Contaminació, Crisi Energètica i la quimera del tecno-optimisme

(http://www.olocau.org/noticies/reportatges/abocadors_d_Olocau/Abocador_legal/)

Benvolguts/des lectors/es,

Com ja he comentat en un post anterior, la termodinàmica ens imposa límits estrictes pel que fa al rendiment i l'eficiència. Així, continuo amb els posts corol·lari del que va publicar l'Antonio en el seu bloc. M'agradaria comentar una altra conseqüència, que sovint es considera superficialment, i és que si tenim un sistema cada cop menys eficient, perquè, ho recordo, el forcem a incrementar la potència consumida, llavors aquest sistema cada cop generarà més residus. Aquí el terme residu el vull utilitzar d'una forma genèrica: hi incloc no només les pèrdues en energia útil del sistema (per tant el descens en exergia) sinó també tot allò material i immaterial (en el sentit de transformació o destrucció del medi) per obtenir aquesta energia que, finalment, utilitzarem. Per tant, quan parlo de residus estic pensant en pol·luents, emissions de gasos d'efecte hivernacle, ocupació del medi i degradació dels ecosistemes, contaminació dels aqüífers, etc. és a dir, allò que els economistes anomenen 'externalitats' de la industrialització i l'economia de consum. 

Per posar un exemple del que dic, prenem un cotxe. Si volem emprar menys temps per recórrer una mateixa distància consumirem més benzina, però és que a sobre emetrem més CO₂ i si anem al límit de velocitats altes el motor generarà més contaminants, però és que també es desgastaran més les peces de tot el motor escurçant-ne la vida útil i per tant caldrà fer més reparacions de les que hauríem de tenir amb una conducció menys agressiva. Per tant, ja veiem que les implicacions no són que 'només' consumim més benzina sinó que incrementem, al ser menys eficient per l'increment de potència, les externalitats i la pol·lució: els residus. 

Un problema de viure en un sistema finit és que, per les escales de temps que considerem, els residus generats per aquest motor gegant que és el nostre sistema socio-econòmic s'acumulen, i això fa que quan aquesta quantitat sigui gran (com ja és actualment i estic pensant en residus com els he definit abans) entri en conflicte amb els intents d'introduir eficiència en el mateix sistema, proposant  'racionalitzar-lo' o, en argot d'altres fòrums fer-lo 'més intel·ligent'. És a dir, per als tecno-optimistes, no només la paradoxa de Jevons (que, com ja vam veure no és res més que una conseqüència del segon principi) juga en contra de la incorporació de l'eficiència del sistema, sinó que al no tenir en compte l'efecte de la generació de residus, tota estratègia fracassarà. És a dir, pretendre optimitzar un sistema que necessàriament creixi en potència, sense tenir en compte els residus, ens porta a topar amb la realitat de trobar-nos submergits en les nostres pròpies escombraries. Perquè clar, aquestes també creixeran de manera exponencial (s'acumulen, recorden?). Per acabar posant un exemple il·lustratiu, val la pena veure el que diu l'AIE (Agència Internacional de l'Energia) en el seu informe d'aquest any, pel que fa als problemes en el futur sobre l'accés a aigua dolça, tal com comenta l'Antonio en el seu post. Això, vist des del punt de vista d'aquest post, no és res més que la conseqüència d'un paradigma, l'actual, que genera cada cop més 'externalitats' i de forma cada cop més intensiva. Doncs bé, em sap greu, però aquí tenim una raó més per deixar de costat les solucions optimistes i posar-nos a treballar per veure com podem passar d'un model obsolet i suïcida a un altre basat en el decreixement.

Salutacions,

SZD