dijous, 24 de juny del 2010

El país dels 'vius'

Benvolguts lectors i lectores,
Avui també em sento 'positiu' i escriuré com a físic sobre l'Oil Crash i l'època de les 'grans oportunitats'. Parlant amb la família sobre qüestions diverses me n'he adonat de com ens hem convertit en hereus d'una tradició tant arrelada al país del costat: l'anomenada 'picaresca'. Sí, i és que clar, no tot el que ve d'aquell país és meravellós i fantàstic (l'AVE per anar a Madrid o la 'seleción nacional' per posar alguns exemples) si no que la manera de fer negocis també l'estem assumint com a pròpia. No entraré ara mateix a considerar la bondat o moralitat de la 'picaresca' (no sóc ni capellà ni antropòleg, només un humil físic que no coneix res d'aquestes disciplines) si no que em centraré en conceptes com rendiment o eficiència, dels quals en puc parlar amb un mínim de coneixement (bàsicament termodinàmic). Doncs bé, us posaré un exemple triat una mica a l'atzar i sense voluntat d'ofendre a ningú, per veure com d'arrelat es troba aquest hàbit a la nostra societat i de com, al final, ens prenen o ens deixem prendre el pèl. Posem pel cas que contractem a un pintor perquè ens pinti el pis, normalment ens farà un pressupost on hi serà inclòs la mà d'obra més el cost de la pintura i el material. Si mirem el detall, normalment, el preu de la pintura ens el cobra com el preu de venda al public (PVP), i sembla que fins a qui res a dir... doncs si que hi ha a dir, perquè al pintor no li venen la pintura al PVP si no que li fan un descompte per professional de la pintura, descompte que pot arribar a un 40% del PVP, però ell ens cobra el PVP. Ja veiem que aquí 'Houston' tenim un problema, perquè aquest senyor, sense haver mullat un sol pinzell ja ha guanyat un 40% del preu que nosaltres li paguem de la pintura, és a dir, com a intermediari, ha guanyat, d'entrada un 40%. Bé, em direu, què coi t'han fet els pintors? Res, només és un exemple del que passa amb tants d'altres oficis en els que, teòricament, pagués només el servei, però t'acaben cobrant el preu d'intermediari. Tornareu a preguntar, bé aquest senyor bé s'ha de guanyar la vida, no? I tant! Jo no dic que no se l'hagi de guanyar, el que dic és que el que fa amb això, i repeteixo, és norma en tot aquests tipus de negoci, és enganyar al client, no? O no és un engany presentar un pressupost que no reflexa el que en realitat costa cada cosa? Bé, i aquí ve qui diu, les coses han funcionat així i han funcionat bé fins ara... i jo dic, em sembla que seguim tenint un problema, perquè el que no es veu és que aquesta manera de fer acabarà perjudicant a algú, pel ben conegut 'principi de conservació dels emmerdaments' famós a la facultat de física i que prometo comentar més endavant. A qui acabarà perjudicant? Doncs en primer lloc i de manera inmediata al pagador final i, indirectament, i molt més fortament a les feines que realment venguin la seva força de treball únicament i exclusivament, és a dir les feines de valor afegit, les que fan tirar endavant el país vaja, i fer-lo competitiu devant d'altres països que no són tant 'vius' i no es deixen portar per l'engany tolerat per les autoritats i l'estafa i el frau a gran escala. Doncs bé, ara la meva reflexió positiva: en època de vaques grasses els intermediaris fan l'agost, sense fer res de res en treuen un tant i, quan el negoci va malament, senzillament tanquen la paradeta i se'n van, risc zero, capital invertit d'entrada zero, riquesa material aportada al país zero... no sé com qualificarieu aquest tipus de negociant, però en ecologia està tipificat molt clarament. El cas és que els intermediaris no aporten valor afegit ni cap valor, per tant, l'únic que fan és fer menys eficient el sistema, i aquí ve la bona notícia, la situació actual portarà a tot aquest tipus de negoci a fondre's, perquè, senzillament, el sistema amb tendència a col.lapsar i amb recursos minvants no pot permetre's el luxe de suportar negocis que viuen de marejar el producte, que és el que al final compta, encarint el seu preu final. Doncs això, em sembla que ja tenim una altra cosa per parar atenció i ser optimistes respecte a les crisis que estem patint. La bona notícia és que quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres a saltar, la mala notícia és que el vaixell s'acabarà enfonsant, això sí amb les rates ofegades, sempre és un consol. O pot ser que al ser el sistema més eficient la caiguda no sigui tant forta, qui sap, potser és aquesta falta d'eficència i la seva tolerància generalitzada el somni del que hem de despertar. Nosaltres mateixos...

