Canvi de paradigma i agenda política I: ideari.

 (http://www.moneywalks.com/2012/02/24/is-consumerism-making-us-unhealthy/)

Aprofitant les notícies recents, m'agradaria fer alguns comentaris sobre l'estat actual social i els moments que estem vivint. Ja he alertat sobre el perill real que hi ha per a la democràcia (o el que en queda d'ella) amb la tendència actual: caure en moviments polítics populistes que vagin als extrems, tal com ja està passant tant a Grècia, Itàlia, França i l'estat Espanyol (el PP realment és un partit pro-franquista i, per tant, instal·lat a la dreta del que serien els partits conservadors europeus). La crisi econòmico-financera està produint no només la desconnexió entre el ciutadà i la classe política que, teòricament, en una democràcia, els representa, sinó també una gran desconfiança cap a totes les estructures de poder. Com a ciutadans occidentals se'ns ha ensenyat i acceptem sense cap mena de crítica que l'estat, les estructures de poder, estan construïdes per mantenir, satisfer i protegir als individus que formen una societat. Tot i això, cada cop més s'està constatant, per tal com va evolucionant el món, que això en el que crèiem, la base sobre la qual es construïa la nostra idea de futur, s'està esquerdant, i per tant, la confiança en un futur millor queda en entredit. Què en queda al final? Com ja vaig comentar en un altre post, la sensació de que ens han estat enganyant, genera una incertesa tremenda, i d'aquí la tensió i la ràbia. Bé, no entraré a comentar aquesta espiral, només vull posar l'atenció sobre quelcom que, els que portem temps estudiant i fent divulgació de la crisi energètica tenim clar i que, personalment, crec que mai emfatitzarem prou: el decreixement no és negociable. Per tant, qualsevol moviment o partit polític que no tingui en la seva agenda el decreixement no pretén un canvi de paradigma realista, sigui del color que sigui i, per tant, no planteja una gestió eficaç del problema. Segurament això que dic igual fereix alguna sensibilitat o altra, ho sento, però ja no hi ha temps per anar amb circumloquis i no dient les coses directament: no n'hi ha prou amb un ideari de repartició de la riquesa més just i equitatiu, no n'hi ha prou amb un ideari que prioritzi el respecte al medi ambient. Si el decreixement no és negociable qualsevol partit polític que no incorpori en la seva agenda de manera urgent i prioritària una estratègia decreixentista està fent volar coloms i, al cap i a la fi, està abocat al fracàs. Personalment aniré més lluny, i se que a molts no els agradarà, però fins i tot diria que fa el joc al sistema actual. 

Aquests dies m'he quedat sorprès, us ho confesso, algú em pot explicar perquè els mass media han donat tanta cobertura al moviment i les manifestacions del 15-M? M'explicaré: si aquest moviment és realment perillós pel sistema perquè no se'l censura directament o se li dóna menys cobertura mediàtica? Si realment estem controlats per banquers dolents i polítics corruptes perquè no utilitzen el seu poder per obviar o afeblir aquesta informació? Crec, francament que perquè en cap moment, en aquesta informació hi ha un sol mot, una sola referència, a un canvi de paradigma real, tal complantegen les assemblees i la gent que treballa des de la vessant més social en aquest moviment. Què significa plantejar el decreixement dins de l'agenda política? En vaig parlar en un altre post quan feia la carta als Reis Mags però ho sintetitzaré en tres grans àmbits, amb paraules que, de fet, es dedueixen del que ja he anat explicant: Conscienciació, Estalvi i Consum. I precisament són aquestes tres paraules en aquest ordre i no en un altre les que cal prioritzar.  

Conscienciació: explicar quin és el problema de base que està generant l'estat i la degradació actual, quina és la tendència innegociable cap a la que ens veiem abocats i quines són les millors estratègies per suavitzar la transició cap al nou paradigma. I aquí parlaríem també d'explicar l'objectiu clau al qual ens dirigim: disminució de la població de forma no traumàtica, per tant cal començar a parlar de polítiques de control de la natalitat.  

Estalvi: se'ns venen les retallades com una estratègia necessària per sortir de la crisi i, de fet, les crítiques des del BAU en el costat més social (partits d'esquerra) diuen que les retallades desincentiven l'activitat econòmica i per tant, acaben afeblint l'estat que, a mig termini acaba recaptant menys impostos. Des d'un punt de vista decreixentista estalvi implica control de la despesa a nivell individual i, sobre tot d'una forma pro-activa, és a dir per la part de la societat que té la capacitat d'escollir com es gasta els diners i aquí vindria el tercer punt.  

Consum: ja vaig comentar en un altre post que estem en un període històric sense precedents, i això vol dir que hem d'incorporar a les eines de cohesió i lluita social que existeixen, una conscienciació per redirigir el nostre consum, la manera com consumim i allò que consumim. Personalment penso que el control del consum a nivel individual és, hores d'ara, l'eina més poderosa que tenim, això sí, ens hem de creure que realment és útil i aplicar-la de forma constant en el dia a dia i això vol un esforç. En un altre post desenvoluparé el perquè penso que si no som conscients del que representem com a consumidors no podrem canviar de paradigma.
Salutacions,
SZD 

El pla B: vida al camp en front de la vida a la ciutat.

