dijous, 3 d’abril de 2014

L'etern retorn o 'el dia de la marmota'.



Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén ser una mica controvertit, perquè dispara sota la línia de flotació de la majoria d'activismes (que no de tots, cal dir-ho). És, per tant, un post que busca en certa manera una mica la provocació per despertar un sentit crític i una auto-revisió. Bé, doncs sense més dilació, comencem.

Ja he parlat en alguns altres posts dels treballs de'n Tainter i de'n Turchin. Doncs bé, un aspecte que sovint se'ns escapa quan considerem les seves teories és que la versió històrica de les esquerres sobre 'les conquestes dels drets socials' degut a la lluita del proletariat, tal com expressa el marxisme, fan figa. M'explicaré. I, per fer-ho, cal que primer recorri a les matemàtiques, definint quan una condició perquè ocorri quelcom és necessària i quan és suficient, però ho faré amb un exemple perquè quedi més divulgatiu. Una condició necessària per poder tenir el carnet de conduir és ser major d'edat, però el ser-ho no és suficient per poder tenir el carnet. Així és necessari, tot i que no és suficient, tenir divuit anys per poder conduir.

Sabem que el benestar que (encara ara) tenim a nivell material (que no psicològic) és degut a que hem viscut 200 anys d'explotació de recursos energètics fòssils, els quals han funcionat com esclaus energètics. L'energia abundant és condició necessària (tot i que no suficient) per tenir un nivell de benestar generalitzat en el sistema capitalista actual. El que sovint s'oblida des de l'activisme (el que la història ens ensenya i el que ens diu en Turchin en els seus treballs) és que per a què la revolució social arribi a un repartiment de la riquesa realment efectiu, cal tenir recursos (energia) en abundància, si no és així, tenim un repartiment molt desigual d'aquests recursos. Això ja ho he comentat en d'altres posts i, recentment també ho ha publicat algun estudi. Fixem-nos-hi, parlem de l'estat del benestar, benestar per a qui? Realment, les lluites socials han portat a una major igualtat en el món en aquest repartiment de recursos? Des del meu punt de vista rotundament, no. Cal dir-ho clarament, hem estat víctimes d'aquest activisme naïf d'esquerres (que no és tot l'activisme d'esquerres, cal dir-ho) que pretenia lluitar pels drets socials en el món ric, mentre mirava cap a un altre lloc quan es tractava dels drets dels estats pobres del planeta. Per tant, des d'aquest punt de vista no és que hi hagi hagut una conquesta dels drets socials amb la lluita obrera, és que hi havia més pastís a repartir i, clar, les engrunes eren més grosses pels pobres desgraciats que estàvem prop de la taula del gran capital, per la resta, el de sempre: misèria i desesperació. Per tant, per a mi, llec en la matèria d'història i economia (no sóc ni una cosa ni l'altra, només un físic amb formació en ecologia) la teoria del pretès esclat revolucionari que porti a un assoliment de drets és falsa en essència. És el que es dedueix de les teories que abans he comentat. I és així fonamentalment perquè la societat en la qual vivim no és, ni ha estat en cap moment, igualitària. Per tant, i si no haguéssim conquerit cap dret? Sinó que, senzillament, les classes dirigents haguessin permès que, en pro del seu major benestar arribéssim a tenir unes engrunes més grosses? És més, valdran les teories i hipòtesis històriques que hem conegut en un món vivint en el costat esquerre de la corba de Hubbert per un món totalment diferent, que comença ja a viure en el costat dret de la corba de Hubbert? (i, sobre tot, en un costat dret amb l'efecte de la reducció dràstica de la TRE).

