cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial nord-americà i col·lapse. A mesura que la guerra a Kenya arriba a un clímax, l'acció es trasllada als Estats Units, amb un president que està contra les cordes i al qui queden molt poques opcions.

John Michael Greer

*********

Mentrestant, als Estats Units, poques persones tenien una idea clara de com de dolenta era la situació. Els principals mitjans de comunicació, com havien fet durant dècades, acceptaven el que sortia de la Casa Blanca i el Pentàgon fil per randa. Les webs de notícies a Internet contradeien la versió oficial en tots els detalls, però el quocient entre senyal real i soroll a Internet en feia, de tot plegat, una imatge exacta difícil de muntar. No obstant això, les esquerdes s'estaven estenent a la paret de la negació. La foto del USS George Washington destruït i abandonat en un banc de sorra de Kenya va ser una sensació a Internet, dos membres de la Cambra de Representants havien demanat audiències sobre la guerra, encara que la seva sol·licitud es va bloquejar des de la Casa Blanca, a través de l'aire pesant a les acaballes de l'estiu, es començava a estendre una sensació que alguna cosa havia sortit molt malament.

A la Casa Blanca, al president Weed no li calia fer endevinalles. Els informes de les forces dels EUA a Kenya es van anar succeint cada dia a través del conducte diplomàtic, quan va caure Nairobi, després d'una amarga batalla de tres dies prop de Konza, una nova línia va ser construïda a corre-cuita des de Kisumu, a l'extrem oest del país. La majoria de les notícies eren dolentes. Els xinesos havien portat més avions, així com més sistemes de defensa aèria que estaven fent que les incursions dels B-52 des de Diego García fossin cada cop més arriscades (dos bombarders ja havien estat abatuts per míssils terra-aire). Així que no hi havia manera d'enviar subministraments a les forces nord-americanes i els seus aliats Kenyans. No es podia enviar una altra flota perquè els míssils de creuer xinesos estaven a l'aguait, i la pèrdua de la superioritat aèria feia el llançament de provisions aeri igualment problemàtic.

"Vam intentar enviar avions per control remot "Predator" per desmuntar el seu radar de defensa aèria, però van ser descoberts i abatuts", va afirmar el director de la CIA. "La tecnologia xinesa és, bé... tant bona com la nostra actualment." El que no va dir, tot i que Weed ja ho sabia, era que la tecnologia xinesa era millor que la seva equivalent dels Estats Units en aquell moment, i mitja dotzena d'altres països tenien el mateix avantatge. La raó no era cap misteri, la majoria dels alts càrrecs a la sala, començant pel mateix president, havien acceptat donacions de tant en tant a canvi de promoció o aprovació de programes que eren molt més rendibles per als fabricants del que eren útils per al propi exèrcit dels EUA.

"Els xinesos això, els xinesos allò...", va dir la consellera presidencial de seguretat nacional. "Hem parlat d'ells cada dia des que això va començar. Hem de fer alguna cosa. "El vicepresident, assegut al seu costat, va assentir amb el cap, i el president Weed va inclinar el cap cap a ella, escoltant.

En aquest moment, de sobte, el secretari de Defensa va decidir que ja n'hi havia prou. Va llençar la seva carpeta d'informes sobre la taula, va empènyer la cadira cap enrere i es va aixecar. "Esteu bojos. Ho dic seriosament. Des del primer dia heu actuat com si res pogués sortir malament, i quan ho ha fet, l'únic en que penseu és en insistir en la mateixa direcció. "Es va girar cap al president. "Jim, tindràs la meva renúncia per escrit demà al matí."

"Bill", va dir Weed ", per l'amor de Déu, ara no!"

"Motius personals", va dir el secretari. "Problemes de salut. Et donaré tota la negació plausible que vulguis, però he acabat. "Va fer un cop de porta darrere seu un moment després.

***************

Els Marines en el perímetre de guàrdia van ser els primers en veure als missatgers pujant per la carretera principal de Kitale sota una bandera blanca. Van arribar notícies per ràdio als pocs minuts al Quarter General a la ciutat de més a l'oest d'Endebess, als vessants on s'alça la muntanya Elgon. La resposta va arribar immediatament: agafar un vehicle i portar-los. Els Marines tenien pocs tot-terreny pick-up, el combustible era escàs, com també la munició, el menjar i tota la resta. Tot i així van trobar prou gasolina per al viatge i van enviar els missatgers al quarter general.