(imatge de: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwUTgg-A70Qx_iTagO_VGNsTnM7UvnGoN8PMlwbgVlr4MdLClj_yn5vfM7VZUnERQaWLoSRBkFT0Xu5fYvQQhPXW0ZnulNTn_KLiz6TZ_DXRfu4z-mtqZhd8FZyHEvNaGSSs-6nkMAQElC/s1600/plan+b.JPG)

Podríem definir el pla B com una alternativa a la vida que portem actualment. Tant en aquest bloc com en d'altres blocs amics s'ha començat a plantejar la pregunta (un cop acceptada la degradació progressiva a la qual ens enfrontem) de quina podria ser l'alternativa quan hàgim esgotat totes les possibilitats en l'actual paradigma. Per tant, valdria la pena començar a pensar quines opcions tenim davant un ambient degradat o que ens ofereix molt poques possibilitats de tirar endavant. D'entrada, s'obre un gran ventall de possibilitats quan volem preparar-nos, perquè, és clar, de possibilitats n'hi haurà tantes com escenaris possibles. Dit això ja avanço que, de tots els escenaris que podríem tenir en compte, el pitjor seria el que anomenaria 'MadMax' (per la pel·lícula), el qual descarto, perquè senzillament, la preparació per aquest escenari vol dir fabricar-se un búnquer, emmagatzemar provisions per anys, armar-se fins a les dents i confiar en passar desapercebut per les grans bandes de saquejadors (tal com ja hi ha gent que està fent en certs llocs, i si no mirin aquest reportatge). Desolador i, francament, més enllà de les pel·lícules, ¿qui té prou capital i sobre tot, moral (parlo del nostre país, no dels EUA on sí que hi ha gent que ho té en compte) per arribar-se a plantejar sobreviure a un escenari tipus Madmax? He comentat ja algunes vegades que la transició entre els dos mons que viurem (l'actual i al que arribarem en un futur proper) cal que sigui al més suau possible i, per això, cal que també el nostre pla B tingui en compte aquesta manera de fer. Que quedi clar també que només estic fent una exposició per avaluar possibilitats i que en cap cas dic que hagi de succeir un col·lapse total de la societat ni que necessàriament es doni el que vaig a exposar tot seguit, només valoro escenaris per trobar possibles alternatives. Tot seguit dividiré els possibles plans B en funció de la localització i el temps concret. Per tant podríem plantejar-nos el pla B com la resposta a dues preguntes bàsiques: on? i quan?. Anem primer a la localització. Per parlar de la localització aniré als dos extrems primer i, per tant, veuré el que ofereix una vida al camp en front d'una vida urbana en les condicions previes i durant el col·lapse. 

Per triar la localització hem de tenir en compte que el principal problema, com ja vaig dir en algun altre post, és la gent. Per posar un exemple útil i interessant, en una situació d'emergència (un desastre natural, per exemple el cas de l'huracà Katrina) el comportament social està tipificat en tres fases: en la primera, la gent coopera i s'ajuda en el que pot, compartint recursos i buscant solucions comunes a les contingències que vagin sorgint, el la segona fase, quan els recursos es fan escadussers es trenca la cooperació generalitzada i cadascú defensa el seu davant de l'actitud del predador que pretén aprofitar-se dels recursos dels altres, hi ha una escalada de la violència fins que s'entra en la tercera fase, en la qual, degut a la mancança generalitzada de recursos, la gent comença a cooperar per proveir-se del necessari i es va reduint la violència fins que s'estabilitza a uns nivells més baixos que els de la fase dos. Estem en una situació de desastre natural? No, però en una escala temporal més gran podríem extrapolar aquest comportament al que podria passar com a conseqüència de l'Oil Crash. Més, tenint en compte que el petroli no s'acabarà d'avui per demà i que això implicarà que si hi ha prou interès per determinats col·lectius, qualsevol àrea seguirà sent accessible (raids armats a zones rurals?). Tenint en compte això, pensar en el pla B per excel·lència com una fugida al camp planteja interrogants, no dic que no sigui una sortida vàlida, només dic que, pel fet d'estar en una àrea aïllada no tenim perquè estar més segurs que en un nucli urbà. Anem doncs a veure els pros i contres dels dos casos extrems: Àrea rural (densitat de població baixa) i àrea urbana (densitat de població alta).

Pros àrea rural: accés a l'alimentació més fàcil, violència a nivell quotidià inexistent o de molt baixa probabilitat (tot i l'alt risc de fets puntuals violents extrems), interaccions personals més simples i dins d'un marc més clar i definit, estil de vida més senzill.

Pros àrea urbana: accessibilitat a serveis bàsics més fàcil i proveïda per l'administració existent, un cert manteniment de les infraestructures, nivells de violència constants en el temps (tot i que més baixos que els de l'àrea rural). Suposant que ja vivim en una àrea urbana, coneixement de l'entorn i com desenvolupar-s'hi amb facilitat.

