divendres, 27 de setembre del 2013

Superpoblació... i anar fent l'orni!


(http://isiria.wordpress.com/2008/07/22/population-bomb-ticks-louder-than-climate/)

Benvolguts/des lectors/es,

Fa poc he estat en una reunió dins el marc d'un congrés internacional sobre com estudiar d'una forma integrada els efectes del canvi climàtic en els ecosistemes marins i, en particular, en les pesqueries. En aquesta reunió o grup de treball (érem uns vint participants) hi havia experts en diverses àrees relacionades amb la pesca, l'ecologia i el canvi climàtic, hi havia doncs científics de primer nivell, alguns d'ells treballant en les prediccions sobre l'augment de temperatura global. Els temes tractats han estat interessants i, potser, en faré un post més endavant perquè hi havia un membre de l'IPCC (el grup d'experts que assessoren els governs sobre les qüestions referents al canvi climàtic i l'escalfament global), amb el qual he pogut tenir un parell de xerrades interessants. No parlaré ara doncs de canvi climàtic sinó del que em servirà per introduir el tema d'aquest post: la gent que és a un cert nivell científic i que és en contacte amb la part de gestió i de política és molt conscient del Peak Oil i de que, al cap i a la fi, el problema al qual ens enfrontem és poblacional. Pel que es pot entreveure del que diuen (com sempre, mai ho diran públicament i obertament) és que, quan es fa esment al problema del creixement de població, hi ha en la majoria dominant de gestors i dirigents l'actitud d'intentar obviar aquesta qüestió per raons político-ideològiques, d'interessos econòmics clars i per por a provocar un enfrontament entre diferents estats que faci que possibles acords en d'altres matèries se'n vagin en orris. Però, ¿perquè el control de la població és un tema tabú en els gestors i per tant també en la població en general? Miraré de donar la meva opinió, però abans d'això posem-nos una mica en antecedents històrics.


Un dels primers científics que va establir les bases sobre la relació entre població i recursos va ser Thomas Malthus. Dic que va ser un dels primers perquè hi ha antecedents de que els pensadors i polítics, en altres èpoques ja n'eren conscients d'aquest problema. Ho podem trobar, per exemple, en els escrits del pensador llatí Tertul·lià. Però bé, prenem doncs la teoria de Malthus com a primera constatació de la dinàmica que segueix el binomi població-recursos (aquí entenc com a recursos tot allò material que serveix per mantenir una persona viva: menjar, aigua potable, combustible per mantenir la calor, roba, etc.). Segons la teoria malthusiana, la població creix mentre hi ha recursos disponibles, quan aquesta passa la capacitat màxima de persones que suporten els recursos del sistema (el que en ecologia s'anomena capacitat de càrrega del sistema), aquesta decau molt per sota d'aquesta capacitat i, de fet, decau molt més ràpidament que ha crescut (bàsicament col·lapsa), això permet tornar a créixer a la població en el futur, perquè hi ha, un altre cop, recursos disponibles.
En un sistema, com en el que vivim, amb recursos finits sempre arribarem doncs a un punt en que s'acaben 'esgotant' aquest recursos perquè, senzillament, no arriba tot per a tothom. Hi ha actualitzacions de la teoria malthusiana, recentment en P. Turchin té treballs que relacionen la superpoblació amb les guerres, com ja vaig comentar en un altre post

Llavors, vist des d'aquesta perspectiva, el problema no és tant els recursos com el creixement de la població. Bé, i aquí és quan arribem al centre del problema del perquè controlar la població vol dir aturar el creixement d'aquesta, és a dir, impedir que cada vegada hi hagi més gent al món i per tant, en cada un dels estats del planeta. 

