Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca argumentar el que no caldria argumentar. Però es veu que sempre cal defensar l'evident i cal lluitar contra l'estupidesa i la mala intenció de qui, enganyant, preten ensarronar a la gent de bona fe. Com ja he dit en el post anterior una dictadura desvia recursos per automantenir-se i utilitza aquests recursos en contra de la pròpia població, tant per reprimir com per fer propaganda. Pensem que un dels màxims exponents de la propaganda política en favor d'una dictadura va ser en Goebbels. En una situació de mancança de recursos, permetre que part d'aquests recursos es malbaratin per reprimir la població és, com a mínim, estúpid.
Perquè penso que la democràcia és més eficient? Doncs perquè la idea de base, el nucli de la democràcia, és la participiació del poble en la política i l'administració, en la cosa pública (d'aquí la res publica llatina). Aquesta participació no és només anar a votar cada cert temps, és garantir que els gestors i treballadors dels ens públics evitin utilitzar en benefici propi aquests ens públics per enriquir-se i evitin malbaratar recursos per negligència o incompetència. Per tant, perquè una democracia sigui això: el govern del poble per al poble, cal mantenir dues premises sempre presents: participació i transparència. Participació en el sentit de pertanyença (recorden allò que els partidaris de la dictadura volen que no sentim? pertanyença a l'administració) i responsabilitat (pels que gestionen). Transparència en el sentit de donar i posar a disposició de qualssevol ciutadà la informació necessària per evaluar les decisions que prenen els grups o persones responsables de la 'cosa pública'. En les democràcies occidentals el sistema s'organitza en base a unes eleccions periòdiques més o menys eficients depenent de quin valor s'assigna a cada vot (i aquí hi ha tota una llarga història sobre lleis electorals, partits polítics, llistes tancades, màfies i trifulques...) i a la separació dels tres poders de l'estat: executiu, legislatiu i judicial. En democràcies més avançades aquests tres poders estan sota control del poble mitjançant algun sistema de sufragi i, a més, s'accepta que cadascun dels tres poders supervisa l'altre perquè no s'excedeixi en les seves funcions. En el sistema espanyol el poder judicial no té cap control directe per sufragi, amb les coseqüències que tots coneixem. Doncs bé, l'objectiu de la separació de poders és precisament evitar el que amb la mal anomenada transició espanyola no es va poder evitar aquí, la concentració de poders. En l'estat espanyol, qui és 'elegit' per sufragi acaba tenint tot el poder (executiu, legislatiu i judicial) i així ens va... En fi, res que no sabem, la 'democràcia' espanyola, és una democràcia de 'cartró pedra' la qual, com és natural, no ha fet res per avançar des de la transició cap a un sistema més europeu sino que ha anat degenerant. En fi, no m'estenc més sobre el tema, ja ho faré en un altre post, si s'escau. He fet aquest comentari, perquè parlant amb gent diversa encara hi ha ànimes benintencionades que pensen que la que tenim aquí és una democràcia de 'primera', santa inocència! Deiem participació i transparència és el que ens cal en els temps que venen per, mitjançant aquesta participació i transparència, tenir una societat que gestioni els recursos de manera local i participativa i adaptada a les necessitats particulars de les comunitats i regions (i amb regions em refereixo a l'àmbit comarcal) i que prengui decisions creatives basades en el territori. No estic inventant la roda, prenem exemple de l'ecologia mateixa i veurem com cada hàbitat té les seves particularitas típiques de la zona on es desenvolupa i evoluciona. Doncs bé, l'adaptació i la creativitat que veiem en la natura requereix a nivell polític d'un sistema prou flexible per adaptar-se a la realitat social i geogràfica de cada zona i requereix la implicació de la població cohesionada, conscienciada i cooperativa amb els veïns i una integració al territori. I un sistema al més democràtic possible és l'única via per anar en aquesta direcció. D'aquesta manera es pot arribar a gestionar amb eficiència i obteinir una transició cap a una societat menys fragmentada, més conscient del valor d'allò que menja, vesteix o habita. La resposta a qui reclama més mà dura i més fermesa és que sí, més mà dura, més exigència i més fermesa en la transparència i en el grau de participació en les decisions que es prenen, més informació i explicació d'experts independents del que cal fer per tirar endavant. El que cal és, doncs, que qui mana faci un esforç perquè la política i la gestió la fem els ciutadans i no les restes d'un estat tardofranquista que, més de 30 anys després, encara cueja... nosaltres mateixos.