Els contres en ambdós casos els veig bàsicament en l'aspecte de l'increment de la violència en la fase dos del col·lapse. En el cas de l'àrea rural, en el perill d'episodis de violència extrema (els criminals després de robar el que els convingui poden assassinar a tots els habitants del lloc per no deixar testimonis). Per altra banda, en l'aspecte social el món rural sol ser molt més tancat als forasters que el món urbà amb totes les implicacions que pot comportar això per a un nouvingut de la ciutat. Els contres de l'àrea urbana també rauen en el problema del subministrament dels nuclis des de les zones de producció d'aliments i el que pot comportar a nivell d'accés a productes de primera necessitat. Un aspecte clau i que molt sovint no es té en compte és l'efecte de la crisi sobre el control de qualitat dels productes. En una societat amb alts nivells de corrupció, com serà el cas, ens podem trobar amb el deteriorament progressiu del que ara ens semblen fets totalment normals (qualitat de l'aigua, salubritat de restaurants i bars, qualitat dels aliments envasats...).

Finalment, si triem emigrar cap a àrees rurals i aquestes són allunyades d'on vivim ara, ja veiem que tindrem un problema d'inversió de temps i diners per preparar durant la fase de transició el nostre pla B, amb l'afegit de que si l'àrea en qüestió és molt aïllada, ens podem arribar a trobar algun dia amb destrosses en la propietat, robatoris o fins i tot trobar-la 'ocupada'. En fi, que ja veiem que en l'opció de supervivencialisme encara que sigui parcial, no tot són flors i violes. En el cas de triar l'emigració des d'una gran ciutat a un nucli més petit, jo seria més partidari d'anar un nucli de població petit però no minúscul, entre 5000 a 10000 habitants, amb zones agrícoles pròximes i amb vies de comunicació reduïdes (sense tren o port).

Bé doncs, benvolguts lectors resta parlar de quan utilitzar el pla B. Però abans de tenir en compte el temps, deixeu-me dir que millor que tenir un pla B és tenir, a més, un pla C, per si el pla B, falla. Ja sé que ara el primer que ve al cap és: ja és prou difícil muntar un pla B, com perquè ara, a sobre, n'hagi de tenir un altre. Doncs no, estic pensant en el pla C com l'estratègia de transició entre la vida A (actual) a la B (futura) de tal manera que aquest pla C uneixi aquests dos punts separats en el dia a dia i que, en el cas de que alguna cosa anés malament, aquest pla C sigui allò que ens donarà alguna garantia més que si només ens quedem amb la nostra quotidianitat.

Continuarà...

Salutacions,

SZD

Vaga general i protestes. El joc de la corda: estira i afluixa

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Tug_of_war_2.jpg) 