dilluns, 21 de juny del 2010

El pic de l'estupidesa

Benvolguts lectors (if any),
Avui em sento 'positiu' després de l'actitud que he constatat aquest vespre a Barcelona i que no és res més que una petita mostra del que fa cosa d'un mes ja vaig observar. Em dedicaré a fer amics, i ara veureu perquè, ja que el que diré no agradaria a més d'un que em llegis, però donat que la quantitat de lectors tendeix a zero i que, francament, se me'n refot l'opinió de segons qui, endavant. Bé, ja coneixeu la meva obsessió pel Peak Oil i el fet que estem a la vora de l'Oil Crash, hi ha qui diu que estem arribant al Peak Everything (el pic de tot: no només el petroli, també el carbó i les altres energies no renovables, els metalls i terres rares, fins i tot els metalls més comuns estan arribant al seu pic) és a dir des del punt de vista material estem arribant al màxim de producció de gairebé tot... doncs bé, això té un costat positiu (tot ho té) també estem arribant al màxim de l'estupidesa i la imbecilitat humana. Cal reconèixer que això és una molt bona notícia: a partir d'ara no podrem ser més estúpids, caldrà que anem a menys, potser no en qualitat, però segur que en quantitat. M'explico, ¿algú s'ha parat a pensar què estem fent quedant-nos bocabadats i celebrant i alegrant-nos amb un negoci inmoral com és el futbol i, per extensió, qualsevol 'esport' d'èlit? I dic inmoral no per les raons obvies que tothom ha sentit alguna vegada (que si xifres milionàries, que si sous desorbitats, que si naps que si cols...) no, inmoral pel fet que la majoria de la gent que blasma els polítics, els banquers, els empresaris, els ... sempre, casualment (o no) s'oblida del negociet dels 'esports'. 'Esports', recordem-ho, que estan subvencionats per l'estat i que, d'una manera o altra, paguem els que ens importa un rave si el Barça, el Madrid o el sumsun corda guanya què punyetes. Bé, suposo que ara com ara, molta gent s'escandalitzaria, però recordin senyors (i senyores) que determinada selecció de futbol 'nacional' està pagada pels contribuents i, en època de crisi i de retallades pressupostàries, aquesta selecció 'nacional' resulta que pagarà una 'prima' si els senyors jugadors guanyen aquesta competició. Ara agafin la calculadora i multipliquin quan ens constarà l'aventureta espanyola als contribuents (prometo fer-ho jo mateix en un altre post). Però no he sentit cap 'opinador' piular en aquest sentit, i com a conseqüència, ningú es queixa, i tothom a tirar petards i a fer festa que són dos dies... doncs a mi em produeix tristesa veure aquest espectacle i aquesta manipulació tan descarada i, veure que, de fet, la gent entra en el joc i es deixa manipular. Si resultarà que no estem tant lluny de l'època dels Romans (panem et circensis) . L'únic problema és que ara es mouen molts més recursos i estem destrossant tot el planeta per mantenir 'luxes' (per dir-ho d'una manera suau) com el futbol o els grans premis de cotxes i motos per posar algun altre exemple. Doncs endavant, seguim així, que el món es infinit i hi cap tota la nostra imbecilitat. Llàstima que la vida és dura i al final ens trobarem de nassos amb els límits, però repeteixo, segurament això farà que ens n'adonem de com d'estúpid, egolatra i prepotent és l'ésser humà (la bona i dissortada notícia que deia abans). Tot i així, sempre queda un bri d'esperança, esperança de que obrim els ulls una mica abans i de que això ens serveixi per parar la caiguda... Com dèia el poeta: Què és l'esperança? Una meuca que, quan ens ha robat el nostre tresor més preuat, la juventud, ens abandona... Nosaltres mateixos.

dimecres, 16 de juny del 2010

Encara queda temps... o no...

