dissabte, 17 de novembre de 2012

BAU, independència i col·lapse


(http://lacebolla.es/?p=4345)

Benvolguts/des lectors/es,
Si realment poguéssim canviar el BAU, què faríem? És a dir, com caldria que ens organitzéssim políticament? Si seguint les fases del col·lapse, el que ha de venir és un col·lapse de l'estat i, si aquest no es pot revertir, potser el més lògic és seguir aquesta direcció i adaptar-s'hi. És a dir, si el trencament de l'estat és inevitable en aquesta crisi energètica que vivim, podríem intentar dissenyar una via política que fós més susceptible de seguir les línies generals del que ja vaig exposar superficialment en algun altre post

Si, un 'aterratge suau' cap a un estat de menys consum energètic passa per la localització, doncs potser aprofitar i pilotar un trencament de l'estat en repúbliques més petites és un camí possible per anar cap a la localització que suggeria en la meva carta als reis mags. Així doncs, com hauria de ser una república Catalana que tingués en compte la possibilitat de col·lapse i la crisi energètica? D'entrada, l'opció de crear un estat propi ens donaria avantatges intrínsecs, com ara un estat més petit, per tant, més proximitat entre administració estatal i individu. S'eliminaria el que, en molts aspectes, ha estat un fracàs a nivell administratiu: duplicitat administrativa entre govern autònom i estatal, bàsicament perquè no hi ha hagut una transferència decidida de tasques i una divisió d'aquestes. L'estat espanyol, des de la guerra de successió ha adoptat el model d'estat centralista com vàlid i irrenunciable, per tant, els seus dirigents i ideòlegs mai han acceptat una descentralització com a opció, només com un mal menor transitori. Dins d'aquesta òptica només resta pensar en que un trencament polític amb l'estat és un trencament amb un BAU insostenible, una part del BAU si voleu, però BAU al cap i a la fi.


Dit això, deixeu-me dubtar de que els partits majoritaris autonomistes actuals, que o tenen, o ja han tocat poder, estiguin per la construcció de res nou encara que diguin ara, en època electoral, el que una majoria de votants vol sentir. Ja vaig explicar en un altre post, que el polític, realment, és un gestor i una balança entre els lobbies de poder per un costat i la necessitat de passar l'examen de les urnes cada cert temps, per un altre. En què s'ha traduït això? en aprofitar les febleses del sistema electoral: no dónar mai cap programa clar d'acció i no assumir responsabilitats respecte als votants. Això afavoreix clarament el fet de que ara mateix es prometi un referèndum que (i que quedi clar que m'agradaria equivocar-me) els mateixos dirigents dels partits voldran frenar d'una manera o una altra un cop hagin passat les eleccions. Clar, tampoc no compten aquest polítics realment amb que, com va passar l'11 de setembre, el poble i la societat reaccionin i recondueixin el que realment volen els grans lobbies de poder.




Quina és l'estratègia actual dels grans partits polítics? Com també ja vaig dir en un altre post: guanyar temps. Mantenir el BAU, és a dir, la unió amb Espanya, el deteriorament de la (ja prou feble) democràcia, el veto a exercir-la i preguntar al poble, per rebaixar les pressions sobiranistes. No se n'adonen (o sí, deixeu-me ser mal pensat) que això, al cap i a la fi, projecta més inestabilitat cap al futur. Ho vaig dir en un post anterior, des d'Espanya i des de l'unionisme més descarat es va en contra del referèndum (com per exemple l'expresident Montilla) perquè, a banda de sentimentalismes, permetre un referèndum d'autodeterminació obriria una via de millora democràtica a tot l'estat: referendar decisions difícils del govern per conèixer la voluntat de la majoria. Aquesta opció, des dels poders franquistes més arrelats en les elits dirigents espanyoles, és una deriva aterradora que, històricament, atempta contra els principis més intocables des de fa segles del pensament conservador espanyol. 

Però el més preocupant de tot, és que, des d'Espanya mateix, més enllà de sentimentalismes i reaccions emocionals (i sovint violentes i amenaçants) no hi ha un contrapès democràtic, no es valora el fet de que si es vol millorar la democràcia espanyola, admetre les consultes referendaries és una via molt sòlida de control del govern i indirectament de la corrupció, entre d'altres coses, de les quals en parlaré en un altre post.

Finalment, deixeu-me explicar perquè crec que el fre a la democràcia actual, projecta més inestabilitat en el futur. La independència, entesa com un sistema polític i administratiu a escala nacional deslligat de l'estat arribarà tard o d'hora, com ja he dit perquè és un dels passos del col·lapse de l'estat. Les esquerdes del sistema són els seus punts fràgils i l'estat espanyol en té els principals en dos fronts: a) Corrupció i falta de responsabilitat política 
i b) Intent d'anorreament dels fets culturals i polítics diferencials minoritaris.


Si en una situació de manca de recursos, no es fa res per compensar aquestes deficiències, la consciència col·lectiva evolucionarà cap a posicions més radicals (en quant als mètodes) i potser menys coherents i sobretot més individualistes que, al cap i a la fi, són camp adobat per la justificació de polítiques totalitàries i repressives de resposta que no faran més que contribuir a una possible espiral de radicalització i d'enfrontament. Per tant, per més que el sentimentalisme espanyol i els privilegis mantinguts durant decennis hi estiguin en contra, el moviment sociopolític català va en una direcció que ofereix possibilitats de transició més suau i de trencament del BAU, el futur? Com deia el poeta, el futur és incert, però tot està per fer i tot és possible (menys el creixement, és clar).
Salutacions,
SZD