SZD
diumenge, 9 de gener del 2011
dimecres, 5 de gener del 2011
Dictadures i Oil Crash
Benvolguts/des lectors/es,
Avui continuaré amb les divagacions diverses i llicencioses que em dedico a explicar en aquest bloc. Com que ja he avisat que el bloc és el que és i que jo no sóc ni politòleg ni antropòleg doncs preneu-vos aquestes opinions com el que són: les tribulacions d'algú que es preocupa per problemes diversos relacionats amb l'Oil Crash. Comencem doncs, pel principi, dictadura segons el DIEC: 'Concentració de tot el poder en les mans d’un sol individu o d’un únic grup polític i eliminació per la força de tota expressió de discrepància i oposició'. Per altra banda m'agradaria recordar que hi ha uns drets bàsics anomenats humans que tot individu hauria de tenir i que, en les democràcies occidentals (entengui's el que es vulgui amb aquesta expressió) es suposa que tothom té més o menys garantits. Tinguem en compte doncs que una dictadura no respectarà mai els drets humans, perquè l'objectiu de la dictadura és afavorir una minoria (la que mana) en detriment de la majoria (la que pateix). També m'agradaria dir que una dictadura és una institucionalització de la violència imposada des de l'estat i, per tant, és terrorisme d'estat. Bé, doncs ara afegim el context general de l'Oil Crash, una situació en la qual els recursos naturals es veuran d'una forma ràpida dràsticament disminuïts. Si tenim un sistema polític creat per una minoria l'objectiu del qual és mantenir-se al poder en una situació de mancança, ja podem veure que la dictadura només es preocuparà per mantenir els privilegis i els recursos per la minoria, atemoritzant i sacrificant a qui convingui (de la resta, la majoria). Una dictadura no té en compte la voluntat de servei a la majoria perquè pensa que aquesta majoria és totalment inútil excepte per servir a les elits dirigents sense protestar. El problema és que el sistema dictatorial, al no ser compartit per una àmplia majoria ha de desviar part dels recursos per mantenir a aquesta majoria a ratlla. Històricament els sistemes dictatorials es mantenien perque el poble no coneixia res més que aquest sistema o, dit més clarament, el poble no coneixia res. Però en una transició en la que es vulgui imposar un sistema dictatorial en absència de recursos, per afavorir minories no serà tant fàcil com en d'altres èpoques, i pot resultar en una fragmentació social i política més gran com a reacció a aquesta pretesa imposició. Cal afegir que una dictadura allunya automàticament i fulminantment a l'individu com a part integrant de l'estat i l'administració; no se'n sent responsable, per tant intenta evitar-ne el contacte al màxim possible i això porta a utilitzar altres mecanismes paral.lels per qüestions que ara considerariem part imprescindible de l'estat. Això genera dos efectes, però me n'interessa un de clau: la corrupció. I aquí arribem al problema de totes les dictadures (exemples clars són les dinasties xineses, vegeu el meu post sobre la Xina) la corrupció acaba fent que la mateixa dictadura (i per tant la minoria que la dirigeix) acabi caient. Tot això, és clar, en mig de guerres, violència, desordre i molt de patiment.
Per tant, recapitulant, un sitema politico-social dictatorial és ineficient per fer front a una crisi com l'actual perquè genera desconfiança i por dels individus en l'estat i per extensió en la mateixa societat. Aquesta situació acaba deteriorant aquest mateix estat degut, per una banda, a la corrupció i, per l'altra, a la necessitat de desviar continuament part dels recursos en la repressió i control de la majoria. Bé i ara ve la pregunta: però hi ha hagut dictadures que han durat molt no? i a més en situacions de mancança? Que tens a dir a això? Doncs que aquests sitemes precisament han estat dictadures que per arribar a instituir-se s'han cobrat prèviament moltes vides i han causat molt de patiment, que a més, han continuat durant l'existència d'aquesta dictadura. Però clar, nosaltres no volem passar per aquí, no? Al menys jo no. Aquestes ideologies polítiques van oferir precisament la repressió i la violència com a solucions fàcils a problemes complexos; i ja tenim la resposta: no hi ha solucions fàcils a problemes complicats, a menys que no tinguis gaires escrúpols. Mantenir un sistema socialment injust amb l'ús de la violència no és cap solució, senzillament no és humà... nosaltres mateixos.
Avui continuaré amb les divagacions diverses i llicencioses que em dedico a explicar en aquest bloc. Com que ja he avisat que el bloc és el que és i que jo no sóc ni politòleg ni antropòleg doncs preneu-vos aquestes opinions com el que són: les tribulacions d'algú que es preocupa per problemes diversos relacionats amb l'Oil Crash. Comencem doncs, pel principi, dictadura segons el DIEC: 'Concentració de tot el poder en les mans d’un sol individu o d’un únic grup polític i eliminació per la força de tota expressió de discrepància i oposició'. Per altra banda m'agradaria recordar que hi ha uns drets bàsics anomenats humans que tot individu hauria de tenir i que, en les democràcies occidentals (entengui's el que es vulgui amb aquesta expressió) es suposa que tothom té més o menys garantits. Tinguem en compte doncs que una dictadura no respectarà mai els drets humans, perquè l'objectiu de la dictadura és afavorir una minoria (la que mana) en detriment de la majoria (la que pateix). També m'agradaria dir que una dictadura és una institucionalització de la violència imposada des de l'estat i, per tant, és terrorisme d'estat. Bé, doncs ara afegim el context general de l'Oil Crash, una situació en la qual els recursos naturals es veuran d'una forma ràpida dràsticament disminuïts. Si tenim un sistema polític creat per una minoria l'objectiu del qual és mantenir-se al poder en una situació de mancança, ja podem veure que la dictadura només es preocuparà per mantenir els privilegis i els recursos per la minoria, atemoritzant i sacrificant a qui convingui (de la resta, la majoria). Una dictadura no té en compte la voluntat de servei a la majoria perquè pensa que aquesta majoria és totalment inútil excepte per servir a les elits dirigents sense protestar. El problema és que el sistema dictatorial, al no ser compartit per una àmplia majoria ha de desviar part dels recursos per mantenir a aquesta majoria a ratlla. Històricament els sistemes dictatorials es mantenien perque el poble no coneixia res més que aquest sistema o, dit més clarament, el poble no coneixia res. Però en una transició en la que es vulgui imposar un sistema dictatorial en absència de recursos, per afavorir minories no serà tant fàcil com en d'altres èpoques, i pot resultar en una fragmentació social i política més gran com a reacció a aquesta pretesa imposició. Cal afegir que una dictadura allunya automàticament i fulminantment a l'individu com a part integrant de l'estat i l'administració; no se'n sent responsable, per tant intenta evitar-ne el contacte al màxim possible i això porta a utilitzar altres mecanismes paral.lels per qüestions que ara considerariem part imprescindible de l'estat. Això genera dos efectes, però me n'interessa un de clau: la corrupció. I aquí arribem al problema de totes les dictadures (exemples clars són les dinasties xineses, vegeu el meu post sobre la Xina) la corrupció acaba fent que la mateixa dictadura (i per tant la minoria que la dirigeix) acabi caient. Tot això, és clar, en mig de guerres, violència, desordre i molt de patiment.
