Benvolgudes lectores,
Darrerament he estat en algunes activitats divulgatives sobre el Canvi Climàtic i la transició energètica i, tot i que en algunes d’aquestes reunions hi havia gent que treballa en el món de l’energia i la transició energètica, parlant i debatent amb ells penso que passen per alt algunes, de fet dues, qüestions que són importants. Aquí no sé què hi ha darrere si, desconeixement, ‘ara no toca’ o interès en no parlar-ne perquè se’ls pot ensorrar la construcció conceptual i/o d’altres aspectes més físics o materials.
El problema no és nostre, a nivell Català, estatal o europeu, és global. És, crec, un dels punts febles del raonament cartesià, que descomposa el tot en les seves parts i després preten resoldre els problemes de més ‘fàcil’ a més difícil, deixant, per tant, el més calent a l’aigüera de forma permanent (o sine die). Amb això vull dir que quan es parla de transició renovable usualment només pensem en la producció, a voltes, en la distribució però molt rarament es pren una visió global de què representa introduir més energia renovable al mix energètic i si això serveix per a aconseguir el que es diu que és preten, que és reduir les emissions per fer front al Canvi Climàtic. Bé, anem als dos punts que anomeno cecs perquè ningú els vol veure degut a les implicacions que comporten: l’estratificació energètica i la millora en la intensitat energètica.
1) Estratificació energètica
La transició energètica tal com es proposa actualment ha de superar el que Vaclav Smil anomena energy layering que podríem traduir com estratificació energètica. Això es veu clarament en aquest gràfic:
Aquí podem veure com el comsum energètic a nivell mundial ha crescut des de 1900, però cada font no ha substituït les anteriors sinó que s’hi ha afegit, entendre això és clau per veure que només posant més renovables no adrecem el problema de la reducció d’emissions. De fet, les renovables han crescut en les darreres dècades però no han substituït les fóssils, d’aquí a que les emissions continuin creixent a nivell mundial.
Per tant pretendre que, per fer front al canvi climàtic, només cal posar més renovable és una mala recepta, perquè si aquesta renovable a més, és industrial (tal com l’anomena l’Antonio Turiel) reforça el model actual i no ajuda a transformar-lo, veiem-ho en números.
Segons IRENA actualment tenim, hidroelèctrica a banda (que en general és de gran escala, tot i que hi ha excepcions): solar ~65% gran escala (utility-scale) ~35% distribuïda, mentre que l’eòlica ~95% de gran escala.
És a dir el model actual d’implementació renovable fomenta la centralització i les grans inversions i deixa en desavantatge la més ‘democràtica’ distribuïda. Alerta! Aquí no discuteixo que la renovable no sigui necessaria, i fins a cert punt la renovable industrial, però començar a donar milions d’euros a grans empreses energètiques que fan l’agost amb macro-projectes energètics pensant que el diner és infinit i que ja arribarà a tots per cascada de connexions és, si més no, d’una ignorància gran o d’una intencionalitat sospitosa. I això obre el meló de la qüestió de si cal energia renovable distribuïda versus centralitzada que, al meu entendre, és inútil si no es va a l’arrel del problema que és: sota quin sistema econòmic fem la discussió? Si es en l’actual no cal perdre gaire temps, l’economia d’escala regeix (i fagocita) qualsevol novetat que entri al ‘mercat’, per tant, desactivant ràpidament la redistribució del que sigui, energia o riquesa. Però això no vol dir que no hàgim de tenir els números clars: les dades el que ens diuen és que l’actual model de renovable industrial no ha servit per fer baixar les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle i, per tant, no està servint per lluitar contra el Canvi Climàtic.
2) Intensitat energètica
La intensitat energètica és una mesura de la ineficiència energètica d’una economia, però no és directament eficiència energètica, que és una mesura purament termodinàmica. Per calcular-la s’utilitza la unitat energètica respecte la monetària: Joules o tones equivalents de petroli dividit per dòlar o euro (aquí es pren l’energia primària). A nivell pràctic s’utilitza el PIB en dòlars i ExaJoules o kilotones equivalents de petroli (ktp). Així doncs amb aquesta quantitat podem relacionar el consum energètic amb l’activitat econòmica, i això és una manera estandard que permet fer projeccions i que, de fet, és la que utilitza el model pymedeas. Un aspecte interessant és veure què passa amb la relació entre PIB i eficiència energètica en aquest gràfic:
El sorprenent són les projeccions de millora de l’eficiència energètica per al futur renovable i descarbonitzat. Segons l’AIE cal una millora a nivell mundial d’aquí al 2050 d’un 3,4% anual (el doble que ara) i per a Catalunya de l’1,7% anual (tres vegades el d’ara, dades de la PROENCAT). Per a que ho tinguem present visualment:
Aquí torno a avisar, la PROENCAT o planificació energètica de la Generalitat és excel·lent, però no fa res més que reproduir una hipòtesi que assumeix qualsevol planificació energètica mundial: la millora en la intensitat energètica a ritmes que no s’han donat mai, mantenint el sistema creixentista actual, electrificant usos i substituint les fonts de producció energètica suposant una substitució que tampoc no s’ha donat mai. Perquè s’assumeix això? Doncs perquè en essència la hipòtesi que hi ha per sota d’aquesta millora en eficiencia energètico-monetària és aquell mite del desacoblament entre activitat econòmica i necessitats materials que si no fes plorar (perquè hi ha gent amb molt pes polític i social que s’ho creu o fa veure que s’ho creu) faria riure. Així doncs ens van les coses, deixant-nos aconsellar per gent que viu en el món platònic de les idees i que no toca de peus a terra.
Veiem doncs la impossibilitat actual d’una transició energètica estil Pacte Verd, això ja fa temps que ho venim avisant, el problema és que creure en mites i convèncer als ciutadans de quimeres sense base científica té un cost, la pregunta és qui es farà responsable d’aquest cost quan les coses es desgavellin del tot? No seria millor tocar de peus a terra i planificar escenaris més raonables en els quals la intensitat energètica seguís la tendència històrica i que impliquessin polítiques actives i explícites de substitució energètica per realment fer front al canvi climàtic? Podríem estudiar, ni que fos només a nivell teòric (no sigui cas que prenguésssim mal!) escenaris alternatius al creixement? No cal inventar res ja hi ha projectes europeus que ho estan començant a fer...
Salutacions,
SZD
