dilluns, 15 d’abril de 2013

Col·lapse i post-col·lapse: els missatgers del passat



(http://en.wikipedia.org/wiki/Voyager_Golden_Record)



Benvolguts/des lectors/es,
Darrerament, en diferents fonts i fòrums s'està començant ja a tractar la qüestió de plantejar una possible societat del futur, el model alternatiu a l'actual, l'Ítaca a la qual hauríem de dirigir les proes del vaixell de la transició. Totes aquestes iniciatives d'esbós d'un discurs alternatiu al sistema actual són interessants, d'entre elles, la més recent, la del post que l'Antonio va publicar fa poc. Aquesta evolució del debat en els fòrums del Peak Oil té, per mi, dos aspectes interessants i positius. El primer indica una maduresa dins el propi col·lectiu que accepta la realitat més enllà del pessimisme inicial i comença ja a entrar en la difícil tasca de plantejar estratègies, mètodes i alternatives que ens portin a una transició al menys dolorosa possible. El segon aspecte és que comença a haver-hi una línia de pensament que es planteja, no on volem arribar de manera ideal sinó: on podem o és possible arribar des d'on som ara? Aquest segon aspecte és el que considero clau per fer, per un costat, el que planteja l'Antonio (una divulgació més estratègica) però sobre tot perquè, deixeu-m'ho expressar d'aquesta manera, aquesta pregunta anterior obre la caixa de Pandora: una aproximació a aquesta qüestió porta en primer terme a la realització de que el lloc on arribem com a col·lectiu o societat, depèn totalment de quan i com comencem a fer els canvis necessaris per a la transició, per tant, com més tard comencin els canvis necessaris a tots els nivells, més patiment hi haurà i la transició serà més brusca i més difícil.
Per a mi és molt útil plantejar-nos el futur en dues fases: fase de transició o col·lapse i fase post-col·lapse o final. Conceptualment, aquestes dues fases les podem caracteritzar per l'estat de consum energètic individual. Paradoxalment sabem que, tot i que el que és més incert és com serà socialment la fase post-col·lapse, el nivell energètic que tindrà l'estat final necessàriament serà molt inferior al que tenim ara. Per tant, des del meu punt de vista cal plantejar-nos, tant la transició com l'estat final, en termes de consum energètic per càpita. Un cop tinguem clar aquest punt, podem començar a plantejar-nos altres coses: manteniment d'infraestructures, transport, dieta segons les possibilitats locals, assistència sanitària, habitatge, etc. Començar d'altra manera és, des de la meva humil opinió, fer una aproximació al problema que pecarà sempre d'haver d'incloure molta més variabilitat i incertesa. El que m'interessa ara doncs és definir un rang: posar en termes pràctics i al més quantitatius possible quin és l'estat millor i quin és el pitjor al que podem arribar. A l'estat millor possible, li vaig dedicar  un post passat, n'hi dedicaré un altre post aviat, intentant ser més específic, per tant, deixo aquesta part per més endavant.

El que ara em sembla més urgent és veure quin és l'estat mínim al que podem arribar en un futur proper. És a dir, quina és la línia de base que podem experimentar com amenaça del pitjor escenari possible. Així doncs, en aquest post, cal respondre a les preguntes que, vulguem o no, hem de considerar: Què passa si no ens en sortim? És a dir, si no aconseguim que hi hagi prou gent conscienciada per a que hi hagi un canvi de paradigma pro-actiu? Potser, en aquest sentit, val la pena preguntar-nos quines implicacions té arribar a la fase 3 del col·lapse.