Per tant, recapitulant, un sitema politico-social dictatorial és ineficient per fer front a una crisi com l'actual perquè genera desconfiança i por dels individus en l'estat i per extensió en la mateixa societat. Aquesta situació acaba deteriorant aquest mateix estat degut, per una banda, a la corrupció i, per l'altra, a la necessitat de desviar continuament part dels recursos en la repressió i control de la majoria. Bé i ara ve la pregunta: però hi ha hagut dictadures que han durat molt no? i a més en situacions de mancança? Que tens a dir a això? Doncs que aquests sitemes precisament han estat dictadures que per arribar a instituir-se s'han cobrat prèviament moltes vides i han causat molt de patiment, que a més, han continuat durant l'existència d'aquesta dictadura. Però clar, nosaltres no volem passar per aquí, no? Al menys jo no. Aquestes ideologies polítiques van oferir precisament la repressió i la violència com a solucions fàcils a problemes complexos; i ja tenim la resposta: no hi ha solucions fàcils a problemes complicats, a menys que no tinguis gaires escrúpols. Mantenir un sistema socialment injust amb l'ús de la violència no és cap solució, senzillament no és humà... nosaltres mateixos.
dimarts, 4 de gener del 2011
Futurologia i altres qüestions...
Benvolguts/des lectors/es,
Faré en aquest post una introducció del com em penso que aniran les coses en el futur més proper, ja que som a principis d'any em sumaré a la tradició de fer un avenç del que pot portar-nos aquest 2011. Per això començaré basant-me en les notícies preocupants d'aquest darrer any. Aquestes notícies son preocupants bàsicament per l'escalada d'accions antidemocràtiques d'aquest estat que (em sap greu dir-ho) tenim el fat de patir, fan esparverar, tant per la impunitat i la passivitat de qui hauria de denunciar-ho com per la rapidesa amb que es produeixen. En tenim uns quants exemples, però en citaré només els més greus i més recents: comencem amb la sentència del Tribunal Constitucional (que recordem-ho permet a uns quants jutges carregar-se les decisions de dos parlaments i un referendum sense cap problema), seguim amb les decisions conseqüents del tribunal suprem, per acabar-ho d'amanir la campanya electoral es tenyeix amb brots xenòfobs ultranacionalistes espanyols i tampoc no passa res (Alicia croft), es fa demagògia amb la cultura i l'ensenyament (escola valenciana), es practica directament la censura des de fa anys amb motivacions purament polítiques (censura de tv3 al país valencià), i per acabar, ja he dit que la llista és molt llarga, no és el mateix jutjar la violència d'uns que la dels altres (passivitat judicial devant actes violents feixistes). Totes aquestes notícies tenen un punt en comú i aquest punt de confluència no és res més que l'únic estament estatal que, com bé diuen alguns mitjans, no ha estat democratitzat i, per tant, conserva certes 'tendencies' històriques, tot això fa que aquest estament sigui utilitzat per portar a l'estat democràtic (o lleument democràtic diria jo) que tenim cap a una situació de pèrdua de llibertats, i això no crec que es pugui definir de cap altra manera que com un cop d'estat.
Bé, pensareu, i ara a que ve tota aquesta parrafada política? doncs ve al cas perquè ens mostra clarament una tendència, que revela una estratègia. Aquesta estratègia, de tant repetida històricament, avorriria si no fos perquè fa fàstic. L'estratègia és clara: si vols mantenir el poder devant d'una situació cada cop més crítica busca un enemic, si no el tens, crea'l. Qui és i serà l'enemic? doncs em sembla que està clar, per segons quins sectors interessats a arribar al poder (o a mantenir-s'hi) a qualsevol preu: 'esos rojos-separatistas' (els sona la frase?, sino rescatin algun episodi del NO-DO i sabran del que parlo) i dins aquest conjunt posint-hi qualsevol persona o colectiu non-grat a qui estigui manant i... tatxan! ja tenen l'excusa per aprovar aquell conjunt de mesures impopulars pel darrera mentre 'soluciones' i poses al seu lloc, portant-los a judici, a aquests miserables que van en contra del benestar de tots els ciutadans. Doncs bé, ens esperen temps de molta violència psicològica i tensió social fomentada i degudament conduïda per l'estat i el seu aparell de propaganda, tant sigui per fer-ne d'altaveu com per anar-hi en contra. Tot per fer-nos oblidar el que és realment important i mantenir-nos distrets, inconscients del que en realitat hi ha al darrere que és realment una crisi sistèmica associada a l'Oil Crash.
Arribats a aquest punt no us penseu benvolguts lectors que us vull vendre una teoria conspirativa, ni molt menys, qui hagi llegit el fantàstic llibre Collapse sabrà que és una tendència natural de les societats reaccionar d'aquesta manera devant d'una situació crítica, tot i que penso que no tenim perquè acabar col.lapsant, si no, no estaria escrivint aquest bloc. Quina és doncs la primera idea que crec que cal desmuntar per evitar que aquestes 'tendències' de certs 'col.lectius' puguin arribar a destrossar la (poca) democràcia que ens queda? Veure que la democràcia és la garantia d'arribar a portar a terme una transició el menys traumàtica possible. Així doncs, qualsevol acció que vagi encaminada a reduïr la democràcia portarà a una acceleració del col.lapse. Bé, això ho desglossaré en els dos següents posts. En el primer parlaré de perquè una dictadura és el pitjor sistema possible en una crisi com la que estem patint, en el segon del perquè un sistema al més democràtic possible ens pot portar cap a una transició més suau.