Però anem un pas més enllà, si l'abundància energètica es condició necessària en el sistema actual per un cert repartiment de la riquesa (és a dir, perquè arribin engrunes més grosses): què passa quan no es compleix la condició necessària? Doncs sí, efectivament, s'acaba la festa i, si fem cas a la història, s'acaba malament: guerres, violència, fam i epidèmies. L'apocalipsi? Un altre cop, rotundament no. La via més probable, la violenta, no és una condició necessària, però des del meu punt de vista, acceptar que la revolució (és a dir la violència) històricament ha portat beneficis (aconseguir repartir el pastís) és perillós. I ho és perquè l'opció revolucionària porta associada un cert grau de destrucció que, en un escenari de recursos de tot tipus minvants, acceleraria el col·lapse. Per tant, cal ser valents i trencar certs esquemes que, al cap i a la fi només beneficien a qui té el poder (i reparteix les engrunes) perquè, precisament qui té el poder l'exerceix amb l'ús de la violència (sigui del tipus que sigui: psicològica o física) per tant l'opció violenta, l'esclat social, només l'acaba afavorint. Només cal veure en que han acabat les revoltes que recordem més recents: la mal anomenada primavera àrab, Síria i, ara recentment Ucraïna. Curiosament (o no) moltes d'aquestes revoltes estan relacionades amb el preu de l'aliment, tal com apuntava l'Antonio en un post o tenen una component geoestratègica relacionada fortament amb el subministrament energètic (Ucraïna). Cal tenir clar que existeix un risc alt de dues classes socials molt separades (tal com apuntava l'estudi mencionat anteriorment) però el problema fonamental de la fragmentació social no serà a causa dels 'rics', el problema serà la falta de recursos bàsicament, afegit al fet de tenir unes classes dirigents obsessionades en mantenir el BAU...

Per tant, veure com una opció la revolta en el sentit convencional, tal com ens han explicat que ha funcionat en la història, és un error. La violència sempre acaba afavorint al més poderós. Així doncs, què cal fer? Des del meu punt de vista, desconnectar del sistema progressivament. Els que tenim clar que el sistema actual més d'hora que tard ha de fer fallida, cal que fugim de les opcions polítiques o fins i tot, de la idea que una opció revolucionària aportaria quelcom constructiu a un nou paradigma. I així, cal pensar en clau de nou paradigma, cal fermesa i habilitat en aquests temps interessants i terribles que ens ha tocat viure. Però sobre tot cal deixar enrere idees obsoletes sobre el funcionament d'un món el futur del qual serà molt diferent del que podem arribar a intuir amb la informació del passat, és a dir, en l'època de recursos abundants. En aquest sentit, si observem el comportament de la humanitat al llarg del temps sembla que hàgim viscut atrapats en el temps. Ja que civilització rere civilització han anat originant-se, creixent, esgotant els recursos que les sostenien i, finalment, col·lapsant. Talment seguint la dinàmica de qualsevol plaga o proliferació algal. El llibre de'n Jared Diamond ens en dóna uns quants exemples. El problema que patim actualment és que degut a l'ús intensiu dels recursos fòssils estem canviant el patró habitual, cíclic, per un que porti conseqüències a moltes generacions futures. No només estem exhaurint els recursos materials, sinó que també incrementem els nivells de pol·lució del medi ambient, en canviem la geografia a gran escala i estem modificant el clima. Tot això fa que hàgim deixat de comportar-nos com proliferacions algals o bacteris en una placa de petri, per canviar a adoptar un comportament suïcida, com el dels virus o les cèl·lules cancerígenes. No estem contents amb estar atrapats en el temps com en el dia de la marmota que, en el nostre afany destructiu, ens hem deixat arrossegar per la nostra part més violenta i depredadora per intentar sortir d'aquest cicle. No comprenem que sortir d'aquesta manera, és a dir, accelerant i accentuant el patró que ens ha portat sempre al cul-de-sac del col·lapse en cada nou cicle, aquest cop pot fer que arribem al punt de no poder repetir aquest cicle mai més.

Finalment, vindrà un temps en que la gent se n'adonarà de que el sistema s'ha mort, de que el vell paradigma ja no funciona i de que aquesta manera de fer ha deixat un rastre de destrucció que perdurarà molt de temps. El que serà crucial en aquests temps és tenir la claredat de veure perquè el sistema va col·lapsar, precisament per no repetir els mateixos errors que, en els diferents col·lapses de civilitzacions, s'han anat repetint. Tenim una oportunitat, la darrera oportunitat, de no repetir el que hem vingut fent volta rere volta. I és la darrera oportunitat perquè aquest cop ja haurem devastat tot el planeta, potser això ens farà despertar...
Salutacions,
SZD

6 comentaris:

David Pi ha dit...