Benvolguts lectors/es,

Faig aquest post en vista dels esdeveniments que estan tenint lloc darrerament i que, tot sembla indicar, aniran a més. Em refereixo en concret al que ha anat passant els darrers dies i a la situació de tensió generalitzada que viu el país. Aquesta tensió es veia en l'actitud de la gent sortint a manifestar-se el dia de la vaga general i no estic referint-me amb això als incidents violents ni a les destrosses que es van fer que crec, és un altre aspecte que cal comentar a banda. Fa temps que detecto aquesta tensió, aquest estrés i aquest malestar pel carrer, la gent, em fa l'efecte, que està més agressiva. Però clar, això només és una impressió, els lectors d'aquest bloc podran corregir-me si m'equivoco, tot i així és preocupant. Per una banda la informació que apareix als mitjans de comunicació controlats pels poders de l'estat, els diaris i les televisions, com ja he comentat alguna vegada, cada cop és més esbiaixada i per altra banda, veient-la sense un sentit crític, predisposa a que caiguem en un estat molt allunyat de la racionalitat i la sensatesa que requeriria, per part de tothom, l'època tant crítica que estem passant. Així doncs, des dels poders polític i econòmic es tiba la corda en el sentit de la confrontació, la voluntat de retallar llibertats en front de la 'seguretat' i la culpabilització de la població en general, però més especialment de la que protesta legítimament per l'actitud dels mandataris i responsables governamentals de les mesures que s'estan duent a terme. Mentre que per l'altre costat s'aplega una majoria de gent cansada de que li prenguin el pèl, que se sent enrabiada perquè els han utilitzat com a peons en la gran partida d'escacs que juguen des de dalt i ara que el sistema no els necessita, els sacrifiquen i els neguen allò que els havien promès: una vida amb un mínim de benestar i felicitat. En aquest costat de la corda hi ha tot un ventall de gent que, en general, se senten més o menys frustrats amb el sistema i que no entenen ni accepten que tot i formar part de la festa del creixement ara se'n vegin exclosos quan, al cap i a la fi, no han fet res més que el que tothom feia en època de les vaques grasses: endeutar-se i intentar viure segons el que era normal llavors que, recordem-ho, els mateixos poders polítics i econòmics venien com a norma per no semblar estúpid: 'no, llogar un pis no, que és llençar els diners'. Ara aquests mateixos poders culpabilitzen a aquells que van convèncer d'endeutar-se. A qui tenim a l'altre costat de la corda a més de les classes dirigents i polítiques? a un conjunt de gent que creuen encara que el creixement no només és una llei natural sinó que els més agosarats, amb més empenta i ganes de treballar són els que més partit en trauran i que si les coses van malament és precisament per molta gent de l'altre costat de la corda que no ha fet el que havia de fer: voler viure del sistema a costa dels que treballaven. Aquesta gent creuen que precisament ara, que les coses van malament, són els culpables els que més es queixen i els que més enrenou fan, i que de fet, només es queixen, en lloc d'arremangar-se i posar-se a treballar. Que em sembla tot plegat? El joc de l'estira i afluixa, uns tibant la corda en un sentit i els altres en l'altre, cadascú carregat de les seves raons, cadascú, en cada estrebada, més obsessionat, més enrabiat contra els de l'altre costat perquè se l'estan enduent cap allà on no li correspon o, en els casos extrems cap a l'exclusió social. De fet la situació es d'incomprensió total i d'una alienació molt perillosa cap als de l'altre costat de la corda. Ja veiem que si deixem de costat les emocions i la ràbia que no porta a enlloc, només que a situacions destructives, el joc de la corda no ens permetrà sortir a tots plegats de l'atzucac en el que estem immersos. És més, jugar a aquest joc només afavoreix a qui té més poder, a qui té, realment, els mitjans repressius més a l'abast. I aquí sembla que la gran majoria de gent que protesta estigui vivint en una espècie de somni: pensen que els seus drets seran respectats si hi ha prou gent que s'expressa al carrer, que realment el poble té el poder. Em sap greu desil·lusionar a aquesta gent (i ho sento de veritat) però els demanaria que revisessin sobre tot el concepte de 'poble'. El 'poble', els 'obrers', els 'treballadors' com es vulgui dir, és un concepte del segle passat. Quan abans ens posem això al cap millor, perquè deixarem de perdre el temps i de tenir frustracions. En el sistema que vivim actualment tot es relativitza mitjançant la publicitat o la pseudo-publicitat dels gurus o estrelles de la comunicació, que són els formadors d'opinió (ja siguin persones o mitjans o grans grups) per tant el 'poble' com a concepte de força, ha passat a ser un no-res, perquè el que percebem a gran escala ho mirem des de la finestra que tenim a casa i que es diu televisió. ¿Què hi ha doncs de les accions que abans els moviments populars d'esquerres, que proposaven un repartiment igualitari dels recursos, utilitzaven com a mesures 'de força' per pressionar les elits dirigents? Han caigut en la inefectivitat més absoluta. Em sap greu dir-ho però lector si-us-plau mira el que ha passat a Grècia, han servit les vagues, els aldarulls, les protestes? No ho sembla, continuen anant cap avall. Llavors amb això defenso la no-acció? No, defenso l'acció creativa, diferent del que el sistema està acostumat i pot preveure per poder neutralitzar. Proposo abans que res deixar la ràbia de costat, deixar d'empassar-nos la porqueria que ens donen per aquesta finestra que cada cop representa menys el món i que cada cop ens torna més cecs al que realment podem fer, i ser conscients del poder que tenim, el poder que el mateix sistema ens confereix: hem deixat de ser treballadors per passar a ser consumidors i com a consumidors hem d'emprendre accions que desactivin els intents de coartar-nos les llibertats i la democràcia, perquè en aquests darrers aspectes sí que hi pot haver creixement i, de fet, per poder sortir del forat on ens hem posat, només pensant en fer créixer la democràcia i la llibertat podrem decreixer en el consum i en la destrucció generalitzada que ens està envaïnt.

Salutacions,

SZD

L'enfonsament d'un estil de vida V: amenaces i actituds.

(http://st-photo.deviantart.com/art/old-sun-clock-13-15-257077181)
 

En aquest darrer post sobre la serie de la teoria de riscos sobre el futur crash, m'agradaria utilitzar la informació que ens proporciona la història sobre com han anat evolucionant les societats vista des d'un punt de vista dels sistemes dinàmics. En aquest sentit doncs trobo interessant parlar de la teoria exposada per en P. Turchin en els seus llibres (en particular el darrer: 'Secular Cycles') sobre l'evolució de les societats i els cicles socials. M'ha semblat interessant la manera com aquest autor combina i intenta integrar i superar les idees purament maltusianes per entendre el ric comportament social des d'una perspectiva més, diem-ne, funcional. No entraré en detall en la seva teoria, només n'exposaré el més bàsic, que em servirà per veure com gestionar les amenaces que ja havia apuntat en la sèrie de posts anteriors.