Per anar al detall només cal tenir en compte el que diu l'estudiós del tema, en Dimitry Orlov, en el seu darrer llibre o en un altre llibre  de la Carolyn Baker que parla d'aspectes més psicològics. Recordo les característiques generals de la fase tres del col·lapse: en el col·lapse polític la gent perd la confiança en l'estat i, per tant, aquest perd la seva legitimitat. I això es dóna perquè l'estat ja no compleix la seva funció en els aspectes més bàsics: manteniment d'infraestructures i serveis bàsics (educació, sanitat i ordre públic). És clar, els militars, la policia i els buròcrates no marxaran, senzillament, deixant a la gent que s'auto-organitzi. La por generalitzada de les classes dirigents i de la població en general, és caure en una situació de caos i falta d'ordre. Per tant, el que és clar en aquesta etapa és que la 'llei i l'ordre' tal com les coneixem actualment, és perdran. A mesura que l'autoritat de l'estat es perdi, certes àrees entraran en una situació de caos i senyors de la guerra o màfies, influint sobre el comerç, ja sigui aquest lícit o il·lícit. Amb el temps però, una certa forma de govern pot emergir.
Un altre aspecte important és que un dels riscos d'entrar en la fase de col·lapse polític és la implosió de drets socials i individuals aconseguits en època d'abundància energètica. Així hi ha el risc de que degut a un ambient més agressiu les dones es comencin a tractar d'una manera diferent i s'instauri un masclisme molt més salvatge que el masclisme que encara impregna fortament la nostra societat. També és probable que d'aquest canvi d'actitud també se'n vegin afectades les parts més febles de la societat, és a dir, nens, gent gran, malats mentals, malalts crònics i gent que ha caigut en l'exclusió social més absoluta. En general podem pensar que un col·lapse polític pot introduir una situació que afavoreixi una involució social en tots els aspectes. En estats d'absència d'ordre establert i pèrdua de confiança en l'antiga autoritat, els individus amb pocs escrúpols i ambició no experimenten el que abans els podia contenir i, en un entorn de feblesa o inexistència d'estructures d'ordre, es veuran lliures per 'exercir' el poder que els dona la falta absoluta de consciència i d'empatia pel proïsme. De la psicologia de la violència i del perfil i el patró de pensament de la ment 'asocial' o criminal, se n'ha escrit àmpliament, i són especialment interessants certes visions respecte a això que ens poden ajudar a entendre el que significaria viure en un entorn de col·lapse polític. Per altra banda, la nostra societat, altament individualista i materialista, té tendència a afavorir un comportament asocial que, hores d'ara, es veu, en certa mesura, frenat per l'amenaça punitiva-coactiva de l'autoritat que, al seu torn, és assumida com a omnipresent. D'aquí que moltes vegades l'absència d'aquesta autoritat o un 'mal ús' per part dels polítics, provoqui reaccions d'indignació. Així, en un país com el nostre, en certa manera esquizofrènic socialment, s'adoba un terreny favorable al risc de caos (o episodis d'aquest) i aparició de 'senyors de la guerra' en una situació de col·lapse polític.

Per altra banda, si no hi ha una entitat que mantingui infraestructures, el que ara és habitual i es dóna per bàsic i irrenunciable, desapareixerà. Hi haurà doncs precarietat en el subministrament elèctric i d'aigua. Absència de sanitat o aprimament d'aquesta per falta de mitjans (incrementant doncs la mortalitat davant d'accidents o malalties greus). Educació precària, pel deteriorament de centres i la falta de professorat i, per tant, una elitització de l'ensenyament, amb una conseqüència òbvia, a mitjà termini, en el grau d'alfabetització de les capes socials més desafavorides.


Quin sentit té doncs saber tot això en el cas que arribéssim a un estat com aquest? Un podria pensar que si arribéssim al col·lapse polític ja no importa si sabem que aquest és degut a l'Oil Crash o no. Doncs precisament, penso que tant si hi arribem com si no hi arribem al cent per cent, cal tenir clar perquè ens hi hem acostat. Això darrer ens orientarà en allò que cal prioritzar, perquè no estarem en situacions o escenaris que hagin sorgit de manera espontània, ben al contrari, haurem viscut les errades que hauran portat a aquesta situació a nivell general i, sobre tot, a nivell local. Per tant, podrem, com a mínim, suggerir (en el cas que poguéssim estar en contacte amb un col·lectiu gran) actuacions comunitàries o actuar a nivell individual o familiar per afrontar l'evolució futura amb més garanties.



En conseqüència i com a idea base del post, per a mi cal que la informació, en el cas de col·lapse, de què va passar i per què és va produir arribi a l'estat de societat post-col·lapse. Cal que d'alguna manera, a part de divulgar les disfuncionalitats de l'actual model socioeconòmic siguem conscients que hem d'actuar de missatgers en el temps, com la sonda Voyager fa a l'espai, cal començar a elaborar un missatge i un model de societat futura, que és el que caldrà portar a través del temps. En aquest missatge cal que hi quedi clar perquè vam col·lapsar i les raons que ens van portar a una transició traumàtica si es dóna el cas.