Faré en aquest post una introducció del com em penso que aniran les coses en el futur més proper, ja que som a principis d'any em sumaré a la tradició de fer un avenç del que pot portar-nos aquest 2011. Per això començaré basant-me en les notícies preocupants d'aquest darrer any. Aquestes notícies son preocupants bàsicament per l'escalada d'accions antidemocràtiques d'aquest estat que (em sap greu dir-ho) tenim el fat de patir, fan esparverar, tant per la impunitat i la passivitat de qui hauria de denunciar-ho com per la rapidesa amb que es produeixen. En tenim uns quants exemples, però en citaré només els més greus i més recents: comencem amb la sentència del Tribunal Constitucional (que recordem-ho permet a uns quants jutges carregar-se les decisions de dos parlaments i un referendum sense cap problema), seguim amb les decisions conseqüents del tribunal suprem, per acabar-ho d'amanir la campanya electoral es tenyeix amb brots xenòfobs ultranacionalistes espanyols i tampoc no passa res (Alicia croft), es fa demagògia amb la cultura i l'ensenyament (escola valenciana), es practica directament la censura des de fa anys amb motivacions purament polítiques (censura de tv3 al país valencià), i per acabar, ja he dit que la llista és molt llarga, no és el mateix jutjar la violència d'uns que la dels altres (passivitat judicial devant actes violents feixistes). Totes aquestes notícies tenen un punt en comú i aquest punt de confluència no és res més que l'únic estament estatal que, com bé diuen alguns mitjans, no ha estat democratitzat i, per tant, conserva certes 'tendencies' històriques, tot això fa que aquest estament sigui utilitzat per portar a l'estat democràtic (o lleument democràtic diria jo) que tenim cap a una situació de pèrdua de llibertats, i això no crec que es pugui definir de cap altra manera que com un cop d'estat.
Bé, pensareu, i ara a que ve tota aquesta parrafada política? doncs ve al cas perquè ens mostra clarament una tendència, que revela una estratègia. Aquesta estratègia, de tant repetida històricament, avorriria si no fos perquè fa fàstic. L'estratègia és clara: si vols mantenir el poder devant d'una situació cada cop més crítica busca un enemic, si no el tens, crea'l. Qui és i serà l'enemic? doncs em sembla que està clar, per segons quins sectors interessats a arribar al poder (o a mantenir-s'hi) a qualsevol preu: 'esos rojos-separatistas' (els sona la frase?, sino rescatin algun episodi del NO-DO i sabran del que parlo) i dins aquest conjunt posint-hi qualsevol persona o colectiu non-grat a qui estigui manant i... tatxan! ja tenen l'excusa per aprovar aquell conjunt de mesures impopulars pel darrera mentre 'soluciones' i poses al seu lloc, portant-los a judici, a aquests miserables que van en contra del benestar de tots els ciutadans. Doncs bé, ens esperen temps de molta violència psicològica i tensió social fomentada i degudament conduïda per l'estat i el seu aparell de propaganda, tant sigui per fer-ne d'altaveu com per anar-hi en contra. Tot per fer-nos oblidar el que és realment important i mantenir-nos distrets, inconscients del que en realitat hi ha al darrere que és realment una crisi sistèmica associada a l'Oil Crash.
Arribats a aquest punt no us penseu benvolguts lectors que us vull vendre una teoria conspirativa, ni molt menys, qui hagi llegit el fantàstic llibre Collapse sabrà que és una tendència natural de les societats reaccionar d'aquesta manera devant d'una situació crítica, tot i que penso que no tenim perquè acabar col.lapsant, si no, no estaria escrivint aquest bloc. Quina és doncs la primera idea que crec que cal desmuntar per evitar que aquestes 'tendències' de certs 'col.lectius' puguin arribar a destrossar la (poca) democràcia que ens queda? Veure que la democràcia és la garantia d'arribar a portar a terme una transició el menys traumàtica possible. Així doncs, qualsevol acció que vagi encaminada a reduïr la democràcia portarà a una acceleració del col.lapse. Bé, això ho desglossaré en els dos següents posts. En el primer parlaré de perquè una dictadura és el pitjor sistema possible en una crisi com la que estem patint, en el segon del perquè un sistema al més democràtic possible ens pot portar cap a una transició més suau.
dijous, 30 de desembre del 2010
Salut
Benvolguts/des lectors/es,
Amb aquest post tancaré aquesta primera sèrie de posts que vaig anomenar sobre la resiliència. No descarto, més endavant, anar complementant i ampliant informació que he apuntat en aquests darrers posts: aigua, aliments, diners i ara algún apunt pel que fa a salut. Quedaria un darrer aspecte, que de moment deixo per més endavant que seria el de la seguretat. Bé doncs comencem amb les quatre idees bàsiques sobre resiliència i salut.
Primer pas i mes important, tenir a casa un kit de primers auxilis, acompanyant a aquesta farmaciola de primers auxilis cal que tinguem informació sobre dosis, posssibles contraindicacions i dates de caducitat. No cal dir que és de sentit comú, si depenem d'algun medicament, incrementar-ne la reserva i anar-la renovant, tal com vaig dir de fer en el rebost de menjar. Per altra banda també és útil proveir-nos d'extres, tals com els necessaris per la higiene dental i tenir-ne també en reserva. En relació amb aquest darrer punt si tenim algun problema i esperem d'anar al dentista més val que ho fem en un espai curt de temps per tenir, en aquest aspecte, el màxim d'independència possible. No cal dir tampoc, que en la salud dental, la prevenció i la higiene són les millors actuacions que podem tenir. Cal tenir una reserva d'antiseptics, extremadament útils en situacions de carència. Com a extra útil també caldria considerar tenir reserves de complements vitamínics, que en èpoques de desabastiment i/o poca varietat alimentícia poden arribar a ser crucials.
Segon pas i no per això menys important. Fer algun curs de primers auxilis. No només cal tenir la farmaciola, cal saber-la utilitzar amb facilitat i treure'n el màxim partit.
