diumenge, 24 de novembre de 2013

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (I)

(1028_retire-early-kids-baby-money_380x278.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
Tot i que no sóc economista, el tema del post d'avui em sembla prou important per parlar-ne, encara que sigui des de la perspectiva d'un llec en la matèria. Així doncs, aquest post no pretén ser una introducció rigorosa d'allò que podria explicar millor un economista. Pretén, més aviat, ser un apunt divulgatiu a un concepte que vivim (o potser, més aviat, patim) en el nostre quefer diari. Més enllà d'això m'interessa, com sempre, escatir algunes idees, més que sobre aspectes tècnics sobre aspectes filosofico-epistemològics.

Abans d'entrar en matèria doncs, m'agradaria emfatitzar, no tant la importància del diner en sí, cosa evident, sinó més aviat que hi ha aspectes del seu ús que se'ns escapen o no ens plantegem normalment. Primer doncs anem a veure què és i què implica el diner.
El diner actual no és el mateix que el diner de la societat preindustrial, el diner actual és deute i sent com és deute depèn, totalment, de les entitats que es beneficien de crear deutes deixant diners: els bancs. Per tant, al cap i a la fi, encara que el diner l'imprimeix l'estat, sense bancs no hi ha diner. Si tenim això en compte, podrem entendre per què els estats estan obsessionats en pagar el deute dels bancs i no deixar-los caure: si cauen els bancs cau la confiança en que el deute serà retornat i si passa això, tot el sistema, que es basa en el diner-deute es desploma com un castell de cartes. Això, és clar, és només una part de la història. Però anem a pams, i veiem una mica per sobre com ha estat que els humans ens hem fet tant dependents d'aquest concepte: el diner.
Històricament el diner, la moneda, té els seus primers vestigis al voltant del 3000 abans de Crist a Mesopotàmia i són els xinesos els que cap al segle X de la nostra era van inventar el paper moneda, el qual va entrar en desús, precisament, per una qüestió que, encara actualment, no s'ha aconseguit resoldre: la inflació resultant d'imprimir excessiu paper moneda per superar situacions de escassetat. Si fem un salt en el temps, l'economia actual es deslliga de qualsevol valor material objectiu a l'any 1971, quan els EUA abandonen el patró or i el diner passa a ser doncs, un paper, el valor del qual està sotmès a la confiança que hi doni la conjuntura sociopolítica. El fet de que el valor del diner actual es basi en la conjuntura sociopolítica fa que, en realitat, tinguem dues economies: una que podríem dir-ne nominal (la que els mercats financers manegen) i l'altra de material (que és la que es basa en tot allò que constitueixen les necessitats materials per a què tot funcioni). Un exemple d'economia material és la que utilitza el diner com el mitjà pel qual transformem les nostres hores de feina o el resultat de la nostra feina (temps útil de treball) en bens de consum. Un d'economia nominal és el preu de certs valors de les accions en borsa, que no depenen del valor material de les mercaderies sinó que adquireixen una dinàmica pròpia que depen dels inversors. Així doncs la cosa d'entrada sembla bastant complexa, però a risc de passar-me anem a simplificar-la una mica fixant-nos només en la funcionalitat del diner. És a dir, per a què serveix el diner.