En primer lloc la teoria dels cicles seculars intenta incorporar al neo-maltusianisme l'efecte de les relacions de poder que s'estableixen en les societats (en aquest cas les agràries) per arribar a entendre el perquè dels cicles de civilitzacions que no pot explicar, per si sola la teoria de Malthus. Aquesta teoria estableix tres variables principals: la població (nombre d'individus) el poder de l'estat i la intensitat de la guerra (aquí s'entén guerra exterior entre estats o inestabilitat interna dins d'un mateix estat). Les relacions entre aquestes tres variables estan modulades per l'excedent en laproducció d'aliments i bens de consum. Quan el sistema arriba a la seva 'capacitat de càrrega' (el màxim de població que pot suportar un territori o un sistema econòmic i comercial) l'excedent de producció és aproximadament zero i a partir d'aquí l'evolució del sistema és necessàriament decreixent (en població i fortalesa de l'estat, però creixent pel que fa a les guerres). Bé, un punt interessant és el que proposa sobre la 'dinàmica de les classes dirigents' i un altre és sobre l'evolució de la població i la societat després d'arribar a la màxima capacitat del sistema (la capacitat de càrrega). Les classes dirigents tendeixen a sobre-explotar a les classes més baixes per un costat i a reduir-se elles mateixes per l'obsessió de seguir amb una tendència de requerir bens de luxe que els permetin continuar amb l'actitud d'ostentació necessària en les classes dirigents (BAU de les classes dirigents i no tant dirigents fins no fa molt). El que acaba produint això és una reducció de les classes riques menys poderoses en benefici dels grans magnats, que en aquesta fase fan l'agost. La població segueix creixent, patint un retard del col·lapse de la població respecte al temps en que s'assoleix el màxim de la capacitat de càrrega. L'aprimament de les classes riques i sobre tot l'empobriment generalitzat porta a l'afebliment de l'estat perquè aquest no pot recaptar els recursos per mantenir una estructura engreixada en l'època de grans excedents, cosa que porta a inestabilitat social, increment del crim, la corrupció, el bandidatge i les guerres internes. Aquesta inestabilitat porta a taxes de natalitat més baixes i (en els casos estudiats de les societats agràries) a l'expansió d'epidèmies facilitada per la gran migració de gent buscant llocs més segurs on poder sobreviure. Per altra banda, l'extrema inestabilitat i empobriment afavoreix el sorgiment d'ideologies radicals que al anar contra el poder establert acaben debilitant encara més l'estructura de l'estat. Bé, doncs ja veiem quin és el panorama que ens podem trobar en aquest final de cicle secular que estem vivint a nivell mundial.

Un cop tenim un possible model de com han anat les coses en els cicles de societats agràries anteriors, podem fer una certa extrapolació als possibles escenaris amb els que ens haurem d'enfrontar en aquest futur proper que ara ja comença a no ser tant incert. Com reduir aquests riscos? Ja ho he anat apuntant en d'altres posts i en els enllaços a d'altres blocs i pàgines web: conscienciació i re-orientació progressiva de l'acció diària, adquisició de noves habilitats, i foment d'una major independència individual i familiar de les estructures de l'estat pel que fa a les nostres necessitats bàsiques. Tot això porta doncs a focalitzar-nos i dedicar atenció al que anomenarem pla B. Aquest pla B serà personal i/o familiar però els detalls i la temporització seran intransferibles d'un cas a un altre. El que aquí faré és intentar proposar algunes línies d'actuació i senyalar els pros i els contres de cadascuna d'aquestes línies proposades. Però això ja és tema del següent post.

Salutacions,

SZD

La psicologia del col·lapse i el col·lapse de la psicologia

 (http://en.wikipedia.org/wiki/File:CGIYoda.jpg)

Aquest post vol ser una reflexió sobre algunes implicacions de caire emocional enfront de l'Oil Crash. No pretenc aquí fer cap estudi profund ni parlar com un entès en psicologia, donat que sóc llec en la matèria, només donar-vos algunes informacions relacionades amb les reaccions típiques de l'audiència en les xerrades quan expliques el problema que tenim a sobre, per tant aquest post vol ser una reflexió sobre aquestes reaccions. Vull que quedi clar que no estic fent cap crítica a res ni a ningú, si algú ha anat experimentant o passant per aquests punts és qui ara escriu, per això en faig aquest post, dit això, comencem.

Primer, actitud del funcionari ideològic: crec en això però en la meva vida no incorporo conseqüentment el que penso. Sigui per limitacions en la situació econòmica, en la familiar o senzillament perquè pensem que tot i que el problema es greu, tenim temps per anar adaptant-nos-hi sense fer, de moment, res que impliqui un canvi en el BAU en el nostre dia a dia. Aquí també hi cap, doncs, el fet de parlar del tema però no actuar. Ja no queda temps per parlar només, cal actuar. Actuar no vol dir fugir al camp, ho he dit moltes vegades, vol dir, abans que res, canvi d'actitud.

Segon, actitud 'de dalt a baix': la meva contribució no té impacte a nivell global, per tant no val la pena que la faci. Cal canviar el tipus de pensament de global a local, la globalització ha implicat l'acord tàcit de que hi ha unes 'forces' a nivell mundial que són les que dirigeixen i determinen, a nivell local, el dia a dia. Res més lluny de la realitat. Hi ha una tendència a nivell global a la degradació i tenim un comportament social après. Part de la feina que tenim per endavant és (com ja comentava un lector fa poc en el darrer post) sobre tot, psicològica. I cal valorar sobre tot les petites accions, no oblidem que som en un sistema complex i, com ja sabem, petits canvis efectuats en moments crítics (i ara n'estem travessant un) poden conduir a resultats molt allunyats del que la tendència o l'evolució del sistema ens faria pensar en un bon començament. Canviar el pensament globalitzat és precisament pensar en que la meva acció té un impacte en el meu entorn immediat i aquest és realment el fet important i allò que no ens diu la globalització. Estaria molt bé si amb el meu consum responsable pogués canviar el BAU de les multinacionals, segurament no ho faré, però, realment és tant important? Pensar en local és pensar per que, ara que puc intentaré consumir local i ecològic, per exemple, això afectarà a la meva salut, i pertant, donarà més resistència al meu cos quan, durant el Crash, no tingui a l'abast una dieta tant variada. En fi, podria estendre'm amb d'altres exemples, però això s'allargaria molt.

