dijous, 10 de novembre de 2016

Quan el dit assenyala la lluna... tots mirem al Trump



Benvolgudes lectores,
Amb aquest post em vull afegir a l'actualitat informativa d'aquests dies: les recents eleccions als EUA i la victòria del controvertit Donald Trump. En aquest sentit, us recomano les brillants anàlisis que n'han fet companys peakoilers com l'Antonio Turiel, la Marga Mediavilla o l'Ugo Bardi. Tots ells amb posts sobre diferents punts de vista del que estem patint: l'ensorrament d'un model socio-econòmic caduc i obsolet. Tinc poc a afegir als seus comentaris respecte l'anàlisi de les causes de fons del que està passant al món que, en gran mesura, és causa del declivi material i energètic que venim divulgant des de fa temps. Aquestes i d'altres anàlisis coincideixen en senyalar una tendència en diferents àrees, ajuntant revesos polítics per a la imatge de normalitat que ens entestem a mantenir: Trump, Brèxit, l'auge de l'extrema dreta,...
I, honestament, crec que aquesta diagnosi és encertada, i coincideixo en que un punt important és que  cal assenyalar responsabilitats polítiques pel que està passant. Perquè tant Trump, com el Brèxit com l'extrema dreta, venen d'una política anterior nefasta. Això ja fa temps ho apuntava J.M. Greer analitzant perquè en Trump pujava en acceptació. Sé que això serà molt políticament incorrecte, però si ara ha guanyat en Trump és precisament per què hem tingut 8 anys d'Obama. O més ben dit, perquè Obama va arribar al poder per canviar el sistema i, després de vuit anys, la gent se n'ha adonat que el sistema no es pot canviar des de dins, ja que té els seus propis mecanismes de 'compensació' i les seves inèrcies. Per dir-ho en forma d'eslogan Obama era el "Yes, we can" i al final la gent se n'ha adonat que, en realitat "Really, we can't".  Només una classe mitjana/alta adormida americana no ha volgut, com no vol veure la classe mitjana europea, que el problema no s'arregla només votant, el problema no se soluciona de forma simple i còmoda amb el mateix que hem fet els darrers 50 anys. El problema és molt més greu i terrible que el fet que ara surti un candidat a la presidencia de l'única super-potència militar que representa aspectes realment repugnants. Aquesta classe mitjana Americana i Europea, realment fem auto-crítica? Diria que no...
En aquest sentit ara no es vol veure que així com als USA, a Grècia, primer hi va haver un intent de reforma frustrat. Va passar a Grècia, passa ara als EUA i, en certa manera el Brèxit beu del mateix pou emocional. Perquè, què és pitjor? Que malvisquis dignament o que a sobre t'humilïin? La humiliació és el que sent algú quan confia en algú altre, un company, un igual (un president de color, un lluitador d'una classe social desafavorida històricament) que li promet que l'ajudarà i el que acaba fent és una operació de maquillatge. De fet, el mateix sistema, les mateixes elits, ara volien repetir la jugada posant al davant del país la representació d'un altre col·lectiu històricament maltractat (les dones) per un sistema paternalista, masclista i criminal, però no els ha sortit bé. Molta gent als USA ha preferit la ràbia  i el vot de càstig. Perquè et poden enganyar una vegada i poden jugar amb la teva il·lusió, però la gent no és imbècil, per molt manipulable que sigui. Devant d'aquest panorama, què queda? la ira, l'enuig i l'estripar les cartes fruit de la impotència. I aquí ve una reflexió, és que la gent que ha votat Trump ara o vota Le Pen a França, s'ha tornat racista de cop? Realment no, el que passava és que ja era racista, ja era sexista, això ja existia, però quan els recursos són abundants tot queda més difuminat, tot és més passable. El que ha passat és que ara, amb l'absència de recursos, emergeix allò que és inherent en la nostra cultura occidental: el supremacisme, el culte a la superioritat moral i la desigualtat. Perquè si no hi hagués desigualtat, com podríem ser competitius? Si tots som iguals no té sentit sobresortir i trepitjar el cap de l'altre per anar més amunt, perquè entendríem que el que li fem a l'altre ens ho fem a nosaltres mateixos. El que està passant amb aquests fenòmens és que ens està tornant, multiplicada, la nostra hipocresia social i ara, estorats, ens diem: no era això companys! Doncs mireu (companyes) sí és això: i mentre no deixem aquesta superioritat moral que arrosseguen molts moviments d'esquerra i fem autocrítica, humilment, dels nombrosos errors comesos, el terreny adobat pel populisme continuarà creixent.
Precisament, l'eix dreta-esquerra, fins i tot molt de l'anomenat activisme verd és un model obsolet perquè pretèn (il·lusament o maliciosament) transformar el sistema des de dins.  La història ens ensenya que els sistemes humans no s'adapten a condicions de recursos mivants d'energia, els sistemes col·lapsen per falta d'energia... a partir d'aquí en pot sortir quelcom de nou, d'esperançador, però en cap cas el model caduc canviarà de patrons espontàniament.
Tenint en compte això, cal dir que, a curt termini, malgrat que la situació empitjorarà a molts nivells, no ho farà tant de pressa com ara alguns vaticinen (aquesta mateixa inèrcia que comentava, farà que en Trump no pugui portar a terme mesures de canvi radical, de la mateixa manera que l'Obama no ho va poder fer). Per altra banda, també cal tenir en compte que, amb el populisme, la societat del primer món ha deixat l'etapa de la negació per entrar en la de la ira i això, al cap i a la fi, és una notícia de que les coses estan canviant, tot i que ningú pot assegurar que s'arribi a l'etapa final d'acceptació de manera globalitzada.
Com sempre acabo comentant cal fer pedagogia, molta, i ara més que mai cal tenir clar que, contra el que estem lluitant no és només contra unes elits extractives, contra uns poders i uns lobbies amb interessos concrets, la lluita al cap i a la fi és contra la ràbia i la ira col·lectives que sorgeixen de la humiliació i la desesperació social. Ara, més que mai, cal molta autocrítica i molta humilitat, a més de grans dòsis de paciència.
Salutacions,
SZD