(http://www.un.org/esa/population/publications/longrange2/WorldPop2300final.pdf. Estimacions del creixement de la població mundial segons Nacions Unides)

El total de població depèn de dues taxes o ritmes: la taxa de natalitat (nombre de naixements per unitat de temps, posem, per any) i el de mortalitat (nombre de morts per unitat de temps, posem, per any). Si el nombre de naixements globalment és sempre més gran que el de morts la població creix. Per tant, un control de la població es pot fer de dues maneres, i una és òbviament, incidint sobre el nombre de naixements. Això és el que fan els països industrialitzats de forma 'espontània'.  També hi ha una altra manera, forçant per una política restrictiva i un control ferri a que la gent tingui menys fills, com va fer la Xina amb la política del fill únic. Ah! Com pot pensar el lector/a espavilat, hi ha també una altra manera de reduir la població i és amb la taxa de mortalitat: fent que mori més gent que la que neix durant un any. Però clar, aquesta segona opció tot i que ha estat la més utilitzada per la raça humana en la història, no és, precisament, la més humanitària, no creuen? Doncs bé, diríem que només ens queda com a opció humanitària, plantejar el control de la població actuant sobre la taxa de natalitat. Suposem que això és fa, sigui perquè hi ha unes autoritats que ens obliguen o perquè tot el món es posa d'acord en tenir menys fills. Cosa difícil aquesta segona, perquè els humans tenim una compulsió innata per reproduir-nos, encara que això ens porti a un gran patiment i al risc d'autodestrucció, la qual cosa ens situa com a col·lectiu, més aviat a nivell dels bacteris o virus que al nivell de mamífers o primats i, per descomptat, molt lluny d'aquest auto-anomenament prepotent que és l'home que sap (no sembla que, com a col·lectiu, sabem gaire cosa més que destrossar tot el que toquem).

En fi, deia que, sigui a les bones o a les males, acceptem reduir la pulsió reproductiva. Aquí ens trobarem amb 'problemes', el més greu dels quals és el que s'anomena envelliment de la població. Aquest envelliment de la població és degut a que la diferència entre natalitat i mortalitat va creixent també en el temps degut a que la vida de les persones s'allarga, és a dir, cada cop històricament vivim més anys. Si en un moment determinat es decideix reduir la natalitat, i tenim gent gran que, en essència, és mantinguda pels més joves, llavors aquestes generacions diem-ne de transició, hauran de suportar tota la càrrega de mantenir a la població més gran, empobrint-se, en conseqüència. No només això, sinó que ningú pot assegurar que amb una reducció dràstica de la població activa es pugui fer front al problema sense una gran tensió social. De fet és un problema que hores d'ara afronten els xinesos (per si no fos greu això, ells, a més, tenen el problema de que hi ha molt més homes que dones entre la població més jove...). Doncs bé, es troben que les generacions en edat laboral actual han de mantenir els pares per tots dos costats. Bàsicament, dues persones (un matrimoni, tots dos descendents fills únics) en manté quatre (teòricament, és clar, és l'estat el que ho paga i la reducció de població no ha estat tant dràstica perquè fora d'àrees urbanes no s'ha seguit la política de fill únic tant estrictament). Imaginem que passaria en la situació en que l'esperança de vida és l'actual i tenim pares i avis mantinguts per fills únics. Ja podem detectar aquí un problema greu, no troben? Clar, davant d'això ja veuran què deuen pensar els polítics i dirigents a alts nivells: no hi volen ni pensar, ni parlar-ne! Perquè què faria vostè si fos un polític que, potser, al cap de quatre anys ja no té cap responsabilitat davant d'una complicació d'aquestes? Doncs la temptació més forta és pensar que ja s'ho trobarà qui vingui al darrera...

Si benvolgut/da lector/a m'ha seguit fins aquí, podrà entendre perquè hi ha una certa censura sobre aquest tema i perquè quan algun científic ha publicat algun llibre que ha tingut un cert ressò parlant d'això, com en Paul Ehrlich (amb el llibre 'The population bomb'), doncs hi hagi hagut un linxament mediàtic per desacreditar a la persona i el seu treball, en lloc de veure d'ajudar i seguir fent recerca en aquesta qüestió.

