dilluns, 11 de juny de 2012

El Pla C i l'esquizofrènia de l'Oil Crash

(imatge extreta de: http://www.bugbog.com/gallery/england_pictures/coast-path-cornwall.html)
 
Benvolguts/des lectors/es,
Aquest vol ser un post continuació del que parlava del Pla B, ja allí deia que a més d'un pla B cal tenir un pla C per si el pla B falla. Doncs bé, jo diria que el pla C, seguint un símil geomètric, cal que sigui aquella línia que uneixi, en el nostre dia a dia, l'estat actual (que anomenaré A) amb l'estat B (l'estat o condicions on volem arribar quan les coses es posin realment malament). Què ha d'incloure un pla C? Dos aspectes bàsics: 1) mesures quotidianes de transició cap a l'estat B i 2) Un pla de contingència per emergències. Pel que fa a les mesures de contingència ja vaig fer una sèrie de posts que tractaven de diferents aspectes com aliments, aigua, salut i economia per estar preparats per les eventualitats d'un col·lapse ràpid. Per a qui vulgui més informació encara, pot consultar el 'Libro de la Selva' de Pedro Prieto a la web de Crisis Energética. D'entre els aspectes que va tractant aquest llibre i les webs relacionades amb conceptes de supervivència, crec que no és forassenyat plantejar-nos posar a punt una motxilla d'emergència, on hi tindrem una versió reduïda del que hauria de ser casa nostra pel que fa a tenir una certa reserva d'aliments, aigua potable, útils per necessitats bàsiques i roba. Però el pla C, a més d'incorporar mesures de contingència, cal que inclogui mesures quotidianes que van més enllà de l'adquisició d'objectes i/o bens materials. En aquest sentit doncs, com ja he comentat alguna vegada, cal aprofitar la situació actual, en la qual el sistema sanitari encara no ha col·lapsat, per dur a terme intervencions menors que tinguem pendents però que siguin necessàries a mitjà termini, parlo, per exemple, de salut dental, o d'altres tractaments que puguem estar postposant. Per altra banda si portem una vida sedentària cal que comencem a preparar-nos per incrementar la nostra condició física. No estic parlant de que ara ens posem a córrer maratons, estic pensant en aprofitar per caminar més, i anar-nos preparant per tenir més activitat física en general, tal com es feia a l'època dels nostres avis. Aquesta és una mesura que podem portar a terme de forma progressiva i que ens ajudarà en el cas que hàgim d'utilitzar les mesures de contingència davant d'un eventual Crash sobtat. Pensem que l'activitat física no només ens prepara pel futur en un sentit pràctic sinó que també és una mesura profilàctica contra malalties associades a una vida excessivament sedentària. Per altra banda, com també ja he comentat algun cop, adquirir nous hàbits i noves habilitats: eficiència i estalvi, en molts sentits, però també aprendre a cultivar o a fer algunes activitats artesanals que ens agradin i que es portin a terme amb mitjans tradicionals, pot arribar a ser molt útil. Finalment comentar que, sobretot en aquests moments de transició, és clau la preparació psicològica. Del procés personal que anem passant tots, entre d'altres el que aquí escriu (i que m'ha servit per parlar-ne en d'altres posts) i de les persones properes (familiars, amics o companys de l'OCO) he anat observant una certa tensió subjacent, un estat que no és angoixant però que si reflexa la polaritat que sorgeix entre dues visions contraposades. Pensem que quan estem realment conscienciats sobre l'Oil Crash apareix la urgent necessitat de fer alguna cosa, d'actuar i preparar-nos-hi, però ens trobem davant d'un escenari (laboral, quotidià) que ens empeny en l'actitud de fer com si res no passes i per tant la sensació és una mica esquizofrènica (prenent aquí el terme en el sentit més col·loquial possible). La preparació psicològica passa també per trobar estratègies a nivell personal per rebaixar i poder gestionar aquesta tensió, conseqüència d'aquesta polarització. Perquè recordem-ho, aquesta tensió que patim és semblant a la que pateix el ciutadà comú i corrent que no està informat de l'Oil Crash però que, cada cop més, intueix que hi ha alguna cosa que no està funcionant i que, malgrat les promeses de retorn al creixement i a la vida d'abans de la crisi, hi ha el reconeixement tàcit de que això no serà mai més possible. Els avenços que fem en controlar i gestionar la nostra tensió ens ajudaran a reduir-la en moments de molta tensió social i a no caure en els paranys de l'estira i afluixa actual que, com ja sabem, s'amplificarà de forma exponencial. Així doncs, la preparació psicològica per un escenari amb una societat molt diferent a la que estem acostumats ens donarà un avantatge significatiu en el seu moment. Què fer doncs per adaptar-nos hi des d'ara mateix? Com sempre, primer informació, cerquem la informació que tinguem a l'abast sobre com gestionar aquesta tensió subjacent. Segon, actitud, com ja vaig dir en un post anterior, cal que comencem a deixar de ser ovelles i ens convertim en gossos d'atura.
Salutacions,
SZD

7 comentaris:

tib ha dit...