Bé, m'agradaria començar aquest post amb la inspiració d'un poema de'n Martí i Pol que motiva el títol del meu blog: 'Després de tot'. Us en copio una estrofa tot seguit i m'agradaria anar aprofitant els versos per relacionar-los amb la forma de vida que tenim actualment i com canviarà en un futur no molt llunyà.

Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
(MMiP)

Doncs encara queda espai per repensar-nos la vida. Però ara ja no és una qüestió de recerca 'espiritual' o de solidaritat, o per tenir una millor qualtitat de vida. Ara és una qüestió de supervivència. Segons l'evolució actual del món, no sembla que ens quedi molt de temps ni d'espai. L'anomenat Oil Crash ja es comença a manifestar i va fent que cada cop més tot el que ens envolta vagi degradant-se. El que aquí vull emfatitzar és el dilema al qual ens enfrontem: catàstrofe o decreixement. Aquest dilema ens revela dos aspectes en l'arribada a l'estat final . El primer, negatiu, serà que haurem de viure en un món menys segur, menys confortable i segurament amb una esperança de vida més baixa (per qui vulgui que consulti els models del Club de Roma). El segon, positiu, tendim cap a un món més senzill, més sostenible i més lent. Crec, per tant, que les crisis que estem patint (les tres, veure el post anterior on en parlo), no són, d'entrada, quelcom fatal o catastròfic, tot dependrà de com les anem afrontant. I amb això vull apuntar el pas més important i inmediat actualment: la transició a l'estat final. Per afrontar aquesta transició caldrà anar a cercar espais interiors i exteriors que ens donin eines per anar prescindint d'allò que ara hem convertit en imprescindible, però que en realitat no ho és. Si no ho fem, si no ho comencem a fer ara, arribarà un moment en que haurem de prescindir-ne per força i llavors tot el procés serà molt més dolorós. Llavors, la ruptura amb el sistema socio-econòmic i de pensament actual serà molt més dura. Hi ha qui creu que realment serà un trencament més aviat catastròfic i que no es possible una transició suau cap un món més gran, més lent i menys superpoblat, entre ells val la pena consultar el blog de Dimitri Orlov els seus arguments són potens i, cal reconèixer-ho, desesperançadors. Però pensem per un moment què passaria si hi hagués una massa crítica de gent que prengués consciència dels problemes i canviés? Seria possible en aquest cas una transició suau cap a un món sostenible? Quin canvi de consciència i a quin nivell cal aquest canvi per poder portar a terme una transició suau en un món en 'desintegració'? Evidentment no és una pregunta fàcil de respondre, però crec que dir que és possible aquest canvi de consciència i que no és una quimera és tocar de peus a terra, i si no, que els preguntin als ecologistes de fa 40 anys si pensaven que tindrien l'impacte i hi hauria la conscienciació que hi ha actualment sobre el medi ambient. Per tant, un canvi de visió, insisteixo, és possible. La qüestió és a quin nivell cal arribar en aquesta conscienciació i quina quantitat mínima de persones caldria que formessin una massa crítica d'opinió perquè aquesta tingués alguna influència en l'agenda econòmica (i política) dels grans interessos financers mundials. Deixò la resposta d'aquesta pregunta per més endavant. Aquí només vull fer una reflexió sobre el que ens mostra el poema del Martí i Pol: sempre queda espai per repensar la vida i convertir-la en quelcom més profund i menys aritificiós, més sòlid sota els temps canviants i adversos. I, per a mi, aquesta és la clau, hem de començar a ser conscients que hem arribat al límit del que la Terra ens pot oferir, hem gaudit d'aquest món globalitzat i frenètic fins que hem pogut i és la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres, no només dels bancs, dels polítics o de les classes intel.lectuals, el canviar de ritme de vida i de visió. Hem de deixar de pensar i actuar com a paràsits d'aquest món per pensar com a una peça més de tot el conjunt. Hem de deixar de tenir aquesta prepotència basada en la ignorància optimista de que l'home que sap és un deu que, armat amb la seva tecnologia, tot ho soluciona. Hem de deixar enrere els temps de creure en que Harry Potter existeix, per créixer com a espècie i arribar a viure en equilibri amb el que ens envolta. Ens hi juguem molt, o canviem o caurem cap al precipici de les guerres, la fam i la reducció dràstica de la població mundial, com alguns ja preveuen. Nosaltres mateixos...

