Canvi Climàtic i impacte en els ecosistemes marins

 

Benvolgudes lectores,

Avui us parlaré d'un article escrit per la Júlia Crespin (del qual en sóc coautor) i publicat recentement, que estudia l'impacte del canvi climàtic en els ecosistemes marins, en particular els d'aquesta part del Mediterrani en la qual vivim. L'article estudia els canvis que han tingut lloc en les dues darreres dècades en els patrons de circulació atmosfèrica i com això impacta en el creixement del plàncton marí. 

El corrent en doll i el declivi de la productivitat marina al Mediterrani nord-occidental

El nou estudi publicat a Progress in Oceanography revela que el desplaçament cap al nord del corrent en doll subtropical —una conseqüència directa del canvi climàtic— està provocant una reducció persistent en la producció primària marina al Mediterrani nord-occidental. Durant les darreres dues dècades, aquesta regió ha experimentat una davallada del 40% en la concentració de clorofil·la, un indicador clau de la productivitat fitoplanctònica.

Els corrents en doll, vents molt potents situats a les capes altes de la troposfera, juguen un paper fonamental en la dinàmica atmosfèrica global. L'estudi, mostra que la migració del corrent en doll —que s’ha desplaçat uns 75 km cap al nord des de l’any 2000— està debilitant els patrons de vent que afavoreixen els processos d’aflorament a la regió del Golf de Lleó. Aquests processos són essencials per portar nutrients des de les profunditats cap a la superfície, on són aprofitats pel fitoplàncton, base de tota la xarxa tròfica marina.

S'han utilitzat més de 20 anys de dades de reanàlisi atmosfèrica i oceanogràfica per correlacionar el posicionament del corrent en doll amb el comportament de variables com l’estrès del vent, l’aflorament 
d’Ekman i la concentració de clorofil·la. L’anàlisi estadística mostra una forta correlació negativa entre la posició del corrent i la concentració de clorofil·la, especialment en les components estacionals.

Els resultats indiquen que, a diferència d'altres regions del món on el canvi climàtic podria intensificar els vents afavoridors de l’aflorament, al Mediterrani nord-occidental l’efecte és el contrari. Aquesta tendència representa una amenaça per als ecosistemes marins i les pesqueries de la zona, ja que la reducció en la productivitat primària podria desencadenar efectes en cascada al llarg de tota la cadena tròfica.

Els autors també adverteixen que aquest patró podria estar repetint-se en altres regions marines de latitud mitjana, fet que subratlla la necessitat de monitoritzar l’evolució dels corrents en doll com a indicador crític dels impactes climàtics sobre els oceans. Finalment, destaquen que caldrà més recerca per comprendre els mecanismes exactes —com ara l’efecte dels corrents oceànics, la composició del fitoplàncton o la variabilitat interanual— que modulen la resposta del sistema marí a aquestes pertorbacions atmosfèriques. 

A banda de l'impacte en els ecosistemes, un resultat important d'aquest estudi és que els patrons de vents estan canviant (fet ja detectat en d'altres treballs) per tant, això caldria que es tingués molt en compte quan fem prospectiva d'energia renovable marina, en particular l'eòlica marina industrial. Un dels llocs on es vol explotar aquest tipus d'energia és al Golf de Roses. Per tant, ara sorgeixen unes qüestions: s'ha plantejat la projecció de canvis en els patrons de vents tenint en compte el que ja es veu en aquest estudi per fer estimacions del cost-benefici de la implantació de l'eòlica al Golf de Roses? Es tenen en compte els impactes ecològics  d'implantació de la renovable industrial tenint en compte la pressió afegida als ecosistemes (baixada de la producció primària actual i futura)? Són preguntes que els favorables a ultrança del negoci de la renovable industrial caldria que es plantegessin. 

Què són els corrents en doll i com estan canviant?

Els corrents en doll (o jet streams) són fluxos d'aire molt ràpids que circulen a grans altituds a la troposfera, entre 8 i 15 km sobre la superfície terrestre. Es formen per la combinació entre la rotació de la Terra i les diferències de temperatura entre les masses d’aire tropical i polar. Aquestes estructures allargades i sinuoses tenen una influència decisiva sobre el clima i les condicions meteorològiques, ja que actuen com a guies per a sistemes de baixa i alta pressió.
Amb el canvi climàtic, especialment per l'escalfament desproporcionat de l'Àrtic (amplificació àrtica), els corrents en doll han experimentat canvis significatius: s’han desplaçat cap al nord, s’han tornat més ondulats i, en alguns casos, més lents. Aquests canvis alteren els patrons de precipitació, les sequeres, les onades de calor i també les dinàmiques oceàniques, com es mostra en l'article de Crespin et al. (2025) per al cas del Mediterrani nord-occidental.