En les xerrades sobre Oil Crash, quan s'aborda el tema de la població, les opinions basculen entre la innocència paternalista i el cinisme per esgotament o renúncia. Per altra banda, quan algunes persones insinuen de vegades que augmentarà la mortalitat amb, per exemple, les guerres, el que es pot dir és que en una guerra hi ha una reducció per efecte directe i indirecte de tota la població (joves i vells). Però no només això, una guerra és una experiència traumàtica social i, com a tal, generarà seqüeles en les generacions següents. Seqüeles que en una situació de col·lapse permanent poden arribar a ser desastroses pel que fa a un futur amb dificultats ja no energètiques sinó ambientals importants (d'això ja en parlaré en un altre post). Així estan les coses i com sempre quan arribem a aquest punt, em ve al cap aquella frase que atribueixen a A. Einstein: 'només conec dues coses infinites en aquest món: l'univers i l'estupidesa humana, tot i que no estic gaire segur de la primera'.

Però els he de ser franc benvolguts/des lectores, em resisteixo a admetre l'opció cínica de pensar que, vist el que hi ha, només resta esperar que tot s'ensorri com més aviat millor. No, és clar que les coses estan molt malament i estaran pitjor. És clar que el futur que ens espera en certs sentits fa por. Però no ens queda altre remei que intentar tirar endavant, explicant el problema i fent-ne la màxima difusió. Sent crítics amb tots i amb tot, però al mateix temps sempre aportar d'aquesta crítica una visió constructiva.
Salutacions,
SZD

9 comentaris:

David Pi ha dit...

Hi ha com a mínim dues coses que no entenc de Malthus. La primera és per quin motiu se li reconeix a ell fet de dir que la població tendeix a créixer exponencialment quan hi ha autors bastant anteriors a ell que expliciten aquest fet (e.g. William Petty, fundador de la Royal Society). La segona és entendre en que es recolza per dir que els recursos només poden créixer en progressió aritmètica. No veig que aquesta segona suposició sigui fàcil d'assumir. De fet, sembla falsa (l'única limitació que fa que el meu hort no creixi exponencialment és la meva mandra per fangar-lo). Tampoc veig que aporti gaire res per al proper pas significatiu en aquest terreny quan Pierre François Verhulst descobreix la famosa equació.

David Pi ha dit...

Quan la societat ha assolit un cert grau de desenvolupament tecnològic i econòmic la dona accedeix amb més facilitat al mercat de treball, sembla ser que en conseqüència, és redueix la natalitat... Serà un procés reversible?

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@David. El fet de citar a Malthus era per donar-li un context i un nom que soni de cara a divulgar el problema. Jo tampoc entenc perquè és ell el reconegut in no d'altres anteriors... en fi, són els enigmes de la història.
Pel que fa als recursos aquí hi ha un altre punt interessant. De fet quan s'intenta modelitzar el procés amb models senzills tipus Lokta-Volterra tant els recursos com els predadors presenten comportaments exponencials al principi (quan el predador veu els recursos infinits o el recurs, la presa, no veu gairebé depredadors). Quan la corba comença a saturar sí que es pot (si només s'agafa aquesta part de l'evolució) trobar una progressió aritmètica. En aquest sentit tenim els predadors creixent encara en progressió geomètrica i els recursos només en aritmètica (i amb tendència a saturar). En fi, que et dono tota la raó en el fet de que Malthus per ell mateix aporta poc d'original si mirem amb una visió més ampla i en perspectiva.
Pel que fa a la qüestió de les dones. Precisament no crec que la natalitat tingui un comportament simètric com insinues i que el procés sigui reversible. Per dues raons. La primera: hem forçat al sistema a entrar en la part més no-lineal (la saturació) i en aquesta part les possibles respostes lineals (i per tant simètriques) al voltant de zero no existeixen. La segona, més prosàica, és que per veure aquests comportaments reversibles necessitem el pas d'unes quantes generacions i una progressió relativament suau en el comportament de la població i aquí ens trobem amb la qüestió clau: tenim el temps suficient com perquè passin dues generacions? o tot succeirà en aquesta mateixa generació? La meva opinió i (és això una opinió) és que tot passarà en la nostra generació (posem que en els següents vint anys).
En fi, perdona per la llargada del missatge, gràcies pel teu comentari.
Salutacions,
SZD

marc ha dit...