Finalment, seguir aprenent sobre diferents remeis alternatius, en cas de no tenir el que necessitem, per exemple, si no tenim una substància antisèptica, quines poden ser algunes substàncies alternatives, tot i que menys efectives, però millor aquestes que res. Bé, sobre aquest darrer punt existeixen alguns llibres com Where There is no Doctor o forums en la web.
En fi, un altre front per anar investigant i documentant-nos per preparar-nos per aquesta transició que cada cop és més a prop.
Salutacions,
SZD
Amb aquest post tancaré aquesta primera sèrie de posts que vaig anomenar sobre la resiliència. No descarto, més endavant, anar complementant i ampliant informació que he apuntat en aquests darrers posts: aigua, aliments, diners i ara algún apunt pel que fa a salut. Quedaria un darrer aspecte, que de moment deixo per més endavant que seria el de la seguretat. Bé doncs comencem amb les quatre idees bàsiques sobre resiliència i salut.
Primer pas i mes important, tenir a casa un kit de primers auxilis, acompanyant a aquesta farmaciola de primers auxilis cal que tinguem informació sobre dosis, posssibles contraindicacions i dates de caducitat. No cal dir que és de sentit comú, si depenem d'algun medicament, incrementar-ne la reserva i anar-la renovant, tal com vaig dir de fer en el rebost de menjar. Per altra banda també és útil proveir-nos d'extres, tals com els necessaris per la higiene dental i tenir-ne també en reserva. En relació amb aquest darrer punt si tenim algun problema i esperem d'anar al dentista més val que ho fem en un espai curt de temps per tenir, en aquest aspecte, el màxim d'independència possible. No cal dir tampoc, que en la salud dental, la prevenció i la higiene són les millors actuacions que podem tenir. Cal tenir una reserva d'antiseptics, extremadament útils en situacions de carència. Com a extra útil també caldria considerar tenir reserves de complements vitamínics, que en èpoques de desabastiment i/o poca varietat alimentícia poden arribar a ser crucials.
Segon pas i no per això menys important. Fer algun curs de primers auxilis. No només cal tenir la farmaciola, cal saber-la utilitzar amb facilitat i treure'n el màxim partit.
Finalment, seguir aprenent sobre diferents remeis alternatius, en cas de no tenir el que necessitem, per exemple, si no tenim una substància antisèptica, quines poden ser algunes substàncies alternatives, tot i que menys efectives, però millor aquestes que res. Bé, sobre aquest darrer punt existeixen alguns llibres com Where There is no Doctor o forums en la web.
En fi, un altre front per anar investigant i documentant-nos per preparar-nos per aquesta transició que cada cop és més a prop.
Salutacions,
SZD
dimarts, 14 de desembre del 2010
L'arca de...
Benvolguts/des lectors/es,
Torno a fer una petita digressió, que tampoc no ho és tant, per fer una crida als (pocs) lectors d'aquest bloc. Arribats a aquesta alçada i tot i que hi ha encara molta feina a fer pel que fa a la conscienciació, crec que una qüestió a plantejar-se de cara al futur és, prenent la metàfora bíblica de l'Arca de Noè: què volem emportar-nos cap al futur des de la societat actual?. La pregunta que em formulo i que convido a la reflexió tot i que d'entrada pugui semblar banal, no ho és tant. M'explico. Admetem que anem cap a una societat amb un nivell energètic molt més baix. Si ens plantegem això, veurem que tal com tenim ara mateix muntada la nostra societat globalitzada ens hem convertit en addictes a l'excés d'energia. Aquesta addicció no només és manifesta en el lleure o les necessitats bàsiques, si no en tot el 'saber' de la humanitat: hi ha un gran volum de dades a disposició de tothom en grans servidors que costa molta energia mantenir i que, amb l'Oil Crash, deixaran de funcionar. Bé, arribats a aquest punt crec que val la pena plantejar-se pels qui ja estem consciènciats quina part del saber actual cal conservar a tota costa i quina part cal deixar que es perdi. Plantejo aquesta qüestió perquè si podem arribar a intuïr com podrien ser els escenaris futurs potser valdria la pena pensar en que els podria arribar a ser veritablement útil a les futures generacions. Penso que arribats al moment de veritables necessitats, els dirigents o qui estigui en el poder en aquest moment, si ara on en un futur proper hi ha un debat sobre allò que és realment intocable culturalment parlant, potser aquesta part de cultura té alguna possibilitat més de salvar-se en un escenari molt dolent. Posaré un exemple sobre com la consciència del patrimoni cultural pot ajudar a salvar bens culturals en situacions extremes. Durant la revolució cultural xinesa, la guàrdia roja va cremar i destruir tot allò que tingués una herència clara del passat, així es van destruir monuments i obres d'art i es van cremar llibres i biblioteques, alguns monuments i biblioteques es van poder salvar dels 'excessos' de la guàrdia roja de Mao gràcies a la mínima consciència d'alguns dirigents comunistes que van protegir-les expressament amb l'exèrcit.
Com a apunt final m'agradaria dir que aquesta arca imaginaria que viatjarà cap al futur no només cal que contingui informació sino el saber en tant que actituts i visió del món (els encerts, però sobre tot dels errors) que hem anat construint sobretot en aquest darrer segle de bonança energètica. Bé, doncs ja tenim un tema de debat/reflexió per quan hi hagi una massa crítica (o no) de peakoilers...