El vehicle va derrapar fins aturar-se davant d'una escola primària requisada no feia gaire. El tinent general Jay Seversky, el comandant nord-americà, va saludar als missatgers a contracor.

Després de les presentacions, el coronel de Tanzània que va dirigir el grup va dir: "Crec que sap per què sóc aquí, general. Vostè i els seus homes han lluitat molt bé, però "Es va arronsar d'espatlles. "Hi ha límits al que un home pot fer. El comandament de la Coalició ha ordenat un assalt final a les seves posicions. No diré quan, però aviat. Potser sobreviurà a això. Potser sobreviurà al següent, també. Però "Un altre arronsament d'espatlles. "Tots sabem com acabarà això, és simplement una qüestió de quantes vides es perdran."

Seversky va assentir. "Assumeixo que tenen una proposta".

"Per descomptat." El coronel va treure un sobre de l'interior de la jaqueta i l'hi va lliurar. Seversky el va obrir, va mirar per sobre del full de paper, i va tornar a assentir. "Necessitaré temps per consultar amb el meu equip."

"Per descomptat", va dir el coronel de nou. "Vint-i-quatre hores? Crec que ens ho podem permetre".

Quan els homes se n'havien anat, Seversky va prendre el full de paper cap a l'interior. Els altres oficials del seu Estat Major i els comandants de les quatre divisions estaven esperant. Li va lliurar el paper al més proper, va esperar fins que el full hagués donat la volta a la taula.

"Alguna cosa, des de Washington?"  va dir Tom Blumenthal, el comandant de la 101 Divisió Aerotransportada.

Seversky va esbufegar. "Estan, i cito, avaluant les opcions per a una força de socors ".

"És a dir, els fills de puta no poden fer res", va dir Blumenthal. Ningú li va discutir el que havia dit.

Durant un llarg moment ningú a l'habitació va dir res. Estaven mirant Blumenthal, i després d'un moment, Seversky va entendre el per què. La 101 Divisió Aerotransportada. La Batalla de les Ardenes.

Blumenthal es va aclarir la gola. "Si pensés per un moment que tinguessim possibilitats de guanyar", va dir, "Diria de lluitar fins a l'últim home. Però "La seva mirada va caure. "Això no és Bastogne i Patton no està en camí. Crec que hem d'afrontar el fet que hem sigut derrotats. "

La notícia de la rendició de la força nord-americana va arribar a la Casa Blanca hora i mitja abans que sortís als mitjans de comunicació internacionals. Era un dimarts al matí al setembre, amb el primer indici de tardor a l'aire. Weed mirava per les finestres de l'Oficina Oval, desitjant poder fer aquest viatge de pesca al setembre que havia planejat mesos enrere. No hi havia cap possibilitat, ara no. Amb posat greu, es va dirigir al seu secretari de premsa i li va dir que tingués els mitjans de comunicació preparats per a una important conferència de premsa a les sis de la tarda.

Abans d'això, tindria notícies encara pitjors per afrontar.

***************

A les dues del matí hora local, forces especials xineses van deixar un submarí al mig del Oceà Índic i van pujar a bord de bots inflables indetectables pel radar. Una hora més tard, s'estaven arrossegant per una platja poc vigilada prop de l'extrem sud de Diego García i s'amagaven a la selva espessa. Armes amb silenciadors i càrregues explosives van anar passant de mà en mà, al mateix temps que els quatre equips d'atac es preparaven per la seva missió. Les primeres explosions van detonar sense previ avís, en aquest moment la guarnició es va adonar del que estava passant, les estacions de la fortament custodiada illa de radars i defenses aèries estaven destruïdes. Deu minuts més tard, una forma fosca alada -el primer d'una dotzena d'avions silenciosos transportant soldats de l'Exèrcit Popular d'Alliberament- va sortir de la foscor per aterrar a la pista principal ja capturada. A l'alba, tota l'illa estava en mans xineses.

A mesura que els detalls de la situació arribaven a sala d'emergències de la Casa Blanca, la sensació que es va mantenir donant voltes per la ment del president Weed va ser d'incredulitat. Diego García era el centre neuràlgic de tota la presència dels EUA a l'Oceà Índic, un centre clau de la logística i d'intel·ligència i una base des de la qual els B-52 podien assolir punts conflictius des d'Àfrica fins al sud-est asiàtic. La pèrdua de Tanzània era un problema, la pèrdua de Kenya va ser una crisi, però la pèrdua de Diego García ... Va negar amb el cap, va tractar de pensar.

"Senyor?" Un ajudant va entrar "La conferència de premsa".