El diner, actualment, juga tres funcions, dues de les quals són les que utilitzem en el nostre dia a dia de consumidors, la tercera és més indirecta, i ha vingut creixent en la societat industrialitzada. La primera, el diner, com quan es va inventar, serveix com a eina d'intercanvi de bens: com he dit més amunt, utilitzem dòlars o euros per canviar part del nostre treball en bens de consum. Cada mes cobrem un sou en euros i aquest l'utilitzem progressivament per anar comprant allò que necessitem/volem. És a dir, el diner, s'utilitza en les operacions de compra venda, el diner estableix una base comuna de valoració de qualsevol bé (sigui aquest material, com una poma, o social, com el preu/hora d'una classe de ioga). La segona funció és fer d'acumulador de treball o de riquesa, i degut a això, hi ha el que anomenem estalvis, que no són res més que el que no hem gastat de les hores de feina que hem anat fent (i cobrant). Ja veiem doncs que els dos papers principals que té el diner són ben clars: intercanviador de bens i acumulador de riquesa. Bé, doncs precisament el segon aspecte és el que genera la tercera funció del diner actualment, i és el de generar deute il·limitat en el temps (i en la quantitat). És a dir, i aquí ve la perversió de l'invent, si puc acumular diners en positiu, també podré acumular diners en negatiu, que ja pagaré, perquè se suposa que del meu treball sempre en tindré una part que no gastaré/necessitaré. Però i, aquesta és la part realment diabòlica (com deien a l'edat mitjana) el deute que tinc anirà creixent a mesura que tardi més temps en tornar-lo. El problema d'aquesta darrera funció ve perquè aquests diners en negatiu (el deute) s'ha deixat, i es deixa, créixer sense límit. Perquè ha passat això? Doncs perquè hi ha una sèrie de gent que viuen (i viuen molt bé) de deixar diners, és a dir, de generar deute, i per tant, necessiten que la quantitat de diners que se'ls torni després d'haver-nos-els deixat sigui superior al que ells havien deixat d'entrada. És a dir, ens cobren un afegit (interès) per deixar-nos els diners, no per treballar. A partir d'aquí tot funciona bé mentre el que ens deixa els diners en rebi el que ha deixat amb l'interès, i això ho podrem fer sempre que el deutor, és a dir el ciutadà del carrer, pugui seguir 'estalviant'. Així doncs el deute amb interès no té sentit si no confiem en que es podrà tornar el que ens han deixat, més l'interès. Aquest procés de confiança en rebre el que s'ha prestat, és a dir, en satisfer el deute, s'ha globalitzat mitjançant l'establiment d'una moneda mundial que és el dòlar USA. No entrarem ara en qüestions tècniques, però això és així fonamentalment perquè els Estats Units juguen el paper de superpotència mundial regulant el sistema capitalista global. Una de les pedres angulars d'aquesta regulació és el fet de que el petroli es compra i es ven en dòlars. I, recordem-ho, sense petroli no hi ha societat industrial. Per tant, el que passi als EUA i, en particular, el que passi amb el dòlar és el que ens acabarà portant al col·lapse financer primer i comercial després. És probable que en un futur hi hagi una crisi de confiança en el dòlar i que això porti a una fallida dels mercats internacionals, portant directament a un col·lapse financer generalitzat o, en diverses fases, amb el sorgiment de 'mercats' locals basats en monedes diferents del dòlar. Actualment, amb la impressió de paper moneda (mesures d'alleujament quantitatiu en diuen als Estats Units), s'intenta evitar l'efecte de la contracció de l'economia nominal, retardant els efectes del que l'economia real pateix, cap al futur, això tensiona tot el sistema, augmentant doncs les probabilitats d'un col·lapse financer global. I, precisament, aquest col·lapse té molts números de produir-se quan la producció global de cru comenci a davallar per sota del que és tolerable imprimint dòlars. Quin serà l'efecte d'aquest col·lapse financer? Bàsicament, la desaparició de la classe mitjana del planeta, amb totes les conseqüències que això comportarà.
Al cap i la fi, el problema del diner-deute o del diner amb base or, és la confiança. La confiança en que allò que un té, sigui paper moneda, sigui metall preciós o siguin closques de petxina, segueixi sent un mitjà d'intercanvi en el futur. En el moment que desapareix aquesta confiança, el diner-deute, diner metall o diner petxina perd el seu valor. Cadascuna de les etapes del col·lapse del model d'Orlov està basada en una crisi de confiança cap a un determinat puntal de la societat industrial. Si ens fixem bé, les dues primeres etapes del col·lapse (financera i comercial) són els dos costats de la moneda de la crisi en la confiança cap a la funció que fa el diner. En el cas financer, de que el diner-deute (o estalvis) que tenim en les entitats privades que el gestionen seguirà sent útil de la mateixa manera que ho era fins al moment. En el cas comercial, en que el diner físic que tenim mantingui el seu valor per poder comprar i vendre, és a dir, per intercanviar bens.
Arribats a aquest punt benvolgut/da lector/a es preguntarà, si el risc de col·lapse financer és tant gran i pot portar conseqüències imprevisibles com és el cas, perquè no s'hi fa res des dels gran lobbies de poder? Doncs bé, potser caldria més aviat reformular la pregunta: com podem confiar en unes classes dirigents que, al cap i a la fi no van saber preveure la crisi del 2008 i que, de fet, no han fet ni fan res per gestionar actualment la situació? I és que el problema bàsic es que tot i que segur que com ja he dit en algun altre post, les classes dirigents deuen estar ben al corrent de que la situació financera internacional actual presenta un gran risc, ningú és prou valent per dir que el rei va despullat. I això és així perquè en aquest joc del casino mundial que s'anomena 'mercats financers' el primer que aixeca la llebre és el que més possibilitats té de perdre-ho tot. Sent així, aquestes elits doncs tàcitament ens condueixen a tots a la fallida i a un col·lapse sense precedents en la història de la humanitat. Per tant, com ja he apuntat en d'altres posts, no crec que puguem evitar aquestes dues fases del col·lapse, senzillament perquè sense aquestes dues fases l'economia segueix sent de gran escala (global) i la pervivència del sistema econòmic basat en el deute il·limitat necessita d'una escala global per funcionar, és a dir per projectar en un futur incert allò que va manllevant del present.
Com es pot produir aquest col·lapse? Doncs bé, potser caldria anar a exemples històrics perquè, segons diuen, la història es repeteix. Si llegim 'The collapse of complex societies' de'n Tainter, el llibre ens dóna alguns indicis de com va col·lapsar l'imperi Romà i podríem fer algunes analogies amb la situació que estem vivint actualment. Però això benvolguts lectors ja és un tema del següent post.
Salutacions,
SZD

3 comentaris:

AdriàFS ha dit...

El tema dels diners i el deute es pervers... ens empeny a créixer, però resulta que no podem perquè xoquem contra la natura. Som necis o som tan creguts que pensem que un sistema humà vencerà les limitacions del sistema físic en el qual vivim?

Per a qui tingui la paciència: http://www.youtube.com/watch?v=jqvKjsIxT_8

Pau ha dit...

Gràcies. Excel·lent article. Molt bona síntesi

zhongdi ha dit...

@AdriàFS. Moltes gràcies pel teu comentari i el link.
@Pau. Gràcies també a tu per llegir aquest bloc i interessar-te per la seva temàtica.
Salutacions,
SZD