Salutacions,
SZD
Torno a fer una petita digressió, que tampoc no ho és tant, per fer una crida als (pocs) lectors d'aquest bloc. Arribats a aquesta alçada i tot i que hi ha encara molta feina a fer pel que fa a la conscienciació, crec que una qüestió a plantejar-se de cara al futur és, prenent la metàfora bíblica de l'Arca de Noè: què volem emportar-nos cap al futur des de la societat actual?. La pregunta que em formulo i que convido a la reflexió tot i que d'entrada pugui semblar banal, no ho és tant. M'explico. Admetem que anem cap a una societat amb un nivell energètic molt més baix. Si ens plantegem això, veurem que tal com tenim ara mateix muntada la nostra societat globalitzada ens hem convertit en addictes a l'excés d'energia. Aquesta addicció no només és manifesta en el lleure o les necessitats bàsiques, si no en tot el 'saber' de la humanitat: hi ha un gran volum de dades a disposició de tothom en grans servidors que costa molta energia mantenir i que, amb l'Oil Crash, deixaran de funcionar. Bé, arribats a aquest punt crec que val la pena plantejar-se pels qui ja estem consciènciats quina part del saber actual cal conservar a tota costa i quina part cal deixar que es perdi. Plantejo aquesta qüestió perquè si podem arribar a intuïr com podrien ser els escenaris futurs potser valdria la pena pensar en que els podria arribar a ser veritablement útil a les futures generacions. Penso que arribats al moment de veritables necessitats, els dirigents o qui estigui en el poder en aquest moment, si ara on en un futur proper hi ha un debat sobre allò que és realment intocable culturalment parlant, potser aquesta part de cultura té alguna possibilitat més de salvar-se en un escenari molt dolent. Posaré un exemple sobre com la consciència del patrimoni cultural pot ajudar a salvar bens culturals en situacions extremes. Durant la revolució cultural xinesa, la guàrdia roja va cremar i destruir tot allò que tingués una herència clara del passat, així es van destruir monuments i obres d'art i es van cremar llibres i biblioteques, alguns monuments i biblioteques es van poder salvar dels 'excessos' de la guàrdia roja de Mao gràcies a la mínima consciència d'alguns dirigents comunistes que van protegir-les expressament amb l'exèrcit.
Com a apunt final m'agradaria dir que aquesta arca imaginaria que viatjarà cap al futur no només cal que contingui informació sino el saber en tant que actituts i visió del món (els encerts, però sobre tot dels errors) que hem anat construint sobretot en aquest darrer segle de bonança energètica. Bé, doncs ja tenim un tema de debat/reflexió per quan hi hagi una massa crítica (o no) de peakoilers...
Salutacions,
SZD
divendres, 10 de desembre del 2010
Símptomes... i reflexions sobre la Xina
Benvolgut/des tots/es,
Torno a fer una petita digressió en els temes de resiliència que m'he compromès a publicar per donar alguna opinió sobre l'estat dominat per una de les cultures que més m'apassiona: la cultura Han o altrament coneguda com la cultura xinesa. En primer lloc dir que aquest estat (el Xinès) és això, un estat que engloba diverses (moltes) nacions, que a més és força heterogeni pel que fa també a ètnies i dir que també, cada provincia xinesa té una llengua diferent, que ells anomenen dialecte però que sent lingüísticament estrictes no és un dialecte de la mateixa llengua, com ho poden ser el català, el balear o el valencià si no que sobre la base de la mateixa escriptura són inintel.ligibles entre ells, bé, no m'estenc més sobre aquest tema perquè no sóc ni lingüista ni sinòleg. Perquè parlo de la diversitat cultural de la Xina? Doncs perquè la cultura o cultures que constitueixen un estat són importants per entendre la política del seu govern. Sembla ser que, actualment, hi ha un cert enlluernament cap a aquesta potència emergent degut, bàsicament al seu creixement econòmic i a la seva política internacional i, sobretot en certs sectors d'opinió marcadament i tossudament anti-americans, degut a ser un contrapoder als EUA. Sembla que aquests sectors pensen que cal una altra potència per compensar els 'excessos' dels Estats Units i, per tant, veuen amb certs bons ulls al 'gegant asiàtic'. Doncs bé, cal anar amb compte amb aquesta admiració perquè, com ja alerta algun periodista pot arribar a ser perillosa per les democràcies occidentals. Aquesta admiració pot portar a pensar que la democràcia no és necessària per a una societat amb un grau acceptable de benestar. Veiem per sobre quines són doncs les característiques de l'estat Xines. Política interior, és un estat autoritari, com tothom ja sap, que a més no té cap tradició ni experiència democràtica i que, per la seva llunyania cultural amb occident tampoc no considera la democràcia com un valor assimilable a la seva cultura. Històricament (abans de la pujada del comunisme a meitats del segle XX) sí que tenim alguns moviments filosòfics i pensadors que es preocupen de com portar la modernització i la democràcia a un país feudal com és la Xina, però amb la pujada del comunisme sembla ser que aquestes idees són deixades de banda. Per altra banda, la pujada al poder del comunisme a la Xina continental és, en part, una reacció al colonialisme que va patir aquest estat des de finals de la darrera dinastia (Qing). Tots aquests ingredients ens donen un govern, el xinès, que té (a trets generals) dos objectius principals, típics, per altra banda, de qualsevol estat amb afanys imperalistes: la cohesió interna a tots els nivells i una política d'influència externa agressiva. La cohesió interna l'aconsegueix mitjançant un control ferri de l'estat a nivell polític de tots els mitjans de comunicació i de la imposició d'un nacionalisme agressiu de la cultura han cap a qualsevol altra cultura diferent (utilitzant el binomi: imposició han més deprestigi de la cultura local per provinciana i no-universal, els sona?). La política externa la basa en el fet de que actualment la Xina és la fàbrica del món, per tant, com a subministrador dels bens de tot el món representa un contrapès comercial al poder financer Nordamericà. Les febleses polítiques d'aquest gegant? Bàsicament una, que és també la que destrueix o acaba tenint un pes important en la caiguda de tots els imperis: la corrupció. Tenim doncs un estat amb molts problemes per aplicar polítiques transparents i controlables pel gruix de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació totalment controlats i amb una consciència de que tant per cultura (la més antiga del món modern) com per pes demogràfic o extensió, mereix ser un país de referència mundial. Conseqüències a nivell global i, més en concret per nosaltres? Doncs que en la confrontació que, ja actualment, tenen els EUA i la Xina el més que possible guanyador serà la segona. Això no seria tant greu si no fos perquè sempre els humans tenim tendència a voler imitar els guanyadors en tot, i per tant això donarà més arguments als defensors de reduïr els drets individuals i col.lectius i, en particular, lesionar la democràcia. No oblidem que un dels punts d'acord entre els dos grans partits estatals ahir mateix ha estat la mesura d'utilitzar l'exèrcit per resoldre un conflicte laboral i que, a més, segons les enquestes la població espanyola té en l'exèrcit com a una de les institucions de més prestigi... venen maldades! Per aquests motius penso que és important fer una clara defensa de perquè un estat com el Xinès no ha arribat a ser una potència pel seu regim anti-democràtic i que precisament, la democràcia és un sistema dels més eficients, però això ja és tema d'un altre post.