jo tinc una proposta... per trencar el "públic però no publicitat" publicitem-ho nosaltres... un dia a la plaça catalunya reunim tanta gent com poguem amb el cartell de persona anunciant l'apocalipsi amb un retol sobre el peak oil.
Alguna cosa com... EL FINAL S'APROPA! amb una referencia al OCO per obtenir més informació.
Si ho fem periòdicament ja serà l'ostia...

La proposta està llançada, ja som dos (jo i en David)o tres (en Pep segur que s'apunta)

salut

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Marc. En primer lloc gràcies pel comentari i per la proposta. Em sembla molt lloable l'entusiasme i la voluntat de fer accions que tinguin un impacte en la societat. Però em sap greu dir-te que amb el que proposes cal anar molt amb compte. Crec, des del meu punt de vista, que depen de quines accions poden acabar sent contraproduents. M'explico, un missatge fatalista com el que proposes sense una bona explicació al darrere, o fins i tot una acció a peu de carrer, em sembla que pot acabar donant la imatge de que el que es preten és espantar a la gent i, de fet, qui arribi a escoltar pot acabar espantant-se. I aquí ve el problema, segons la meva experiència en els debats i xerrades on hi ha oportunitat de dialogar tranquil·lament i on has pogut exposar la informació d'una forma més tranquil·la ja és prou difícil que hi hagi una actitud oberta i que la gent no es tanqui en la negació. Imagina ara un entorn sorollós on tothom va de pressa i on et pots trobar tot tipus de reaccions per part de gent que no vulgui acceptar el que expliques (i això comptant amb la gent de bona fè ara afegeix els que vagin directament a dinamitar el que vols exposar). En fi, que jo et diria que potser calen, en els temps que viviem, estratègies potser més indirectes, però que poden donar fruits i que no suposen els perills de que el missatge sigui descartat senzillament per 'catastrofista' perquè el que exposes, senzillament per la metodologia, no va més enllà de parlar de la fi del món. No t'ho prenguis malament, només és la meva opinió, també t'ho dic perquè segurament, tant tu com el David segur que podeu trobar estratègies més enginyoses o diferents de la que has proposat, bàsicament em sembla que aquí el punt és poder explicar què està passant més que dir on arribarem.
Salutacions i gràcies de nou per l'interès i els comentaris,
SZD

David Pi ha dit...

Su poso que com a científics heu sentit a parlar dels paradigmes de la ciència de Thomas Kuhn (em fa mandra posar el vincle). Hi ha qui pensa que la ciència ha evolucionat a salts, que llargs períodes de ciència "normal" en un moment donat entren en crisi i són superats per una altra visió que defineix un paradigma nou i que posa en dubte molts aspectes del paradigma anterior. Quan es realitzen aquestes revolucions de la ciència és curiós notar com els arguments per imposar el nou paradigma tenen més a veure amb fal·làcies i propaganda que amb arguments científics.

EL discurs racional i científic és el que s'imposa en el desenvolupament normal. Però en el vòrtex d'una revolució no hi ha temps per llargs programes d'investigació que ni tan sols trobaran finançament. S'imposa la subjectivitat, la propaganda i l'agitació.

Per molta raó que tinguem, no s'imposarà per un discurs purament racional, ja que s'ha de capgirar un a visió altament deformada de la realitat que descansa en fall·àcies.

