Oil Crash: cap a una societat més violenta? (part III)

(http://guerrafrances.tradinet.org/web/societat/resistencia.php)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser més aviat una suggestió per al pensament i al debat, ja que, com veureu, dins de les negres perspectives on s'endinsa, pretén aportar una visió constructiva en el sentit àmpli de la paraula. Així doncs intentaré d'animar als lectors a decidir enfrontar-se a la situació i tirar una mica pel dret.

Amb els dos posts anteriors hem vist com el Crash ens planteja un risc molt clar d'increment de la violència, tant a nivell social com a nivell de delinqüència. Com els lectors ja hauran vist, aquests efectes no són res més que la conseqüència sobre una societat excessivament materialista i individualista de la creixent escassetat de recursos en el futur proper. Fins aquí podríem dir que he fet un possible diagnòstic de la situació futura, però ¿quines poden ser les propostes per oposar al deteriorament social, conseqüència del col·lapse de les estructures que, hores d'ara, mantenen l'ordre i eviten que es caigui en un caos derivat dels col·lapses successius?. Hem de tenir en compte que un cert grau de col·lapse és inevitable (de fet ja l'estem vivint), el que és perfectament evitable és arribar a la fase quatre o cinc d'aquest col·lapse. Veiem doncs què pot arribar a passar que se surti del camí catastròfic, és a dir, quines bifurcacions esperançadores aniran apareixent en el camí a mesura que les condicions socioeconòmiques es vagin deteriorant. 
 

Primer de tot doncs, diré que, en front del que ara tenim, el deteriorament del sistema també implicarà un deteriorament de les estructures emergents (estats, multinacionals, partits polítics, grans grups de poder, etc...) que en les primeres fases es veuran forçades a mantenir-se pressionant al màxim a la massa de població que restarà sota la seva influència, principalment en el centre o els barris rics de les ciutats. Per tant, aquesta degradació de les estructures emergents implicarà un més alt grau de llibertat per assolir un funcionament social 'paral·lel' i és en aquest sentit que es donarà un cada cop més gran funcionament 'alternatiu' (mercat negre, economia submergida, etc.) el cas, en aquesta situació és que, en societats prou madures o conscienciades, aquest funcionament alternatiu no té perquè degenerar en una estructura paral·lela opressora (com es dóna i s'ha donat a Sud-Amèrica en certes regions, on s'ha ajuntat un estat corrupte sotmès a interessos aliens amb una oposició armada que acaba caient en els mateixos vicis que volia combatre). I és aquí on una societat amb un teixit cívic important i prou madur, funcionant de forma autònoma, pot fer una transició cap a la resiliència, cristalitzant al voltant de nuclis pre-existents i amb prou perspectiva i coneixement organitzatiu. 

Per tant i primer de tot doncs, cal un canvi radical de consciència per part dels que són conscients del problema real al qual ens enfrontem. He intentat, en diversos posts suggerir cap a on cal, des del meu parer, enfocar els esforços en aquest canvi de consciència i, en aquest sentit, mai em cansaré de repetir com un mantra la paraula clau: decreixement. Però m'agradaria concretar què vol implicar aquesta paraula, en el cas particular del nostre país, complementant potser les idees aportades per gent més sàvia que el que escriu. Avançant alguna idea crec que, pel canvi de consciència que és necessari, la base rau en un concepte: responsabilitat. I aquí deixeu-me emfatitzar que, precisament, quan s'és responsable de les pròpies accions i decisions, no existeix la culpabilització (mètode utilitzat actualment com a concepte distractor i manipulador des de tots els sectors i col·lectius implicats en el col·lapse). Fins ara hem estat vivint en una societat irresponsable, i hi seguim vivint, ja que culpabilitzem als més poderosos, o a nosaltres mateixos, per la situació que patim. També culpabilitzem de la nostra situació la corrupció generalitzada com a causa primera de la crisi. No! fem-nos responsables, perquè el que culpabilitza no accepta, reacciona, però els que accepten sense culpabilitzar a res ni a ningú, aquests, realment tenen el futur a les seves mans, perquè són aquells més preparats per caçar les oportunitats que vagin apareixent davant seu i per adaptar-se a un entorn cada cop més diferent del que coneixien. Només per acabar, recordar que tot i que queda temps cada cop ens en queda menys per preparar-nos.

Salutacions,

SZD