Un món feliç?

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Oppenheimer_(cropped).jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post després d’haver vist la pel·lícula ‘Oppenheimer’ i m’ha semblat oportú, en base a la pel·lícula, il·lustrar el que vinc explicant en els darrers posts: l’efecte de la propaganda en la percepció del món en el que vivim i com aquesta ens condiciona. Això és fonamental per poder entomar els reptes que ens cal gestionar a nivell personal i col·lectiu. Amb aquest post intentaré doncs començar a donar resposta a la pregunta que vaig deixar indicada en el darrer post: com re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? Primer doncs com identificar aquest missatges condicionants. 

Quins mètodes utilitza el sistema per influir-nos, més enllà del que és més evident? en cada bit d’informació que circula en qualsevol dels formats que tenim accessibles per comunicar-nos entre nosaltres, hi ha un missatge subliminar que condiciona la nostra visió del món per tal d’influir en el nostre comportament. El que explico aquí no és res nou, un dels anàlisis nostrats que han intentat posar llum a aspectes concrets del condicionament informatiu-cultural que patim són els darrers llibres de’n Jordi Pigem (Pandèmia i postveritat  i Tècnica i totalitarisme) dels que en prenc manllevada l’analogia huxleynana que dóna títol a aquest post. 

Aquí però, em vull ocupar de dos aspectes més concrets: un, els nivells cognitius que s’empaqueten en un determinat context (pel·lícula, notícia, cançó, etc.) i l’altre, que se’n deriva directament, com aquesta informació ens condiciona al punt de mantenir la inèrcia existent actualment que, al seu torn no ens permet veure alternatives. És a dir, aquest concionament ens allunya de la nostra part creativa, que és allò que necessitem en una situació d’incertesa creixent (incertesa que ja vaig comentar en un altre post), la qual requereix sortir-se del marc mental existent per explorar noves possibilitats. 

Els tres nivells de contingut

Aquest nivells són una possible estructura o metodologia per identificar l’estratègia de concidionament que tot producte de comunicació té, és a dir, més enllà del missatge explicit o excusa per la qual la nostra atenció és captada (primer nivell), hi ha dos nivells més subjacents (inadvertits). Anem a veure aquests nivells, prenent com a referència la pel·lícula:

1) Nivell explícit. Aquí és on tenim el missatge, el qual té protagonistes i una trama de contigut, amb (o sense) presentació, nus i desenllaç. El relat en sí mateix pot tenir diferents formats, per exemple en la pel·lícula Oppenheimer, el relat bàsic és la vida del científic amb una presentació no-lineal en el temps. La importància de que aquest nivell sigui atractiu és clau per permetre que els altres dos nivells de contingut facin la seva funció. Un dels aspectes claus de qualsevol relat és que, com individus, ens hi poguem identificar. En el cas de la pel·lícula, tot i que el personatge és un científic brillant, les seves febleses, dubtes, la seva vessant més volàtil per un costat i el fet de que triomfi en el seu projecte, ens permet prendre’l com una versió polièdrica que fa que un public divers trobi algun aspecte que li atragui o amb el que s’hi identifiqui. La història presenta un grau mitjà de complexitat, amb el qual el director aconsegueix sortir de topics tronats i missatges simplificadors que li treurien credibilitat i, per tant, farien perdre l’interès al públic al qual va dirigida. En aquest sentit doncs, el relat està ben treballat, cosa que fa que l’atenció durant i després de la pel·lícula es quedi aquí, en el relat que ens expliquen i, precisament, això és el que fa que aquesta pel·lícula sigui especialemnt perillosa i perjudicial.

2) Nivell implícit simbòlic. Aquí hi tenim les icones, els seus valors i els missatges associats a aquests. Aquesta part és la que treballa les imatges mentals o símbols que prenem com referències per orientar-nos devant de decisions importants, bifurcacions en el camí, o com objectius a mitjà o llarg termini. En la pel·lícula es treballen símbols bàsics com la dicotomia bé-mal, democràcia-dictadura, o més elaborats com progrés = guany = ciència-tècnica. Tot aquest relat està bastit en el mite de la revolució de la física a principis i meitats del segle passat, quan la teoria quàntica es va establir. Aquesta branca de la física, per la seva vessant anti-intuïtiva encara ara atrau l’atenció, i la pel·lícula se’n serveix abastament d’això. Cal reconeixer que la trama sap mantenir l’atenció de l’espectador en temes complexos com la física quàntica sense explicar-ne un borrall, més enllà de quatre conceptes divulgatius, però el director en sap treure prou partit com per entabanar l’espectador donant-li a aquesta teoria una aura de misteri. Així aquest contex facilita, dins d’aquest nivell simbòlic, el típic mite del geni: hi apareix Einstein, a més d’altres científics de primer ordre en la física quàntica del segle passat com Niels Bohr o Werner Heisemberg. I curiosament, de manera fugaç, també hi surt Richard Feynman, qui hagi llegit els seus llibres i vegi la pel·lícula, podrà detectar-ne l’aparició. També hi ha un símbol, el del del polític a diversos nivells, tots ells tintats d’una mena de cinisme per tal de connectar amb la visió actual de que la pol·lítica és una disciplina que requereix d’un cert grau d’egolatria i psicopatia.