He de dir que he llegit aquest post amb molt interès.

La globalització (una economia determinada per l’intercanvi desigual i sistemàtic entre països on queden definits un centres i unes perifèries) és un procés que comença a principis del segle XVII. L’any 1600 es funda la East India Company.

Des de la seva creació, la violència és una constant. Forma part de la seva idiosincràsia. Des de el tràfic d’esclaus als drons de combat. Violència centre-centre, centre-perifèria o entre classes. Si no en som conscients és perquè, la violència (com les fàbriques), en gran part s’ha externalitzat. Molts catalans sabem que va passar a Barcelona el 1714, però pocs comprenem que aquest conflicte estava immers en un de més global conegut a “La segona guerra dels 100 anys”, una sèrie de conflictes entre les potencies centrals per dominar el mercat global i que pot ser considerada com la primera guerra mundial.

El terme “aburgesament de la classe obrera” o “aristocràcia obrera” en referència al canvi de bàndol del proletariat de centre, és degut (fins on jo sé) a Engels (e. g. La carta que envia a Marx el 7 d’octubre de 1858). Aquest procés d’incrementar la pressió sobre els recursos de les colònies i els colonitzats per rebaixar-la en els centres ja va ser possible sense l’ús massiu dels combustibles fòssils. Òbviament però, els combustibles fòssils (primer el carbó i després el petroli) han estat responsables que aquest espoli i esclavatge mundial s’hagi accelerat fins a límits que pocs varen preveure a mitjans del segle XIX.

El progressiu aburgesament de la classe obrera és el fet subjacent que acabarà portant a l’escissió de la II internacional i a la creació de la tercera. Avui tota l’esquerra de l’arc parlamentari, ha acceptat de facto les tesis de la socialdemocràcia.

El procés de globalització ha passat per diferents etapes (l’última la globalització neolliberal). On el proletariat del centre ha interessat més com a consumidor que com a productor. El clímax d’aquest procés ha estat comprar una cosa que et portarà tota la vida pagar-la. Hem sap greu pel Juan Carlos Barba. Imagino que no era la seva intenció, però el programa de Colectivo Burbuja sobre la globalització afegeix més confusió que altra cosa.

Hauria de ser evident que des de la introducció dels combustibles fòssils, la seva disponibilitat (o manca de disponibilitat) ha modelat els cicles d’ona llarga durant els últims dos-cents anys. Les guerres mundials, l’època daurada del centre del 45 al 75, la financiarització de l’economia, el consumisme i l’externalització de la producció industrial (entre d’altres) no s’expliquen sense aquest fet.

Ara bé, el que no hauríem de negar tampoc és que aquest procés no s’ha fet sobre subjectes passius i que l’oposició a aquest procés també ha contribuït a la seva modelització. Si no per quin motiu necessiten els EEUU dedicar la major part dels seus impostos a mantenir un exercit. Les forces de repressió existeixen per que tenen alguna cosa per reprimir. I s’ha reprimit molt durant el segle XX. El sistema capitalista de producció (em resisteixo a dir-li sistema de lliure mercat) no dóna gratis ni les engrunes.

En aquest sentit agraeixo l’estudi vinclat en el teu post ja que posa l’accent en la desigualtat i és prou senzill com per fer-lo útil des de el punt de vista pedagògic.

És l’accés desigual a aquests recursos fòssils el que ha modelat el sistema-món, no només el seu accés.

Gràcies per continuar la teva (la vostra) lluita.

AdriàFS ha dit...

Com sempre, molt bon artícle, i també molt bon comentari del David.

Només puntualitzaria, David, que en el teu comentari sembla que la violència sigui una cosa de la globalització i del nostre sistema, i de violència i competició pels recursos n'hi ha hagut sempre, en totes els sistemes, al llarg de tota la humanitat. (No és que ho diguis, però jo ho he sobreentès/mal-interpretat).

El que si que passarà és que, en la nostra situació actual, amb més població que mai, més potencial militar que mai, i progressiva disminució de recursos per capita, tenim el caldo de cultiu per a que passin coses molt, molt lletges.

