dimecres, 30 d’agost de 2017

Navegant el col·lapse


(https://w-dog.net/wallpaper/william-turner-fishing-boats-entering-the-harbor-of-calais-pattern-seascape-sea-waves-storm-people-ship-sail/id/328895/)

Benvolgudes lectores,

Aquest mes que acaba ha estat especialment intens i desagrable degut als atemptats patits a Barcelona i Cambrils. Aquests fets van ocasionar un estat de xoc pel fet de veure un entorn com les Rambles de Barcelona, molt familiar i estimat, tacat de sang, amb morts i ferits en unes escenes que semblava que estaven tretes d’una pel·lícula més que formar part d’una realitat colpidora. Aquests fets abominables han provocat un gran impacte social. El primer que cal remarcar és que encara és aviat per arribar a escatir els detalls, motivacions i trames d’interessos que han mogut a uns joves a l’odi i la violència indiscriminada cap a persones innocents. Però més enllà dels anàlisis detallats el que m’interessa aquí és veure de donar un punt de vista del que ha passat des de la perspectiva de la crisi de la civilització industrial i del col·lapse que anem vivint, la major part del temps, sense adonar-nos-en fins que realitats com la del 17 d’agost ens colpegen fortament. Els fets d’aquest tipus que hem anat visquent aquests anys a diferents ciutats europees esquitxen ‘la normalitat’ de la nostra opulenta societat per fer-nos adonar d’una ‘altra realitat’.

Més enllà de la violència que traspua la nostra societat de forma constant i que, com més avança el col·lapse més s’exagera, el que fan aquests fets a més d’arrabassar vides innocents horriblement és qüestionar els pilars conceptuals sobre els quals es recolza la nostra quotidianitat. Em va cridar l’atenció precisament el lema amb el que es va convocar la manifestació de rebuig dels atemptats i de recolzament de les víctimes: ‘No tinc por, no tenim por’.



Quan vaig veure això el que vaig pensar és que el que en realitat es volia dir era: ‘No vull/volem tenir por’. Perquè al cap i a la fi el que volem és (tot i tenir por) no tenir-ne. Per mirar de bregar amb aquest sentiment d’indefensió i inseguretat acudim ràpidament al relat, a l’explicació que ens tranquil·litzi racionalment, que ens consoli i ens digui que, d’alguna manera, això que ha passat no pot tornar a passar o si més no, no ens passarà a nosaltres o algun ésser estimat. Llavors es pot fer una anàlisi superficial per fugir d’estudi (buscant bocs expiatoris) i amagar el cap sota l’ala (com la majoria de mitjans han fet), fer una anàlisi més profunda com fan alguns mitjans o fer una anàlisi que té en compte, precisament, el context de col·lapse en el qual ens estem endinsant. Aquestes anàlisis, ens porten a pensar que si no hi fem res, la tendència serà a augmentar la violència en aquesta lluita pels recursos. I és en aquest sentit que podem arribar a pensar que, al cap i a la fi, això que estem vivint és una guerra, una guerra pels recursos, entre estats (que són una part del problema) o entre classes socials: pobres contra rics.

Però crec que, malgrat les anàlisis racionals, ens cal algun relat que ens allunyi de la por i ens reconforti i això, benvolgudes lectores, encara no ho he trobat, precisament perquè des del món dels peakoilers encara no hem aconseguit d’anar més enllà de la crítica i de directrius generals de què cal fer. No estic aquí parlant de donar un corpus teòric i pràctic a la transició i a un nou sistema en equilibri amb el medi ambient, no vull que em malinterpreteu, hi ha intents molt seriosos des de l’economia ecològica, els moviments decreixentistes, ciutats en transició, etc. tal com he comentat moltes vegades. Precisament aquests moviments treballen la vessant racional i la social, però no l’emocional, la personal, només algun llibre com el de la Carolyn Baker  segueix aquesta direcció. Crec que paral·lelament a això cal bastir també una aproximació filosòfica que doni una opció al consumisme desmesurat, al materialisme i a la falsa promesa de que en acumular possessions està la clau de la felicitat. En aquesta direcció en tenim ja mostres molt reeixides com les aportacions de Jordi Pigem o Jorge Riechman. Però cal, encara, trenar aquestes tres vessants: conceptual/tècnico-científica, psicològica i filosòfica per donar un relat alternatiu i prou atractiu que, al mateix temps, ens aporti el mapa personal per a navegar aquests temps convulsos de col·lapse civilitzatori.

La proposta que llenço des d’aquí és començar per plantejar uns valors diferents als que actualment predominen: individualisme, materialisme i ‘passotisme’ o inhibició devant del patiment aliè. I és en aquest sentit que proposava un marc conceptual inicial per a una nova ètica.