Per elaborar aquest missatge cal tenir present un concepte útil i que, llegint a Tainter, queda molt clar. Així com en antropologia es parla de l'etnocentrisme, actualment tenim, per dir-ho d'alguna manera un 'cronocentrisme': projectem el futur i interpretem el passat recent en base a la nostra percepció del present. Cal doncs fugir d'aquest marc de referència i afrontar la perspectiva del col·lapse sense aquest biaix. Cal que tinguem en compte que el decreixement a tots els nivells és una necessitat, no una elecció i que o el planifiquem ordenat o ens el trobarem de sobte en forma de col·lapse. Per tant, a nivell material cal que siguem conscients que l'any que ve estaré pitjor que aquest any. Així doncs, aprofito aquest any i aquest moment en dos aspectes bàsics: psicològicament i funcionalment. Psicològicament per valorar el present i funcionalment per preparar el futur. Preparant el futur per un entorn menys favorable treballo per reduir-ne l'impacte a nivell personal i relacional. Valorant el present, allunyo la visió BAU de projectar el nostre benestar en un futur ideal i irreal que mai podrà existir. Cal entendre que, al cap i a la fi, aquest decreixement forçat ens portarà definitivament i d'una vegada per totes a madurar com a societat i a créixer emocionalment com a individus.
Salutacions,
SZD

10 comentaris:

AdriàFS ha dit...

Penso que al punt en que l'estat perd la legitimitat ja hi estem arribant. Jo personalment puc seguir fent el que es "correcte" perquè la meva moral i ètica així m'ho marquen o per por a les conseqüències (pot no tenir la legitimitat però encara té el poder). Fins fa relativament poc no era així.

zhongdi ha dit...

@AdriàFS. D'acord en que l'estat està ja perdent la seva legitimitat diem-ne 'política' i/o democràtica, en el sentit de representativitat del poble, de la majoria. Però segons el meu punt de vista, aquesta legitimitat va més enllà d'això i, suposo, no en som del tot conscients perquè tenim aquesta legitimitat/confiança molt arrelada. Per exemple, esperem un comportament per part de certes parts de l'estat que no són precisament les forces d'ordre públic. Esperem que un jutge segueixi les lleis i les compleixi de manera equitativa, amb el mínim error possible (al menys en aquelles decisions que toquen aspectes socials més despolititzats, ja sabem què passa amb d'altres). Esperem que a l'ensenyament públic hi hagi un funcionament que sigui el que hi ha hagut fins ara i el mateix per la sanitat. Tot això és estat, perquè depen del funcionament correcte de l'estat el que cadascú faci el seu paper. La pregunta és: què passarà amb totes aquestes estructures i serveis quan, per ofec financer, per una banda, i per l'efecte de la corrupció per l'altra es vegin sotmeses a una gran tensió? Què en podem esperar? Aquestes estructures, repeteixo, són estat i el que passarà és que, al no funcionar, perdran la legitimitat que ara els donem, perdran la confiança de la majoria, al perdre-la, s'accelerarà el procés de degradació. Com passarà això? una bona aproximació de com podria passar la podem tenir en el que ha passat en alguns casos a Amèrica Llatina... ho sabem que ha passat en aquests països?
Moltes gràcies pel teu comenari,
SZD

AdriàFS ha dit...

Evidentment, el poder de l'estat és present en qualsevol racó, quan pagues una barra de pa al mateix temps pagues l'impost que pagarà el sou dels qui et faran fora de casa a puntades. I guaita com són les coses, l'endemà compraràs una altra barra de pa.

Trobo que podria ser un bon exercici pensar en quines institucions públiques seran les primeres en perdre la legitimitat (no real en el sentit ètic o moral, sinó l'atorgat pel poble).

Està clar que les primeres són els partits polítics.
Jo penso que la segona es hisenda i la recaptació pública en general. Diria que a mesura que la incapacitat de les institucions per satisfer necessitats s'agreugi, la gent deixarà de veure el sentit en col·laborar amb aquestes institucions i la manera més fàcil, pacifica i, no ens enganyem, egoistament beneficiosa per un mateix, es deixar de finançar-les.

Per cert, podries passar algun enllaç sobre això que has comentat de l'Amèrica Llatina? Gràcies.

Jo per la meva part aportaré un documental: The Power of Community: How Cuba Survived Peak Oil. (No l'he vist encara, el tinc pendent, així que no puc respondre!)

Salut!

AdriàFS ha dit...

Quin crack estic fet, m'he deixat l'enllaç al documental: http://www.youtube.com/watch?v=UUWces5TkCA

Rafel Romero ha dit...

Un fet a tenir en compte crec que és tenir clar en quin entorn organitzatiu ens trobem cadascú de nosaltres.
Sota el meu punt de vista i parlant del nostre entorn proper, l'evolució que podem esperar és diferent si ens trobem vivint en un poble d'alta muntanya, en una capital de comarca o a una de les quatre grans ciutats (Barcelona, Tarragona, Lleida o Girona).
Tenir clar on som i que passarà en el nostre entorn ens ha de permetre avançar-nos als esdeveniments i preparar les bases per futures organitzacions.