Tercer: Cal tenir clar que haurem de canviar, sigui per voluntat pròpia i abans de que ens veiem condicionats per l'entorn (proactivament) o sigui per que les condicions socioeconòmiques ens hi obliguin (reactivament). Per tant, i com ja he comentat en d'altres posts, la finestra d'oportunitat passa per ser proactius. I ser proactius és veure les dificultats a nivell psicològic i a nivell material. A nivell psicològic implica començar a preparar-nos per un entorn més agressiu, més violent i més insegur en general. Implica canviar també, i sobre tot, la nostra manera de funcionar socialment. I aquí ve el darrer punt.

Quart: D'entrada i en relació amb el punt anterior, hem de deixar de confiar en que les estructures administratives d'alt nivell ens solucionaran els problemes en un futur. Quan abans comencem a canviar aquest patró mental que, hores d'ara, ens forcen a acceptar (i en el futur encara serà més fort el paper de la propaganda en aquest sentit) tindrem més avantatge sobre les possibles reaccions i frustracions de la gent que no ha fet aquest canvi abans. Això vol dir també començar a canviar l'actitud confiada de classe mitjana benestant i segura en la que estem immergits i, a la qual, estem habituats des de la nostra infantesa, per començar a veure com funcionaríem en un entorn més proper a com funcionen les classes que ara considerem 'excloses socialment'. És a dir, i com deia el mestre Yoda: 'You must unlearn all you have learned' ('Has de desaprendre tot el que has après'). Evidentment no ho hem de desaprendre tot, només la manera de funcionar en societat actualment: deixar de ser relaxats, confiats i crèduls per ser atents, desconfiats i astuts, per convertir-nos, al cap i a la fi, en supervivents.

Salutacions,

SZD

L'enfonsament d'un estil de vida IV: La finestra d'oportunitat.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Gos_d%27Atura_Catal%C3%A0.JPG)