"Sí, Sí, és clar. "Va fer una respiració profunda i es va dirigir a la porta.

Era sens dubte un dels millors discursos de la seva carrera política. Improvisadament (havia elaborat un esborrany abans de la notícia sobre Diego García, però llavors estava assegut en un escriptori a l'Oficina Oval i ara ja caminava cap al faristol) va esbossar la situació, va explicar el que havia succeït a Kenya, va denunciar a la Xina, el seu comportament, i va donar la notícia de la caiguda de Diego García. "Que la República Popular de la Xina no s'equivoqui", va dir. "Els Estats Units no deixarà que aquesta agressió no provocada es mantingui. Respondrem amb totes les forces de què disposem. Res queda descartat. "Es va inclinar cap endavant, ullerós i amenaçador. "Res".

Mitja hora més tard, l'ambaixada nord-americana a Beijing va rebre els detalls per al govern xinès: llevat que la Xina retirés les seves forces de l'Àfrica Oriental i Diego García, Estats Units respondria amb armes nuclears tàctiques. La resposta xinesa no es va fer esperar i va ser pública. Parlant davant d'una multitud de periodistes, el primer ministre xinès va informar al món amb aspror que la Xina mai cediria a les amenaces, i que qualsevol atac a territori xinès o les seves forces militars rebria una resposta corresponent. Mentre parlava, els diplomàtics xinesos van deixar clar als seus homòlegs nord-americans que "la resposta corresponent" en aquest cas significa que els ICBM (míssils nuclears tàcits de caps múltiples) xinesos es dirigirien a ciutats nord-americanes.

Aquella mateixa nit, el president de Rússia va aparèixer a les pantalles de televisió de tot el món. Amb franquesa eslava, va deixar de banda les evasions que els altres líders havien usat en públic. "La Federació de Rússia ha estat informada", va dir al món ", que els Estats Units han amenaçat a la Xina amb un atac nuclear. Aquestes amenaces són inacceptables en el món actual. Per tant, és el meu deure afirmar que els tractats entre la Federació Russa i la República Popular de la Xina ens obliguen, si Xina és atacada amb armes nuclears, respondrem amb el nostre arsenal nuclear propi. "

************

Ningú dels que van viure durant els tres dies que van seguir ho oblidaria. Set mil milions de persones que havien arribat a pensar en núvols en forma de bolet com un mal record de la Guerra Freda, de sobte van haver d'enfrontar la perspectiva imminent d'una guerra nuclear. Les paraules desafiants de Washington, les refutacions orgulloses de Beijing, i la diplomàcia frenètica de les Nacions Unides donava una idea del pànic que es va apoderar del món. Les paraules de l'Emperador del Japó, transmeses en viu a una audiència mundial deien: "Japó és l'única de totes les nacions del món que ha patit un atac amb armes nuclears, i és el nostre desig més profund que cap altra nació comparteixi aquest amarg destí. Demanem, no, preguem, que els líders de les potències contendents facin un pas enrere per allunyar-se d'aquest terrible abisme ", va parlar en nom de milers de milions. Mentrestant, en les sitges de míssils, les bases de bombarders i submarins, els homes i dones joves esperaven ordres que, per a tots els propòsits pràctics, significarien la fi del món.

Als Estats Units, els plans de protecció civil, que es remuntaven a l'administració Eisenhower, es van treure de la pols i es van activar. Un d'ells ordenava que el Sistema Nacional d'Autopistes es tallés al trànsit civil. Hi havia bones raons pràctiques per aquest pas, però ningú havia pensat en el que passaria quan milions de nord-americans intentessin fugir d'objectius urbans i trobessin les autopistes amb barricades. El primer dia de la crisi, la majoria de la gent estava massa atordida per fer res més que seguir les instruccions que van omplir els mitjans de comunicació (quedar-se, buscar refugi, pensar que eren més segurs a casa que al camp) però durant la nit següent van anar apareixent els dubtes.

L'endemà, els habitants de les grans ciutats de tot Estats Units van intentar fugir-ne . Els carrers es van omplir ràpidament, convertint-se en embussos de para-xocs tocant amb para-xocs que s'estenien quaranta quilòmetres. Inevitablement, els qui van trobar que aquesta ruta estava bloquejada van anar a les autopistes, on la policia, les unitats de la Guàrdia Nacional i les tropes de Seguretat Nacional amb armadura antiavalots els esperaven a les barricades. El punt àlgid i explosiu va arribar a la posta del sol a Trenton, Nova Jersey, on una multitud aterrida, convençuda que els míssils ja estaven en camí, va tractar de saltar-se les barricades a l'avinguda John Fitch. D'entre la multitud n'hi va haver algú que tenia una arma de foc, es van sentir trets, un oficial de Seguretat Nacional sense experiència i en pànic, va ordenar a les seves tropes obrir foc. Quan van cessar els trets, trenta-set civils havien mort i en van resultar ferits més de cent.