Per qui estigui interessat aquí hi ha una contribució a la ràdio local de Sants de l'Antonio Turiel i el Jordi Solé parlant de l'Oil Crash

dimarts, 15 de juny del 2010

Les tres crisis

Avui us parlaré una mica de les que considero són les tres crisis que patim actualment. De fet però aquestes tres crisis no són res més que l'expressió en tres vessants d'una crisis sistèmica i d'un canvi de paradigma d'un model de societat que ja toca a la seva fi. Les crisis, històricament, han marcat el final d'un periode, l'acabament d'un cicle. Això és el que estem vivint actualment.
La primera crisi: climàtica o mediambiental. Sabem, pel que es llegeix en els mitjans, que la comunitat científica alerta del canvi climàtic. Des d'un vessant totalment egoïsta el canvi climàtic és important per com pugui afectar a les nostres vides i bàsicament com afecta a la nostra supervivència individual.
La segona crisi: econòmica. La majoria l'estem patint d'una manera o altra. L'anomenat estat del benestar s'està desplomant. Segons el 'main stream' això només és un cicle i després de la crisi que estem patint tornarem als 'standards' de fa uns anys (abans del 2007). El cert és, però, que no sortirem d'aquesta crisi i la situació econòmica s'anirà degradant.
Tercera crisi: energètica. Hem arribat al màxim de producció de petroli. I de fet, això afecta directament a l'evolució de l'economia i indirectament a les mesures que es puguin portar a terme per reduïr les emisions de gasos d'efecte hivernacle i a la recerca de tecnologia per també reduïr les emisions.
Aquestes tres crisis són, segons el meu punt de vista, expressions d'un problema de fons bàsic, en parlaré en un altre post.

dijous, 10 de juny del 2010

Peak Oil i Oil Crash

El 'Peak Oil' és el moment on la producció de petroli arriba al seu màxim, a partir d'aquest moment la producció només pot baixar.

Com ens afecta que la producció de petroli arribi a un màxim?

El sistema econòmic mundial (globalitzat) i la seva evolució positiva es basen en el creixement: del consum, de la producció, de les matèries primeres. Si la producció d'un sector estratègic, com és l'energia, no pot creixer si no que es mante o decreix, es comencen a produir desajustos en tot el sistema. El primer, el que s'anomenen crisis (tothom l'estem patint actualment) el segon, la diferència entre el que podem consumir respecte al que treballem (això és, dit de manera simple, entre els diners que cobrem i el que podem comprar amb aquests diners).

Llavors, l'estancament o decreixement de la producció va més enllà de que la benzina pugi de preu?

Sí. Mirem al nostre voltant. La majoria d'activitats comercials, depenen de l'existència del petroli barat. Perquè per abastir, per exemple, un supermercat, necessitem que els transportistes portin els productes al local, i això es fa amb camions...

Què vol dir petroli barat?

Amb barat vull dir que tingui un gran retorn energètic. És a dir, que per obtenir energia hom n'hagi d'emprar poca. Si cada cop he d'emprar més energia per obtenir-ne, la diferència, és a dir el que guanyo, cada cop serà menor. Això és el que està passant actualment. Aquest fet es fa palès en una caiguda de la inversió en prospecció i explotació de nous camps.

Crisi econòmica o crisi energètica?

La crisi econòmica actual és la conseqüència directa de la crisi energètica. La caiguda de la producció es produeix perque arriba un moment en que l'energia té uns preus que fan que sigui inassumible el creixement, això és el que va passar el 2008. A partir d'aquesta situació de caiguda de producció (o ralentiment en el creixement) es produeix un efecte en cadena que desincentiva la inversió i redueix el consum això acaba per destruir llocs de treball, la resta ja la coneixem.