SZD
Torno a fer una petita digressió en els temes de resiliència que m'he compromès a publicar per donar alguna opinió sobre l'estat dominat per una de les cultures que més m'apassiona: la cultura Han o altrament coneguda com la cultura xinesa. En primer lloc dir que aquest estat (el Xinès) és això, un estat que engloba diverses (moltes) nacions, que a més és força heterogeni pel que fa també a ètnies i dir que també, cada provincia xinesa té una llengua diferent, que ells anomenen dialecte però que sent lingüísticament estrictes no és un dialecte de la mateixa llengua, com ho poden ser el català, el balear o el valencià si no que sobre la base de la mateixa escriptura són inintel.ligibles entre ells, bé, no m'estenc més sobre aquest tema perquè no sóc ni lingüista ni sinòleg. Perquè parlo de la diversitat cultural de la Xina? Doncs perquè la cultura o cultures que constitueixen un estat són importants per entendre la política del seu govern. Sembla ser que, actualment, hi ha un cert enlluernament cap a aquesta potència emergent degut, bàsicament al seu creixement econòmic i a la seva política internacional i, sobretot en certs sectors d'opinió marcadament i tossudament anti-americans, degut a ser un contrapoder als EUA. Sembla que aquests sectors pensen que cal una altra potència per compensar els 'excessos' dels Estats Units i, per tant, veuen amb certs bons ulls al 'gegant asiàtic'. Doncs bé, cal anar amb compte amb aquesta admiració perquè, com ja alerta algun periodista pot arribar a ser perillosa per les democràcies occidentals. Aquesta admiració pot portar a pensar que la democràcia no és necessària per a una societat amb un grau acceptable de benestar. Veiem per sobre quines són doncs les característiques de l'estat Xines. Política interior, és un estat autoritari, com tothom ja sap, que a més no té cap tradició ni experiència democràtica i que, per la seva llunyania cultural amb occident tampoc no considera la democràcia com un valor assimilable a la seva cultura. Històricament (abans de la pujada del comunisme a meitats del segle XX) sí que tenim alguns moviments filosòfics i pensadors que es preocupen de com portar la modernització i la democràcia a un país feudal com és la Xina, però amb la pujada del comunisme sembla ser que aquestes idees són deixades de banda. Per altra banda, la pujada al poder del comunisme a la Xina continental és, en part, una reacció al colonialisme que va patir aquest estat des de finals de la darrera dinastia (Qing). Tots aquests ingredients ens donen un govern, el xinès, que té (a trets generals) dos objectius principals, típics, per altra banda, de qualsevol estat amb afanys imperalistes: la cohesió interna a tots els nivells i una política d'influència externa agressiva. La cohesió interna l'aconsegueix mitjançant un control ferri de l'estat a nivell polític de tots els mitjans de comunicació i de la imposició d'un nacionalisme agressiu de la cultura han cap a qualsevol altra cultura diferent (utilitzant el binomi: imposició han més deprestigi de la cultura local per provinciana i no-universal, els sona?). La política externa la basa en el fet de que actualment la Xina és la fàbrica del món, per tant, com a subministrador dels bens de tot el món representa un contrapès comercial al poder financer Nordamericà. Les febleses polítiques d'aquest gegant? Bàsicament una, que és també la que destrueix o acaba tenint un pes important en la caiguda de tots els imperis: la corrupció. Tenim doncs un estat amb molts problemes per aplicar polítiques transparents i controlables pel gruix de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació totalment controlats i amb una consciència de que tant per cultura (la més antiga del món modern) com per pes demogràfic o extensió, mereix ser un país de referència mundial. Conseqüències a nivell global i, més en concret per nosaltres? Doncs que en la confrontació que, ja actualment, tenen els EUA i la Xina el més que possible guanyador serà la segona. Això no seria tant greu si no fos perquè sempre els humans tenim tendència a voler imitar els guanyadors en tot, i per tant això donarà més arguments als defensors de reduïr els drets individuals i col.lectius i, en particular, lesionar la democràcia. No oblidem que un dels punts d'acord entre els dos grans partits estatals ahir mateix ha estat la mesura d'utilitzar l'exèrcit per resoldre un conflicte laboral i que, a més, segons les enquestes la població espanyola té en l'exèrcit com a una de les institucions de més prestigi... venen maldades! Per aquests motius penso que és important fer una clara defensa de perquè un estat com el Xinès no ha arribat a ser una potència pel seu regim anti-democràtic i que precisament, la democràcia és un sistema dels més eficients, però això ja és tema d'un altre post.
SZD
dissabte, 4 de desembre del 2010
Símptomes...