El govern va afanyar-se a amagar Massacre de Trenton tant bon punt els va arribar la informació. Els mitjans de comunicació ja havien estat sotmesos a la censura per estat de guerra, i els mitjans de comunicació social en línia van ser pressionats per a suprimir les referències als tirotejos tant bon punt com van aparèixer, tanmateix el correu electrònic i els telèfons eren més difícils d'aturar. Pitjor encara, la manca d'informació precisa va alimentar rumors terrorífics. Mentre els nord-americans s'arraulien en refugis improvisats a tot el país, era massa fàcil creure que un govern disposat a sumir el món en una guerra nuclear podria ser capaç de qualsevol cosa. En aquest procés, per a un nombre molt gran d'americans, els Estats Units van deixar de ser "nosaltres" i es van convertir en "ells".

Això va tenir enormes conseqüències en el futur proper, però també hi va haver conseqüències més immediates. A Austin (Texas) aquella nit, després d'una sèrie de trucades de diputats preocupats, el governador de Texas, fent ús del seu poder, va saltar-se les mesures de censura a la companyia telefònica i va aconseguir una línia per parlar amb un amic seu de negocis a Trenton, i va obtenir un bon relat del que havia succeït. El governador podia fàcilment imaginar el que passaria si un incident semblant hagués passat a l'estat de Texas, orgullós i amant de les armes, i la seva següent trucada va ser a Seguretat Nacional.

L'oficial el va interrompre a meitat d'una frase amb un enèrgic nosaltres-tenim-les-nostres-ordres, i la conversa va derivar cap a la discussió. Finalment, el governador va penjar el telèfon amb un rugit de blasfèmia que va deixar corpresos als seus ajudants. Va començar a passejar per l'habitació (un senyal de perill a l'oficina del govern estatal que coneixien i temien) i després va tornar al telèfon, trucant a un antic company de l'exèrcit que era el comandant de la Guàrdia Nacional de Texas, i a un aliat polític que era el cap dels Rangers de Texas. Tots dos havien estat posats sota l'autoritat de Seguretat Nacional mitjançant una ordre executiva mentre es mantingués la crisi, però això va desembocar en un xoc entre les ordres de Washington i les lleialtats de Texas que només podia tenir un resultat.

A continuació, el governador va trucar de nou a Seguretat Nacional. "Escolta, fill de puta", va dir, apunyalant l'aire amb un dit de la mida d'una salsitxa. "Estàs estàs fora d'això en aquest estat. La Guàrdia Nacional de Texas i els Rangers de Texas, assumiran el control de la seguretat pública en aquest estat, a les meves ordres. "

"No pot fer això", va balbucejar l'oficial.

"Posa'm a prova ". Un altre cop fent 'a prendre pel cul' amb el dit. "Fes fora els teus matons del meu estat en vint-i-quatre hores. M'escoltes? Vint-i-quatre hores. "Va penjar el telèfon brutalment. Minuts més tard, en un nou telèfon, estava trucant a companys seus de copes que eren també els governadors de mitja dotzena d'estats del Sud.

Per tot el país, a mesura que el tercer dia de la crisi nuclear començava, la notícia de la massacre de Trenton es va començar a escampar, el mateix que havia passat a Texas es va reproduir a moltes escales diferents, i el govern federal va començar a perdre el control de les seves forces de seguretat. Els agents de policia en alguns llocs es van negar a defensar les barricades o simplement les van obrir i van deixar passar a la gent. Els membres de la Guàrdia Nacional en algunes ciutats es van quedar a les seves casernes o simplement es van unir a la multitud, emportant-se les seves armes. Texas estava desafiant obertament al govern (el director de Seguretat Nacional allà, després de frenètiques trucades a Washington, va fugir a Denver) i quatre altres estats estaven a punt d'unir-s'hi.

Pot haver estat aquesta dura realitat, sumat a les altres pressions que va enfrontar, el que va convèncer al president Jameson Weed d'assumir l'única manera de sortir de la crisi. Aquella mateixa nit, poc abans de la mitjanit, es va reunir amb el secretari general de les Nacions Unides i van acordar un alto el foc.