diumenge, 2 de febrer de 2014

La democràcia dels Mercats i el camí cap a l'esclavatge.

(http://usslave.blogspot.com.es/2012/03/zanzibars-anglican-church-and-slave.html)


Benvolguts/des lectors/es,

En la situació de crisi actual hi ha paraules què, de tant sentir-les, han esdevingut familiars pel ciutadà: economia, finances, mercats, prima de risc, deute, política, corrupció, democràcia, etc. En aquest post em fixaré en dues d'elles: mercats i democràcia perquè, penso, estan molt relacionades i a més, tenen molt a veure amb un concepte subliminar que, moltes vegades, les identifica. O al menys això sembla. Per exemple, des de l'any 1961 existeix un organisme internacional anomenat OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que s'ocupa bàsicament de promoure el benestar i desenvolupament econòmic a través de la democràcia. Tal com diuen en la seva web: 'El fil conductor del nostre treball és un compromís compartit amb les economies de mercat recolzades per les institucions democràtiques i centrades en el benestar de tots els ciutadans'. Per tant, veiem que mercats i democràcia van lligades, fins al punt que gairebé tots els estats del món es declaren 'democràtics', ho siguin o no.
D'on destil·la aquest lligam conceptual? Tradicionalment, per assolir el desenvolupament econòmic es suposava que es necessitava d'un consens i d'unes garanties legals. És a dir, per a què les regles del joc comercial afavorissin l'economia i l'enriquiment de qui d'ella en vivia, calia que aquestes normes fossin respectades per una àmplia majoria, per tant, calia que aquesta majoria estès bàsicament d'acord amb aquestes lleis. I, en teoria, un dels pilars de la democràcia és el consens i la voluntat de la majoria. La institució que garantia aquestes lleis i dirimia en cas de conflicte era l'estat. Teníem doncs dos pols o forces o, si ho voleu veure des d'una perspectiva menys seriosa, un joc (el comerç i l'economia), un àrbitre (l'estat regulador) i uns jugadors (els ciutadans). Els jugadors (ciutadans) decidien periòdicament si seguien amb les mateixes regles del joc (les que regulaven les seves relacions socials i econòmiques) o les canviaven, i l'arbitre (l'estat o l'administració, la classe política) obeïa el mandat del poble, l'implementava i feia complir la voluntat de la majoria. En aquest sentit doncs, un estat democràtic garantia el màxim consens i, per tant, la màxima estabilitat legal en un món en que els ciutadans són clients. Aquesta estabilitat era condició necessària per què els intercanvis comercials poguessin prosperar, ja que aportaven seguretat a qui tenia un capital i el volia invertir.
Aquest escenari que, després de la segona guerra mundial, va posar les condicions per al creixement i la instauració del model capitalista actual a nivell global, a mesura que ha passat el temps ha anat canviant. Aquest canvi ha estat degut bàsicament a que, com vaig comentar en el post anterior, la complexitat del sistema creix a mesura que evoluciona, i així s'han creat unes super-estructures, que beuen principalment de la part financera del sistema econòmic mundial i que són les que actuen com a tercer poder per canviar les regles del joc econòmic en favor seu i en contra dels altres dos actors (els jugadors-ciutadans i l'arbitre-estat).

Així doncs en la situació actual hem passat d'un estat de cert control per majories de la cosa pública a, degut a la complexitat de la societat, un estat on el poder rau en organitzacions opaques (sovint transnacionals) amb un únic interès (créixer i guanyar poder) i que, en funció d'aquest interès, exerceixen pressions (o directament controlen) l'estat, és a dir, són jutge i part en el joc econòmic i comercial. Si entenem això, veurem perquè la democràcia s'ha degradat a tot el món occidental en general i a l'estat espanyol en particular (el qual no té precisament un tarannà gaire democràtic, fonamentalment per qüestions històriques). El ciutadà informat intueix aquesta 'relació' entre el poder econòmic-financer i el polític, però si ens hi fixem bé, els mitjans de comunicació, de forma subliminar, venen que el polític té un poder real per exercir el seu programa, quan la realitat és ben diferent. En d'altres democràcies més establertes que l'espanyola el vot a un candidat-partit es decideix no tant pel color de la ideologia sinó per qui financia les campanyes electorals dels polítics. Aquí la situació és ben galdosa, perquè si ens informem, veurem que pràcticament tots els partits estan finançats per les mateixes entitats i/o lobbies. Atenció, no estic dient aquí que hi hagi cap complot conspiratiu, repeteixo, l'aparició de les grans entitats econòmiques transnacionals i la seva influència en la política a nivell planetari és una conseqüència directa del creixement desmesurat de l'economia i de la població i, per tant, de la necessitat creixent de més recursos i d'una gestió d'aquesta de manera centralitzada i uniforme per a tot el sistema socio-econòmic global.

