dijous, 24 de juny de 2010

El país dels 'vius'

Benvolguts lectors i lectores,
Avui també em sento 'positiu' i escriuré com a físic sobre l'Oil Crash i l'època de les 'grans oportunitats'. Parlant amb la família sobre qüestions diverses me n'he adonat de com ens hem convertit en hereus d'una tradició tant arrelada al país del costat: l'anomenada 'picaresca'. Sí, i és que clar, no tot el que ve d'aquell país és meravellós i fantàstic (l'AVE per anar a Madrid o la 'seleción nacional' per posar alguns exemples) si no que la manera de fer negocis també l'estem assumint com a pròpia. No entraré ara mateix a considerar la bondat o moralitat de la 'picaresca' (no sóc ni capellà ni antropòleg, només un humil físic que no coneix res d'aquestes disciplines) si no que em centraré en conceptes com rendiment o eficiència, dels quals en puc parlar amb un mínim de coneixement (bàsicament termodinàmic). Doncs bé, us posaré un exemple triat una mica a l'atzar i sense voluntat d'ofendre a ningú, per veure com d'arrelat es troba aquest hàbit a la nostra societat i de com, al final, ens prenen o ens deixem prendre el pèl. Posem pel cas que contractem a un pintor perquè ens pinti el pis, normalment ens farà un pressupost on hi serà inclòs la mà d'obra més el cost de la pintura i el material. Si mirem el detall, normalment, el preu de la pintura ens el cobra com el preu de venda al public (PVP), i sembla que fins a qui res a dir... doncs si que hi ha a dir, perquè al pintor no li venen la pintura al PVP si no que li fan un descompte per professional de la pintura, descompte que pot arribar a un 40% del PVP, però ell ens cobra el PVP. Ja veiem que aquí 'Houston' tenim un problema, perquè aquest senyor, sense haver mullat un sol pinzell ja ha guanyat un 40% del preu que nosaltres li paguem de la pintura, és a dir, com a intermediari, ha guanyat, d'entrada un 40%. Bé, em direu, què coi t'han fet els pintors? Res, només és un exemple del que passa amb tants d'altres oficis en els que, teòricament, pagués només el servei, però t'acaben cobrant el preu d'intermediari. Tornareu a preguntar, bé aquest senyor bé s'ha de guanyar la vida, no? I tant! Jo no dic que no se l'hagi de guanyar, el que dic és que el que fa amb això, i repeteixo, és norma en tot aquests tipus de negoci, és enganyar al client, no? O no és un engany presentar un pressupost que no reflexa el que en realitat costa cada cosa? Bé, i aquí ve qui diu, les coses han funcionat així i han funcionat bé fins ara... i jo dic, em sembla que seguim tenint un problema, perquè el que no es veu és que aquesta manera de fer acabarà perjudicant a algú, pel ben conegut 'principi de conservació dels emmerdaments' famós a la facultat de física i que prometo comentar més endavant. A qui acabarà perjudicant? Doncs en primer lloc i de manera inmediata al pagador final i, indirectament, i molt més fortament a les feines que realment venguin la seva força de treball únicament i exclusivament, és a dir les feines de valor afegit, les que fan tirar endavant el país vaja, i fer-lo competitiu devant d'altres països que no són tant 'vius' i no es deixen portar per l'engany tolerat per les autoritats i l'estafa i el frau a gran escala. Doncs bé, ara la meva reflexió positiva: en època de vaques grasses els intermediaris fan l'agost, sense fer res de res en treuen un tant i, quan el negoci va malament, senzillament tanquen la paradeta i se'n van, risc zero, capital invertit d'entrada zero, riquesa material aportada al país zero... no sé com qualificarieu aquest tipus de negociant, però en ecologia està tipificat molt clarament. El cas és que els intermediaris no aporten valor afegit ni cap valor, per tant, l'únic que fan és fer menys eficient el sistema, i aquí ve la bona notícia, la situació actual portarà a tot aquest tipus de negoci a fondre's, perquè, senzillament, el sistema amb tendència a col.lapsar i amb recursos minvants no pot permetre's el luxe de suportar negocis que viuen de marejar el producte, que és el que al final compta, encarint el seu preu final. Doncs això, em sembla que ja tenim una altra cosa per parar atenció i ser optimistes respecte a les crisis que estem patint. La bona notícia és que quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres a saltar, la mala notícia és que el vaixell s'acabarà enfonsant, això sí amb les rates ofegades, sempre és un consol. O pot ser que al ser el sistema més eficient la caiguda no sigui tant forta, qui sap, potser és aquesta falta d'eficència i la seva tolerància generalitzada el somni del que hem de despertar. Nosaltres mateixos...

2 comentaris:

AMT ha dit...

Aquest tema, el de l'impacte del autònom que al mateix temps actua com a intermediari a màrgens abusius, i l'efecte que causa a la economia de serveis en general, seria un tema ben apropiat pel meu germà, podries comentar-li, a veure què et diu...

Salutacions.

Quim ha dit...

Bona part de les mesures dels governs europeus aquests últims mesos van contra la corrupció. En la nostra societat la (petita) corrupció està a tot arreu. Qui no ha sentit mai aquella frase: "Gràcies al meu nebot, han agafat els meus pares a la residencia. No havia places". Si no et fas el "viu" et prenen per tonto.