Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post, continuació de l'anterior, aprofitaré una
pregunta clau que va fer en
Richard Heinberg en un
post recent per reflexionar sobre com reduir i optimitzar: Com podem ajudar a
millorar la resiliència de la societat, començant a nivell local,
en el supòsit que el decreixement com a estratègia tindrà poc o
cap accés a les regnes de la política nacional i internacional?
Per respondre a aquesta pregunta cal veure quin és el problema (o
problemes) al qual ens enfrontem per canviar col·lectivament (sobre
tot a nivell local) la tendència actual de consumisme i aspiracions
de millora material infinita, vers a un nou horitzó de decreixement
col·lectiu. Per poc que ens informem o analitzem, sempre arribem a
la mateixa conclusió: hem creat un sistema addicte als combustibles
fòssils. Doncs bé, jo afegiria que aquesta addicció als
combustibles fòssils ens ha fet addictes, a nivell individual, al
materialisme més descarat. Aquest materialisme ha acabat entelant
aquelles característiques humanes més útils per fer front a l'Oil
Crash. És a dir, ha menystingut i atrofiat allò que ens ajudarà
tant a nivell individual com a nivell social, ço és, l'actitud de
mirar pel benefici comú, posant l'interès del grup per davant del
propi. Això, actualment, és vist com un signe de debilitat en el
millor dels casos, o d'estupidesa manifesta en el pitjor. Per tant,
abans o durant una via cap el camí de la reducció i l'optimització
voluntària, cal considerar la magnitud d'aquest problema
d'individualisme exagerat. Només així podrem albirar actuacions
mínimament coherents que ens puguin proporcionar alguna possibilitat
en aquesta ineludible transició. Insisteixo, el problema actual per
a la transició és l'addicció a l'abundància (individual i
col·lectiva) de les societats del primer món. Aquesta addicció és
pot desglossar en tres nivells: psicològic, relacional-social i
material. En aquest post, analitzaré el primer nivell d'addicció i,
en els successius, em centraré en els següents.
Per portar a terme una transició efectiva cal tenir present que
cal una certa 'desconnexió' mental del sistema actual. El canvi cal
que sigui en primer lloc intern i, en aquest sentit, la gestió del
nostre temps per a la transició personal és un bon indicador dels
avenços en el nostre canvi d'actitud: el curt termini en front del
llarg termini. És a dir, com mantenir el delicat equilibri entre el
que ens exigeix la societat de forma immediata, front el que sabem
que ens ajudarà en el futur? Necessitem una desconnexió mental de
les expectatives amb les que ens adoctrina el paradigma actual, per
tal de poder gestionar el temps necessari en el dia a dia, a fi de
portar a terme les activitats que requereix un procés temporalment
més llarg, com és una transició personal a un altre model. No hi
ha receptes màgiques ni opcions guanyadores, només existeix l'humil
camí de la prova error: equivocar-nos, rectificar i seguir avançant.
O dit en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar. Aquest
és el camí que, quan el col·lapse sigui més evident, els
dirigents polítics a tots els nivells hauran d'emprendre, no perquè
la idea del Peak Oil hagi fet forat, sinó, senzillament, perquè la
situació i l'escassetat de recursos els empenyeran a això, però
deixem aquest aspecte pel post següent.