Benvolguts/des lectors/es,
Segueixo amb la sèrie que vaig començar sobre l'Oil Crash des d'una perspectiva de la teoria de riscos. En els passos a seguir en aquest post toca parlar de les febleses en les amenaces, que, recordo, eren: econòmica, laboral i psicològica. Les esmentades febleses ens donaran el que, traduït de l'anglès directament en podríem dir 'finestra d'oportunitat' o, en català normatiu 'moment oportú', que no m'agrada tant perquè la paraula 'moment' dóna una noció d'instant, no d'interval o període de temps com quan parlem d'una finestra d'oportunitat. En fi, el que vull expressar és que, si tenim en compte les amenaces i estem prou atents als esdeveniments, hi haurà un període de temps que podrem aprofitar per adaptar-nos als canvis d'una manera menys dolorosa que (siguem realistes) la majoria de la població sotmesa totalment als missatges i al bombardeig persuasiu dels 'mass media'. Quin és per a mi l'ingredient bàsic en el que s'ha de fomentar la nostra actitud per aprofitar les febleses que tot seguit explicaré? Responsabilitat per assumir allò que ara som com a societat i com a individus. Responsable (DIEC): '...fer-se càrrec de les conseqüències d’una acció, d’un fet...'. I això vol dir, un cop acceptada la nostra responsabilitat actuar en conseqüència. Arribarà un moment, no gaire lluny en el futur, en el que haurem de començar a prendre decisions importants i deixar de delegar i culpabilitzar o buscar bocs expiatoris, haurem de començar a espolsar-nos la por i la indignació per començar a funcionar com ho feien els nostres avis, perquè el món serà, precisament, més semblant al que ells van conèixer que al que nosaltres recordarem. Deixeu-me dir, doncs, que el col·lapse no crec que es doni, al menys en les primeres fases (els propers dos o tres o fins i tot quatre anys) com un salt brusc d'una economia financera a una economia feudal (seguint una mica la idea en la que es basa la teoria d'Olduvai). Però clar, això només és una opinió i, per tant, sempre ens movem en el terreny de l'especulació. Opinió que, com sempre, escric per fomentar la discussió i l'intercanvi d'opinions dels  lectors/es amables que participen del bloc. Si prenem aquesta hipòtesi especulativa com una primera idea podem aventurar les febleses en les amenaces que tot seguit passo a detallar.
Amenaça econòmica: més enllà del que ja s'ha comentat en aquest bloc i en d'altres, cal dir que el deteriorament del sistema econòmic comportarà un creixement clar i desmesurat de l'economia submergida en tots els seus sentits (això ha passat recentment a l'argentina des de la crisi de començaments de segle i en tenim exemples en la nostra història com l'època de l'estraperlo del segle passat). Augmentarà doncs, el funcionament de la societat en el que podem anomenar un sentit 'alegal' (ja que l'administració no pot solucionar el que abans solucionava, apareixen 'mecanismes col·lectius' per cobrir aquest buit, amb tots els avantages i inconvenients que això comporta). De fet, seguint la teoria d'Orlov en les fases del col·lapse, el que acabo d'escriure se'n dedueix directament. Hauríem d'anar  preparant-nos pel que això implicarà tant a nivell individual com col·lectiu. Això, per exemple, vol dir un canvi radical d'actitud respecte als nostres 'drets' com  individus pel que fa a: garanties (de compra, d'assistència, de manteniment o de retorn en cas de producte defectuós) i accés al mercat (el lloc i el tipus de persones amb les que haurem de tenir contacte per aconseguir el que volem o necessitem). Quan abans prenguem mesures, ens adaptem a la 'nova situació' i agafem experiència en moure'ns en aquest context millor ens en sortirem. On tenim aquí la finestra d'oportunitat? En preparar la transició des de l'actual estat social al següent estat d'economia parcialment col·lapsada (com ara passa a Grècia, està començant a Itàlia i queda ben poc perquè comencem aquí).
Deixeu-me fer un comentari a tall d'exemple, relacionat amb què significa l'enfonsament de l'estat per què ho tinguem més clar. Com hem vist fins ara, quan l'estat té problemes financers comença 'venent' empreses públiques, després ven patrimoni i durant tot aquest període continua venent 'deute'. Al cap i a la fi, això abstracte que s'anomena 'deute' és (parlant molt grollerament) els impostos futurs que anirem pagant tots. Bé, fins aquí és el que està passant, i pocs se n'adonen de que en realitat el que estan fent els nostres dirigents al vendre 'deute' és assegurar als 'creditors' que els habitants d'aquest estat continuïn treballant per ells en el futur, en unes condicions cada cop més tocant a l'explotació. El mecanisme és especialment pervers, per que implica que, sense serveis bàsics assegurats, tots els habitants d'aquest estat hagin de pagar més pels mateixos serveis d'abans, i per tant assegurant un flux de capital a mans privades que 'regula el mercat', és a dir que s'alliberen certes proteccions davant de preus abusius (extorsió?). És doncs una forma subtil de portar poder adquisitiu i força de treball de 'baix' a 'dalt' com ja hem comentat algunes vegades, per dir-ho amb una expressió d'un personatge històricament nefast: 'para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...'.
Una qüestió que crec important plantejar-se hores d'ara és: què passarà amb tot l'aparell de cúpules de poder engreixades en la, ja en desaparició, època d'abundància? Tots els 'alts dirigents' polítics i econòmics que reben sous exorbitants? (des de càrrecs de confiança a directius de multinacionals, amics o parents de gent 'ben connectada'). Què passarà amb aquest gruix de gent, acostumats a un ritme de vida que s'anirà fent cada cop més insostenible? Com actuarà aquesta gent en el moment en que els modus vivendi actual deixi de ser plausible? Són qüestions que deixo apuntades, la resposta de les quals cadascú pot aventurar només veient què va passar a la col·lapsada URSS, per exemple.
Amenaça laboral: inestabilitat i explotació podrien resumir la tendència general del que ens anirem trobant en els temps futurs pel que fa al mercat laboral. La finestra d'oportunitat? Com en l'anterior punt, aprofitar la informació que tenim sobre la degradació del sistema per sobreviure, i això vol dir sobreviure de la millor manera possible: tenir prou perspectiva i flexibilitat. Pel que fa al mercat laboral no sóc de l'opinió de que en la transició, sobre tot en els primers anys de col·lapse, les feines artesanals, el retorn als oficis antics, sigui necessàriament el que es valorarà, sobre tot en àrees urbanes. Pensem que som en la perifèria de l'imperi i que, per tant, aquest tardarà més temps en col·lapsar del que tardarà l'estat del qual formem part, i això comporta una situació més semblant a l'Argentina del corralito (com ja he dit) a curt i mitjà termini que a una 'apagada general'. Per tant, formar-se i intentar recuperar antics oficis és un 'plus' però no cap garantia. I en aquest sentit ja tocaria parlar dels plans 'B', però com ja he comentat, prefereixo primer ordenar una mica les idees (en aquests posts) abans de parlar dels possibles plans B.
Amenaça psicològica:  Pel que ja he comentat anteriorment i en d'altres posts aquesta amenaça és la més important, perquè? Per que el que creiem o ens facin creure pot justificar-ho tot, pot portar-nos cap a la indefensió o la desesperació o bé conduir-nos a gestionar situacions difícils i no deixar-nos manipular o, al menys, a no deixar-nos manipular totalment. Aquí trobem doncs la principal amenaça psicològica: manipulació. Per posar-vos un exemple il·lustratiu, notícies quan la criminalitat en un país és alta: 'una dona va ser assassinada per oposar resistència a un violador', capteu la subtil manipulació informativa?  Poseu-hi en lloc de violació intent de robatori, segrest o extorsió i veurem que el que es pretén amb aquests missatges és obtenir una població esporuguida en front qualsevol acte violent. Perquè? Per que al cap i a la fi, en un estat en el qual les llibertats es veuen (directament o indirectament) coartades, la violència és el mitjà de control sobre la població. Per tant, i ara parlant en llenguatge figurat, però usual en els fòrums de supervivència (també serà tema d'un altre post) podem escollir entre ser ovelles, llops o gossos d'atura. Cal que ens anem mentalitzant, el descens cap al 'Crash' no és res més que una rampa en la que trobarem més violència en tots els nivells (físic, social i psicològic) quan abans ens preparem per això millor ens en sortirem.  Davant de la violència, tenim tres respostes immediates possibles: més violència, bloqueig o gestió de la situació. Per a mi només la tercera resposta és realment una elecció, les dues primeres només són una reacció emocional. Per poder optar a la tercera resposta només hi ha una via: la progressiva desconnexió dels 'mass media' començant i posant especial atenció a la televisió.  Cal que tinguem clar que veure televisió és una forma de consum. A partir d'acceptar això, veiem com ho gestionem, tal com deia en un post anterior. Finalment, deixeu-me, avançant el que expandiré en un post futur, fer-vos cinc cèntims del que diuen els estudis sobre el comportament humà davant d'una catàstrofe natural (com per exemple el que passa després d'un huracà o terratrèmol). Més que res per donar idees de per on podrien anar les coses. Simplificant molt, just després de la catàstrofe la gent comparteix el que té, s'ajuden els uns als altres fins que se'n comencen a adonar que els recursos són escassos, que no n'hi ha per a tothom, llavors comença a manifestar-se la violència, el pillatge i els robatoris amb violència. Aquesta violència arriba a un punt àlgid fins que ja no queda res per robar, a partir d'aquí comença a  baixar fins arribar a un punt en que s'estabilitza i la gent comença a organitzar-se per fer front a la situació d'una manera 'simbiòtica'.  Quina és la finestra d'oportunitat aquí? Primer, els que llegiu això vol dir que ja esteu començant a 'desconnectar' del missatge general, per tant, és un primer pas. Segon, reconduir, cada cop més hàbits: evitar situacions de risc. I és clar, per evitar-les cal estar informat de quines situacions (llocs o events) són potencialment perillosos. Estic dient que no es pot fer res que impliqui un cert risc? No, estic dient que el que es pot fer per alleugerir el col·lapse no s'ha de fer de les maneres convencionals, de les que s'han utilitzat en el passat, cal ser doncs imaginatius i creatius, cal sobretot i més que mai, ser responsables.
Salutacions,
SZD