Així com la societat ha anat guanyant complexitat, la informació i el coneixement també han anat canviant. Per un costat el volum d'informació a disposició d'un individu actualment és enorme, degut a la creació d'internet. Per altra banda, aquest mateix volum d'informació fa que la seva assimilació per la majoria de la població, per tal que ho tradueixi en coneixement és cada cop més baixa. Aquest fet s'afegeix a la saturació d'informació individual en detriment de la capacitat de creació de coneixement. I, precisament el coneixement (no només l'accés a la informació) és una peça clau per poder prendre decisions equilibrades i conseqüents amb la realitat present i futura, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. El problema és que la sensació generalitzada és que sí que estem ben informats, perquè, de fet tenim accés a la informació, però la realitat és que aquest accés a la informació no es tradueix actualment en un coneixement que ens aporti consciència sobre la situació en la que estem. No m'estenc més en aquest aspecte què, penso, requeriria tot un post per ell mateix.

Per tant, i tornant al que deia al principi, l'aparició d'aquestes supra-entitats transnacionals (llegeixis aquí grans multinacionals i grans entitats financeres que cotitzen a les borses de tot el món) ha acabat afectant no només a la democràcia, sinó que, degut al seu interès i estructura allunyada totalment de l'individu, també ha afectat al nivell de benestar que pot arribar a tenir el ciutadà. És a dir, per l'estructura mateixa del sistema, que crea aquestes entitats, es produeix un bombeig de riquesa de baix cap a dalt: dels individus i les classes socials més febles cap a les entitats transnacionals i grans corporacions i a les classes socials amb més poder. Aquesta tendència no comença precisament amb la crisi econòmico-financera actual. Comença de manera molt marcada, com ja vaig apuntar en un altre post, amb la desvinculació del diner del seu contra-valor material. Això va fer que hi hagués una succió de riquesa dels països més pobres (que, curiosament, en molts casos eren rics en recursos naturals) cap a països rics. Aquesta riquesa material va permetre l'extensió del que ara anomenem classe mitjana dels països desenvolupats que, per la pròpia dinàmica del sistema també permetia el creixement d'una classe rica i d'una elit de magnats. Cal doncs ser conscients que tant aquesta classe mitjana consumista com els rics arreu del món, no s'ha construït sinó amb el lladronici de recursos de països pobres, que el sistema de creixement dels països anomenats 'industrialitzats' ha mantingut (i manté) en aquesta situació de pobresa de manera permanent. I tot anava molt bé per nosaltres, habitants despreocupats d'aquesta classe mitjana, fins que hem arribat als límits del creixement, llavors la situació ha canviat i, alguns, només alguns, ens hem adonat i hem acceptat l'absurditat del sistema. Però per a molta gent, desconeixedora dels mecanismes que mouen la societat consumista, aquesta situació de pobresa s'ha anat estenent des de l'anomenat tercer món fins a arribar a hores d'ara a les capes socials més febles de la societat d'Europa i els països rics. 