Cal donar cops d'efecte (que facin trontollar consciències) que tenen més a veure amb el teatre que amb la falsació Poperiana.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@David Pi. Totalment d'accord tant en el que comentes de la ciència (cosa que donaria per a un post) com en els cops d'efecte. El que passa és que crec que cal estudiar molt bé els cops d'efecte, sobretot les contrarrèpliques que puguin sorgir per part del pensament i l'actitud benestant actual. En un món superficial i basat en la immediatesa, els prejudicis són l'eina clau per evaluar la informació que ens arriba i, segons quines accions es facin o com es facin poden portar a confusió o desprestigi del missatge. Aquest era la meva intenció al comentar la idea de'n Marc: posar un punt d'alerta en que es poden trobar reaccions negatives en, precisament, la gent que pretens alertar amb el missatge. A partir d'aquí, qualsevol pot explicar el problema de les formes que trobi més encertades, faltaria més.
Salutacions i moltes gràcies pel comentari,
SZD

Xavier ha dit...

Hola. Jo tinc 3 fills. I no em penedeixo d'haver-los dut al món quan penso que els educo en la resiliència i en la consciència. El problema no és la superpoblació sinó la prepotència de l'individu tal com deia Einstein, l'autoengany, tant dels quatre rics que manen com de la munió de pobres que es queixen. La solució és en l'educació. I, per tant, a llarg termini, ja que lo més efectiu i impossible seria prohibir tenir fills a qui no sàpiga cuidar-se'n amb visió humanitària i holística, també perquè se n'aprèn fent-ho i recordant una dita africana que diu que per educar un fill es necessita tota la tribu.
Per altra banda no em fa cap por la mort i no dubto en "liquidar-me" quan cregui que ha arribat l'hora. Ho dic així de ras i cru perquè l'eutanàsia també és una altre tema que no hauria de ser tabú.
Per quan del missatge ... no deixa de ser teoria, idees que se les emporta el vent perquè no hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir. I la nostra societat consumista ja ho és també d'informació a pèl. Signem manifests i apadrinem causes ... guardant la roba, com és normal. El que compta és l'exemple, fer allò que creguem que hem de fer malgrat el paradigma vigent. Fa temps que tinc projectada una mena de comunitat escola de resiliència i valors a la rectoria abandonada del meu poble. No serà mentre puguem "anar tirant" així. Vull dir que sí que val la pena alertar dels perills, però hem de mirar de tenir a punt les solucions, treballar en el nou paradigma més que mirar de voler convèncer els demès que el vell ja no serveix.
Gràcies.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Xavier. Estic d'acord en que en l'educació hi ha la clau i que, per tant, cal treballar en aquesta direcció. També en el fet que intentar convèncer amb paraules és complicat, bàsicament perquè per a que el missatge arribi, cal tenir ja una certa predisposició crítica enfront de l'allau d'informació que rebem (d'això en parlaré en un post proper). També penso que el que comentes de fer una escola de resiliència al teu poble em sembla molt bona idea i, iniciatives com aquesta, des del meu punt de vista, seran claus en el futur, quan la societat cerqui noves maneres d'entendre una societat en descomposició en un sistema economico-social en col·lapse.
Un altre punt són les decisions personals, no era la meva intenció entrar a valorar-les, només plantejar la qüestió del tema tabú del creixement de la població. Potser tu no, però els teus fills en un món ideal del futur en el que la taxa de mortalitat infantil es mantingui com ara si que hauran de plantejar-se més seriosament el fet de tenir més de dos fills: en un món amb 10.000 milions d'éssers humans l'increment exponencial de la població si que seria crític. Des del meu punt de vista però no crec que arribem a aquest futur i, segurament el món serà molt diferent de com ara ens poguem arribar a pensar, tant en els aspectes positius com en els negatius. No crec que arribem a un futur tecno-optimista-renovable 100%, però tampoc penso que arribem a una situació com la que es planteja en les pel·licules de Holiwood tipus Mad-Max. En fi, per acabar agrair-te el teu comentari i animar-te a portar a terme les teves iniciatives, el futur necessita, com molt bé dius, exemples pràctics de les alternatives al paradigma actual.
Salutacions,
SZD