3) Nivell implicit subliminar. En aquest nivell hi tenim el marc de referència implícit o el sistema cultural induït. Es va aquí més enllà del símbol i, per tant, és un nivell més abstracte, però no per això menys important. Per exemple, si parléssim d’un esport, el primer nivell són les equips i el transcurs de la competició, el segon nivell seria la part simbòlica del que representa el nostre equip per nosaltres i les seves figures més importants (els jugadors més habilidosos, la ciutat o el país que representa i tot el que això porta associat a nivell emocional), el tercer nivell seria el camp i les regles de joc. Aquest tercer nivell, quan veiem el partit, ningú no el té en compte la major part del temps, se’l dona per fet. En el cas de la pel·lícula aquest tercer nivell és l’assumpció del funcionament del sistema i, el que és més important, que aquest funcionament és el millor dels que es podien donar en el context que s’exposa. Anem a veure-ho en detall. Primer de tot es dedica a posar per sobre de tot el supremacisme cultural occidental, abanderat i defensat pels EUA. Tota la pel·lícula és una oda a aquest sistema de pensament per comparació al nazisme o al comunisme Soviètic. Això sí, tot degudament envernissat amb una pseudo-crítica dels aspectes més vergonyosos d’aquest sistema. Segon, queda clar que és una pel·lícula que, amb un cert to anti-bel·licista justifica la guerra i tot el que suposa. I això és així perquè, entre d'altres coses, no qüestiona d’entrada el projecte Manhattan, hi apareix un argument sobre si continuar-lo després de la capitulació alemanya, però res més i, el que és mes trist de tot és que no hi apareix cap imatge, cap ni una, de la devastació de la bomba, només escenes (per a mi) molt tristes de la reacció de la gent que treballava en el projecte un cop la bomba esclata. Per tot plegat diria que ens emboteixen pel nivell subliminar un crim atroç com si fos l’opció menys dolenta que tenia el govern dels EUA en aquell moment... i és que el problema era (i és) la guerra mateixa, perquè aquesta justifica l’assassinat indiscriminat i els ‘danys col·laterals’. Cal tenir clar que la guerra és un dels mecanismes que té el sistema econòmic actual per auto-sostenir-se, així es justifica el manteniment de la injustícia, la probresa i la fam per un present d’opulència d’uns pocs i de la promesa d'un futur de benestar global per a tothom (que mai no arriba). La tercera qüestió que ens entaforen en aquest tercer nivell és la resignació. L’acceptació de que el sistema és una màquina cega i inexorable que tot ho pot i que si ens permetem el luxe de discrepar ens aixafa com un insecte devant d’una piconadora. El nivell subliminar ens ho emboteix pel broc gros com a conseqüència del que li passa al protagonista. I això no és cert, ja que la piconadora funcionarà mentre tots creiem que és inexorable i ho continuarà fent mentre ens seguim empassant de manera acrítica pel·lícules com aquestes que, cal reconéixer-ho, saben fer bé la feina de manipulació, però que hem de qüestionar i criticar per no deixar-nos endur pel missatge de fons que ens envia. Per posar un exemple, si Gandhi o Martin Luther King haguessin acceptat aquesta idea de la piconadora i s'hi aguessin resignat, senzillament, no haguessin fet mai el que van fer.

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Caterpillar_CS-533E.jpg)

En definitiva, cal estar molt atents a les diferents notícies que van apareixent i a les pel·lícules bel·licistes que, curiosament, van cada cop fent-se més sofisticades i amb un missatge que, com veiem, cada cop és més ocult i subliminar. A hores d’ara, em pregunto: perquè aquesta deriva bel·licista actual? Potser té alguna cosa a veure amb la justificació de l’utilització del mercat armamentístic i del seu increment en els darrers anys? Penso que val la pena fer l’exercici de preguntar-nos sobre aquestes qüestions per d’anar desmuntant les diverses manipulacions i missatges implícits que la majoria de mitjans de comunicació de masses ens estant intentant fer passar de manera constant. Venen temps en que cal estar entrenats a ser molt crítics i, sobre tot, molt constructius, per buscar respostes més enllà del que se’ns dona per descomptat. Venen temps difícils, però en certa manera, molt interessants perquè requeriran de nosaltres el millor que tenim per poder sortir-nos-en i ajudar als que ens envolten. 

Salutacions,

SZD