La tendència, com ja he comentat diverses vegades, és a que aquest empobriment generalitzat segueixi i augmenti (exponencialment?) amb el temps. I això no pot canviar si el sistema no canvia, és a dir, si no ens plantegem que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de l'empobriment de molts. I és, precisament, en aquest sentit que els lobbies de poder i les classes dominants el que fan és crear una il·lusió de falsa informació en la qual la 'realitat' que veiem a través de les pantalles és aquella que ens porta camí del neo-feudalisme i, per tant, de l'esclavatge de la majoria de la població, un esclavatge que, recordo, gran part del planeta ja està vivint hores d'ara. En aquest sentit, el gran repte per aquestes classes dominants és mantenir a la creixent població empobrida en un estat de submissió i acceptació de la situació com irresoluble. Per tant, de seguir la tendència actual existeix el risc d'arribar a una situació d'una societat molt simplificada, amb dos o tres estrats socials i amb diferències abismals entre la majoria de pobres i els super-rics. Tot i que aquesta situació seria la preferible pels grans magnats actuals i, repeteixo, el sistema té les seves inèrcies i, una d'elles és mantenir les super-estructures (com ja he comentat) des del meu punt de vista no és gens clar que es pugui mantenir un model com l'actual amb grans eixos transnacionals que meni a aquesta societat neo-feudal. Això és així perquè més enllà d'uns certs nivells de pobresa generalitzada la situació es torna molt inestable i parts importants de les estructures socio-econòmiques comencen a fer fallida (és el principi del col·lapse). En aquesta situació, el poder mateix de les grans estructures s'afebleix perquè no poden exercir la seva influència pels mitjans que havien utilitzat anteriorment. Això porta llavors a dos aspectes nous en el marc socio-econòmic, per un costat més inestabilitat social, per l'altre, poden aparèixer altres formes menys subliminars d'exercir el poder i la influència dels estrats més rics de la societat cap a la gran massa de població empobrida.

Per tant, en vista d'aquest panorama tant negre, quines opcions tenim? En primer lloc, lluitar aferrissadament per no només mantenir, sinó augmentar els mecanismes democràtics de gestió política i social. Més crisi cal que impliqui necessàriament més democràcia en tots els àmbits. I per exercir la democràcia, segons el meu punt de vista, cal enfocar els esforços en dos aspectes bàsics: proximitat i coneixement. I, en segon lloc, cal un treball interior, psicològic si voleu, per trencar vells esquemes mentals personals rígids (el BAUper adaptar-nos a la nova realitat canviant que ens espera.
Salutacions,
SZD   

3 comentaris:

David Pi ha dit...

Gràcies per aquest nou i necessari post.

Com va di Immanuel Wallerstein en una de les seves obres. "El sistema capitalista de producció afavoreix la distribució de recompenses al que dona prioritat a l'acumulació incessant de capital. …tots els mecanismes institucionals de l'economia mundial estan dissenyats per recompensar o castigar materialment en funció de l'adherència a aquest principi."

David Pi ha dit...

Qui/quins/què té la clau de la mobilització?
Qui/ quins/ què té prou força per iniciar un moviment de canvi en el bon sentit?
En quins termes ens hi hem de dirigir per tal que ens entengui?
En quins termes ens hi hem de dirigir per tal d'anular les seves barreres psicològiques?
(…)

zhongdi ha dit...

Hola David,
Des del meu punt de vista el canvi vindrà de forma local per la pressió en dues direccions. La primera la descomposició de l'actual sistema, d'una manera subtil al principi (és a dir mantenint les formes però decaient el fons) i més palesa al final. És en aquest estat més palès que hi haurà una quantitat més gran de gent que reaccionarà al sistema, en veure-se'n exclosa. La segona direcció serà l'acció local personal, com ja he comentat moltes vegades, el peakoiler convençut cal que passi a la pràctica (tu ja ho fas) i serà des d'aquesta acció pràctica i dels seus resultats, que l'entorn local més immediat anirà canviant. No penso que hi pugui haver moviments de gran escala que no es desvirtuin al créixer. Per tant, penso que més que pensar en gran hem de pensar en petit i en aquest sentit fer de pagès virtual, anar plantant llavors de mostra del nou paradigma: algunes creixeran, moltes no, la natura és així. Però clar, això és una opinió només… ;)
Salutacions i gràcies pels teus comentaris,
SZD

Ps. m'apunto la teva referència per llegir a aquest autor quan pugui :)