El problema clau en la reducció i optimització a nivell
psicològic és que cal lluitar contra la mentalitat general que pren
com fet natural el que, observat des del sentit comú més estricte,
és una aberració: el progrés individual a ultrança. Aquesta
mentalitat esquizofrènica (o de dissonància cognitiva) porta a la
ment a buscar un estat de sobre satisfacció per fugir del present, i
ho fa enfocar-se totalment en els fenòmens exteriors amb un excés
de confiança en allò que creu inqüestionable (el progrés). Els
estats emocionals d'un habitant mitja del primer món comporten una
tendència a la inestabilitat quan les expectatives no són
satisfetes. És més, tot i satisfer les premisses subliminars
(benestar material), diversos mecanismes com l'estrès, l'angoixa
davant de la incertesa sempre existent amb la tendència a l'evasió
mitjançant la sobre-estimulació sensorial dinamiten un estat que,
vist des d'un punt de vista objectiu, hauria de ser el normal: un
ànim serè amb una certa satisfacció vital més o menys constant. I
és que la paradoxa del sistema actual ha estat (ja en èpoques
pre-crisi) el fet de que tot i tenir les necessitats bàsiques
cobertes, l'estat de satisfacció i tranquil·litat no era, ni molt
menys, el més freqüent en el món occidental. Així doncs aquesta
situació anímica contradictòria s'ha acabat traduint en una cerca
d'estats emocionals intensos per fugir de la paradoxa interna. Som
addictes a activitats (individuals o col·lectives) que provoquen
aquests sobre-estímuls i quan aquests no ens són suficients sempre
existeix el recurs a l'addicció a drogues (siguin toves i tolerades
socialment, com l'alcohol, el tabac o la cafeïna, o dures, com
qualsevol tipus d'estupefaent). Aquest estat inestable, des del meu
punt de vista, ve del procés de centrament en el món material com a
única o més fàcilment assolible font de benestar. D'aquí neix la
dinàmica mental perversa que assumeix que, per estar més bé, cal
tenir més possessions materials, en un cicle de creixement sense
límit quan, en realitat, això
sabem que no és així. Per tant, ja és hora
de començar a qüestionar aquest prejudici i canviar-lo. La reducció
que cal, ha de néixer, necessàriament, de l'individu. És cert que
aquesta reducció és donarà tant si la fem de manera voluntària
com si no. Però la clau aquí rau en l'optimització. Si volem fer
una reducció al més òptima possible aquesta s'ha d'avançar a les
restriccions que vindran: ha de ser pro-activa i no re-activa. La
reducció pro-activa només pot donar-se des del punt de vista d'una
reducció voluntària. En aquest sentit, cal emprendre, en el camp
individual, una acció decidida per anar reduint el que podríem
anomenar necessitats espúries creades per la publicitat i els
mitjans de masses actuals. Aquesta reducció cal que comenci per la
reducció d'expectatives de qualsevol tipus, fins i tot les que
creiem moralment més elevades, com la conscienciació per un canvi
social o col·lectiu cap a la sostenibilitat i el decreixement. Amb
això no vull dir que no s'hagin d'emprendre iniciatives per proposar
i conscienciar del canvi necessari, no, el que dic és que caldria
deslligar-les de l'obtenció d'un impacte elevat. És a dir, més
aviat centrar-nos en el camí i la qualitat del que obtenim, tal com
diu R. Heinberg en el seu
post.
Potser cal que primer siguem exemples de canvi, acceptant que, tot i
que fem el possible, potser no hi arribarem, i adoptar una actitud
mental semblant a l'estat anímic que ja suggerien els
epicuris a Grècia al
segle III a.C. o els
moïstes a la Xina al segle V a.C. En aquest canvi de mentalitat hi haurà
d'haver necessàriament una gran dosi d'empatia vers tot el patiment
que el canvi anirà generant. Aquesta empatia per a mi no és un
estat mental paternal que neix d'una pretesa superioritat moral (com
tenen alguns moviments socials de vegades). L'empatia està totalment
allunyada de la noció de caritat i/o interès material. L'estat
empàtic al qual em refereixo tampoc vol dir practicar una
generositat sense límit o desfer-nos de la fermesa davant dels
abusos. Per a mi, aquesta empatia per a la transició és
senzillament, una actitud personal (i per tant diferent en cadascun
de nosaltres) que ens permet afrontar tot allò que va passant des
d'una certa serenor i comprensió. Això ens permetrà aportar el
millor en cada moment, però sense deixar-nos absorbir ni
desequilibrar pel que ens va succeint. Així doncs, cal entendre que
reduir a fora vol dir reduir a nivell interior, mental, i optimitzar
a fora vol dir examinar a dins, ser tolerants i auto-crítics de
forma creativa. El lector potser argumentarà: és clar, és molt
fàcil pensar-ho o dir-ho, però no tant fàcil fer-ho. Ningú ha dit
que hagi de ser fàcil, però recordem que sabem on volem arribar i
tenim una recepta: provar, equivocar-nos, rectificar i continuar. Que
també podem expressar en tres paraules: perseverar, perseverar i
perseverar.
Salutacions,
SZD