Però més enllà de la teoria potser cal començar per canviar els valors, per valor entenc (DIEC): Allò en què és estimada o apreuada una cosa (o una persona). I des d’aquest punt de vista parteixo precisament de l’ecologia: allò que cal valorar més és allò que potencia el nostre aspecte social, perquè els humans per sobre de tot som animals socials i a més els humans necessitem dels altres éssers vius (biosfera) per sobreviure. Per tant, els ‘valors’ actuals ens porten a la destrucció de la societat perquè ‘cosifiquen’ els altres humans (i éssers vius) i els despersonalitzen. L’altre és diferent de mi mateix i com més diferent és de mi mateix menys ‘persona’ serà. Ja veiem que això obre la porta a la cosificació i per tant a utilitzar qualsevol mitja per aconseguir que l’’altre’ faci el que em plau. Aquest és el problema de l’altrització’ que ja apuntava fa un temps.

Així doncs cal ‘valorar’ aquelles qualitats que ens humanitzen a nivell individual, perquè (un altre cop) des de l’ecologia teòrica i la dinàmica de sistemes complexos les interaccions entre individus creen el sistema i no a l’inrevés. Una primera proposta seria emfatitzar/practicar i actualitzar constantment tres qualitats que ajuden a reforçar/construir/potenciar els nostres aspectes relacionals/socials. Amb aquesta pràctica podem aconseguir navegar el col·lapse, perquè en aquest trajecte necessitem companys de viatge que remin en la bona direcció (humana) i que ens recolzin en l’adversitat: dolor compartit és dolor dividid, joia compartida és joia multiplicada. Veiem doncs quines poden ser aquestes tres qualitats sobre les que podem començar a practicar.



Generositat: aquí no penso en el fet de la generositat naïf o puntual que alguna vegada he comentat, estic parlant de la generositat que neix de la voluntat d’equitat, de justícia. Estic parlant d’absència de mesquinesa en la motivació de donar. Estic parlant d’intentar donar sense rebre res a canvi, del fet de que donar ja no es donar perquè, al cap i a la fi, és compartir allò que és de tots. I en aquets sentit, cal mirar sempre cap avall, cap a qui té menys per veure d’equilibrar la situació. Aquí tampoc estic plantejant donar-ho tot a qui primer passi, això no té cap sentit. La generositat requereix un sentit de desprendiment que està subjecte a una crítica: de vegades donar por fer molt de mal quan fomenta certs hàbits o genera dependències. Per això cal tenir una certa saviesa.

Amabilitat: Basada en voler el millor per als altres, el seu benestar. Però aquest benestar, més enllà de tenir les necessitats bàsiques cobertes és també un benestar social (relacions personals) i psicològic (auto-imatge i auto-estima). I per tant cal un cert grau d'empatia per poder fer-se càrrec de la situació de l'altre. Segons això aquesta amabilitat cal que sorgeixi d’un estat de confiança entre individus que proporciona la necessaria tranquil·litat per bastir unes relacions sòlides no basades en l’interès materialista i per tant, en la pura utilització de l’altre com un recurs. Per bastir aquesta confiança cal una generositat inicial.

Saviesa: que neix de la comprensió intel·lectual, la pràctica i l’aprenentatge dels errors degut a una honestedat interior i que ens donen una gestió emocional equilibrada. La saviesa és la destil·lació del coneixement que deriva, al seu torn, de tractar la informació procedent de dades.

Ja veiem que a partir d’aquest punt podem entrar en un camp extremadament ric en matisos i profund en aspectes pràctics. Convido a les lectores a aportar-hi la seva visió i comentaris, per poder entre totes explorar aquest nou espai que és la construcció d’un relat alternatiu al capitalisme salvatge que ens ha portat a l’atzucac actual.
Salutacions,
SZD

5 comentaris:

SilviaJ ha dit...

Copio el que he posat al Facebook: M'ha agradat molt el post perquè dónes unes claus a partir de les quals podem començar a pensar que no ho tenim tot perdut. Són claus, en principi, a l'abast de tothom....però a la vegada si estem encegats davant segons quins discursos (racistes, en el cas dels atemptats) ni et planteges ser generós, ni amable.... Crec que encara és minoria aquesta gent, i l'única forma de revertir això és l'educació, però no una educació com l'actual, no, si no una de basada en els valors, i per això hem de tornar a posar les humanitats (filosofia, entre altres) al lloc que els hi pertoca, i el que s'està fent en el sistema actual és tot el contrari. Anem justos de temps i s'ha de canviar el model educatiu....no sé si ser gaire optimista...

juanjo torres ha dit...

Excel·lent! just a la fusta!.
Per no desesperar en els grans canvis que s'han de produir i hem de realitzar,i dels que crec que hauriem d'haver començat fa ja prou temps, i pot ser, se'ns ha passat ja el tren; penso que cadascú de nosaltres pot començar per el seu/nostro entorn més inmediat. Al lloc on visc, Eivissa, l'organització social pre-turística, tot i que tenia moltes coses millorables i no tant ideals, se li podrien reconèixer trets molt similars als tractats en aquest post. Era una societat molt lligada a la terra i al mar, als recursos que aquesta li donava i que la limitava, i que a la vegada lligava a les persones a subtils relacions d'amistat i dependència, dels uns amb els altres, que perduraven en el temps i de les que no s'esperava una reprocitat inmediata ni interessada. No només a Eivissa, jo és el cas que conec i que em toca; segur que si fem unes passes enrere trobarem trets similars a les societats de fa uns anys dels nostres pobles, o pot ser també ciutats... Ànim per tots i moltes gràcies per els excel·lents post que ens regales. Salut!