D'altre banda, m'agradaria saber que en penseu del Manifest del Procés Constituent iniciat per la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres.

http://www.procesconstituent.cat/manifest-per-la-convocatoria-dun-proces-constituent-a-catalunya/

Rafel Romero ha dit...

En un entorn de gran ciutat és on més necessari iniciar l'articulació d'organitzacions que intentin garantir el subministre de bens bàsics (aigua i menjar) a tota la població, i que pel seu volum serà molt més complicat.
Però també seran els llocs que el BAU intentarà mantenir sota control (ordre públic) i garantir el subministre bàsic (aigua, energia i aliments) al menys per l'elit.
Per tant, potser és on es disposa de més temps.

Rafel Romero ha dit...

Els entorns rurals aïllats o amb una població molt distribuïda en el territori és on primer rebran l'impacte del col·lapse.
Perdran el subministre de llum, de benzina i gasoil, de gas (si l'han rebut)i mica en mica quedaran fora dels principals circuïts de subministrament d'aliments i altres productes del BAU.
Els problemes de subministre d'aigua si no els tenen resolts a nivell local ho hauran de fer.
En aquest context la gent pot abandonar el camp o intentar sobreviure.

Aquí és on crec que l'AdriàS té raó i ja hem començat a arribat a aquest context des de fa uns anys. Però empitjorarà.

Aquells que visquin en aquest tipus de context ja cal que s'apressin a mirar d'obtindre tot el que puguin del BAU per ser autosuficients en els propers passos de l'escenari.

Això i organitzar-se a nivell local per autoprotegir-se.
En aquest sentit l'actitud de l'anterior conseller respecte els somatens per intentar regular-los i donar-li forma era molt més realista que l'actual. I el problema de violència en els entorns rurals ja és una realitat.

Rafel Romero ha dit...

Els entorns semirurals, capitals de comarca i nuclis rurals al voltant d'infraestructures i nusos de comunicació principals estan en un punt entremig i poden ser el millor escenari on impulsar processos del tipus "Transition Town" dons encara tenen accés a certa producció local de bens bàsic, prou població per garantir-se una autodefensa de prou entitat i prou temps per organitzar-se socialment.

En el nostre país, les organitzacions assemblearismes com les CUPs, l'ANC o la de la nova Plataforma pel Procés Constituent, a més de ser organitzacions més receptives al nostre argumentari (alguns ja el recullen i fin i tot l'impulsen) poden ser la base sobre la que organitzar un canvi d'escenari dins del mateix sistema.

Això intenta ser un resum una mica més extens del que tractava de dir amb el primer comentari.

AdriàFS ha dit...

Doncs jo penso que les zones rurals estan molt més ben preparades, com a mínim a nivell de subministrament d'aliments ho tenen millor, i d'aigua probablement també. Apart, la comunitat serà clau en tot aquest procés i una ciutat no té res de comunitat. És com un país en això, no hi ha contacte entre població i presa de decisions. En canvi en un poble de 1000 habitants es molt més fàcil formar llaços i organitzar-se. A més a més, com que la desgracia es percep com a més pròxima que en les ciutats hi pot haver més voluntat de fer coses. Siguem clars, en una ciutat com BCN, que més et dona que la gent del barri del costat la palmi de gana? També ho fa la gent de Somàlia i tampoc t'importa, i com no has de veure la seva misèria, doncs alegria i endavant, com fins ara amb Somàlia.

Per cert, de la mateixa manera que abans he posat un documental de com s'ho va fer Cuba per sobreviure al seu peak oil particular, crec que també seria interessant buscar coses sobre Detroit, un bon exemple de que pot passar en una gran ciutat en situació de col·lapse financer.

http://www.youtube.com/watch?v=V4QHJ3Ho4QQ

Rafel Romero ha dit...

AdriàFS
Em dec haver explicat fatal.
Les grans ciutats no és que ho tinguin millor, és que és el lloc on el BAU intentarà mantenir el control durant més temps.
Dins dels àmbits rurals podem diferenciar entre aquells que tenen la població molt disseminada, que encara que tinguin cert grau de cohesió ho tindran difícil a l'hora d'organitzar una defensa conjunta i els que tinguin la població concentrada i prou capacitat per organitzar patrulles de defensa.

Però dins d'aquestes, aquelles que tinguin una situació estratègica (nusos de comunicació i de transport de mercaderies) tindran un benefici addicional.

Viure a les ciutats no és cap avantatge, ni ho serà, perquè viure més temps al BAU, fer res per canviar-ho no ho és. Sobretot si els que en som habitants no comencem a organitzar-nos de forma immediata.