El capità enciam

 (http://desdelmeupuntdevista.blogspot.com/2009/10/personatges-mitics-i-el-capita-enciam.html)

Benvolguts/des lectors/es,

Un altre post curt i irònic abans d'entrar en alguns més llargs i profunds. Als anys 90, a TV3 (la televisió autonòmica catalana) hi apareixia un personatge per conscienciar a petits i grans. Era una paròdia casolana del super-heroi dels còmics i, amb les seves aventures estrambòtiques, exemplificava el que podíem fer cadascú a nivell individual per millorar el nostre entorn i fer-lo més sostenible. Aquest personatge tenia una frase que em sembla que, pel que anem parlant, i tal com van les coses darrerament, hauríem de tenir molt en compte: 'els petits canvis són poderosos'. La frase, d'entrada, sembla un oxímoron, però si hi pensem una mica no ho és. On vull arribar amb aquesta frase? Doncs anar al cor del que ens intenten inculcar i a desmentir el missatge inconscient amb que ens estan bombardejant contínuament: l'individu no té cap mena de poder sol, només està destinat a pagar i a consumir. Bé, així com en el post anterior plantejava un repte col·lectiu, en aquest post vull fer una petita reflexió benvolgut/da lector/a, sobre la clau per optar a un sistema diferent, a posar el nostre petit gra de sorra per no veure'ns arrossegats per l'Oil Crash. En definitiva, per tenir més opcions davant del col·lapse: centrar-nos en la mare dels ous, el consum. Què proposo? Res de nou, controlem el nostre consum, canviem, en la mesura del possible, la manera que tenim de consumir, els nostres hàbits, veiem com deixar de ser ninots a les ordres de la propaganda. Canviem la manera de consumir abans de que el sistema ens la faci canviar a la força. Ja sé, ja sé: 'no es pot deixar de consumir'. No estic dient que deixem de consumir, dic, senzillament, que ens qüestionem què i com comprem i si, realment, allò que consumim és necessari, és sostenible, és allò que ens servirà en uns pocs anys quan realment hi hagi una escassetat forçada i generalitzada. Què és difícil? Que vol un esforç? És clar! Però posem pel cas que, fent un esforç minúscul, estalviem cada dia 2 euros, a final d'any tindrem estalviada la gens negligible quantitat de 730 euros, per poder 'invertir-los' en allò que ens farà falta més endavant (de la qual cosa ja en parlarem). Posem que, a partir de demà comencem a fer un rebost per poder tenir reserves de menjar per un mes, no cal fer-ho de cop, només seguir el que ja vaig comentar en un altre post. Quan hi hagi problemes amb els transportistes pel preu del dièsel, ens estalviarem maldecaps... Només un canvi d'hàbits aparentment insignificant pot implicar en un futur no tant llunyà una gran diferència. En fi, ja veieu, realment 'els petits canvis són poderosos'.

Salutacions,

SZD