Benvolguts/des lectores/rs,
Aquesta setmana mateix, al final d'una xerrada-sopar, em preguntaven com anirien les coses a casa nostra, quines podrien ser les conseqüències a nivell polític de l'Oil Crash; jo deia que no ho tenia clar, com ningú, però que tenim un estat amb poca tradició democràtica i sí molta tradició absolutista i dictatorial i que això era preocupant. En aquesta xerrada hi va haver qui em va dir que em considerava optimista pel que fa a la meva visió de com seria el món que ens espera després de la transició d'aquesta societat i model actual al següent. Doncs bé, veient el que ha passat en les darreres hores em sembla que hi ha dos punts en els que he d'incidir: primer, no pensava que les coses anessin, a nivell polític, tant de pressa. Segon, em pensava que el govern de torn seria més subtil. A que em refereixo? Doncs que en aquestes darreres hores l'exèrcit ha sortit al carrer i em sembla que això no passava des de... el 23-F? Per qui sigui massa jove i no recordi la història recent em refereixo a l'intent de cop d'estat. Doncs bé, es veu que el govern ha posat sota estat d'alarma tot el territori i per aquesta raó ha obligat a civils, a punta de pistola (declaracions a tv3) a anar a treballar amb amenaça de judici per sedició (aplicació de la llei militar). No vull dir que el que han fet els controladors aeris estigui bé ni molt menys, no hi estic d'acord i crec que és una bajanada. Però calia treure l'exèrcit al carrer? Calia amenaçar civils i coaccionar-los? On és l'estat de dret aquí? El que em sorpren de tot plegat és que no hi hagi cap veu crítica en els mitjans de masses cap a la manera de fer les coses, només alguns mitjans alerten de la gravetat de la situació. Repeteixo, el cas greu aquí és que el govern no assumeix cap responsabilitat per la seva incompetència i recorre de manera maldestre a la coacció directa utilitzant la força. El preocupant de tot això és que això només és el començament, a partir d'ara ja podem assistir a qualsevol linxament mediàtic de qui sigui per després aplicar-li la llei militar que, recordem-ho, encara accepta la pena de mort. Digueu-me malpensat, però devant de tota aquesta successió de despropòsits de les darreres hores només em queden dues maneres d'entendre les coses. La primera és que hi ha molta incompetència a tots els nivells. La segona és que això ha estat un cop d'efecte buscat per avançar cap a una pèrdua de llibertats individuals i col.lectives: que ningú es desvïi del camí marcat des del govern perquè, com ja va dir un ministre no fa molt de temps, les decisions, tot i que democràtiques, si no són de grat del govern de torn poden donar lloc a respostes violentes. Doncs bé, ara queda veure quina rapidesa portarà tot el procés cap a una situació de pèrdua de llibertats individuals o col.lectives, però el que és cert és que, amb el que ha passat en les darrers hores, el procés no només ha començat si no que veient el comportament acrític generalitzat, anirà més ràpid del que els optimistes ens resistim a creure... nosaltres mateixos.
SZD
Aquesta setmana mateix, al final d'una xerrada-sopar, em preguntaven com anirien les coses a casa nostra, quines podrien ser les conseqüències a nivell polític de l'Oil Crash; jo deia que no ho tenia clar, com ningú, però que tenim un estat amb poca tradició democràtica i sí molta tradició absolutista i dictatorial i que això era preocupant. En aquesta xerrada hi va haver qui em va dir que em considerava optimista pel que fa a la meva visió de com seria el món que ens espera després de la transició d'aquesta societat i model actual al següent. Doncs bé, veient el que ha passat en les darreres hores em sembla que hi ha dos punts en els que he d'incidir: primer, no pensava que les coses anessin, a nivell polític, tant de pressa. Segon, em pensava que el govern de torn seria més subtil. A que em refereixo? Doncs que en aquestes darreres hores l'exèrcit ha sortit al carrer i em sembla que això no passava des de... el 23-F? Per qui sigui massa jove i no recordi la història recent em refereixo a l'intent de cop d'estat. Doncs bé, es veu que el govern ha posat sota estat d'alarma tot el territori i per aquesta raó ha obligat a civils, a punta de pistola (declaracions a tv3) a anar a treballar amb amenaça de judici per sedició (aplicació de la llei militar). No vull dir que el que han fet els controladors aeris estigui bé ni molt menys, no hi estic d'acord i crec que és una bajanada. Però calia treure l'exèrcit al carrer? Calia amenaçar civils i coaccionar-los? On és l'estat de dret aquí? El que em sorpren de tot plegat és que no hi hagi cap veu crítica en els mitjans de masses cap a la manera de fer les coses, només alguns mitjans alerten de la gravetat de la situació. Repeteixo, el cas greu aquí és que el govern no assumeix cap responsabilitat per la seva incompetència i recorre de manera maldestre a la coacció directa utilitzant la força. El preocupant de tot això és que això només és el començament, a partir d'ara ja podem assistir a qualsevol linxament mediàtic de qui sigui per després aplicar-li la llei militar que, recordem-ho, encara accepta la pena de mort. Digueu-me malpensat, però devant de tota aquesta successió de despropòsits de les darreres hores només em queden dues maneres d'entendre les coses. La primera és que hi ha molta incompetència a tots els nivells. La segona és que això ha estat un cop d'efecte buscat per avançar cap a una pèrdua de llibertats individuals i col.lectives: que ningú es desvïi del camí marcat des del govern perquè, com ja va dir un ministre no fa molt de temps, les decisions, tot i que democràtiques, si no són de grat del govern de torn poden donar lloc a respostes violentes. Doncs bé, ara queda veure quina rapidesa portarà tot el procés cap a una situació de pèrdua de llibertats individuals o col.lectives, però el que és cert és que, amb el que ha passat en les darrers hores, el procés no només ha començat si no que veient el comportament acrític generalitzat, anirà més ràpid del que els optimistes ens resistim a creure... nosaltres mateixos.
SZD
Subscriure's a:
Missatges (Atom)