7 comentaris:

Quim N. ha dit...

"...amb el populisme la societat del primer món ha deixat l'etapa de la negació per entrar en la de la ira..."

Podríem dir que l'ecologisme pro-renovables, les iniciatives de transició, o fins i tot bona part dels projectes de divulgació que tractem de fer els que som coneixedors de la crisi sistèmica, poden ser en bona mesura una expressió de la fase de negociació?

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Quim. Efectivament, ho poden ser, però també poden ser eines de transformació un cop s'ha entrat en la fase d'acceptació. Diria que la diferència entre la fase de negociació i la fase d'acceptació és la motivació amb la que fem les diferents accions i iniciatives. Aquesta motivació identifica també els diferents tipus de peakoilers.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Salutacions,
SZD

Anònim ha dit...

Estoy muy de acuerdo con tu análisis, pero me gustaría que añadieras según tu opinión, que porcentaje de este mismo voto de la ira crees que han recogido formaciones como PODEMOS o el movimiento independentista Catalán, ¿puede ser que aunque con ideas muy diferentes a Trump en la práctica recojan los frutos de un mismo tipo de votante?.

David Pi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David Pi ha dit...

Jordi, m’han agradat molt les teves reflexions. Estic d’acord en que és molt important que l’esquerra faci autocrítica (i que la faci ràpid). També trobo molt encertat el comentari del Quim quan parla de la fase de negociació. Pels que com a mínim hem arribat a la fase de depressió (no passaré d'aquesta) és desesperant tanta lentitud. El vaixell s’enfonsa, alguns volen tirar per la borda la gent que els fa nosa, alguns repeteixen en bucle ¬–no passa res, quan ens posem d’acord amb els de primera classe, podrem entrar al menjador. Altres volen agafar un bot salvavides per fotre el camp, però no els deixen. N’hi ha quatre que han fet un hort a la proa. Una multitud desesperada que ha vingut de ves a saber quin infern, vol pujar a bord. Mentrestant, el nivell d’aigua va lent, però va pujant. Lent, però va pujant. Lent, però va pujant...

David Pi ha dit...

D’aquí a vint anys quan els diners recaptats per les famílies donin per la meitat del que donen ara, en que retallarem?
Nosaltres, no marxarem aquell cap de setmana a esquiar. No farem aquell viatge llarg; ni en avió, ni en tren. No farem servir la xarxa de transport metropolita; anirem a peu. No tindrem cotxe. Tampoc farem servir res que comporti l’ús d’un cotxe. No anirem al teatre, ni al cinema, ni tampoc a l’opera. No enviarem els nostres fills a la universitat i per descomptat no els pagarem un màster.
La qüestió és, què farem si en algun moment una amplia majoria de la població no es pot permetre l’accés a serveis finançats tradicionalment per l’Estat? Els hauríem de seguir pagant entre tots? Per què hauríem de pagar en forma d'impost un servei si els que el disfrutaran cobren més que nosaltres? Algú ha pensat en un protocol de desconnexió?

David Pi ha dit...

Article del diari Ara per reflexionar-hi sense idees preconcebudes La universitat gratuïta ajuda els rics