De moment al primer món el pastis a repartir encara és gran, i seguim tenint el potencial per dominar/reprimir els que no hi tenen accès. Veurem que passarà.

David Pi ha dit...

Efectivament Adrià.

"Tota la història [escrita] de la societat humana, fins a l’actualitat, és una història de lluites de classes."

Anònim ha dit...

Estamos dando por hecho, que toda revolución ha de ser violenta necesariamente.

Antoni Bons ha dit...

Totes les societats industrials han estat models econòmics de creixement, fonamentades en la disponibilitat d’energies abundants i barates, siguin aquestes societats industrials capitalistes, comunistes o feixistes. Tanmateix, com afirmaves, l’existència de recursos naturals abundants no és suficient. Calien preguntes, respostes a les preguntes formulades i mitjans conceptuals i tècnics per aconseguir-ho. M’explico: el capitalisme neix, entre d’altres raons, per respondre a la següent pregunta: com resoldre el problema de la pobresa i les limitacions pròpies de les societats tradicionals - fonamentades en privilegis jurídics i socials, l’arbitrarietat del poder i l’acumulació de bens a mans d’una minoria rendista -. Adam Smith n’és la resposta (La riquesa de les nacions, 1776) i la màquina de vapor el mitjà, com a paradigma tecnològic i científic ( tot això, simplificant-ho moltíssim.) En aquestes circumstàncies, els recursos naturals ( carbó, gas i petroli... ) possibilitaran el creixement... si bé, el creixement també s’alimenta de mà d’obra barata i abundant – tant a Europa com a la resta de continents.
L’economia capitalista de s. XIX és: recursos naturals barats, mà d’obra barata (pròpia i colonial), empresa privada, mercat, guerra i comerç. Fou, agradi o no, el moviment obrer qui, a Europa, aconseguí, lentament, amb violència (generada per la negativa a negociar, a més de la llei de pobres, i la prohibició d'associacions etc... - al llarg de tot el segle, canvis polítics ( vot ) i socials (el més significatius a Alemanya, amb Bismark). Cal recordar que les formes de govern eren conservadores ( sufragi censatari ) o tradicionals. L’aparició de moviments revolucionaris anarquistes, socialistes i comunistes forçà la concessió de drets polítics i socials – especialment desprès de 1917 (URSS) i dues guerres mundials -. De fet, l’arribada dels comunistes al poder, explicarien l’èxit del model feixista, primer a Itàlia, i després del 29 a Alemanya, NSDAP, Hitler, 1933. Dir-te, doncs, que la violència va acompanyar l’expansió i creixement del model capitalista d’Europa, i de l’explotació de les colònies, des del principi. Que el creixement fou energia i recursos naturals barats, i mà d’obra barata. Si bé aquesta mà d’obra barata, organitzada, a Europa, aconseguí aterrir a les classes dominants, des de finals s. XIX, i millorar substancialment llur existència. No foren engrunes. Fou en canvi significatiu quan al grau d’igualtat entre l’1% més rics i la resta de la població de les regions industrialitzades. La vida de les colònies, una vegada aconseguida la independència, va canviar, si bé sense millores materials significatives – tret de comptadíssimes excepcions: Corea del Sud, Taiwan, Singapur i Hong Kong -. Per què ho hauria d’haver fet? Res a veure, doncs, amb concessions voluntàries de part dels propietaris. Per què molestava el comunisme ( com a doctrina )? per la possibilitat real de perdre-ho tot. Per què varen acceptar partits feixistes? per a la possibilitat del triomf comunista. Per què hem tornat a models socials propis dels anys 20 i 30? Per la fallida, en part, del model soviètic, i la metamorfosi del partit comunista xinès. Tanmateix, la visió comunista del món patia, pateix, dels mateixos defectes conceptuals que el model capitalista: tots dos sorgeixen d’un món que no té res a veure amb el present, s. XIX; tots dos eren i són models de creixement que menystenen – menyspreen el món físic finit en el qual vivim. La receptes del passat mai seran les receptes del present. No ho poden ser.

crosscountry ha dit...

https://www.youtube.com/watch?v=dQQPyha4kDE