Tururut Tartana ha dit...

Jordi, m'ha agradat que parlis de generositat.

Fa força anys donava voltes a què canviaria si tingués un sol desig que pugués veure's complert (un pensament corrent, doncs és habitual considerar que convindria arreglar el món). Em preguntava, en cas de tenir un sol cartutx, quin triaria. Quin seria el més potent dels canvis màgics. Vaig arribar a la conclusió que hauria de ser un canvi que afectés un valor, i que aquest hauria de ser la generositat.

El motiu és que la generositat (1) és aplicable a tot i (2) només en caldria una miqueta més. Vaig arribar a estimar que, suposant que fos possible, n'hi hauria prou d'augmentar la generositat de tothom un 10% per a transformar el món radicalment. Amb un 10% més de generositat ja hauriem tret el món del camí cap al desastre i aniriem cap a un futur de progrés indefinit, o como a mínim cap a un benestar general estable.

La xifra del 10% pot sonar estranya. Com xifrar la generositat? No us ho prengueu com una cosa matemàtica. Penseu simplement en les conseqüències que tindria ser tots nosaltres una mica més generosos en freqüència i en grau. Un cop extra de cada deu, per exemple. Així, si ja érem generosos la meitat de cops (5/10) passar a ser-ho 6/10. I augmentar el grau de generositat passant d'X a X+X/10. Semblarà una ximpleria, a banda d'insuficient, però no ho és tant. Cal pensar no només en la conseqüència puntual i directa de la generositat, sinó també en l'efecte indirecte, sobre els comportaments aliens.

La humanitat sembla moure's des de sempre en la frontera entre fer curt i fer prou per a garantir el progrés. És un misteri comparable amb alguns equilibris cosmològics. Generació rere generació es desespera constatant el propi fracàs sumat al de totes les generacions anteriors. Cada segle que passa la humanitat es lamenta de la impotència per a assolir canvis de fons, que es consolidin i permetin a la generació següent fer un pas més de debó. Fer passos que ens vagin alliberant al menys de les misèries que ens autoinfligim col·lectivament, més enllà de les nostres limitacions individuals.

Ja ho heu pensat? Comptat i debatut em quedo amb la idea que un 10% més de generositat ens propulsaria d'ençà cap enllà de la frontera fatídica. Si puguessim escampar, compartir i posar en pràctica aquesta idea, o bé tinguessim una vareta màgica, podriem canviar la humanitat amb aquesta única empenta. Entrariem en una autocatàlisi virtuosa.

D. Vidal ha dit...

He trobat molt interessant aquesta reflexió, perquè precisament crec que un dels principals obstacles que ens trobem les persones més conscienciades respecte la situació ecològica-energètica-climàtica és la gran quantitat de traves socials i grupals que ens permetin expressar-nos i realitzar lliurement la nostra visió tan personal com global, i això ens pot acabar fent entrar en el desànim, el cansament o, en el pitjor dels casos, en el cinisme.

Evidentment, com en totes les temàtiques que introdueixes en aquest blog, hom podria entrar-hi discutint sobre conceptes més socio-polítics com evolució o revolució, canvi des de dins o alterativa des de fora, etc, però trobo que el plantejament al qual apuntes al final del post és especialment adequat perquè va una mica més enllà, a l'arrel cultural del problema, perquè en l'actualitat moltes de les propostes de canvi vénen de l'espera en que l'«altre» ens empenyi i acompanyi a fer-ho; en definitiva, que el catalitzador sigui quelcom col·lectiu, ja sigui institucionalitzat o espontani.

Per això trobo molt interessant seguir la idea del canvi social a través de canvis en els comportaments com els que has esmentat (en un inici individuals, però que per la seva pròpia naturalesa «cap a fora» acaben extenent-se per capil·laritat al cos social, de la manera que comenta en Tururut més amunt, en referència a la generositat.

No és fàcil reconciliar conceptes com la individualitat entesa com l'entenem en les nostres societats narcissitzades, amb la comunitat també malentesa com a obediència cega i uniformitat. Com apunten la Silvia i en Juanjo, crec que una filosofia que aconsegueixi sintetitzar i posar de relleu els millors valors de l'individu en interacció amb un comportament social adequat és el què ens hauria de donar una esperança de poder sortir del pou on ens trobem.

David Pi ha dit...

'...les interaccions entre individus creen el sistema i no a l’inrevés.'
Tant de bo fos cert!