Hola,

Me identifico con lo que describes. En particular el tema de ir preparandose al colapso mientras veo mi entorno parado o yendo al reves.
Me dicen amenudo de ser mas optimista, y no les quito la razon, pero no lo consigo. Como mantener una actidud positiva, mientras vas preparandote al colapso y ves confirmado mas cada dia que vamos alli? Gracias por vuestras ideas.

David ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David ha dit...

Estic d'acord amb el què comentes Zhongdi, però de totes maneres crec que el pas següent que ens hem d'atrevir a emprendre, una vegada traçats els nostres objectius propis com els diferents plans que exposes en la sèrie de posts, és focalitzar els esforços en trobar alguna forma d'integració col·lectiva.

És cert que el simple procés d'assumpció de la realitat en les circumstàncies actuals és un procés molt personal i gairebé individualista (la pràctica totalitat de tendències socials encara continuen amb la inèrcia BAU ben patent), però un cert inici i consolidació d'una conscienciació i canvi a nivell genèric han de passar per esforços col·lectius. Una mica és com comenta en tib al primer comentari o tu mateix, sovint tenim la sensació de predicar al desert, de que anem absolutament contracorrent malgrat que és al revés. Crec que és molt necessari avançar cap a trobar precisament això, ja que de no fer-ho, una vegada superada l'etapa de conscienciació inicial, ens podem trobar perduts i desanimats, sens dubte una manera gens recomanable de crear sinèrgies i llaços positius col·lectius.

Salutacions.

David Pi ha dit...

Penso que hi ha dos postures bàsiques per afrontar l'oil crash, parapetar-se o cooperar. Crec que només la segona pot donar-nos un futur digne. Crear lligams de comunitat i tornar posar els preus sobre terra ferma haurien de ser qüestions prioritàries. A Cardedeu, poble del que no tinc l'avantatge de ser veí, té iniciatives molt bones que permeten aquesta doble funció. Un es pot apuntar a algun dels cursos que fan com el de pa o formatge casolà, hort urbà o al balcó, de cosir... I conèixer gent que probablement té motivacions molt semblants per assistir-hi.

Apa, me'n vaig a escoltar "Waiting for the great leap forward" de Billy Bragg, és massa tard per ser pessimista.

zhongdi ha dit...

@tib, en aquests temps i en els que vindran penso que les tendències s'accentuaran i el que destacarà més serà l'actitud negacionista. Com molt bé comentes de vegades es fa difícil ser optimista i, francament, no crec que ho hàgim de ser, m'explicaré. Crec que hem de mirar de construir un futur a partir del que tenim al nostre voltant, però per això hem d'estar molt atents al que hi ha i com canvien (moltes vegades de forma subtil) les actituds. Crec que l'optimisme, com el pesimisme és una emfatització d'alguns aspectes de la realitat, i ara, més que mai, cal ser realistes. I ser realistes vol dir no deixar-nos portar pel que ens diuen que és el món sinó lluitar pel que es possible, perquè evitar el col·lapse (almenys a nivell local) és possible i de fet, per això estem en el que estem tots els que veiem que les coses haurien de fer-se d'una altra manera des de dalt, no? Hi ha més gent de la que realment pensem que està, ara mateix, treballant per fer les coses en la bona direcció i és aquí on hem de mirar i dirigir els nostres esforços.
Salutacions i gràcies pel teu comentari,
SZD

zhongdi ha dit...

@David, totalment d'acord en que cal fer esforços en una direcció col·lectiva i, potser no ho he emfatitzat prou, però evidentment o ens en sortim com a col·lectiu o no ens en sortirem. De fet, penso que les iniciatives col·lectives aniran sorgint amb més força com més cruesa presenti la crisi i, per això cal estar atents i oberts a col·laborar. Gràcies pels teus interessants comentaris.
Salutacions,
SZD

zhongdi ha dit...

@David Pi. Tens raó en l'actitud que jo anomenaria contructiva (no m'agrada tant el mot positiu perquè em recorda a segons quin tipus de literatura ;) però és una qüestió totalment personal). També penso que tens raó en que hi ha els dos extrems: o parapetar-se o cooperar, però, i això només és una apreciació personal, potser caldria tenir en compte que cal col·laborar per parapetar-se, és a dir trobar un punt mig, precisament, per anar adaptant-se a les 'contingències' que aniran sorgint en aquests temps agitats que vindran.
Salutacions i gràcies pels teus comentaris,
SZD