Referències:

Crespin, J., Solé, J., & Canals, M. (2025). Jet stream poleward migration leads to marine primary production decrease. Progress in Oceanography, 235, 103494.

La gran mentida nuclear (II)

 

By Photo courtesy of National Nuclear Security Administration / Nevada Site Office. Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=190949

Benvolgudes lectores,

Tenia pendent la continuació del post anterior per aclarir per què existeix una indústria que, com ja vam veure, no és ni neta ni gaire eficient energèticament, si se’n fan els comptes de manera honesta. El sistema actual, però, permet ignorar costos futurs tot classificant-los com a “externalitats”, sovint mitjançant la desinformació, i cada vegada més amb cinisme, perquè a hores d’ara ja no es pot al·legar ignorància. A banda d’aquesta tergiversació, hi ha una connexió profunda, encara que rarament exposada de manera oberta, entre la indústria nuclear i la indústria armamentística. És una relació estructural, històrica i tecnològica que cal fer explícita.

L’energia nuclear té un origen essencialment militar. Els primers desenvolupaments tecnològics no estaven destinats a produir electricitat, sinó a fabricar bombes. El Projecte Manhattan, entre 1942 i 1945, és el paradigma d’aquesta voluntat: mobilitzà recursos científics, tècnics i econòmics a gran escala amb l’objectiu de desenvolupar les primeres armes nuclears. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, part d’aquest coneixement i de les infraestructures es van adaptar a usos civils, però el control militar es va mantenir en molts estats. Cal tenir en compte que les mateixes tecnologies que fan funcionar un reactor poden servir per obtenir materials fissils per a armament: és el que s’anomena “doble ús”.

Els materials que es fan servir per a la generació d’energia i per a la fabricació d’armes són pràcticament els mateixos. L’urani-235 s’empra com a combustible quan està enriquit al 3-5%, però pot ser utilitzat per fabricar bombes si s’enriqueix fins al 90%. El plutoni-239, que es genera com a subproducte en reactors, també és clau per a armament nuclear. Altres elements com el deuteri o el triti tenen aplicacions tant en reactors de fusió experimentals com en bombes termonuclears. Això vol dir que, de facto, qualsevol país amb una infraestructura nuclear pot arribar a disposar dels mitjans tècnics per produir armament.

Aquesta interconnexió no és només tecnològica, sinó també econòmica. Moltes de les empreses que operen en el sector nuclear civil participen també en projectes militars. És el cas de gegants com Westinghouse als EUA, que a banda de reactors comercials subministra tecnologia per a submarins nuclears, o Rosatom a Rússia, que combina exportació de reactors amb desenvolupament d’armes. França, a través d’Orano (antic Areva), i la Xina amb la CNEIC, també integren activitats civils i militars dins la mateixa estructura industrial.

De fet, molts països han desenvolupat el seu programa armamentístic aprofitant instal·lacions civils. Els EUA van començar la seva xarxa de centrals comercials durant els anys 50, però ja disposaven del major arsenal nuclear mundial. Rússia i França han mantingut aquest doble ús de manera sistemàtica, mentre que altres estats com el Regne Unit, Índia, Israel o Corea del Nord han utilitzat reactors de recerca o potència com a base per al desenvolupament de capacitat armamentística. El cas de Corea del Nord és especialment clar: el seu programa civil va derivar directament en la producció de plutoni per a armes.

Aquesta realitat ha dut a la creació de tractats internacionals com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que diferencia entre països amb armes nuclears i països sense, però permet als segons tenir reactors civils. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) actua com a supervisor, però els mecanismes de control han estat sovint insuficients. Estats com Israel, Índia i Pakistan no han signat mai el TNP i disposen d’arsenals. Altres, com l’Iran, han estat acusats d’emprar programes civils com a tapadora per al desenvolupament militar.

Pel que fa a l’estat Espanyol, no disposa oficialment d’armes nuclears, però forma part del TNP i opera centrals comercials amb tecnologia importada, majoritàriament de França i dels EUA. Empreses com Tecnatom i Ensa tenen participació civil, però també col·laboren amb programes vinculats a l’OTAN. A més, històricament l’estat Espanyol ha allotjat armes nuclears nord-americanes en bases com Rota i Torrejón, tot i que no n’ha reconegut mai la presència.

És possible separar l’energia nuclear de la indústria armamentística? Històricament no ha estat així, i tècnicament continua essent molt difícil. Encara que existeixen regulacions, la mateixa naturalesa de la tecnologia nuclear fa que els límits entre ús civil i militar siguin porosos. Per tant, cal tenir molt present què implica el suggerir que, la mal anomenada, energia nuclear pot ser una opció actual o futura per a la transició a una societat descarbonitzada. 

Salutacions,

SZD